miércoles, 16 de agosto de 2023

CRÓNICA DE UN DESASTRE ANUNCIADO

Hacía meses que se veía venir, que el complejo e incierto proceso de estabilización del profesorado iba a poner en un brete las adjudicaciones docentes del verano. No hacía falta ser muy avispado para anticiparlo: conclusión del concurso de méritos y oposiciones a toda máquina a finales de junio y principios de julio, con correcciones, publicaciones de resultados provisionales y definitivos, recursos, etc. Y después, las vacantes, con funcionarios “estabilizados”, aprobados en prácticas en las oposiciones e interinos, todos a la vez. ¡Ah! Sin olvidar el nuevo estatus del profesorado de FP.

En conclusión, desastre. Sí, desastre anunciado, porque, por si no lo saben, el mismo día de las adjudicaciones, ahora en el aire, hubo docentes que ya concertaron alquileres de viviendas, con el consiguiente dispendio en fianzas y mensualidades adelantadas. ¿Y ahora, qué? ¿Qué pasará

Oposiciones simbólicas 2023 en el IES San Blas
si se cambia el destino a estos profesores? Los sindicatos dicen que pedirán daños y perjuicios. ¡Suerte! Porque Abogacía de la Generalitat no tiene otra cosa que hacer que demorar y bloquear peticiones económicas. Desgraciadamente, lo sé por experiencia, y no la antigua de periodista de tribunales, sino la actual de docente por estas tierras.

            Pongamos un ejemplo, aunque para ello tendré que hablar bien de la administración de la Generalitat de Catalunya, lo cual está mal visto, ahora más que nunca. Siguiendo, como todos, la norma nacional, hicieron las oposiciones el 1 de julio y después las exposiciones orales, hasta más allá del 20 de julio, o sea, bastante más tarde que en la Comunitat Valenciana. Las adjudicaciones definitivas de vacantes para el curso 2023-24 se hicieron el 5 de julio (sí, el 5 de julio, no es una errata) y quienes aprueben las oposiciones -lo cual se sabrá en septiembre- tendrán como plaza definitiva la que les haya correspondido como interinos; más adelante, podrán optar a las comisiones de servicios y demás en base a su nuevo estatus. De esta forma, se ha podido organizar el nuevo curso y los profesores han podido acudir a los institutos o colegios que les han correspondido y hacer preparativos. Igualito que por estas tierras.

            Confieso que he sido bastante crítico con el proceso de “estabilización” desde el primer día porque no comparto ni los planteamientos ni la forma en que se ha ejecutado. Que ce ce o o y la u ge te, como diría el ínclito Urdaci, lo hayan avalado con entusiasmo demuestra la fidelidad a un gobierno, que dudo mucho se hubiese registrado si el mismo plan lo hubiese auspiciado un ejecutivo distinto, que no hace falta precisar. En el año de aplicación de una nueva ley de educación, que ha traído de cabeza a la comunidad educativa, decenas de miles de profesores se han visto inmersos en el estrés de no saber si estarían dentro o fuera o si deberían concurrir a unas oposiciones que no se preparan en un día. Y ahora, la traca final: tengo plaza, pero ¿la tendré dentro de tres días? ¿En el mismo sitio o a 100 kilómetros? Que puede pasar. Conozco un caso cercano de un verano que o le tocaba Alcoi o Xàbia... Cambia bastante de una cosa a la otra.

            En definitiva, la crónica de un desastre anunciado o la tragicomedia de no sé muy bien quién, porque todo esto ha venido de una normativa nacional adaptada a la valenciana. Además, por estas tierras, hemos tenido cambio de gobierno, lo que conlleva renovación de la administración. La nueva se ha encontrado el desaguisado sobre la mesa y hace lo que puede, con el apoyo del personal de la Conselleria de Educación que, recordemos, en la noche más tórrida del siglo estaba publicando las vacantes a la 1 de la madrugada. O sea, había miles y miles de profesores tocando madera y rezando a su patrona, pero también personal de la conselleria al pie del cañón, lo cual tiene su mérito y merece señalarlo.

