D'ALONSO A NADAL O VAL MÉS TARD QUE...

Portada de L'Équipe, diumenge a la tarda

Era la tarda del diumenge 3 de juliol de 2005. Tornàvem de la segona part d'un casament i feia molta calor: havia sigut als voltants de Saint Emilion, a l'església de Saint-Georges (és evident: als alcoians el destí ens acompanya), i, farcits de cerimònies, amistats, menjar, vi... i de parlar francés, de vegades amb persones amb accents... que semblava parlaven l'alemany o alguna cosa semblant.

Érem molt a prop de Bordeus, darrere el velòdrom on Induràin havia batut el rècord de l'hora, i en entrar a la casa un familiar estava entusiasmat, eufòric: feia uns minuts que "Alonzo" havia guanyat en París, amb Renault ni més ni menys. Que el pilot fóra espanyol no feia res.

L'endemà, el diari L'Équipe, defensor de la França tradicional, o siga com De Gaulle però en paper, feia goig: una portada gegantesca amb Alonso i el Renault, i assenyalava que això no passava des d'Alan Prost en 1983. Per cert, el malaurat Schumacher va quedar tercer.

Encara no feia ni un mes que gairebé un xicon, un mallorquí, Rafa Nadal, havia guanyat Roland Garros, com d'altres espanyols els anys precedents: Ferrero, Albert Costa, Alex Corretja, Sergi Bruguera, etc. Ningú pensàvem en allò que estava per arribar; almenys jo sospitava que un tenista més del planter espanyol de terra anava endavant.

Eixida de la carrera de F1 de 2005 aen França / Soymotor

I Nadal no va caure en gràcia. Desconec el motiu, però en París no el volien gaire i sempre donaven suport al rival, especialment si era Federer, que sembla britànic per allò del comportament, l'educació. Correcció britànica. La qüestió del dopatge a l'esport espanyol també va contribuir a difuminar la imatge; de fet, un dia, en un debat al diari Sud-Ouest, vaig preguntar amb molta ironia si quan asseguraven que "tots" es dopen, també inclouen a Alonso i el seu Renault. No vaig rebre cap resposta, la qual cosa em passava sovint en la meua antiga feina.

Convé recordar ara les polèmiques amb el Guignol de Nicolas Canteloup, que van fer eixir ampolles en Espanya, amb intervenció inclosa de l'aleshores ministre d'Exteriors, senyor Garcia Margalló. Un vídeo sobre Nadal va ser la culminació de la campanya.https://www.youtube.com/watch?v=zxonUHKKbgE

Fins al moment present. La reiteració interminable de triomfs, la represa d'etapes després de lesions i també la "simpatia" de Djokovic han acabat convertint a Nadal en un ídol en França, que com a poc té el reconeixement que mereix. Així ho he pogut veure aquesta setmana no ja als diaris, com L'Équipe, sinó molt especialment als comentaris dels lectors, generalment favorables o, com a poc, contraris a seu oposant.

Ja ho diu el proverbi: "val més tard..."

Solemnidad a la francesa

Tal día como hoy, 8 de mayo, se cumplen 75 años del final en Francia de la hecatombe planetaria que supuso la Segunda Guerra Mundial, que para los españoles es todavía una auténtica desconocida.

Herederos de los antiguos "Guerrilleros" españoles / M. Candela

En aquella época nuestros padres y abuelos tenían sus propios problemas, tanto o más graves, pero nuestros vecinos las pasaron canutas. Si alguien está interesado en un testimonio social bastante correcto de la época, las tres primeras novelas de la larga serie "La bicicleta azul", de Régine Deforgues, son una buena manera de obtenerlo.
El pasado 21 de agosto nos cogió en Carcassonne el 75 aniversario de la liberación. Todos conocemos el desembarco de Normandía, pero también hubo una segunda incursión en Provenza (parece que Churchill no quería... pero De Gaulle se empeñó), que provocó la rápida liberación de todo el sur de Francia.

El alcalde Gérard Larrat y su adjunta Magalí Bardou / M. C.

Por cierto, los nazis se marcharon de la ciudad del gran "château" medieval volando el polvorín... con los prisioneros atados a las bombas. Aún hoy se están identificando víctimas.
Aprovechamos la estancia para acudir al acto oficial, donde nos sumamos al público, que en total éramos media docena, autoridades, veteranos y militares al margen. De hecho, la teniente de alcalde de Asuntos Militares (sí, esta delegación existe en Carcassonne) Magalí Bardou, nos saludó individualmente. Un detalle. Siempre recordaré que pudimos cantar La Marsellesa dos veces...
Tras el acto, vino la parte más emotiva porque tuvimos la oportunidad de conocer a los miembros de la asociación de amigos ("Amicale") de los "Anciens Guerrilleros Espagnols", que colaboraron en la liberación.

Homenaje a los muertos en la estación de tren / M. C.

Por cierto, el jefe de la zona de Aude (provincia de Carcassonne) era originario de la ciudad de Baza.
Alguna vez he escrito que al cruzar la frontera hispano-francesa (que ahora clausurada, por cierto) no se cambia de país... se cambia de mundo. Y así es, como se acredita en este tipo de vivencias históricas y sociales.