Allò que ix del teclat / Lo que sale del teclado: Nova York

L’altra vesprada hi havia un Seat 850 blanc

aparcat en un carrer d’Alcoi; no és cap notícia: el veig sovint, però no deixa de ser un mite d’una època, d’un temps d’una felicitat diferent, més senzilla, més natural. Com també ho és o ho era el Concorde, l’avió/coet que podien gaudir els milionaris i que volava -mai més ben dit- de París o Londres a Nova York en una estoneta, al costat dels Juegos Reunidos Geyper, l'Apolo d'Avidesa, Massiel o l’arribada de l’EGB, per esmentar alguns exemples que em venen al cap.

De Concorde, pot visitar-se’n un en Toulouse, en concret al Musée Aeroscopia, al costat de l’aeroport. De fet, Anna i ho vam fer i en solitari; bé, no del tot, per què en la primera fila de seients reposava Milú,

el gos de Tintín -i també, a l’exterior, hi havia una reproducció del blanc-i-roig coet lluner del popular personatge de còmic, tot i això que al nostre temps la paraula emprada era tebeos-. L’avió impressionava per fora i més encara per dins, perquè era perceptible que això no era més que un coet amb dues ales i una vintena de seients, a tot estirar, que costaven els dos ronyons i part

del tercer. Encara no hi havia Ryanair i el low cost no estava inventat.

El final va ser molt trist amb l’accident a París ara fa vint-i-sis anys, que, coses de la realitat, no va ser per causa d’un problema amb l’avió supersònic, encara que imagine

que poc després es va aprofitar per a tancar un cicle que ja tocava i que durava vora de trenta anys. Un record emocionat per a les 113 víctimes d’aquell accident.

Aquesta introducció -no era una altra cosa- ens permet arribar a la justificació: la jubilació aquest estiu de la comandant aeronàutica

Béatrice Vialle, després de quaranta anys de carrera i que ha estat una de les dos dones que ha pilotat un Concorde (l’altra va ser la britànica Barbara Hammer). El primer vol el va fer en 2001, perquè es va veure afectada per la paralització provocada per l’esmentat sinistre, mentre que l’anglesa Hammer ho havia fet en 1993. La francesa, ara retirada, va fer l’últim vol al capdavant d’un Boeing 777-200 d’Air France.

De les notícies que he llegit aquest estiu -majoritàriament dolentes-, aquesta em va colpejar per allò que comentava al principi: el Concorde era molt més que un avió per a la nostra generació, era un símbol, un mite. Gaudeix de la jubilació, Béatrice!

Allò dels Moros i Cristians a Nova York

va ser... és difícil trobar un adjectiu que reflectisca de veritat el que es va viure a la ciutat que mai dorm aquell ja llunyà 12 d'octubre de 2006. Va ser un fet irrepetible, no sols perquè tristament alguns participants han fet el traspàs, sinó també perquè la invitació a obrir la desfilada de la Hispanitat a Espanya es va dirigir cap a Alcoi, la qual cosa és poc probable que es torne a produir. En tercer lloc, hauria de confluir també una predisposició municipal, de l'Associació de Sant Jordi i de la societat alcoiana en general. Podem dir que en aquell moment es van alinear tots els planetes i cometes amb el sol de l'horabaixa i el projecte es va consumar meravellosament. En realitat, va

faltar un detall perquè tot fora i vet aquí un gat, i vet aquí un gos.

El detall en qüestió va ser l'assumpte dels moros. Amb l'avió de gom a gom cap a Nova York, un mitjà nacional va publicar que els moros no desfilarien a fi de "no ofendre" una ciutat que havia estat particularment castigada pel terrorisme islàmic. Aquesta apreciació va ser com un coet bomba per a l'esperit del viatge, l'ambientació i la desfilada. Tot i que els desmentiments van ser unànimes per part dels organitzadors, la situació estava ja creada i el rebombori va ser internacional.

