NEOCLASSICISME SARSUELER

Divendres, a l'hora agònica del dia en què la rogenca llum baixa t'enlluerna en conduir, escoltava Ràdio Clàssica mentre pujava direcció Banyeres. Hi havia un concert del mestre Rodrigo al programa Fila Zero i el presentador comentava l'obra següent, Homenatge a la Tempranica, que va definir com un gran exemple de neoclassicisme sarsueler, una expressió que em va colpejar fort, com aquella de l'arc de descens a Stephen King, mentre documentava El Cadillac de Dolan, una de les obres mestres que té publicades (per cert, ni se vos ocórrega veure una adaptació cinematogràfica que malauradament corre per ahí).

No soc de sarsuela, excepte

per La corte de Faraó -que excedeix els límits o cànons clàssics del gènere- i una mica per La verbena de la paloma, tal vegada per aquella pel·lícula clàssica amb una Conxa Velasco gairebé adolescent i un galà de manual com Vicent Parra, però sí de la colla de Rodrigo, que ens ha llegat una excel·lent música, reconeguda internacionalment. Imagine que per això vaig parar atenció a allò que explicava el presentador.

Els darrers temps, tinc problemes amb aquesta emissora. Molts programes s’han convertit en magazins i de vegades costa escoltar música. Abans era Sinfonía de la mañana, i ara hi ha un fum. Està molt bé, encara que en sembla que la clientela busca altra cosa: música i context. Recorde que a Garcia del Busto, a les nou del matí, un dia no li entrava l’última obra perquè es va equivocar amb els còmputs temporals o -la hipòtesi més factible- que s’havia enrotllat més del que tocava. Com Pérez d’Arteaga. Als dos casos, com divendres, es tractava d’introduir una obra, no d’altra cosa. A l’estiu, ja a l’abast, la situació millorarà, com va passar el passat. Confie

Sembla que s’ha fet una mena de fusió d’allò que en França són dos emissores diferents: la Clàssica i France Culture, on es poden trobar eminents dissertacions al voltant dels crancs grocs de Madagascar… per posar un exemple, basat en un llibre de Nicole de Buron…

A la fi, reflexions de cap de setmana amb xafogor. No vaig sentir l’obra de Rodrigo més que parcialment, però la posaré aquest ipso facto i també el Concert andalús, que m'encanta, com l’art de Pepe Romero! Guitarra de cinc forquetes!