L’HOME QUE ENTENIA DE FUTBOL

Lorenzo entrevista a Juan Pérez Aura /Arxiu M. d'Alcoi

He conegut persones expertes en futbol, gent coneixedora dels mil i un detalls d’aquest esport. I que dir ara dels joves, adolescents, que coneixen noms i miracles dels jugadors de moda, molt millor que qualsevol matèria de classe. A mi em passava també, és clar, però amb els jugadors d’escacs…El periodista/locutor Lorenzo Rubio va ser el meu mestre.
    Al futbol, al gloriós Collao, seiem junts, primer en una llotja, al costat de la presidència, i més tard enmig de la tribuna. Al principi amb Jordi Alentado i posteriorment sols. Ell feia les cròniques per a La Verdad i jo per a l’Agència EFE.

Lorenzo Rubio entenia de futbol com ningú. De vegades s’emprenyava bastant. “Fíjate”, em deia als deu minuts del partit, “el número 7 de los otros nos está machacando; mira como nadie lo para. ¿Qué hace el míster que no lo arregla? Es fácil, sube a este, baja al otro y lo apaña”. I s’emprenyava més encara quan l’entrenador, en aquell temps Juan Muñoz o Luiche, mitja hora més tard feia exactament el que ell havia indicat. “¿Ahora, ahora?”, cridava.

El partit era l’excusa per xarrar. Ens passàvem llibres i ell era un apassionat de la lectura, especialment de Salman Rushdie, que adorava, abans que fóra condemnat pels integristes islàmics i obligat a viure amagat i protegit. Jo aprenia i anava fent cròniques fins que va arribar l’estiu i em va demanar que el substituïra en la corresponsalia de La Verdad durant el mes de juliol. M’ho va vendre molt fàcil: envies cada dia una crònica i tranquil… Més tard em va aclarir que això de treure notícies diàriament no era bufar i fer ampolles, sinó aixecar pedres una rere altra fins que trobares algun tresor, més o menys important.

L'última foto, quatre anys enrere

    Va ser el principi. Després, vam ser amics-competidors, però sempre ens retrobàvem més relaxadament a El Collao, fins que la meua etapa esportiva va concloure, encara que la relació es va convertir en diària per causa de la feina que compartíem i per la que ens disputàvem.

Un dia va decidir que ja n’hi havia prou de sortir del llit cada dia a les 5.30 hores i marxar cap al carrer La Cordeta a fi que tots els alcoians tinguérem la informació local i meteorològica que ens permetia arrancar el dia. Era un ritu per a ell i per a la ciutadania, amb Ràdio Alcoi com a nexe comú. Des de llavors, ens vam veure de tarda en tarda: un dia a la Fira de Cocentaina, un altre al concert d’Any Nou, on, precisament, ens vam fer una foto (em negue a utilitzar l’anglicisme obligat), l’última. Ara fa quatre anys. Un mes després li vaig comunicar que començava a treballar de professor i encara tinc gravat en la memòria el seu comentari: “No te deseo suerte, no la necesitas”.

Eixe era Lorenzo Rubio Orsi.