Mostrando entradas con la etiqueta Vargas Llosa. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Vargas Llosa. Mostrar todas las entradas

martes, 17 de noviembre de 2026

PROUST

Des d'abril, he pugnat amb A la recerca del temps perdut; m'hauria agradat fer un doctorat —fins i tot vaig tindre una oferta interessant de la Universitat d'Alacant—, però la vida ha decidit una altra cosa i
eixe objectiu no ha pogut ser. Però ho he aconseguit, després d'una lluita intensa amb els set llibres i més de mil pàgines de notes en lletra minúscula, sense les quals centenars d'idees o informacions no haurien tingut cap sentit. I és per això que l'ús del verb
pugnar és del tot adequat, especialment pel que fa a El costat de Guermantes i Sodoma i Gomorra, que han sigut un autèntic malson; en definitiva, com la segona part de A l'ombra de les jovenetes en flor, on, després de quatre-centes pàgines, van arribar Andrée, Gisèle, Albertine i les altres xicones.
El primer estiu, després d'haver treballat com a professor, vaig llegir el Quixot i em pensava que havia fet una proesa, però res més lluny de la realitat...
Agafar-li el fil a l'estil de Cervantes costa una mica, però després hi ha baralles, viatges, cultura, meditacions també, però res a veure amb això. Proust és una altra cosa. Admire més que ningú el poeta espanyol Pedro Salinas, de la Generació del 27, juntament amb Machado i altres, que va traduir al castellà els primers llibres:
Pel cantó de Swann i el de les xiques en flor. És increïble com va ser capaç de transferir Proust a una altra llengua, de transmetre les idees, els pensaments, les reflexions, tan difícils —quan no impossibles— de captar en francés. En qualsevol cas, eixe serà el meu pròxim projecte, juntament amb Conversació a la Catedral, de Vargas Llosa, que tinc pendent des de la joventut. (De fet, ja n'he treballat més de cent pàgines... i és fort, molt fort. El vocabulari peruà del mestre costa molt de rosegar.)
Temps. L'última paraula de la recerca.
Instant de la conclusio / A. Moltó
En majúscula. Tot un símbol. Com també ho era la cambrera de la baronessa de Putbus, un personatge que queda al marge de les novel·les —em recorda l'Arlesiana—, però que finalment existeix als esbossos finals de
La fugitiva. El temps retrobat, després d'1.400.000 paraules, més o menys, segons les edicions —sense comptar les relectures per a intentar comprendre o retrobar l'anàfora—, temps per a Proust i també per a mi. Confesse que els dos últims mesos han sigut especialment difícils. Ja estava cansat.
Espere tornar prompte al Museu Carnavalet i asseure'm uns minuts al costat del llit per a meditar al voltant d'allò que l'escriptor ha posat en paraules com ningú més no ho ha fet.
Fins que ens retrobem en el Temps!

PROUST

Après avril, je me suis battu

avec À la recherche du temps perdu; j'aurais aimé faire un doctorat -voire j'ai eu une offre intéressante de l'Université d'Alicante-, mais la vie a décidé autrement et ce but n’a pas été possible.

    Mais j'ai réussi, après une bataille accrue avec les sept livres et plus de mille pages de notes en pattes de mouche, sans lesquelles des centaines d'idées ou informations n'auraient eu aucun sens. Et c'est

pour cela que l’utilisation du verbe battre convient parfaitement, ce qui correspond, spécialement avec Le côté Guermantes et Sodome et Gomorrhe, qui ont été en vrai cauchemar, bref, comme la deuxième partie d’À l'ombre des jeunes filles en fleurs, où après quatre cents pages Andrée, Gisèle, Albertine et les autres demoiselles sont arrivées.

Le premier été, après avoir été professeur, j'ai lu le Quichot et je croyais que j'avais fait une prouesse, mais rien de loin… S'accrocher au style de Cervantès ça coûte un peu, mais après, il y a des bagarres, des voyages, de la culture, des méditations aussi, mais rien à voir. Proust c'est autre chose. J'admire plus que tout le poète espagnol Pedro Salinas, de la Génération du 27 avec Machado et d’autres, qui a traduit en espagnol les premiers livres; en solitaire Du côté de chez Swann et celui des jeunes filles. C'est incroyable comment il a pu transférer Proust à une autre langue, renvoyer les idées, les pensées, les réflexions, très dures -quand non impossibles- à comprendre en français. Tout à fait, ce sera mon prochain projet, à côté de la lecture de Conversation à la Cathédrale de Vargas Llosa, que j'ai en attente depuis la jeunesse. (En fait, j’ai déjà travaillé plus de cent pages… et c’est du costaud. Le vocabulaire péruvien du maître est dur à ronger).

Temps. Le dernier mot de la recherche. En lettre capitale. Tout un symbole. Comme aussi l'était la femme de chambre de la baronne de Putbus,

Instant final de la lecture / A. Moltó
un personnage qui est à l’écart des romans -elle me rappelle l’Arlésienne- mais que finalement existe, dans les esquisses à la fin de
La fugitive.