            Evidentemente, no comparto que ampliar las plantillas de profesorado sea una “bomba de relojería”, como ha dicho el conseller José Antonio Rovira, no hay más que echar un vistazo a las aulas masificadas, por ejemplo, pero ni de lejos considero que tenga responsabilidad alguna en el maremágnum actual. Espero que su equipo tenga la capacidad de resolverlo con los menores daños colaterales posibles.

            Por último, que quede claro que la revocación de las adjudicaciones a mi menda le afecta poco. Nunca podré tener una plaza cerca de casa, pero la que se me había asignado, más o menos la que quería, se mantendrá, o como mucho cambiaré de instituto, pero en el mismo barrio. En este sentido, como he comentado muchas veces en el último mes, soy privilegiado, pero mis 22.000 compañeros merecen solidaridad.

martes, 15 de agosto de 2023

AMB GARCÍA MÁRQUEZ A LA MEMÒRIA

No fa ni quatre dies -de fet, era la
Amélie Nothomb / AFP-Le Parisien Joël Saget
penúltima entrada- escrivia d'Amélie Nothomb, una escriptora francòfona, d'origen belga però amb una mescladissa japonesa, que a casa ens resulta molt atractiva des d'una dècada enrere. És rareta, a l'hora de llegir, vull dir; tracta temes difícils, estranys i de vegades insòlits. Així, en classe en alguna ocasió he explicat que la telerealitat pot arribar a l'extrem, com fa Nothomb en el llibre Àcid sulfúric, on es reviu un camp de concentració nazi amb tots els uts i els ets. Ah! I també és una persona molt particular en la seua aparença, sempre endolada i amb barret.
    Per cert, la novel·la es pot trobar en
valencià, per si alguna persona està interessada (jo, evidentment, la recomane).
    Després d'Higiene de l'assassí, que va ser la primera novel·la i causa del comentari precedent, he optat per una de les últimes, Premir sang, disponible igualment en valencià i que recentment estava a l'aparador de Detroit Llibres, a Alcoi. Us deixe uns comentaris d'aquest llibre, veritablement encisador.
    Aquesta escriptora publica un volum a l'any, amb vista a setembre i Premier sang va ser el de fa dos estius. L'inici és contundent: "On me conduit devant le peloton d'exécution. Le temps s'étire, chaque seconde dure un siècle de plus que la précédente..." (Em portaren davant de l'escamot d'execució. El temps s'estira, cada segon dura un segle de més que el precedent...)*
    L'impacte és notori perquè als lectors hispanòfils ens transporta a la segonn novel·la més
Cent anys de soledat / Natalio Cosoy BBC Mundo
important en aquesta llengua: Cien años de soledad de García Márquez: "Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo"
    També hi ha versió en català, feta per Avel·lí Artís-Gener ("Tísner"): "Molts anys més tard, davant l'escamot d'afusellament, el coronel Aureliano Buendía s'hauria de recordar d'aquella remota tarda que el seu pare l'havia dut a conéixer el gel".
    Que Buendía era militar queda clar,
García Márquez / W. C.
però d'aquest coneixem una mica més tard que el protagonista és diplomàtic. Es tracta de Patrick Nothomb, per la qual cosa l'assumpte va de família, encara que amb aquesta narradora mai cal prendre al peu de la lletra allò que llegim. Siga el que siga. Després, les històries no tenen res a veure, encara que en aquest cas sembla una vivència autèntica: el pare va ser diplomàtic al Congo en l'època de la independència del país i va viure una terrible experiència, que va recopilar en un diari i més tard va relatar en un llibre.
    Ací disposeu de més informació, per si us ve de gust: https://www.thenewbarcelonapost.com/ca/amelie-nothomb-acomida-del-seu-pare-a-primera-sang/
    Simplement, una curiositat que pot fer gana de descobrir una autora contemporània, poc difosa en Espanya, encara que, en aquest cas, són dos, perquè també està el llibre del pare.

