Aquests dies els mitjans de comunicació han assenyalat la solidaritat del poble d'Adamuz amb els afectats per la tragèdia ferroviària. Ho va destacar dissabte Quique Ruiz a la seua columna en Alicante Plaza* i de seguida vaig pensar amb la gent d'Ontinyent i el desastre del comboi de soldats del Nadal de 1922. La gent de la Vall d'Albaida es va mobilitzar per ajudar en allò que era possible, un fet que va reconéixer el rei Alfons XIII dos anys més tard. Ha passat més d'un segle, però les concomitàncies són increïbles.
El Nadal del
22: la tragèdia del tren*
.jpg) |
| Panteó de les víctimes al cementeri / A.V. |
La catàstrofe ferroviària
del Regiment
Biscaia 21, la tarda del 22 de desembre de 1922, ara fa 100 anys,
va endolar Alcoi molt particularment i l’Espanya en general, amb la mort de 12
militars i les ferides sofertes per altres 150, de resultes de l’accident patit
a Ontinyent per un comboi especial de la línia Xàtiva-Alcoi. L’amplíssima
cobertura informativa que el diari ABC va realitzar permet ara reconstruir els
fets amb molt de detall, amb la col·laboració d'altres fonts, com la Història d'Alcoi de Julio Berenguer Barceló.
De segur que el títol d’El Nadal més
Cal assenyalar que aquest accident ha estat catalogat com el 58é més greu de la història ferroviària espanyola, segons les dades de l’Associació Castellana-Manchega d’amics del ferrocarril. Una classificació veritablement tenebrosa.
Què va passar en aquell terrible esdeveniment? En realitat, vist amb la llunyania de quasi un segle, podria parlar-se’n d’un episodi de veritable mala sort, sense deixar de costat una quasi segura negligència. La “Història d’Alcoi” de Julio Berenguer Barceló aporta una informació profusa, a partir dels detalls que va publicar el diari “La voz del pueblo”, però recentment he pogut constatar que el periòdic ABC va fer un treball impressionant amb cròniques molt detallades i fotografies de l’accident i del posterior soterrament a Alcoi dels morts, en aquest darrer cas a càrrec del fotògraf Matarredona. Les cròniques telegràfiques sembla que funcionaven d’allò més bé als primers temps del segle XX.
El 22 de desembre de 1922, el Regiment Biscaia 21 tornava de la població de Xest d’unes maniobres i compartia un comboi especial de tren, auspiciat per la Compañia General del Norte, amb una altra unitat; concretament era el Regiment d’Infanteria Otumba 21. De València a Xàtiva, “los soldados iban cantando alegremente”, segons va narrar el diari “La correspondencia
de España” en l’edició del dia 23. El Biscaia 21 va continuar viatge cap a Alcoi, amb dos locomotores i vint-i-dos vagons, fins que entre Ontinyent i Agres, allà on la costera té més pendent, no va poder avançar més. Algunes informacions van parlar d’avaries en una de les màquines, mentre que altres simplement senyalaven la manca de potència de les locomotores o fins i tot que la composició del tren havia estat excessivament carregada.
Davant la impossibilitat de continuar el trajecte, es va decidir dividir el comboi: les màquines amb la meitat dels vagons pujarien fins a Agres, mentre que la resta esperaria que aquelles tornaren i així continuar el viatge. Els vagons van ser assegurats amb pedres i ancorats, però en arrancar, l’impuls del primer segment va fer que el sistema de frenat se soltara i que els vagons de darrere es precipitaren via avall cap a Ontinyent, en una boja carrera. Tothom va ser conscient alhora que el regiment anava a patir un carnatge. De seguida, alguns militars van saltar dels vagons desenfrenats, mentre que el comboi baixava cada vegada a més velocitat. A l’entrada de l’estació d’Ontinyent, els operaris van aconseguir desviar les unitats cap a una via on sols hi havia una màquina -la número 1.413-, contra la que van xocar i es van destrossar. L’alternativa haguera sigut l’impacte contra el tren de mercaderies que acabava d’arribar, amb els materials del regiment. Alguns soldats van decidir saltar quan el desastre era ja ineluctable i van patir greus ferides.
De l’altra secció del comboi, prop d’Agres, el metge del regiment doctor Ballón i diversos portalliteres van decidir començar a baixar a peu per la via cap a Ontinyent, sota la llum de fanals, amb la finalitat de recollir els soldats que s’havien llançat des dels vagons i pogueren estar ferits, i evidentment ajudar en les tasques de rescat a l’estació d’Ontinyent.
A la ciutat de la Vall d’Albaida, el desastre era absolut. Instants després de l’aterridor xoc, tothom es va mobilitzar per a ajudar en allò que fóra possible. Treballadors de l’estació i veïns del poble van acudir així que es va donar l’alarma i de seguida van treure set cadàvers i desenes de ferits, més o menys greus, entre els crits i llaments dels damnificats. Setanta ferits van ser enviats a l’hospital i 26 més lleus allotjats en cases particulars i en els tres convents dels pares franciscans. D’Alcoi van eixir cap a Ontinyent nombrosos vehicles i l’ambulància de la Creu Roja tan prompte com es va tindre coneixement dels gravíssims fets ocorreguts, que van ajudar a traslladar ferits, especialment els oficials. Al final, serien dotze els morts i més de 150 ferits de diversa magnitud. La relació inclou el tinent coronel cap del regiment José Cañamate, el mestre ferrador Luis Villanueva, els sergents Salvador Peidro i Tomàs Aznar i el caporal Francisco Cardona.
