NAUFRAGI DES DEL SALT

És una caiguda, com un naufragi sobtat, a l’estil del Titànic, més o menys voluntària, però que metaforitza els entrebancs de la vida, els quals de vegades ens condueixen a un atzucac tristament definitiu. Més o menys, així arranca Després del salt, la segona i nova novel·la de Natàlia Gisbert Abad, igualment sota l’aval d’un guardó, en aquest cas l’Enric Valor de narrativa i més recentment com a la millor publicació negra en valencià.

Resulta més bé complicat comentar

un llibre de lladres i serenos sense contar que l’assassí és el majordom, encara que tinc una certa experiència perquè així ho feia amb els meus alumnes: si vols detalls, ves de cap al llibre. Si Vi i veritas va ser una descoberta, Després del salt -en minúscula, la qual cosa té el seu punt- és una confirmació i alhora una promesa. Confirma que el debut no va ser una casualitat i promet noves sorpreses. Sí, sorpreses: cada llibre és una aventura.

Com s’explica en la contraportada, una dona es precipita des del Salt -o siga, fa un salt-, la qual cosa mata a la família (“impotència absoluta i definitiva”), com normalment ocorre amb els suïcidis, encara que la incrèdula germana posa en marxa una investigació paral·lela o complementària a la policial. Per cert, retrobem una vella coneguda, la comissària Maia Serra, cap de la Policia Nacional en Alcoi*. Tot açò obre un ventall d’intrigues, històries fosques i dolentes, crims, relats encreuats passats i presents, com també de sorpreses i girs argumentals que deixen expectant el lector fins que s’arriba a la conclusió, una conclusió lluny d’allò que podries haver pensat.

Personatges quotidians, de la

Zona Alta d’Alcoi, metges, psicòlegs i psiquiatres, policies poc amables, dolents maquiavèl·lics, misèries individuals… De tot es pot trobar en dues-centes i poques pàgines, encara que denses, amb descripcions i reflexions que cal assolir. El llenguatge, com ja succeïa en Vi i veritas, és dens, contundent, amb profusió de cultismes o mots lluny del valencià comú. Un devessall de paraules. L’autora, per cert, fuig d’utilitzar xorro, com fem el comú dels alcoians, i opta per caiguda (“la caiguda lliure de l’aigua davall dels rajos del sol”) o cascada, encara que el col·loquialisme figura en el DNV -però no en Optimot. I expressions: “testimoniances alienes de decisions errònies”, “nàufrags de les seues circumstàncies”, “l’oblit oblidat d’algú a qui ningú va estimar bé”...

Diuen que la segona obra consolida un creador, que darrere una meravella, fruit d’un enginy acumulat, és complicat esbrinar una segona. No és aquest el cas, com fàcilment es pot comprovar amb la lectura, tan recomanable o més que la primera.

Gaudiu-la!

* https://elblogdemarioc.blogspot.com/2021/12/lobscura-veritat-del-vi.html

L’OBSCURA VERITAT DEL VI

“Sobre la butaca… descansa el pes d’una ombra solitària”. Aquesta frase, en la línia sis, va catapultar l’interés per la novel·la, més enllà de l’autora, del premi, de l’ambientació parcial a Alcoi i a la Comissaria de la Policia Nacional i de les relacions personals; és a dir, va impregnar profundament al lector, que a la fi és l’objectiu primari d’un escriptor: compartir una creació, unes vivències, un esperit.

Vi i veritat és l’atractiu títol que l’alcoiana Natàlia Gisbert Abad ha utilitzat per travessar la porta gran de la literatura, amb l’aval del primer premi de narrativa Isabel-Clara Simó. Un guardó, unes entrevistes, un llibre editat i, per damunt de tot això, una joia narrativa que impressiona per la força de les paraules: cada frase és una sentència… de vegades de mort, com correspon a una novel·la negra, però igualment costumista, divertida i profundament social. Què significa açò? Doncs que els mals endèmics de la nostra societat, la violència cap a les xiquetes i dones, és permanent. No hi ha cap treva i el posicionament de l’autora és rotund contra qualsevol mena de maltractament, és evident (un maltractador és un “dimoni”)

La història és senzilla en principi, a poc a poc es complica i condueix a un final amb una cascada de sorpreses i alguna incertesa que haurà d'imaginar el lector pel seu compte. Una policia que és “una dona jove i desconeguda” es fa càrrec de la Comissaria de la Policia Nacional d’Alcoi, la qual cosa converteix en literari un episodi real, encara que poc conegut: una inspectora, Rocio Carvallo, va ocupar el càrrec en 2014; fins i tot va ser la responsable de les investigacions de la terrible mort d’un nadó a càrrec de la seua mare.

En aquest cas és la comissària Maia Serra, “dona i republicana”, nascuda un 29 de febrer, rebutjada pel marit, que també era la seua parella professional en València. Mentre tracta d’adaptar-se a la nova vida, un crim sacseja la capital del Túria, una xica jove desapareix i una família de les més importants, dedicada al vi, és la protagonista. El seu ex li demana auxili professional i ella comença una duplicitat de vida: matí a Alcoi i vesprada a València. Doble jornada laboral més dos hores i mitja de cotxe afegides (per a més detalls, recomane una acurada lectura…)

Al costat de les referències professionals de l’autora -psicòloga i metgessa- i també de les personals, com les cites llatines o gregues (oínos kaí alétheia) estan les del lector, que en aquest cas particular s’ha ocupat de la informació de la Comissaria d'Alcoi al voltant de trenta-cinc anys, per la qual cosa les escales d'accés als despatxos dels caps les coneix, perquè les ha trepitjades un dia si i l’altre també. I això deixa empremta: bons records, bons amics i dolentes històries, en general.

Per últim, és una novel·la difícil, o almenys ho ha estat per a mi. Feia temps que no em veia confrontat a tornar enrere una vegada i una altra, perquè em costava de concretar les anàfores, les represes del text. Per què no està en femení o en plural? Em preguntava… Ah! Perquè el referent és aquell o l’altre, em contestava.

Un llibre sorprenent també pels diferents plans de lectura, alguns íntims, d’altres estrictament narratius, paral·lelismes que semblen de vegades inconnexes, encara que al final es lliguen com una simfonia on tots els instruments i els acords formen un conjunt harmoniós i brillant, amb coherència i cohesió.

Fitxa: Títol: Vi i Veritat

Autora: Natàlia Gisbert Abad

Edició: Bromera / L’Eclèctica - octubre 2021 

Premi Ciutat d’Alcoi de Novel·la - Isabel-Clara Simó