DE GENT D'ALCOI QUE ESCRIU I ALTRES COSES DISPERSES

A la vida, de vegades, hi ha coincidències.

Jordi Tormo durant la xarrada

Això ens ha passat a Jordi Tormo i a mi per causa de la citació d'un text d'Isabel-Clara Simó al·lusiu a la fundació del col·lectiu Fonèvol, ara fa vint anys, https://elblogdemarioc.blogspot.com/2023/05/fonevol-o-el-club-de-las-malas-alcoyanas.html, i la programació al Centre Cultural d'Alcoi, quaranta-huit hores més tard, d'un club de lectura al voltant de l'autora de Júlia, sens dubte un dels llibres més importants dels setanta que va arribar a publicar l'enyorada escriptora.

    El protagonista de l'esdeveniment era, no cal precisar-ho, el mateix Tormo, de la mà de Josep-Lluís Santonja, director de les biblioteques municipals, i autor recentment d'articles més que interessants, com la referència al cinquantenari d'un llibre capital en l'Alcoi

Josep-Lluís Santonja i Tordi Tormo

contemporani: Hombres que mueven Alcoy, de Floreal Moltó (https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2023/05/22/els-homes-que-feien-funcionar-alcoi-radio-alcoy/), un volum que reflecteix brillantment els protagonistes més coneguts d'una de les etapes de creixença més rellevants de la ciutat en tota la seua història.

    Al Centre Cultural, amb la sala Joan Valls a la vora del complet de públic, la qual cosa sembla infreqüent

La històrica postal d'Ovidi des de París

als actes d'aquest tipus, Tormo va haver-hi de confessar-se, perquè les preguntes de Santonja no li van deixar més remei. Així, va desvelar que es va veure obligat a abandonar la política perquè "vaig fer crac". Després de tres anys de compaginar la tasca de regidor del govern de l'Ajuntament d'Alcoi amb les quaranta hores setmanals a la seua feina, que "tenia molt clar que no anava a deixar" perquè "la política era temporal", l'assumpte no va concloure precisament bé. "A les tres i mitja de la matinada enviava correus. Quan fas això tres anys, acabes per fer crac".

    Així, va deixar la política d'acció directa, la qual cosa "em va permetre d'escriure amb més intensitat", i, per exemple, accedir a la narrativa, la qual cosa era "un repte". Ho va fer. Amb la inspiració directa de dos llibres de Carme Riera:

Jo pos per testimoni les gavines i Te deix, amor, la mar com a penyora. Dos clàssics ja al segle XXI. Bon mestratge, dels millors possibles! Així, deixava darrere investigacions sobre temes tan diversos com la geografia comarcal o el món dels gitanos, una qüestió socialment sensible però mai tractada a fons.

    A l'hora d'escollir els possibles temes va pensar en persones, per circumstàncies molt diverses. Un dia, a casa de Toni Miró -és a dir, al Mas de Sopalmo- va escodrinyar entre les coses personals de l'Ovidi Montllor, que l'artista n'és depositari. I va trobar com a quatre-cents poemes, la qual cosa li va obrir camí al llibre Ovidi Montllor, i també a Antoni Miró, la mirada rebel. Gairebé un dos per un. El primer en 2017 i el segon dos anys més tard. 

    I en faltava un tercer. Isabel-Clara Simó. La seua biografia "era un llibre necessari" perquè a banda dels llibres de

l'escriptora, "darrere, hi ha una vida apassionant", però que mai s'havia fet. Jordi Tormo va dubtar molt, encara que finalment li va enviar un correu electrònic un diumenge a les 12 en punt on plantejava la qüestió. "Dos minuts més tard m'entrava la resposta: endavant! Estava treballant i connectada un diumenge a migdia!". Tot té una explicació, pel que fa al treball intensiu: "sabia que no li quedava molt temps i tenia moltes coses per tancar". Isabel-Clara Simó. Una veu lliure i compromesa va veure la llum en desembre de 2020, però la protagonista ja havia passat pàgina.

