VAGA

Temps enrere, abans de ser profe d’institut, em van contar que una dona havia anat a una fàbrica del polígon de Cotes Baixes en Alcoi i havia entregat un currículum del fill. I el seu fill, on està? Li van demanar. A casa, va contestar. No ho vaig entendre fins més tard, quan em vaig incorporar al món docent. És la vida moderna, les responsabilitats dels fills són inexistents: són els pares qui les afronten (fins i tot atacant ensenyants als centres, com va passar recentment al mateix polígon).

El primer estiu de profe -llargues vacances, efectivament, encara que tot és relatiu en aquest món- vam coincidir amb un docent de la Universitat d’Alacant: és que et passes la vida dient: calleu, calleu, calleu… La meua dona em va mirar de gaidó: era el que jo li havia contat de secundària, però en versió universitària.

En ESO/Batxiller no hi

Recepció el primer dia de profe. IES Val d'Aran

ha cap responsabilitat: l’examen era difícil, no ho he pogut fer, el/la profe és un inútil -els pares ho diuen més clar, no tenen ni puta idea, el meu fill és perfecte-, yo no he sido (frase popular de Bart Simpson); encara que, això sí, els alumnes de 1r d’ESO em van felicitar amb un gegantí Viva el Alcoyano en la pissarra l’endemà de la històrica eliminació al Real Madrid. Ho havien vist… i el partit havia acabat a les 23.30 passades. Cap problema amb això.

Fa gairebé dos anys que vaig acabar i l’ambient ja estava carregat. El comportament a les classes, la falta de conseqüències de les accions -tot s’intenta resoldre amb reunions col·lectives, programes didàctics/pedagògics específics, resolucions d’inspecció i conselleria que rares vegades fan costat al docent, però cap assumpció de responsabilitat-, la impossibilitat de seguir els programes, l’increment exponencial de la burocràcia/treball administratiu/informes/recursos, etc. fan que la tasca quotidiana siga cada vegada més enrevessada.

També és un problema de diners, però considere que no és la base, encara que milions de profes destinen una part important del seu salari a fer quilòmetres i quilòmetres diaris o a llogar pisos, amb totes les despeses que això ara comporta. Vaig estar una temporada en Barcelona en 2018; ara pense que no ho faria: les despeses s’ho menjarien tot. Per tot això, la pasta també és important, si bé no és l’element exclusiu. Les classes de primer de batxillerat de més de 35 alumnes constrets poden ser més eloqüents, o les de segon, que ara tenen molt preocupades a la conselleria per això de la selectivitat.

Per concloure, voldria apuntar que, recentment, vaig tindre un contacte amb primària… i sembla que per tot arreu les coses venen mal dades. Profes, normalment dones, amb ferma consciència i voluntat professional, comencen a estar desbordades, per com van les coses: l’ambient s’ha degradat els últims anys i condeix la desmoralització.

Per tant, no és un problema de diners, que també; no és una qüestió d’uns col·lectius dolents que volen fer malbé o treure un profit sindicat o polític -que segur que hi ha algú que ho pretén, com evidentment la conselleria-, és una prova que el sistema fa temps que fa aigua i la línia de defensa són els profes, els incompresos profes.

Sort.