* Traducció casolana de l'autor.

miércoles, 2 de agosto de 2023

L'ÀTILA, EL REI DELS AUTOBUSOS DE LA ALCOYANA

Ara fa a la ratlla d'un segle, La Alcoyana es va convertir en una de les empreses de transport de viatgers més importants d’Espanya. Havia començat a deixar de costat les diligències i havia comprat automòbils i autobusos -en aquell temps, denominats òmnibus-, que apropaven les ciutats i feien els viatges més confortables, encara que les nostres carreteres, fins molt recentment, han sigut de les més abruptes de la nació, per allò de les muntanyes.

    Fins al primer semestre de 1988,

Un vehicle Pegaso articulat com l'A-111111 en la plaça de Bous d'Alacant / Vectalia

l’empresa va tirar endavant de manera autònoma, encara que en aquell moment va ser subsumida per Auplasa, la societat alacantina que feia els serveis comarcals de la capital, per exemple a la Platja de Sant Joan, El Campello i Sant Vicent del Raspeig. Més tard, va passar a denominar-se grup Subús i actualment és Vectalia.

    D’història, no diré pràcticament res. Si algú està interessat en aprofundir-ne, ací té un esbós en la web del grup

https://movilidad.vectalia.es/empresas/alcoyana-2/

i si encara es desitja més informació, no cal més que acudir al llibre La Alcoyana. Más de 100 años de historia, editat per Vectalia en 2010 amb textos de Josep-Lluís Santonja i José María Perea i amb fotos de l’Arxiu municipal d’Alcoi.

            Avui va de sentiments, perquè tots tenim algun episodi de la nostra vida vinculat a La Alcoyana, d’una manera o d’una altra. Al Diario INFORMACION, durant sis anys les notícies i les fotos d’Alcoi viatjaven cap a Alacant en sobres que transportaven els busos. El fax va suposar el primer pas de la modernitat, completat més tard per l’enviament informàtic de les fotos. Això dels sobres, els meus alumnes contemporanis d'ESO de tretze a quinze anys no s’ho creuen; pensen que eixes coses passaven al paleolític inferior, no fa quatre dies.

            Jo tenia una altra història, particular, 

Autobús A-64 del mateix temps que l'A-710 / AMA
amb l’autobús matrícula A-710, que del paleolític no sé si ho era, però de l’era quaternària, segur que sí. Era el que feia la ruta Alcoi-Ibi-Tibi-Alacant i de 1977 a 1980 el vaig agafar sovint, perquè dilluns al matí arrancava a les set i vora les nou el deixava a les portes de la Universitat d’Alacant. Baldat és poc. Allò era... és difícil d’explicar. Si anava carregat, no podia pujar la costera de Tibi i el xòfer tocava el clàxon perquè baixaren els viatgers, normalment estudiants, i a més a més un dia ens va avançar un iaio amb una autèntica Mobylette dels anys cinquanta. Per descomptat que la carretereta antiga Ibi-Tibi-Sant Vicent era sinuosa com totes les del nostre territori. 

            Per cert, el dia que Auplasa va fer una roda de premsa per a presentar l’acord d’adquisició de La Alcoyana, vaig preguntar si el bus A-710 encara estava en servici, i el responsable -que supose seria Emilio Vázquez, però no ho puc certificar- em va contestar que no, que ja l’havien retirat... Pel to de la resposta, vaig pensar que feia poc d'aquest fet. Diria que aquell acte va ser al migdia del 31 de juliol del 88 i que ens van oferir als periodistes dinar en la mítica Venta del Pilar, amb Pepe Olcina, però era un mal dia per a una àgape com aquesta. Pensar que vaig dir que no hui fa certa pena.