No cal més que donar un cop d'ull en Google per veure la unanimitat dels titulars de l'endemà:

"Los cristianos, sin moros, desfilan en Nueva York", amb l'excepció del diari ABC que explicava que un milió de persones havia assistit a l'acte. Supose que la xifra serà correcta. Jo el que us puc explicar és que el nombrós públic era gent llatina; és a dir, que parlàvem castellà. Quan marxava de la Cinquena Avinguda cap a l'hotel, a preparar la crònica i les fotos, angoixat per la diferència horària, vaig veure com ianquis d'origen anglosaxó s'arrimaven cap a la zona, una vegada acabat el dinar/sopar de diumenge, que en aquelles terres s'anomena brunch.

Els mitjans de la terreta vam anar

per la cosa nostra, la que ens interessava a la majoria: "La Fiesta triunfa en Nueva York", va ser el que vam posar al diari INFORMACION, amb una foto de la primera esquadra i l'Empire State al fons.

Sensació de polèmica en la Cinquena Avinguda? Gens ni mica. Seguretat especial? Policies aquí i allà -com podeu apreciar en la foto-, però sense la impressió de desplegament angoixós dels temps que vivim actualment, amb barreres contra cotxes i protecció molt acurada. Va ser molt tranquil i emocionant -sobre tot emocionant- això d'anar amunt i avall pel carrer més important del món, veient el pas de les teues Festes i escoltant la música de l'Ambaixador Cristià.

Anys més tard, en una xarrada informal amb Mario Santacreu, aleshores regidor de Festes, li vaig

estirar la llengua. Ja fa temps que no coincidim, però al marge de la rivalitat o enfrontament que acostuma a haver-hi entre polítics i periodistes, teníem una relació molt grata. Què va passar amb els moros? "Res de res", va contestar. "Va ser decisió nostra perquè calia fer el desfile en dos hores i mitja i el nombre de músics era insuficient per a dividir la banda i tocar dos peces diferents", va explicar amb rotunditat. I utilitze aquest terme perquè va afegir: "t'ho jure per la meua filla (o el meu fill, no ho recorde bé)".

Ens ho podem creure o no, encara que passats anys i fora de tot, no

li haguera costat res admetre que "en van suggerir que...", per la qual cosa em va fer una impressió de sinceritat, que ara s'ha refrendat. I per què precisament ara?, us podeu preguntar amb tota la raó: perquè he descobert preparant aquesta entrada la crònica que la meua companya del diari Maria Moltó va publicar el vint-i-tres de maig de 2006*, corresponent a la presentació del projecte, és a dir, cinc mesos abans del viatge a Nova York.

En aquesta crònica es pot llegir gairebé paraula per paraula allò que em va explicar el regidor de Festes, en aquest cas a càrrec de la titular de Turisme, Amparo Ferrando, que comptava amb tots els ets i uts com s'havia acordat preparar l'acte, per quines causes i amb quina finalitat, amb la qual cosa l'assumpte queda tancat per a mi. Això sí, aquest és un món lliure i cadascú pot pensar allò que considere oportú: ací relate un fet i unes impressions i allà cadascú!

Per concloure, un detall simpàtic. En maig

de 2008 les Festes van viatjar a Tòquio a un acte de promoció, també en representació d'Espanya. En aquest cas van desfilar els moros i també us adjunte la crònica de presentació del projecte, per cert, signada per mi**. Una esquadra mora va desfilar a les portes de l'hotel... que estava al costat mateix de l'ambaixada dels Estats Units. En conseqüència, els moros no van desfilar en Nova York, però poc va faltar per a fer-ho en territori ianqui...

Una mica d'humor fester! (postfester, en realitat!).

*https://www.levante-emv.com/alacant/2006/05/23/moros-cristianos-alcoi-abriran-desfile-13719116.html

**https://www.levante-emv.com/alacant/2008/05/08/moros-tokio-13437230.html

PD. A banda de la crònica, afegeix una selecció de les fotos d'aquell viatge i aquella desfilada per les terres novaiorqueses. He inclós la reproducció gegant de la portada del diari, exhibida en la celebració del seu 75é aniversari.