SÍ, LA VIDA ÉS AIXÍ, CARLOTA

L’expressiva prosa de Gemma Lienas es

Gemma Lienas / Viquipèdia

deixa veure com de costum en Així és la vida, Carlota, una novel·la de 1989, publicada en la col·lecció L’odissea, d’Editorial Empúries, que continua les aventures o més bé els contratemps iniciats en Cul de Sac, i que a la vegada deixa oberta la porta a futurs esdeveniments.

Sí, Carlota, així és la vida. Així és la realitat al marge dels contes, encara que en la separació dels pares aquesta harmonia no és la que estem acostumats a veure. Més aïna al contrari; però cal assenyalar que en 1989 les coses no eren com ara, o almenys no ho semblaven.

El relat, de 140 pàgines, té un caràcter eminentment juvenil i destinat a un públic que cursa l’actual ESO, que, per tant, té entre tretze i setze anys. Hi trobem les tribulacions d’una jove d’aquesta edat que, com tothom, té dificultats amb una matèria, en aquest cas la llengua, la qual cosa vol dir Lengua Española. Això no deixa de ser curiós, com tampoc que en Vall d’Aran jo fora el profe de Caste…

Tanmateix, hi ha un drama, que ve del relat precedent. Ramon ha tingut un greu accident amb la moto, s’ha obert el cap i està a l’UCI, amb reduïdes perspectives de supervivència. Carlota està per ell i va a visitar-lo amb les amigues, però quan aquest recobra

Portada de les primeres edicions

el sentit no se’n recorda d’ella. Por importa, perquè al final, mentre Ramon es recupera i deixa l’hospital, la xica ha conegut el Jordi, un xic de la classe, qui li explica les anàlisis sintàctics i, com qui no vol, li roba el cor.

Al final acaben eixint junts, després d’una memorable jornada, on Carlota té la primera regla, li fan una gran festa d’aniversari al nou pis de la mare i es fa els primers petons de veritat amb el Jordi. La vida segueix.

El relat ens apropa també a una realitat, almenys d’aquell temps, perquè en els més de trenta anys transcorreguts la societat ha fet un canvi radical. Es tracta de la mare, que marxa i deixa l’home i els fills, la qual cosa no es acceptada ni per la família ni pel conjunt de la societat. Sembla que era i és un privilegi masclista.

Ah! També hi ha una lectura escolar. Ramon repetia els cursos un rere l’altre i s’havia convertit en el camell del centre escolar, per la qual cosa es pot entendre que l’accident amb la moto té un cert component de càstig diví, com també de moralitat pel que fa al concepte de les motos i les drogues entre els jóvens. Un món que potser atractiu, però que té riscos. De vegades massa elevats.

EL TRIANGLE ROSA O LA REALITAT DE LA VIDA

Els llibres tenen la virtut d’obrir reflexions al voltant de coses que hem viscut o hem aprés, i de vegades ens traslladen a realitats més o menys properes. Així, El triangle rosa -Silvestre Vilaplana, Bromera, 2006- ens retrotrau a la famosíssima llei franquista de Vagos i Maleantes, que s’ha vinculat darrerament a l'ordenança de mendicitat que ha aprovat l’ajuntament d’Alacant. No pots deixar de costat que cada dia en passar pel centre de camí a la faena veus a persones que, en efecte, demanen diners als vianants o han dormit i viuen a sota del forat d’un caixer automàtic o en un racó del jardí de l’avinguda General Marvà. Multar a aquesta gent? És la solució que pertoca? Costa de comprendre.

Unes quantes pàgines més endavant, he ensopegat amb el Silvestre Vilaplana experimentat professor, al moment on explica les notes dels alumnes, des de la perspectiva dels estudiants i contraposada amb la realitat: “el de física m’ha suspés i quasi tenia un cinc (realitat: té un tres i mig de mitjana)...”, en un context d’ambientació molt real d’allò que suposa un centre educatiu de secundària contemporani, i que l'escriptor coneix i trasllada com ningú!

Silvestre Vilaplana / Bromera Lletres

I, en tercer lloc, el símbol del triangle rosa, que no ho coneixia o ho havia oblidat. La identificació dels jueus als camps d’extermini nazis era sabuda, però no aquella dels homosexuals o “maricons”, invertits, desviats, etc., que són les denominacions habituals en aquells temps… i desgraciadament també sembla que en els actuals, encara que això pensàvem que estava superat.

El protagonista, Dani, viu la descoberta de la seua personalitat, de la seua identitat, amb tots els dubtes i les preocupacions que això comporta. Unes reflexions molt acurades i descriptives -i també profundes- al llarg de gairebé cent cinquanta intenses pàgines: “No pense tolerar mai triangles rosa que vulguen humiliar-me”, afirma al final.