            Al començament del 79, alguns

Una Alcoyana Pegaso en el Postiguet / Vectalia
dimecres tornava a Alcoi a primera hora de la vesprada, en el servei que pujava per Castalla-Onil-Ibi. Vaig acabar per adonar-me que als pobles de la Foia el transport s’omplia de dones embarassades. Al final em vaig assabentar que eixa tarda l’Hospital Verge dels Lliris d’Alcoi feia els controls a les prenyades d’aquest territori, per la qual cosa el bus era gairebé un servici sanitari amb algun polissó, com era el meu cas. Mentre jo hi vaig anar no va haver-hi cap incident, això significa, conclusió inesperada del procés... Imagine que el xòfer estaria preparat, per si de cas.

            El relat que m’ha conduït a aquest text me’l va contar uns mesos enrere el meu cap actual, és a dir, el director de l’IES Jorge Juan d’Alacant, Luis Martín, que, com jo, va estudiar a la UA, que utilitzava -com tots entre setmana- el servei metropolità de La Alcoyana des de la plaça de Bous. Molts ho recordareu perquè era aquell que tenia autobusos articulats, a fi de guanyar en capacitat. Doncs, un d’aquests vehicles era el que portava la matrícula A-111111, que jo havia completament oblidat, i que els estudiants van batejar com L’Àtila perquè era el rey de los unos... Una anècdota saborosíssima. No he trobat foto d’aquest bus, però Vectalia i La Alcoyana -que també fa el transport urbà de la nostra ciutat- n’han passat una altra d’un bus semblant, sinó del mateix model, amb matrícula de Madrid de l'època. Tota una curiositat.

            Segur que els qui llegiu les meues dissertacions, més o menys captivants, teniu en el cap algun episodi de la vostra vida vinculat a aquest servici, per la qual cosa La Alcoyana és molt més que una empresa o un servici de transports. És un depositari simbòlic de les coses que hem viscut!

jueves, 27 de julio de 2023

IDÉOLOGIE D'UN ASSASSINAT (OU BIEN, PEUT-ÊTRE DEUX)

Nous avons découvert de concert très

Amélie Nothomb / W Commons
noms de la littérature française contemporaine: Musso, Lévy et Amélie Nothomb, cette dernière moyennant Stupeur et tremblements. Cet événement s’est passé a Villegahienc, en Aude, à l’académie Ludoexpression, que dirige Mme Dominique Bouriez, qui nous a chargé de lectures le premier jour du cours. C’était l’été 2010 i le monde était très différent, surtout la petite et charmante ville de la champagne audois, que le 14 octobre 2018 a subit des mortelles inondations qui ont changé sa face pour toujours. L’école a muté après en face de la place Gambetta de Carcassonne et à côté même du château.

                Je me rappelle le livre Et si c’était vrai, un original roman de Marc Lévy, que j’ai dévoré en quelques jours. Ce fut l’approximation à la littérature française des temps modernes, du XXIeme siècle. Et après, j’ai pris Stupeur et tremblements. Quel roman ! Incroyable ! Quelle histoire improbable d’une fille europeénne, mais avec l’éducation japonaise dans une grande boîte nippone ! J’ai toujours cru que le roman était autobiographique, mais très longtemps aprés, autour de 2015, pendant le Cours universitaire d’été de La Sorbonne, j’ai réalisé que cette écrivaine fait toujours un mélange de réalité et de fiction et c’est pour cela qu’on ne peut jamais savoir faire la différence. C’est son style à elle, sa caractéristique personnelle.

