Mostrando entradas con la etiqueta Proust. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Proust. Mostrar todas las entradas

martes, 17 de noviembre de 2026

PROUST

Des d'abril, he pugnat amb A la recerca del temps perdut; m'hauria agradat fer un doctorat —fins i tot vaig tindre una oferta interessant de la Universitat d'Alacant—, però la vida ha decidit una altra cosa i
eixe objectiu no ha pogut ser. Però ho he aconseguit, després d'una lluita intensa amb els set llibres i més de mil pàgines de notes en lletra minúscula, sense les quals centenars d'idees o informacions no haurien tingut cap sentit. I és per això que l'ús del verb
pugnar és del tot adequat, especialment pel que fa a El costat de Guermantes i Sodoma i Gomorra, que han sigut un autèntic malson; en definitiva, com la segona part de A l'ombra de les jovenetes en flor, on, després de quatre-centes pàgines, van arribar Andrée, Gisèle, Albertine i les altres xicones.
El primer estiu, després d'haver treballat com a professor, vaig llegir el Quixot i em pensava que havia fet una proesa, però res més lluny de la realitat...
Agafar-li el fil a l'estil de Cervantes costa una mica, però després hi ha baralles, viatges, cultura, meditacions també, però res a veure amb això. Proust és una altra cosa. Admire més que ningú el poeta espanyol Pedro Salinas, de la Generació del 27, juntament amb Machado i altres, que va traduir al castellà els primers llibres:
Pel cantó de Swann i el de les xiques en flor. És increïble com va ser capaç de transferir Proust a una altra llengua, de transmetre les idees, els pensaments, les reflexions, tan difícils —quan no impossibles— de captar en francés. En qualsevol cas, eixe serà el meu pròxim projecte, juntament amb Conversació a la Catedral, de Vargas Llosa, que tinc pendent des de la joventut. (De fet, ja n'he treballat més de cent pàgines... i és fort, molt fort. El vocabulari peruà del mestre costa molt de rosegar.)
Temps. L'última paraula de la recerca.
Instant de la conclusio / A. Moltó
En majúscula. Tot un símbol. Com també ho era la cambrera de la baronessa de Putbus, un personatge que queda al marge de les novel·les —em recorda l'Arlesiana—, però que finalment existeix als esbossos finals de
La fugitiva. El temps retrobat, després d'1.400.000 paraules, més o menys, segons les edicions —sense comptar les relectures per a intentar comprendre o retrobar l'anàfora—, temps per a Proust i també per a mi. Confesse que els dos últims mesos han sigut especialment difícils. Ja estava cansat.
Espere tornar prompte al Museu Carnavalet i asseure'm uns minuts al costat del llit per a meditar al voltant d'allò que l'escriptor ha posat en paraules com ningú més no ho ha fet.
Fins que ens retrobem en el Temps!

PROUST

Après avril, je me suis battu

avec À la recherche du temps perdu; j'aurais aimé faire un doctorat -voire j'ai eu une offre intéressante de l'Université d'Alicante-, mais la vie a décidé autrement et ce but n’a pas été possible.

    Mais j'ai réussi, après une bataille accrue avec les sept livres et plus de mille pages de notes en pattes de mouche, sans lesquelles des centaines d'idées ou informations n'auraient eu aucun sens. Et c'est

pour cela que l’utilisation du verbe battre convient parfaitement, ce qui correspond, spécialement avec Le côté Guermantes et Sodome et Gomorrhe, qui ont été en vrai cauchemar, bref, comme la deuxième partie d’À l'ombre des jeunes filles en fleurs, où après quatre cents pages Andrée, Gisèle, Albertine et les autres demoiselles sont arrivées.

Le premier été, après avoir été professeur, j'ai lu le Quichot et je croyais que j'avais fait une prouesse, mais rien de loin… S'accrocher au style de Cervantès ça coûte un peu, mais après, il y a des bagarres, des voyages, de la culture, des méditations aussi, mais rien à voir. Proust c'est autre chose. J'admire plus que tout le poète espagnol Pedro Salinas, de la Génération du 27 avec Machado et d’autres, qui a traduit en espagnol les premiers livres; en solitaire Du côté de chez Swann et celui des jeunes filles. C'est incroyable comment il a pu transférer Proust à une autre langue, renvoyer les idées, les pensées, les réflexions, très dures -quand non impossibles- à comprendre en français. Tout à fait, ce sera mon prochain projet, à côté de la lecture de Conversation à la Cathédrale de Vargas Llosa, que j'ai en attente depuis la jeunesse. (En fait, j’ai déjà travaillé plus de cent pages… et c’est du costaud. Le vocabulaire péruvien du maître est dur à ronger).

