TEMPESTUOSA TEMPESTA

Ens podem queixar de tot. És la moda

contemporània: perquè està bé, perquè està malament, perquè és tard o d'hora, perquè... Ho deixe a gust del consumidor. La realitat és que el 10 d'agost, a les huit de la tarda, hi havia un gegantesc pi a terra al carrer Isabel II d'Alcoi; a les huit del matí, la via pública estava expedita.

Havia escoltat a la vora de la mitjanit les serradores, amb l'eco des de diferents punts de la ciutat, i al matí, per Santa Rosa i Cervantes, vaig comprovar què s'havia fet i

que estava en marxa una tasca important, amb multitud de gent operativa. També vaig apreciar les prioritats: deixar lliures les vies urbanes i, a continuació, atacar allò que no incomoda o impedeix el quefer quotidià.

Criteri normal. Amando Vilaplana, molts anys regidor de desastres, sempre aconsellava que, en situacions difícils, agafarem la via principal: primer l'autovia, després la nacional, la comarcal, etc. Qüestió de prioritats, per exemple en cas de nevada.

Ara podem protestar, queixar-se d'allò que considerem, de l'Ajuntament, del senyor de Madrid -o de la senyora, segons convinga-, aportar suggeriments, etc., que és el que s'acostuma al segle XXI, però en dotze hores un carrer com Isabel II havia quedat utilitzable, la qual cosa considere és mereixedora de lloança.

També hem vist mostres de

solidaritat, com en el Baradello Gelat, on els veïns van fer força comuna per treure dels carrers els arbres caiguts. Alguna imatge sembla con la plantà del xop que fan en algun poble, però sense festa.

NOSTÀLGIA DE 2010

Per pur atzar, he trobat unes fotos de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi de 2010, que comparteix amb vosaltres. La casualitat vol que els càrrecs festers són les mateixes filaes que enguany. Vos deixe unes imatges, que inviten a la nostàlgia, com tot allò que ens recorda els temps superats!

LA LLEGENDA DE LA MESA FESTERA

Va ser efímera, tot just tres edicions,

Trillo i Sanus amb Anguita i León Grau, entre altres

però eficaç, perquè no sols va promocionar la Festa de Moros i Cristians d'Alcoi en l’epicentre de la vida política i administrativa espanyola, com és el Congrés dels Diputats, sinó que al mateix temps va facilitar la gestió d’assumptes concrets d’Alcoi, per exemple la caserna d’Els Alçamora, la pólvora de l'Alardo o la declaració d’utilitat pública de l’Associació de Sant Jordi. Tan sols la Festa era capaç de fer seure junts a personalitats tan dispars com Federico Trillo i Julio Anguita, sota la mirada de Juan Alberto Belloch.

La història de la Mesa Festera

Reportatge en la revista Tiempo, en novembre de 1996

té dades molt precises d'obertura i tancament. La primera va ser conseqüència de les Eleccions Generals de 1996, que van propiciar l’elecció del llavors alcalde d’Alcoi Josep Sanus com a diputat i de Federico Trillo com a president del Congrés, així com la continuïtat de Julio Anguita. Els dos últims estaven vinculats a la ciutat, mitjançant la Filà Mossàrabs i la Filà Chano, respectivament. La darrera data és senzilla de recordar: el canvi de govern de 2000, atés que els nous responsables municipals

El capità Palmer entrega un obsequi a Trillo

tenien altres idees en l’agenda.

Mentre va durar, la Mesa Festera portava els Moros i Cristians a Madrid un dia a l’any. Allí, en un restaurant a prop del Congrés, es congregaven representants de l’Ajuntament d’Alcoi, amb l’alcalde Sanus i el regidor delegat Amando Vilaplana, amb una representació de l’Associació de Sant Jordi, en l’època de Silvestre Vilaplana i Adolfo Seguí a la presidència, però també

Alcoians al Congrés, amb el president Adolfo Seguí

amb directius com Jordi Linares, Javier Matarredona, Roque Monllor o Rafael Botí i càrrecs, com el capità Realista Rafael Palmer, entre d’altres.