                Un jour, j’ai commencé

Premier roman de l'écrivaine
son premier, Hygiène de l’assassin, mais je n'ai rien compris et je l’ai laissé tomber... jusqu’à maintenant. Aux abords de l’été, j’ai déposé - avec succés - ma candidature pour enseignant dans deux Académies et j’ai décidé de lire et travailler le français cet été, au cas où ils m’appellent pour faire des cours d’espagnol. J’ai choisi le premier bouquin d’Amélie Nothomb et, très vite, j’ai compris pourquoi je l’avais laissé de côté: c’est très difficile à lire, par cause du vocabulaire, du style, de la construction des propos, du sujet et aussi par le format: discussions très désagréables entre un célèbre écrivain en train de mourir et journalistes. C’est un homme dégueulasse, qui n’a aucun respect pour la vie, pour les sentiments des autres... jusqu’à qu’il rencontre une femme - son nom est Nina et nous l’apprenons à la page 168* - qui le défie et peut-être le bat (je ne raconte jamais le déroulement des romans. Si ça vous dit, vous n’avez qu’à le lire ou chercher des donneés a Wikipédia).

                Une curiosité du premier de Nothomb est le nom de l’écrivain: Prétextat Tach, que débute une longue liste de prénoms peu communs, c’est le moins qu’on peut dire, dans ses romans. Il me revient la Panonique d’Acide Sulfurique, un roman que j’ai commenté plusieurs fois dans mes cours d’espagnol et catalan en Catalogne et en Valence: la télé-réalité portée à l’extrême, où pas encore ?

                Les débats portent sur la littérature, on parle de Céline (-Ah, Céline a tout: plume de génie, grosses couilles, grosse bitte, et le reste, page 83), Victor Hugo, Sartre, Patricia Highsmith, etc. Et aussi de la Guerre du Golfe. C’est compliqué à déterminer comment classifier ce roman, qu'à la fin est un polar, ou pas ? Hygiène de l’assassin est la symphonie inachevée de Tach, et Nina a fait la découverte du arrière-plan, ce qui porte à un aboutissement surprennent, comme fait toujours cette écrivaine. Le crime du comte Neville, un roman plus récent, a aussi un revirement à la conclusion.

                Un parcours par les premiers ébats littéraires de l’écrivaine belge, qui ont besoin de travail autant pour la compréhension de l’oeuvre, autant pour entrer dans la langue, dont le vocabulaire et le style font des difficultés pour les apprenants de français. Mais c’est cela arriver à une langue: il faut la travailler toujours!

                Ah ! Dans Ni d’Ève ni d’Adam, Nothomb fait le roman de ce qui se passait dans sa vie après le travail dans l’enter-prise japonaise. Un complément intéressant... et aussi vrai que l’autre ! Ou faux, parce qu'avec elle on n'est jamais surs de rien.

* Édition de référènce: Albin Michel, Le livre de poche, 1992.

Plus d’informations:

https://fr.wikipedia.org/wiki/Hygi%C3%A8ne_de_l%27assassin

https://fr.wikipedia.org/wiki/Am%C3%A9lie_Nothomb

https://ca.wikipedia.org/wiki/Am%C3%A9lie_Nothomb

(en català/valencià)

martes, 25 de julio de 2023

EL PRIMER NOVEL·LISTA: JORDI VALOR I SERRA

De Jordi Valor i Serra, n'havia sentit parlar;

evidentment, però no tinc record d'haver-li llegit alguna cosa. Fins ara. Per pur atzar, una altra vegada gràcies a Rodamots, vaig descobrir una novel·leta seua amb un títol suggeridor: Lina Morell. Un cas apassionant, publicat per l'editora valenciana SICANIA en 1964.

Confesse que el nom apuntava quelcom de lladres i serenos, però la publicació, de poc més de huitanta pàgines i format una mica més gran que el d'Estefanía, era una altra cosa. Sí que té una arrancada térbola, negra, amb una descripció de la zona lletja de València, amb les xiques "desgraciades" i personatges dubtosos, però després es converteix en un relat costumista de Mariola.