L’endemà, a la tarda, un altre comboi especial va ser acomiadat a Ontinyent i va partir cap a Alcoi. Un seguici funerari amb els cadàvers, que va ser rebut més tard a l’estació del Nord per una gentada, silenciosa, endolada. Era el
regiment d’Alcoi, que tornava amb un dia de retard i amb molts fills alcoians morts o ferits. Al matí del dia de la Nit de Nadal, la ciutat estava en silenci. Gens d’ambient festiu. A les 11,30, l’església de Santa Maria va acollir el funeral, plena de gom a gom. L’arxipreste va ser l’oficiant i Remigio Vicedo va protagonitzar l’oració fúnebre. Acabada la missa, es va fer el trasllat dels difunts fins al cementeri, amb la pujada pel carrer Sant Nicolau entre un silenci esfereïdor.Un testimoni d’excepció, Rafael Terol Aznar, va contar el novembre de 1997 els seus records. “Jo tindria set o huit anys, però recorde que em va impressionar la grandària de la manifestació de dol i el silenci. Ningú no parlava”, va explicar.
Els cadàvers van ser soterrats a l’àrea militar del cementeri d’Alcoi, en un panteó comú on es va afegir una làpida amb els noms dels difunts, promoguda pel regiment i l’ajuntament. Els anys han passat i ara per ara comença a ser difícil identificar les lletres... l’erosió i el temps que no perdonen.
La gravetat de l’accident va provocar reaccions immediates, fins i tot al Consell de Ministres del mateix dia 23 a la tarda. El ministre de Fomento Rafael Gasset va lamentar els fets i va anunciar que havia ordenat una investigació per a “depurar les responsabilitats”. La primera mesura va consistir en l’enviament a Ontinyent de l’enginyer cap de la divisió, Sr. Montagut, i del cap dels servicis dels ferrocarrils, Sr. Valenciano. D’antuvi, el ministre pensava que l’expedició havia sigut organitzada “muy a la ligera”, amb els frens defectuosos o amb més unitats que les locomotores podien arrossegar, a la volta que anunciava que si es detectaven negligències, els autors serien castigats.
Va ser un primer pronunciament, que conduiria a una polèmica nacional, d’unes característiques semblants a aquelles que hem pogut seguir els darrers anys a continuació de tragèdies del mateix caire. La primera pedra va estar a càrrec de l’Ajuntament d’Alcoi, que es va reunir en sessió plenària urgent, va mostrar el seu condol oficial, va decidir finançar el solemne funeral i, al mateix moment, “iniciar una protesta contra la Compañía del Norte para conseguir mejoras en el material”.
D’altra banda, el Sindicat de Ferroviaris va difondre un comunicat a València, molt contundent, en què acusava “a la compañía de ferrocarriles como única responsable de la catástrofe ferroviaria de Onteniente”. Aquest sindicat coincidia amb l’Ajuntament al catalogar com a “deficients” els materials de la línia. D’altra banda, “La voz del pueblo” animava a “establecer responsabilidades más allà de las individuales”, la qual cosa suposava una adhesió clara a la tesi general que apuntava cap a les deficients condicions de la línia i els trens.
Com es comentava al començament, el Nadal més endolat. És difícil de pensar avui com es viuria la nit de Nadal a les cases d’Alcoi, en un temps complicat políticament i amb l’economia domèstica sempre escassa o nul·la. Tal volta siga una expresió hiperbòlica, efectivament, però aquell Nadal està sens dubte en un lloc molt destacat de la llista dels més negres de la ciutat.
Epíleg. El 1924 el rei Alfonso XIII, que havia enviat un representant oficial al funeral, va atorgar a Ontinyent el títol de “Ciudad muy caritativa” en reconeixement la seua tasca d’ajuda a les víctimes d’aquesta tragèdia. Un títol molt merescut, sense cap dubte. Com merescut és avui el record especial al tinent coroner Cañamate, que va romandre al costat dels seus hòmens. I ho va pagar amb la vida. Tot un exemple.
Addenda. El 22 d’agost de 1980 el Biscaia 21 va marxar d’Alcoi amb destinació a Bétera, població que el va acollir fins a la seua eliminació, formalitzada el 31 de desembre de 2002. La reorganització d’unitats, a més a més, va conduir a la fusió amb el Regiment Otumba 21 el 1984. Si els dos regiments havien compartit aquell maleït viatge el 1922, a la fi van compartir destí.I per concloure, un altre esdeveniment trist. El 2003, el regiment ja era història, però un dels seus oficials, el tinent Godofredo López Cristóbal, va ser una de les víctimes del Yakolev-Jak 42, que es va estavellar a Turquia.
Mario Candela / Desembre 2017
Fotos: Diari ABC i Matarredona (la del funeral) i portada del diari La Correspondencia de España.
* Aquest text és el guió, amb alguna esmena, del programa de la sèrie el Racó del crim, que va emetre Ràdio Alcoi ara fa més de huit anys, amb la direcció de Quique Ruiz.
* *
https://alicanteplaza.es/alicanteplaza/opinionalicante/el-valor-de-la-gente
.jpg)
.jpg)
.jpg)