I a més a més, estava la representació del Congrés. Federico Trillo no se’n perdia una i ho passava d’allò més bé. De vegades he comentat en algun institut que Trillo era i és encara, supose, una persona política amb unes idees molt concretes i una gestió amb molta controvèrsia, però que era molt agradable de tracte. També em passava amb l’antic bisbe d’Alcalà, monsenyor Reig Pla, que va ser retor en Sant Mauro.

La Mesa, també amb Belloch i Pérez Ferré

Trillo estava vinculat als Mossàrabs/Gats, mitjançant el primer tro José Maria Vidal, de la mateixa manera que Julio Anguita, llavors cap suprem del Partit Comunista i després d’IU, ho estava a la Filà Chano, en aquest cast de la mà de Josep Albert Mestre.

Un altre que hi participava era Juan Alberto Belloch, jutge a Alcoi i més tard superministre de Felipe Gonzàlez. Antonio Revert, procurador de professió i president local de la UCD de vocació, relatava les converses gairebé diàries que tenia amb Belloch sobre actualitat política. Alberto Pérez Ferré, que era diputat per Alacant i alcoià d’origen, també hi va assistir de vegades, de la mateixa manera que Julio Padilla, diputat i president de la comissió de Justícia i Interior amb el govern d’Aznar.

Amb aquesta virolada colla,

Formació amb Ferré, Trillo, Anguita i Silvestre Vilaplana

no és sorprenent que als mitjans de comunicació nacionals els cridara l’atenció, com reflecteix una crònica de la revista Tiempo que guarda Rafael Botí. No era comú veure a Trillo i Anguita colze amb colze, amb fes i un somriure, amb Belloch al costat i algú més. Bon rotllo fester traslladat a la política. Tal vegada caldria recuperar la Mesa Festera, segur que milloraria l’ambient.

A banda, les fotos de l’època provoquen molta nostàlgia per la gent que hem perdut pel camí. Javier Matarredona, Silvestre Vilaplana, el referit Anguita, León Grau Mullor, reputat empresari i berberisc perpetu, van fer el seu paper en aquest esdeveniment. També es pot veure a Jordi Llinares, Roque Monllor, José Jorge Montava, Camilo Aracil,

Bon ambient amb el capità Palmer de cap

Miguel Juan Reig, etc.

Una part d’històrica de la Festa que es va tancar a partir de 2000, arran que el nou govern municipal de l’alcalde Miguel Peralta va donar impuls a altres iniciatives. En qualsevol cas, en un temps es va aconseguir que la Festa es promocionara i que any rere any acudiren a les Entrades persones de diversa condició, però sempre amb projecció exterior. El futbolista Carrasco, natural d’Alcoi, o el prestigiós estilista Llongueras formen part d’aquest apartat.

Caldria esperar molt de temps per a veure una cosa semblant, amb l’aparició sobtada i fugaç de Camilo Blanes/ Camilo Sesto, que va presenciar l’Himne i les Entrades en 2017. Que lluny queda també!

L’EDICIÓ EN SIBÈRIA I ALTRES MALDECAPS

En qualsevol esdeveniment rellevant sempre hi ha aspectes, matisos, que en el món periodístic són fonamentals, perquè donen sabor a una notícia o reportatge. En aquest cas, només el fet de veure junts personatges tan dispars deixa de costat la resta de qüestions. No obstant això,

Delegació alcoiana, en aquest cas en microbús

podem parlar d’autèntics maldecaps en el transcurs de la Mesa Festera.

Una edició es va celebrar en Sibèria. Sí, com sona. No és literal, però en una ocasió va haver-hi un malentés i en lloc d’un microbús s’havia llogat una furgoneta, en el sentit literal de la paraula. Travessar la Manxa de bon matí a 0 graus o menys sense protecció contra el fred i entrant l’aire per tots els racons, va ser una prova digna de mèrits suficients per a accedir directament al quadre d’honor de l’Associació de Sant Jordi!

Si mirem amb profunditat les fotos, veurem que s’hi fumava, als restaurants dic. Resulta xocant la gent amb la cigarreta o l’havà, tan vinculat històricament a la Diana, de la mateixa manera que en una antiga pel·lícula contemplar al metge tirant fum a la consulta ens deixa bocabadats.