No és una novel·la negra ni res de semblant, però descriu paisatges, personatges, costums del que seria Agres en vespres de la Guerra civil amb una riquesa lèxica veritablement sorprenent i, també cal dir-ho, amb una mica d'ingenuïtat, especialment per causa de l'evolució posterior de la societat espanyola.

Molt interessant és el pròleg, els "Quatre mots només" que descriu el mateix autor, on explica que la publicació de 1964 en realitat la va escriure en març de 1942. "No tenia més pretensió -escriu Jordi Valor- que posar en relleu la vida tranquil·la i senzilla de la rodalia de la Serra Mariola en aquells moments en què tota l'Espanya semblava dominada pel virus de la política agressiva més desenfrenada".

Més endavant es refereix a la situació

literària d'Alcoi, en aquest cas pel que fa a l'any 1964. "Per aquestes latituds nostres del domini idiomàtic no és gaire corrent escriure la nostra llengua, i menys en prosa". Més endavant cita als poetes alcoians Mossén Tomàs Miró Pasqual, Mossén Enric Abat Vilaplana, En Salvador Doménec Aura, En Romà Vitòria Calafí, N'Antoni Valor Albors i en Miguel Gonsàlveç Farges. "Tots aquests són els precedents immediats de la poesia valenciana alcoiana -brotada al ressò de la lira llorentina- que ha concretat en l'astre rutilant que és en l'actualitat el nom de Joan Valls", concreta.

I amb contundència continua: "Però en prosa puc assegurar que sóc el primer que ha novel·lat a Alcoi. No sé si obriré camí o serà açò una espurna perduda en aquest ofegament que la nostra parla va sofrint des de fa segles". Un pioner, en conseqüència, de la narrativa en valencià, en el cas d'Alcoi.

Una publicació, doncs, molt recomanable, tant pel que fa a la narració com pel contingut del pròleg, on l'autor fa unes reflexions que gairebé seixanta anys més tard tenen la seua transdencència.

Us adjunte informació complementària, per si n'esteu interessats. Hi ha una expressiva entrevista de Lorenzo Rubio a Jordi Valor i Serra en Ràdio Alcoi en 1978.

http://rodamots.cat/escreix/nota-biografica-de-jordi-valor-i-serra/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jordi_Valor_i_Serra

https://devuelvemelavoz.ua.es/devuelveme-voz/visor.php?fichero=14341.mp3

martes, 18 de julio de 2023

LA CAIXA DE CRÈDIT D'ALCOI: UNA EFEMÈRIDE OBLIDADA

Protesta al Parterre en la vespra del judici
Era plenament conscient que en uns dies arribarà el trenté aniversari de la fallida de la Caixa de Crèdit d'Alcoi, però confesse que no ho tenia en l'agenda; escric d'altres coses, que o bé tenia en cartera o bé em resulten més atractives ara per ara. També podia pensar inconscientment que d'aquesta tragèdia econòmica -així va ser per a moltes persones, que van perdre els estalvis- ja està tot dit des de fa anys.

Encenedor publicitari de la Caixa
    No obstant això, s'ha produït un imprevist. Al llarg d'una vespertina passejada estiuenca vaig coincidir amb Enrique Rodes i la seua esposa Maria Moltó i després de les salutacions i actualitzacions d'informació, va eixir el tema de la Caixa, de la cajita de crédito de Alcoy, expressió que utilitzava sovint el que fora màxim representant del col·lectiu dels afectats per la crisi de la caixa d'estalvis, sense oblidar Cati López, una lluitadora de primera, encara al peu del canó. "Aquest mes fa trenta anys", vaig comentar. "Així és, però de la caja ja no se'n recorda ningú: tu i jo solament", va dir Enrique.