Temps. Le dernier mot de la recherche. En lettre capitale. Tout un symbole. Comme aussi l'était la femme de chambre de la baronne de Putbus,

Instant final de la lecture / A. Moltó
un personnage qui est à l’écart des romans -elle me rappelle l’Arlésienne- mais que finalement existe, dans les esquisses à la fin de
La fugitive.

Le temps retrouvé, après 1.400.000 mots, plus ou moins, ça dépend des éditions -sans compter les relectures pour essayer de comprendre ou retrouver l'anaphore- temps pour Proust et pour moi aussi. Je confesse que les deux derniers mois ont été particulièrement difficiles. J'étais déjà fatigué.

J’espère revenir bientôt au musée Carnavalet et m'asseoir quelques minutes à côté du lit pour méditer autour de ce que l'écrivain a mis sur paroles comme aucun autre.

Au revoir dans le Temps!


miércoles, 22 de abril de 2026

AQUELLES FESTES DE 2006

Sí, no cal ser endeví per a deduir que fa vint anys de les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi de 2006, una efemèride com qualsevol altra. He revisat les imatges d’aquell any -em fa mandra anar a llegir a la revista de Festes digital- per a veure quines coses vam viure; com

estava el pati, per expressar-ho més col·loquialment. Doncs, Javier Morales era el president de l’Associació de Sant Jordi; Jordi Sedano, l’alcalde d’Alcoi, i Mario Santacreu, el regidor responsable. Es va jubilar Gaiato -ho sent, és i serà
Gaiato forever-, es va aprovar el disseny de dona col·laboradora dels Mudèjars, Els Muntanyesos i els Alcodianos van fer un coto en la Bandeja… Va ploure el dia de les Entrades. Como podem comprovar, un any com no importa quin altre. Ah! Espereu. Oblidava un detall: va ser l’any dels Pitufos. Segur que ja recordeu tot el que vam fer aquelles Festes. No hi ha res com un detall, com la magdalena de Proust, que ens reactiva les neurones memorístiques.

Excepte gent que conec del Casal i de la Festa, que és capaç

de detallar sense dubtar quina esquadra va eixir en 1994, qui era el
cabo, el nom de la banda… el comú dels mortals tenim a l’abast del record els esdeveniments destacats, coses especials. I en el meravellós capítol de les esquadres especials, la de la Llana de 2006, coneguda popularment
pels
Pitufos, va fer història. El color blau fosc que destacava combinat amb la negror d’un dia obscur, van diluir el plantejament del dissenyador, al costat, evidentment, del fet que la formació va fer la segona part del recorregut amb
set membres, entre l’estupefacció general i la rialla del cabo batidor, que no se l’aguantava. Alguna crònica de l’endemà va causar profunda sorpresa… Vos aporte la pista per si teniu curiositat.

No tinc cap intenció d’escriure més.

Gaiato fester
Al contrari, vos aporte algunes fotos que van molt més enllà de mil paraules i que segur que ens porten -com una altra magdalena- vivències, records, sensacions viscudes, en un 22 d’abril que no és dia de les Entrades!







Any de capità

Juan Vicente Capó, Octavio Rico, José Sanus i Enrique Rico en el sopar de l'Associació

domingo, 31 de octubre de 2021

LOLO, EL GUITARRISTA

Resulta difícil de imaginar hoy en día,

Carátula del DVD de Los chicos del Preu

pero en la película Los chicos del Preu, de 1967, al personaje de Lolo (Manuel García Salcedo) no le dejaban cantar; solo podía tocar la guitarra. Y también atacaba “instrumentos” como la nuez, la goma elástica con la boca y, en general, hacía música con cualquier cosa que se le pusiera por delante. Lo decía el director del elitista de colegio de Madrid donde Lolo cursaba el Preu, con el fin de convencer de sus grandes dotes a un iracundo José Luis López Vázquez, que de ninguna manera quería un hijo melenudo, músico, yeyé, todo lo cual, más o menos, venía a ser lo mismo.