Un llibre del qual m'havien parlat alumnes ací i allà, amb positives vibracions, que ara s’han confirmat amb escreix, per la història, per les reflexions i per allò que sempre aporta una publicació, és a dir, la feina d’un escriptor: coneixements, debats interiors, noves perspectives al voltant d’allò que pensaves. En aquest cas, com a mostra, una informació que desconeixia al voltant de Judy Garland -la del Màgic d’Oz-, el seu soterrament i l’arc de Sant Martí.

Un llibre allunyat de les novel·les lleugeres que de vegades llegim i gaudim als instituts. Una meditació intensa d’una situació que marca l’adolescència de moltes persones i les relacions amb el seu entorn personal.

I tot amb el segell personal de l'autor, professor i mestre d'escriptors.

PD. Adjunte un xicotet vídeo de la web de Bromera on una jove, Laia, explica el seu punt de vista de la novel·la. Molt interessant i complementari!

https://bromera.com/educacio/espurna/4112-el-triangle-rosa-9788490267288.html

ELS PERILLS DEL MÒBIL EN CLAU D'ESO

Imagineu una invasió zombi al vostre institut? Més o menys això, però d’una manera original, tremendament adaptada a la realitat adolescent del segle XXI, és el que proposa El dia dels influencers vivents, original de Loopy Teller Studio i recentment difosa per Bromera, dintre la col·lecció La Tira. A més a més, ho fa amb el llenguatge dels dotze anys, moltes vegades difícilment comprensible per als adults.

    De la mà de l’equip valencià Loopy Teller Studio, integrat per Carles Vallés i Rubén Rico, aquest volum de cent i poques pàgines combina text, dibuixos i còmic, a l’hora d’engranar una història amb grans dosis d’actualitat: els perills de la utilització abusiva i addictiva del mòbil, encara que siga d’una manera metafòrica.

No són zombis, sinó influencers, però el resultat és el mateix. El perill d’una aplicació desconeguda i d’un wifi vampiresc combinats causa el caos en un institut, on tothom sofreix una mutació, excepte alguns protagonistes, que són precisament els castigats, els que pateixen el terrífic geni d’una cap d’estudis que sembla un ogre.

Tota mena de tipus característics d’un institut, amb diferents estils d’alumnes i de professors, explicat amb un llenguatge de vegades seriós i de vegades col·loquial, amb un resultat molt dinàmic i -com he apuntat- sovint de complexa aproximació per als adults, que no són en cap cas els destinataris del llibre.

Així que ens trobem davant d’una publicació molt interessant, molt moderna i molt pròxima als jóvens actuals, aquells que se situen davant del bot a allò que és desconegut, a l’insòlit món d’un institut de secundària, amb les seues normes i perills.

COM TENIR DOTZE O TRETZE ANYS I NO PAGAR AMB LA PELL

De les dificultats de tenir dotze o tretze anys, de tirar endavant al final de cada dia. D’això va la novel·la No sé si vull un nòvio o un gos, un original títol per a fer una descripció entre real i fantasiosa dels temps de la primera adolescència, del pas de la infantesa als esbossos de la joventut. Per cert, hi ha un gos; li diuen Pet.

    Obra de la sabadellenca Glòria Marín i editada el 2015 per Animallibres en la col·lecció l’isard, aquesta novel·leta, dirigida evidentment a un públic entre infantil i juvenil, però també apta pels adults, es presenta en forma del diari d’una jove, l’Alba, on no sols expressa la quotidianitat sinó que també escriu relats, amb un rerefons personal o familiar i carregats d’imaginació.

El llibre parla del pas de l’escola a l’institut, de les relacions amb els pares i, especialment, de les dificultats de tracte amb els germans majors, xic i xica i bessons, en aquest cas; de l’ambient en el centre, de les classes, els professors, el pati i les relacions amb les amigues i amb els xics. Parla de la vida i també de la mort, perquè els iaios o avis, que tant se val, normalment moren abans que els pares i que els nets; així, per a molts xiquets/adolescents, la desaparició d’un d’ells és el primer contacte amb la mort.

Aquest és un apartat molt important del text, on s’analitzen les repercussions de la mort d’algú i com cadascú i la vida en general continua endavant. Per als infants, això suposa una descoberta del món, de la recomposició de les coses i fins i tot de les relacions entre els membres de la família.

Al costat de diferents temes i arguments, trobem fins i tot una mostra de masclisme entre persones d’aquesta edat, d’actituds despectives cap a les xiques per part de gallets de l’institut, si bé en aquest cas la conclusió és raonable i positiva: la jove afectada se n’adona a temps del que passa i talla la relació, amb la conseqüent reacció indiferent i riallera del mascle masclista.

En conclusió, cent-díhuit pàgines que sota l’aparença d’un diari ingenu i informal ens endinsa en el món dels preadolescents, les seues inquetuts, les seues vivències i la manera que tenen de veure el món.

PD. La protagonista l’Alba recorda amb nitidesa l’heroïna del Mecanoscrit del segon origen, en aquest cas una jove que es veu obligada a madurar d’un dia per l’altre.