Feia com trenta
anys (o gairebé quaranta) que no havíem tingut l'oportunitat d'assaborir el gaspatxo
de Castalla.
I això que en teníem un gran record, perquè l'últim l'havia
cuinat la senyora Dolores, la iaia dels meus cosins. Sembla una altra vida. De vegades, les
circumstàncies no acompanyen i el temps passa i te'n recordes quan passa alguna
cosa. Tots enyorem la sangueta del Tropical, que, si la memòria no em
falla, va tancar a finals d'agost de 1999 (l'endemà del triple crim de
Benifallim, per això me'n recorde), o qualsevol aperitiu del Torrero, i
segur que més d'un quan es va assabentar del desastre gastronòmic que arribava
se'n va penedir de no haver-hi anat més sovint.
 |
| El gaspatxo de Castalla |
Evidentment, és
llei de vida, però, per fortuna, això no ens ha passat amb el gaspatxo. No amb
el de l'esmentada senyora, desapareguda fa molt de temps, però sí amb un altre,
en concret el del restaurant Nou Trinquet, on vàrem anar recentment per un
històric esdeveniment familiar. Després d'un aperitiu atractiu, va arribar-hi
el gaspatxo, que, confesse, em va fer molta il·lusió. I puc garantir que hi
tornaré i no passarà molt de temps.
Un gaspatxo
excel·lent, que vam menjar amb veritable gust. Podem buscar crítiques
gastronòmiques i segur que hi ha indrets on es poden trobar meravelles, no ho
dubte, però les opinions que he captat a la xarxa coincideixen amb mi: una
menja refinada i selecta. Per a llepar-se'n els bigotis!
Fins aviat!
No hay comentarios:
Publicar un comentario