    Era un club de lectura i no el debat d'una tesi doctoral, per la qual cosa Tormo va apuntar detalls de les respectives biografies o costums. Així, alguns sabem la nocturnitat

d'Antoni Miró, com una mena de vampir que reposa sota una cripta entre Alcoi i Ibi, però altres desconeixíem que Isabel-Clara era fanàtica de la sèrie Big Bang Theory, com altres milions i milions de persones, començant per egomet. Això m'ha fet recordar un article -que ja vaig esmentar en una ocasió- sobre la biografia d'un altre alcoià, el reverend pare Cirilo Tormo Durà, que va escriure Rafael Moya, i on contava que al capellà li agradava molt llegir a Isaac Asimov. Jo en vaig ser fanàtic.

    De l'Ovidi va explicar una cosa molt divertida: que tenia el costum d'enviar-se postals quan viatjava. Així, hores abans de l'històric concert en el Teatre Olympia de París -on a l'època tocaven tots els músics exiliats o prohibits en Espanya-, que va ser el vint-i-set d'abril de 1975, s'en va escriure una: "Xaval, abans de fer l'Olympia t'envie una abraçada. Desitja'm sort! Ovidi", que llegiria, suposem, dies més tard en arribar a casa, a Barcelona.

    De la Isabel-Clara va explicar que va

publicar setanta llibres de tota mena de temes, i que de Dones el primer any es van vendre 90.000 exemplars, la qual cosa "en català és una animalada". L'alcoiana en va traure profit: "amb els guanys es va comprar una casa". Per concloure va explicar una cosa molt interessant: Bromera està adquirint els drets dels seus llibres per a editar-los, la qual cosa permetrà, entre altres qüestions, recuperar publicacions de vegades esgotades o poc conegudes.

    Una vesprada veritablement agradable, instructiva i en bona companyia!

Nostalgia festera

Estos días teníamos que haber vivido/disfrutado las Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy, que se han visto alteradas, como todo, en este año dramàtico que vivimos. Sin embargo, no es la primera vez que esto sucede, ni tampoco será la última, aunque por supuesto a menor escala.

Todos tenemos en nuestra experiencia vital duelos festeros de un modo u otro. En las de 1980, aquellas en que primera vez salió a la calle la Filà Benimerines, falleció repentinamente mi padre, Mario Candela Llopis, como igualmente le sucedería mucho más tarde, pero también demasiado temprano, a Silvestre Vilaplana Molina. El primero, tras las Entradas, ya en el Día de San Jorge; el segundo, tras acabar el desfile de su filà, los Cruzados, como miembro del boato del capitán de 2007. De las muchas necrológicas que me ha tocado escribir, esta fue una de las tristes y sentidas.

"Entraeta" de la Filà Maseros en la noche del 15 de abril de 1975 / Foto Valero-Fototeca Municipal Alcoi

Dos episodios terribles que marcan, como evidentemente lo es perder a un padre en plena juventud (y más tarde -y terriblemente pronto- a un hermano, Jorge, festero 100% y que nunca llevó un traje), pero con Silvestre Vilaplana me unía una especial relación de amistad y respeto. Podría citar otro caso muy similar, en un contexto distinto: el ibense Salvador Miró, presidente perpetuo de los fabricantes de juguetes falleció... el día de Navidad. El día de la ilusión, de la esperanza.

Han pasado 40 años y no tenemos fiestas. Con 104 muertos sobre la mesa [en el momento de escribir este texto] es difícil plantearse una celebración lúdica. Otra vez será.

De cualquier modo, me ha hecho infinita ilusión encontrarme con dos fotografías antológicas en el Archivo/Fototeca Municipal de Alcoy, que marcan sendas épocas, y que el director Josep Lluís Santonja ha tenido el detalle de facilitarme.

Una, original de Foto Valero, es de las Fiestas y plasma una escuadra de una "entraeta" de la Filà Maseros que salió a la calle el 15 de abril de 1975. Me he sentido especialmente emocionado porque los he conocido a todos y con algunos he tenido y tengo muy especiales relaciones.

De derecha a izquierda desfilan Luis Sanus, Enrique Luis Sanus, Julio Berenguer, Jorge Silvestre, Enrique Moltó, Eduardo Segura, Floreal Moltó y Mario Candela.

Una foto para enmarcar (la otra también, pero la comentaremos otro día).