    I d'aquesta conversa va eixir la idea

Una clienta mostra una llibreta en 2008
d'escriure alguna cosa, encara que no tinc cap intenció de reviure els fets, que estan contats i repicats! Més senzill és remetre's a la crònica que vaig escriure al diari INFORMACION ara fa deu anys, amb motiu del vinté aniversari, on tot està esquematitzat, encara que cal fer algunes matisacions.

https://www.informacion.es/alcoy/2013/08/02/afectados-dan-cerrado-proceso-caja-6605565.html

    Així, per exemple, és necessari explicar que el procés encara no està tancat completament un decenni més tard; formalment, segueix tot sota control i queden uns diners -una quantitat simbòlica- que tal vegada caldria distribuir entre els implicats, encara que siga per pur tràmit legal.   

Enrique Rodes
    Que jo sàpiga, al senyor Llopis fill les forces de seguretat de l'Estat o la Interpol no l'han trobat, per la qual cosa deu continuar en situació de crida i cerca. Tal vegada un dia, en un control, algú l'identifique i acabe en la garjola, encara que la seua condemna era bastant simbòlica. Una barbaritat em va comentar el seu advocat arran la fugida de la presó, perquè li faltava molt poc temps per complir la pena i quedar lliure i net. A més a més, allò de la propietat en la costa, en l'Alfàs del Pi, em sembla, no va tenir resultats positius: qüestions amb l'escriptura al registre.

Cati López, el primer dia del judici
    Capítols per tancar en la història d'una vida, de moltes vides que van ser alterades per una gestió econòmica criminal, com van determinar els tribunals al seu moment, especialment l'Audiència provincial d'Alacant i més tard el Tribunal Suprem.

PD. Les fotos són de l'autor, excepte la de l'encenedor que és de Todocolección.

miércoles, 12 de julio de 2023

LIKE BLANC: L'INFERN NEGRE

Per herència de l’educació rebuda,

jo pensava que l’infern era d’un color vermell intens -encara que més tard el veia voluptuós- però mitjançant la lectura de Like blanc he arribat a la conclusió que és negre. Negre absolut, com un forat intergalàctic, d’on tot allò que entra mai se’n surt, metafòricament i real. La foscor infinita i eterna, encara són conceptes que expressen el mateix.
    Like blanc és, lògicament, la segona part o continuació de Like blau, una novel·la excepcional tant per la construcció com per les referències que es poden apreciar d’altres relats de ciència-ficció, la major part clàssics absoluts.(https://elblogdemarioc.blogspot.com/2021/10/like-blau-o-la-balada-de-la-ciencia.html)
            El llibre original acabava, com vaig comentar, a l’estil d’Àcid sulfúric, una novel·la impressionant de la francòfona Amèlie Nothomb, una sensació que s’ha confirmat amb Like blanc, perquè tracta d’això, del confinament de l’ésser humà, de la seua degradació com a persona i l’eliminació de sentiments, creences i a la fi tot allò que ens converteix en animals que pensen i tenen consciència de si mateix.??
            Kas viu a l’infern i no desvele cap detall del llibre; apareixen personatges nous i d’altres més
coneguts o conegudes; i també dolents, molt dolents, encara que de vegades ens podem ensopegar amb sorpreses, així com una retrospectiva de com s’ha arribat al món actual, a la distopia. L’única cosa que avançaré és que tot queda obert completament per a un nou volum, i això per a mi també resulta molt interessant, tant per la història com per l’estil de
Gemma Pasqual i Escrivà, sempre atractiu i enriquidor (encara que en aquest cas ha abusat una mica de l’expressió en orris, a parer meu, per descomptat).*
            No deixa de ser un gran premi trobar ciència-ficció en valencià i que a més a més resulte satisfactòria, la qual cosa no sempre s’aconsegueix, com també passa en la resta de gèneres literaris. A aquest li tinc especial predilecció i un gran record de l’època juvenil i primera etapa d’adult, amb més de dos-cents llibres d’Isaac Asimov a casa, per exemple.
            Confiem a gaudir prompte del tercer volum!

* Ressenya de l'Associació d'escriptors en llengua catalana.

https://www.escriptors.cat/autors/pasqualg/obra/like