CREUERS COM A ESCLATA-SANGS

Fa tres anys llargs, vaig fer una entrada al

L'Esplanada buida: gairebé un miracle / M. C.

blog que tractava dels creuers en Alacant, un tema que ara he recuperat i al voltant del qual el Diari INFORMACION ha publicat recentment un article, que comparteix amb vosaltres, com així també el text original.

    Res de nou. Creuers i més creuers en Alacant, turisme i més turisme, amb tots els afegits que això comporta, positius i negatius. Tots coneixem l'exemple de la llibreria 80 Mundos, però també caldria parlar dels problemes de les comunitats de veïns amb llogaters que canvien cada dia, o de les persones que viuen pel centre, com el carrer Major o els voltants del Principal. Que els ho pregunten.

https://www.informacion.es/opinion/2025/08/25/creuers-o-destructors-locomotores-120929211.html

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2022/03/creuers-o-destructors.html

EL TURISME DEMANA UN AERÒDROM ENTRE IBI I ALCOI

Un aeròdrom entre Alcoi i Ibi, més

Proposta d'aerodrom en La Canal / M. C.

concretament a la zona de la Canal, paral·lel a l'autovia central. És una proposta que, encara que puga semblar idònia per al vint-i-huit de desembre, és real; de fet, s'ha pogut escoltar en temps recents entre les propostes de millora pel desenvolupament turístic d'aquestes comarques de l'interior.

    En concret, des del sector turístic es va llançar temps enrere la proposta de facilitar l'accés al nord de la província d'Alacant, concretament a les principals poblacions, com és el cas d'Alcoi i Ibi, pel que fa als índexs de població. El projecte consistia en un petit aeroport, que permetria l'accés de turistes cap a ambdues poblacions, amb unes ràpides comunicacions.

    D'entrada, sembla que el projecte no seria excessivament onerós, per causa que el terreny és bastant regular i a més els accessos a l'autovia central farien més senzilla encara la comunicació amb les poblacions referides. Sembla que la idea no va tirar endavant en un primer terme, però ha quedat damunt taula, per la qual cosa en qualsevol moment es podria reactivar.

ILLES EXÒTIQUES EN PERILL D'EXTINCIÓ*

Sense cap mena de dubte, la meua il·lusió és anar a Tahití, a les illes  microscòpiques del Pacífic, aquelles que ens transporten al Romanticisme, les palmeres, les platges, les fruites saboroses.  De fet, quan vaig anar al Japó vaig veure cartells publicitaris de Tahití, com aquells que tenim a les nostres terres de les Mallorques o les Canàries.

Tenia l’objectiu de viatjar-hi

Illa de Moorea /Viquipèdia Commons

a la jubilació i fins i tot tinc estalvis, però el món ha canviat i ara no sé si ho podré fer, encara que el desig, la voluntat és gran. Anar-hi uns mesos, perdre’m sota la bonior del temps suau i la sensualitat de les illes desconegudes, menjar sa, gaudir de la llibertat, pensar als pirates que van descobrir aquestes terres…

A més a més, l’escalfament climàtic està posant en perill la supervivència de moltes d’aquestes illes, per la qual cosa poden ser engolides pel Pacífic a curt termini.

* Treball escolar de 2n d'ESO de deu línies de full.

LA MÀQUINA ESPANTA TURISTES

La veritat és que imaginació no li va faltar a l’autor -Joan Pla, Artana, 1942- a l’hora d’inventar una màquina: un espantamosques, que provoca una forta angúnia a les persones i que, en realitat, pot ser utilitzat com a mecanisme infal·lible per a buidar les platges, de Benidorm en aquest cas, a fi de… millor deixar de costat el final per si a algú li ve de gust fer la lectura, una lectura estiuenca.

La màquina infernal, publicada el 1985, podem dir que és un clàssic de la literatura contemporània valenciana, al costat entre d’altres del Guardià de l’anell, que vam comentar un altre dia. Són les publicacions primerenques de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, destinades a un públic escolar, que tenia i encara té la missió -anava a dir l’obligació- de llegir un llibre per trimestre, encara que de vegades això és pura fantasia. Em recorda al lema aquell de Todos los días un plátano, por lo menos, que veiem i escoltàvem de xicotes a la tele, és a dir, l’únic canal doble nacional que teníem.

Un relat juvenil, en aquest cas d’un temps révolu, que diria Brassens, passat, gairebé oblidat i fins i tot enyorat; temps on els xiquets anaven a sisé, seté o huité -d’EGB, és clar- i més tard passaven al BUP o Bachillerato Unificado Polivalente, que era el nom complet. Una època on al que corria molt li deien Fitipaldi, on Espanya feia poc que havia ficat dotze gols a Malta i on un jove amb calés es comprava un Ford Escort per a fer el gallet.

Evidentment, els jóvens es buscaven de casa a casa i de vegades telefonaven a la llar familiar, perquè la distinció fixe/mòbil ni existia ni ningú somniava que pogués existir. Ah! I l’autor i els personatges feien mofa del futbol femení: “No voldràs que isquen les xiques!... -va riure. No, no, és clar… -vaig contestar”.

Un llibre, una antigalla, un clàssic a la fi de la literatura juvenil valenciana.