Lolo era Camilo Blanes.

En la película, toca la guitarra, en realidad varias, con Karina como cantante estelar. Los dos triunfaron más tarde en la música... Pero suspendieron el Preu cinematográfico, lo que son las cosas. En un momento dado, la madre,

Lolo, con sus padres cinematográficos / Sensacine.com

la actriz Margot Cottens, apunta datos auténticos como que el chico nunca estudió música: lo sabe espontáneamente. Porque fue así. Camilo Sesto jamás pisó un conservatorio.

La película, de 1967, revisitada en 2021... Tiene un tufillo a comedia tonta, que trata de reflejar la idílica situación de la juventud española en la época en un colegio elitista e improbable, donde se combinan chicas bien sin carnet pero con coche con los que chicos que llegan del pueblo, en este caso, Tomelloso, en un tren de vagones de madera y que echaba humo. Huele a las líneas que se cerrarían en el 69, como nuestro Xitxarra.

La ficha del DVD subraya a las claras que el ambiente nada tenía que ver con la realidad del momento,

Cartel de Hamelín

con huelgas en universidades, el cierre del Diario Madrid e, incluso, el primer atentado de ETA, cuyo final está siendo recordado y debatido estos días. De cualquier manera, la película sí refleja dos aspectos inmortales de los jóvenes estudiantes: las relaciones amorosas y el miedo escénico ante la espada de Damocles que supone el aprobado o el suspenso.

Como fuera, Los chicos del Preu pone en escena una época, un tiempo pasado, con Karina de protagonista estelar, como lo sería en realidad tres años más tarde, y con un genio musical apuntado, pero en este caso sin aparente perspectiva de futuro. En realidad fue todo lo contrario, porque un lustro después Lolo consolidaba una carrera musical que le llevaría al Olimpo y le convertiría en un mito. Aquí, Pedro Lazaga y su equipo resbalaron y mucho, pero son la cosas de la vida, como cuando la casa discográfica Decca rechazó a los Beatles, o cuando la editorial Gallimard desestimó la publicación del primer volumen de En busca del tiempo perdido, de Marcel Proust, siendo André Gide uno de los miembros de la comisión encargada del veredicto.

Cartel original de Los chicos del Preu

Lolo demuestra en la película su habilidad como guitarrista, con diversas variantes del instrumento hispano por excelencia y al final triunfa con su grupo, mientras el polifacético José Luis Vázquez, ya en el redil de la modernidad, firma el primer contrato para una gira (en este caso, como en tantos otros, el poderoso caballero don dinero deja de lado las ideas). Una premonición con el contexto de Los Botines, aunque la carrera al estrellato sería individual.

Esta película, además, no sería la última incursión cinematográfica de Camilo Sesto, ya que intervino, con Los Botines, en Hamelín, una producción de 1969, dirigida por Luis María Delgado y protagonizada por Miguel Ríos, nada más y nada menos. He visto en youtube una actuación del grupo, conforme al estilo yeyé de la época, pero la ambientación de la película invita al olvido inmediato y absoluto, como por otro lado parece ha ocurrido con toda justicia. Curiosidad histórica y nada más.

Entre 1979 y 1980, de acuerdo con el

Cartel de La playa del amor

pozo infinito de sabiduría más o menos necesaria que aporta Google, el cantante alcoyano participó en tres películas argentinas, pero lo hizo como artista invitado y no como actor más o menos protagonista. Así, figura en los créditos de La playa del amor, con la colaboración añadida de su amiga Ángela Carrasco y de Rocío Dúrcal; en Las vacaciones del amor y en La discoteca del amor, en esta última también con la artista que haría el papel de María Magdalena en Jesucristo Superstar. Carezco de referencias concretas de estas películas, pero dados los títulos, no acaba de resultar extraño.

En resumen, Los chicos del Preu se configura como la única incursión real del cantante en el mundo

Cartel de La discoteca del amor

de la gran pantalla, con un papel de actor juvenil en el que actúa, pero no canta. Todo un desatino.

Dos notas finales. Las canciones que interpreta el grupo son de Los Pekenikes y la música o banda sonora, de Antón García Abril, que también creó la de otra destacada obra cinematográfica que he tenido entre manos recientemente: Sor Citroën. Curiosamente, ambas son del mismo año.