Le temps retrouvé, après 1.400.000 mots, plus ou moins, ça dépend des éditions -sans compter les relectures pour essayer de comprendre ou retrouver l'anaphore- temps pour Proust et pour moi aussi. Je confesse que les deux derniers mois ont été particulièrement difficiles. J'étais déjà fatigué.

J’espère revenir bientôt au musée Carnavalet et m'asseoir quelques minutes à côté du lit pour méditer autour de ce que l'écrivain a mis sur paroles comme aucun autre.

Au revoir dans le Temps!


domingo, 22 de diciembre de 2019

El “Círculo de lectores” tanca el llibre

A casa, el "Círculo de lectores" era una part important de la meua vida quotidiana, encara que pense que l'agent comercial anava a "Papeleres" d'Alcoi, és a dir, Papeleras Reunidas, SA, on feia la distribució. El meu pare n'era addicte, com ho havia estat abans de "Novelas y cuentos",
aquella promoció setmanal que aportava a preus moderats novel·les clàssiques i més modernes, d'aventures i passions romàntiques possibles per a les economies de supervivència de l'època. Parlem de finals dels anys cinquanta i de llibres amb preu de cost pels voltants de les 9 pessetes. Encara en tinc una prestatgeria plena.
Al "Círculo de lectores", el programa era diferent. Es tractava d'adquirir dos llibres per trimestre, de vegades combinats amb discs, LPs generalment. Aquesta etapa va ser veritablement important per a mi, perquè vaig descobrir les simfonies de Beethoven, amb una gravació que més tard vaig saber que era clàssica i que era d'un tal Von Karajan. Jo mateix i la major part del cercle familiar i d'amics vam llegir "El señor de los anillos" d'aquesta editorial, un volum vermell que pesava com a dos quilos (tal volta siga una exageració), i altres descobertes capitals van ser "Confieso que he vivido", de Neruda (que era verd) i "Pantaleón i las visitadoras", una de les primeres novel·les de Vargas Llosa.
I amb Vargas Llosa toca entrar en matèria. Anys més tard, concretament al curs 1980-81, a la Facultat de Filologia Hispànica de la Universitat d'Alacant teníem una assignatura anomenada "Literatura Hispanoamericana", a càrrec de Manuel Moragón Maestre, que també era un dels caps del Instituto de Estudios Alicantinos, actual Institut Gil-Albert. Amb el sr. Moragón vam descobrir un món màgic, en un moment on estava en primera línia de foc arran la recent publicació de "Cien años de soledad", de García Márquez, i també José Revueltas, Miguel Ángel Asturias, Ernesto Sábato (el meu difunt company Vicent Valls va tenir anys com a llibre de capçalera "Sobre héroes y tumbas") i evidentment Vargas Llosa.
Encara que estàvem davant del naixement del mite García Márquez, què volen que els diga, les lectures d'infància-joventut marquen i a mi m'estirava més la prosa de Vargas Llosa. I a la fi de curs, quan s'havíem d'examinar dels llibres que havíem escollit per a llegir, vaig posar damunt taula "Pantaleón i las visitadoras",
una història absurda, com tantes altres en l'estructura militar, popularitzada fa uns anys per una pel·lícula que, confesse, no vaig arribar a veure.
El sr. Moragón ho va tenir molt clar: "es muy floja", va ser el seu dictamen, i em va obligar a fer el comentari de "El hombre que lo tenía todo, todo, todo", de Miguel Ángel Asturias, amb resultat satisfactori, per cert. Guarde un gran record d'aquell curs perquè ens va obrir les portes d'un món del qual sols coneixíem l'embolcall.
Allò que el sr. Moragón no va saber mai és que quinze anys després d'aquell episodi docent, Vargas Llosa va venir a Alcoi, convidat per Juan Antonio Gisbert, a celebrar el Mig Any. L'escriptor peruà va estar al templet de la Glorieta i va ser simbòlic jurat del concurs gastronòmic d'olleta alcoiana. Com resulta que Vargas Llosa anava a defensar molt poc temps després la seua tesi doctoral al voltant de la figura d'Azorín, el diari em va demanar que l'entrevistara i així ho vaig fer. Una xerrada molt agradable i constructiva, en un marc que sonava a realisme màgic: entre les bandes de música i el cúmul de sorolls de la festa, tot en mig d'un parc.
Evidentment, no em vaig poder resistir al final a contar-li allò que havia passat amb Pantaleón i l'esmentada assignatura. La resposta de l’escriptor va ser eloqüent: va somriure.
Un episodi al voltant d'una part de la història recent que s'esfuma, com tantes altres ho han fet ja i altres moltes més ho faran... És la realitat del món que ens pertoca viure en aquesta primera part del segle XXI.

Fotos de l'autor

Alcoi/Almoradí Novembre 2019