Mostrando entradas con la etiqueta A la recerca del temps perdut. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta A la recerca del temps perdut. Mostrar todas las entradas

martes, 17 de noviembre de 2026

PROUST

Des d'abril, he pugnat amb A la recerca del temps perdut; m'hauria agradat fer un doctorat —fins i tot vaig tindre una oferta interessant de la Universitat d'Alacant—, però la vida ha decidit una altra cosa i
eixe objectiu no ha pogut ser. Però ho he aconseguit, després d'una lluita intensa amb els set llibres i més de mil pàgines de notes en lletra minúscula, sense les quals centenars d'idees o informacions no haurien tingut cap sentit. I és per això que l'ús del verb
pugnar és del tot adequat, especialment pel que fa a El costat de Guermantes i Sodoma i Gomorra, que han sigut un autèntic malson; en definitiva, com la segona part de A l'ombra de les jovenetes en flor, on, després de quatre-centes pàgines, van arribar Andrée, Gisèle, Albertine i les altres xicones.
El primer estiu, després d'haver treballat com a professor, vaig llegir el Quixot i em pensava que havia fet una proesa, però res més lluny de la realitat...
Agafar-li el fil a l'estil de Cervantes costa una mica, però després hi ha baralles, viatges, cultura, meditacions també, però res a veure amb això. Proust és una altra cosa. Admire més que ningú el poeta espanyol Pedro Salinas, de la Generació del 27, juntament amb Machado i altres, que va traduir al castellà els primers llibres:
Pel cantó de Swann i el de les xiques en flor. És increïble com va ser capaç de transferir Proust a una altra llengua, de transmetre les idees, els pensaments, les reflexions, tan difícils —quan no impossibles— de captar en francés. En qualsevol cas, eixe serà el meu pròxim projecte, juntament amb Conversació a la Catedral, de Vargas Llosa, que tinc pendent des de la joventut. (De fet, ja n'he treballat més de cent pàgines... i és fort, molt fort. El vocabulari peruà del mestre costa molt de rosegar.)
Temps. L'última paraula de la recerca.
Instant de la conclusio / A. Moltó
En majúscula. Tot un símbol. Com també ho era la cambrera de la baronessa de Putbus, un personatge que queda al marge de les novel·les —em recorda l'Arlesiana—, però que finalment existeix als esbossos finals de
La fugitiva. El temps retrobat, després d'1.400.000 paraules, més o menys, segons les edicions —sense comptar les relectures per a intentar comprendre o retrobar l'anàfora—, temps per a Proust i també per a mi. Confesse que els dos últims mesos han sigut especialment difícils. Ja estava cansat.
Espere tornar prompte al Museu Carnavalet i asseure'm uns minuts al costat del llit per a meditar al voltant d'allò que l'escriptor ha posat en paraules com ningú més no ho ha fet.
Fins que ens retrobem en el Temps!