Trillo n'era el responsable de la intendència; és a dir, de contractar el restaurant i córrer

Taula d'alcoians, amb tarifes "de Madrid"...

la veu de la celebració de l’acte. També es feia càrrec de la factura, una qüestió no menor, com es va poder constatar en una edició. L’Ajuntament, l’alcalde, conscient de la rendibilitat que l’acte tenia per a Alcoi, va decidir en una ocasió assumir les despeses. Mig milió de pessetes de l’època. Conta la llegenda que l’esglai va ser apoteòsic i que va ser necessari fer trigonometria aritmètica per a pagar, en incòmodes terminis. Evidentment. Sembla que les tarifes dels restaurants xic de Madrid no eren/són com les locals, ni de lluny.

FOTOS: Les fotografies utilitzades formen part dels arxius personals de l’exregidor Amando Vilaplana i de Rafael Botí, exdirectiu de l’Associació.

AQUELLES MUNICIPALS DE 2003 EN ALCOI

He aprofitat els dies de calma -i també de pluja- d'aquestes setmanes per donar un cop d'ull a la fototeca, especialment des de l'any 2000, època on les càmeres digitals van començar a popularitzar-se. Ara, tot és mòbil! Tenia una Olympus de 2 megapíxels que déu-n'hi-do quines fotos nocturnes feia! Millor que moltes càmeres rèflex, això sí, sempre que foren escenes estàtiques: amb moviment no hi ha res a fer.

Vilaplana, Lerma i Josep Albert Mestre / M.C.

    Una de les troballes ha estat la remembrança d'unes eleccions municipals, d'un temps polític, transcendent per a la ciutat. Em refereix a les de 2003, aquelles on el PP i Miguel Peralta van aconseguir la primera majoria absoluta, que després es va ratificar en 2007, encara que l'alcalde va ser transitori: sis dies després de prendre possessió del càrrec va renunciar perquè havia estat nomenat conseller d'Indústria del president del govern autonòmic de Francesc Camps. Pocs dies més tard, Jordi Sedano es va convertir en el tercer batlle d'Alcoi de l'etapa democràtica, si deixem de banda la setmana que Quico Carbonell va estar en funcions el juliol de 2000.

    La història política és coneguda i aquesta entrada -la mania de pensar en "article" en clau periodística- no va d'això. Va de fotos de 2003 analitzades des de la perspectiva de 2022. La primera, molt representativa d'un cicle del PSPV-PSOE d'Alcoi, és impactant: Amando Vilaplana, Joan Lerma i Josep Albert Mestre. El tercer fa onze anys que va deixar aquest món, el segon continua la seua trajectòria al Senat i el primer, allunyat de la política activa local des de fa anys, acaba d'encetar l'etapa contemplativa de la vida, almenys teòricament. Gaudeix de l'oportunitat, Amando!

Zaplana i Pere Major, amb Peralta i Rafa Climent / M. C.

    La segona, en la Llotja de Sant Jordi, ens mostra a Eduardo Zaplana, llavors ministre de Treball, en animada discussió amb Pere Major, del Bloc, ambdós sota la mirada de Miguel Peralta, alcalde en aquell moment. Al fons, a la dreta, s'observa al batlle de Muro, Rafa Climent, que dotze anys més tard va esdevenir conseller d'Economia i Indústria, comesa que encara desenvolupa.

    En la tercera, en la tribuna oficial de les Festes de Moros i Cristians, contemplem al president de la Generalitat Francesc Camps i al regidor de Festes Jordi Sedano, 

Camps i Sedano en la tribuna de Festes / M. C.

que quatre mesos després seria escollit alcalde, encara que en eixe moment no podia saber-ho, o sí? Perquè en política res és segur!

    La quarta i darrera recull una imatge característica de l'època, és a dir, els temps on Alcoi era la capital Europea de la legionel·la, una situació tremendament incòmoda per als governants municipals i autonòmics, i també per als responsables de Salut Pública, especialment els locals, que tenien la política informativa com una prioritat molt secundària.

    Aquesta fotografia presenta a Miguel Peralta, el conseller de Sanitat Serafín Castellano,

Peralta, Serafín Castellano i Manuel Escolano / M. C.

el director general de Salut Pública, Manuel Escolano, que és la persona que més va col·laborar amb els mitjans informatius en aquells dolorosos temps. Al fons, dempeus, el director local de Salut Pública, el gerent de l'Àrea de Salut, la directora de Primària i el regidor de Sanitat.

Un temps, una època.