PAS ALS MASEROS (EDICIÓ 2023)

Faig un cop d'ull a l'actualitat i trobe una notícia veritablement sorprenent: Alfonso Torres ja no és el primer tro dels Maseros d'Alcoi. No m'ho puc creure: jo pensava que era primer tro perpetu, però resulta que només feia huit anys que ho era!

Alfonso alferes /RdF - Estudios Cyan

El "només" és meu: de segur que l'interessat o la seua família pensen alguna cosa ben diferent.

    Encara que la font era molt fiable (=Ràdio Alcoi, Amagatalls de la Festa https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2023/06/29/los-nuevos-primers-trons-de-labradores-navarros-judios-y-vascos-en-amagatalls-de-la-festa-radio-alcoy/) he decidit anar a la font i he entrevistat al protagonista d'aquest esdeveniment, que ho ha confirmat. Huit anys de primer tro, pandèmia inclosa, però catorze en la junta directiva dels Labradores, que és l'únic nom oficial, encara que popularment per a la majoria siguen els Maseros, substantiu comú que, per cert, no ve al diccionari (al DNV es pot trobar maser/-a com a sinònim de masover/-a), però en cap cas l'acabada en -o.

    Doncs hi ha hagut un relleu i ara Rafa Cerdà, membre d'una nissaga masera, ha pres les regnes i endavant. Sort. Encara que, d'acord, amb l'esmentada notícia, també hi ha hagut canvis en les filaes Navarros, Judíos i Vascos*, he tingut una relació particular amb Alfonso perquè durant anys vam compartir el panet del desdejuni al bar del poliesportiu Francisco Laporta.

Alfonso capità /RdF - Estudios Cyan

Era l'època d'Hilario i Joaquina, Quique i Pau, més altres companys com Rafa; un temps enyorat perquè era una estoneta de relaxament i bon humor, més enllà del matí de panxes plenes.

L'exprimer tro està satisfet de la seua gestió, especialment per haver aconseguit la legalització dels locals de la filà, la qual cosa en els temps que corren no deixa de ser important. També va parlar sovint de la cuina, que sembla que la reforma va ser un maldecap; com en qualsevol casa, però amb progressió geomètrica.

Per concloure, cal recordar que, en un temps, Alfonso va escriure amb la filà pàgines destacades d'història festera en protagonitzar de forma consecutiva els càrrecs d'alferes i capità, la qual cosa va passar allà pels anys 1998 i 1999. Una sorpresa va ser que com a màxim mandatari de les hosts cristianes va desfilar tota l'Entrada a peu, la qual cosa també va fer José Manuel Rico amb els Mossàrabs o Gats en 2002...

En aquest blog teniu profusa informació de la història d'aquesta institució cristiana i abundants fotos i, evidentment, com acompanyament musical el pasdoble Pas als Maseros de José María Valls Satorres.

https://moroscristiansdealcoi.blogspot.com/2019/12/fila-maseros-alcoi.html 

https://www.youtube.com/watch?v=w_KBee0IWGk

* També han canviat de primer tro els Realistes.

REDACCIÓ INACABADA (AMB KROUGER A LA RÀDIO)

Per una casualitat, vaig trobar recentment una redacció escolar. Era dels temps antics, en un moment on Ana i jo mateix havíem aconseguit atacar els estudis d'anglés, eixa llengua que tan costa amunt se’ns posa als de la nostra generació, que encara érem del vell i benvolgut francés, però que ens vam veure obligats a interrompre per circumstàncies diverses. Prometem de tornar-hi tan aviat com siga possible.

Al meu cas, el text -que podeu veure a la foto adjunta- era el guió per a una conversa,

que en principi s’havia de fer el 21 de desembre de 2016. Finalment, aquell dia va ser el de la finalització de la meua carrera periodística i, com he redescobert aquesta setmana, vaig haver de canviar el contingut. Recorde que aquella tarda, cinc anys enrere, a la classe de l’EOI d’Alcoi, amb la profe Ana Pastor, vaig arribar a explicar-me del que havia passat aquell matí; és a dir, que de “I’m a journalist” havia passat a “I’m unemployed” -encara que tinc el dubte de si toca posar la “a/an”- i de “I work in an office” a “I worked in a office”...

Va ser una mica sorprenent, però la cosa va sortir bé i més tard vam obtenir el títol bàsic d’anglés: eixe que et permet expressar coses com: bon dia, sóc Mario, estic aturat i encantat de conéixer-te, i construir redaccions bàsiques. La cosa va continuar, però es va suspendre en el moment en què vaig iniciar una nova etapa professional (també va succeir amb el francés, però en aquest cas la situació és diferent), i a Ana li canviaren les circumstàncies laborals i també va haver de tocar el dos. Hi tornarem, com MacArthur.

La veritat és que això de l’anglés és una creu permanent i de vegades et trobes amb situacions divertides: quan comprenc allò que diu algú, això vol dir que l’al·ludit el parla molt malament. Un dia, en una xocolateria del centre de Toulouse li vaig demanar al “garçon” que ens atenia si el seu company era espanyol. “No, és romanés, per què ho diu?”. “Perquè parla un anglés tan dolent que entenc el que diu…”

Si voleu saber què és el que vull dir aneu a YouTube on trobareu fragments de la portentosa pel·lícula Le llamaban Trinidad doblada a l’anglés pels mateixos protagonistes italians… Després veniu i m’ho conteu… Sense paraules.

P. D. Vint-i-tres de desembre. Cap a les deu i mitja del matí. Escolte Ràdio Clàssica mentre escric aquest text i un xic d'Alfarrasí, Miquel, demana Krouger de Camilo Pérez Laporta, en homenatge al seu difunt pare, que va ser membre de la banda del poble durant setanta anys! Tocava la flauta i era el pasdoble que més li agradava. La presentadora posa la versió de la banda de la Guàrdia Real, dirigida per Francisco Grau Vergara (teniu el podcast a l’abast). No puc deixar de preguntar-me quantes vegades eixe home l’haurà tocada en la Diana d’Alcoi amb els Mossàrabs/Gats…