L'últim tango a La Jonquera

Marcel Proust / W. C.

Una notícia trista i dramàtica, causada per aquest terratrémol universal que estem patint en forma de catàstrofe sanitària, s’ha produït aquests dies a La Jonquera i m’ha recordat, a l’estil de la magdalena de Marcel Proust, episodis més o menys recents. El tema el vaig llegir recentment al diari El País (https://elpais.com/espana/catalunya/2020-04-01/trabajadoras-de-un-macroburdel-nos-quedamos-literal-con-la-maleta-en-la-calle.html) i feia referència a un problema social: les “treballadores” del gegantesc prostíbul de La Jonquera s’han quedat al carrer; no sols sense feina, sinó també sense sostre, sense casa, i han hagut de marxar en circumstàncies poc idònies (inassumibles bitllets d’avió de 4.000 euros per a tornar als seus països) i molt doloroses.

Els temps han canviat. Antigament, els espanyols travessàvem la frontera de França per a gaudir de llibertat, però també d’oci. Antonio Gomis Calvo, que fora portaveu del CDS a l’Ajuntament d’Alcoi (i de la filà Lleganya!), em va contar en una ocasió que mentre estudiava toco-ginecologia en Barcelona va marxar un dia a Perpinyà amb la que aleshores era la seua núvia, més tard la seua dona.

Centre hstòric de Perpinyà / Foto: viquipèdia

El motiu? Anar al cinema. Perpinyà s’havia convertit en la simbòlica capital del pecat espanyol, perquè els malaurats súbdits de la dictadura franquista passaven la frontera per veure les pel·lícules o comprar els llibres i revistes que aquí estaven prohibides. La justificació d’aquell viatge va ser l’estrena de L’últim tango a París, en 1972, de Bertolucci i Marlon Brando, una de les pel·lícules més polèmiques de la història, i Gomis relatava la cua que es va formar al pas fronterer mitja hora després del final de l’emissió.

També, un retor de la comarca va referir que va entrar-hi a una llibreria per comprar literatura “prohibida”, crec recordar que era alguna cosa de Kant o Heidegger. “Espagnol?” Li van preguntar: “oui”, va contestar… i el van enviar a l'enorme secció porno, per a la seua absoluta sorpresa i vergonya.

La relació lúdica-eròtica-subversiva de Perpinyà amb Espanya no és coneguda per la part francesa, com també supose que la memòria s’ha perdut en la nostra. Així ho vaig comprovar quan, deu anys enrere, vam començar a relacionar-nos amb gent de Carcasona i els voltants. La nostra professora de francés no n’havia sentit parlar mai de la “ciutat pornogràfica” que és com la vam batejar amistosament. En canvi, ens contava aventures de la “Ligne de démarcation”,

Les dos zones de França sota l'ocupació / vikipèdia commons

la divisió de França que van fer els nazis durant la Segona Guerra Mundial, i que partia en dos el país, situació que està molt ben reflectida en els tres primers volums de “La byciclette bleue”, de Régine Deforgues, amb l’inoblidable personatge de Léa Delmas.

I arribe on anava. En una de les visites a Carcasona, vaig coincidir en una cafeteria en una colla de jubilats, la qual cosa em va permetre conéixer gent, practicar la llengua i ampliar la base cultural. Durant aquella estada, el 6 d’abril de 2016, el parlament francés va aprovar una llei contra la prostitució que castigava tot aquell que comprara un servei sexual; aquesta norma derogava una altra de 2003, coneguda com a “llei Sarkozy”, que criminalitzava les prostitutes.

Accés a la frontera franc-espanyola

El comentari d’aquestes persones va ser: “Hui hi haurà gran festa en La Jonquera: barra lliure als prostíbuls!!” I ahí em vaig assabentar que a la ciutat espanyola els francesos no sols van actualment a comprar tabac, menjar i begudes alcohòliques, que hi són més barates, sinó que també alguns van a gaudir de serveis més exòtics en els grans prostíbuls, de la mateixa manera que adquireixen roba al mercadet setmanal de Roses.

Tot això ara per ara està completament oblidat, mentre, com sempre, els més desfavorits del sistema -en aquest cas, específicament les dones- són qui paguen el preu més alt. Misèria sobre misèria, humana i econòmica. Que tristesa de mon!

P. D. També hi ha un record més llunyà. Un conegut empresari alcoià, ja desaparegut, va ser empresonat i més tard condemnat al costat de l’alcalde de La Jonquera, a finals de 1982, acusat de tràfic de divises. Cinc dies després, jo marxava a la mili a Sant Climent de Sescebes… al costat de La Jonquera. Coincidències de la vida.