ARDYSTIL: AIXÍ QUE PASSEN TRENTA ANYS

El trenté aniversari de la Síndrome Ardystil, acomplit el passat quinze de febrer, en circumstàncies normals haguera estat un esdeveniment de primera pàgina, amb titulars, reportatges, homenatges més o menys simbòlics a les sis víctimes de les aerografies tèxtils de l’Alcoià i el Comtat, però no ha ocorregut res de tot això. Els temps han canviat. La catàstrofe universal de la pandèmia ha modificat els paràmetres habituals, tal vegada per sempre, i què són sis morts si considerem els setanta-tres de l’Hospital d’Oliver d’Alcoi?

Aquest estrident silenci ha estat perfectament analitzat amb la seua acostumada saviesa per dos periodistes com són Javier Llopis i Ramon Climent*, però ni així hi ha hagut reacció. Com tampoc n’hi va haver amb la legionel·la. Els interessos -els polítics més que cap altre- solen ser interessats, encara que semble una redundància,

i les posicions s’acomoden als colors: no hi ha més que mirar la composició d’uns governs i altres per a comprendre les actituds que s’hi troben a diferents nivells de les administracions públiques.

D’Ardystil, poc o res queda per apuntar que no haja estat relatat abans, com vaig escriure ara fa deu anys**. Sis víctimes mortals, gairebé totes dolorosament joves, per causa d’una fibrosi pulmonar letal a partir del quinze de febrer de 1992; una altra xica trasplantada de pulmons i encara desenes i desenes de persones més amb seqüeles més o menys greus per a tota la vida. Podríem dir que va ser un preludi, a una escala petita, d’allò que vindria en 2020 amb la COVID. Se’n va parlar i molt. Va ser un esclafit de realitat en l’Espanya triomfant del 1992, atapeïda de modernitat i creixement, i això va ser un xoc brutal.

    Las pinturas de la muerte, va titular Informe Semanal de TVE, a l’època on tenia una audiència milionària, per a disgust de tots aquells que estaven enfrascats en la promoció d’una ciutat capdavantera. Va ser la descoberta d’una realitat industrial tercermundista, amb fàbriques amb reduït o nul control i mesures sanitàries i de seguretat inexistents. Així va quedar clar en el judici, que es va celebrar a l’Audiència Provincial d’Alacant onze anys més tard, amb un resultat poc convincent per a la majoria. Aquests mesos he recordat els tres mesos de vista oral, en passar cada matí en el bus 21 per davant de l’Audiència.

Des de llavors, res, excepte un detall final. En la primavera de 2019 el govern de la Generalitat de Ximo Puig va pagar les despeses jurídiques dels afectats, com s'havia acordat per les Corts Valencianes en 1993 i mai s’havia fet efectiu, per decisió dels governs posteriors i també d’una sentència judicial. Aquesta mesura té un cert mèrit perquè era un assumpte oblidat, excepte pels protagonistes de les tragèdies, que van tindre una compensació moral més que econòmica.

Què són sis víctimes en mig de l’oceà de les tragèdies que fan sotsobrar

actualment el planeta? Poca cosa, però eren veïnes, amigues, filles, jóvens del seu temps, persones que van veure la seua vida truncada per anar a la faena i que, almenys, van meréixer un reconeixement de la societat que les víctimes actuals no han tingut.

*Les claus dels drames

**Un repàs històric de la síndrome

Fotos: 1. Imatge dels advocats dels afectats durant el judici en 2003 / M. C.

2. Reunió d’afectats amb el president Puig en març 2019 / G. V.

           3. Comparecència en l'Ajuntament d'Alcoi per la legionel·la en 2003 / M. C.

LA MÀQUINA ESPANTA TURISTES

La veritat és que imaginació no li va faltar a l’autor -Joan Pla, Artana, 1942- a l’hora d’inventar una màquina: un espantamosques, que provoca una forta angúnia a les persones i que, en realitat, pot ser utilitzat com a mecanisme infal·lible per a buidar les platges, de Benidorm en aquest cas, a fi de… millor deixar de costat el final per si a algú li ve de gust fer la lectura, una lectura estiuenca.

La màquina infernal, publicada el 1985, podem dir que és un clàssic de la literatura contemporània valenciana, al costat entre d’altres del Guardià de l’anell, que vam comentar un altre dia. Són les publicacions primerenques de la Llei d’ús i ensenyament del valencià, destinades a un públic escolar, que tenia i encara té la missió -anava a dir l’obligació- de llegir un llibre per trimestre, encara que de vegades això és pura fantasia. Em recorda al lema aquell de Todos los días un plátano, por lo menos, que veiem i escoltàvem de xicotes a la tele, és a dir, l’únic canal doble nacional que teníem.

Un relat juvenil, en aquest cas d’un temps révolu, que diria Brassens, passat, gairebé oblidat i fins i tot enyorat; temps on els xiquets anaven a sisé, seté o huité -d’EGB, és clar- i més tard passaven al BUP o Bachillerato Unificado Polivalente, que era el nom complet. Una època on al que corria molt li deien Fitipaldi, on Espanya feia poc que havia ficat dotze gols a Malta i on un jove amb calés es comprava un Ford Escort per a fer el gallet.

Evidentment, els jóvens es buscaven de casa a casa i de vegades telefonaven a la llar familiar, perquè la distinció fixe/mòbil ni existia ni ningú somniava que pogués existir. Ah! I l’autor i els personatges feien mofa del futbol femení: “No voldràs que isquen les xiques!... -va riure. No, no, és clar… -vaig contestar”.

Un llibre, una antigalla, un clàssic a la fi de la literatura juvenil valenciana.

TUTANKAMON CENTENARI

Aquesta història tracta d’un home que va morir, va ser soterrat i va ser oblidat durant 3.250 anys, si fa no fa, fins que un dia van anar a importunar-lo. Li deien Tutankamon i era rei o faraó, que és com coneixem nosaltres als monarques de l’antic Egipte, encara que després de la vida la situació s’equipara: ningú viu, tots ens desintegrem…

Estem de celebració i efemèride. Centenari. El 22 de novembre és la data més important de la història de l’arqueologia, concretament de l’any 1922; així doncs, aquest any es commemora el centenari de la troballa de la tomba de Tutankamon al Vall dels Reis d’Egipte, a prop de Luxor i dels temples de Karnak. Una història antiga i contemporània tot d’una.

Tutankamon va ser un faraó egipci completament desconegut, anònim, del que poc o res se’n sabia. Hi havia els grans reis com Ramsés II, Seti I i Tutmosis III, dels que es coneixen les gegantesques tombes i algunes de les seues fites, però no hi havia testimonis d’un rei anomenat Nebkheperura o també Tutankamon, fins que l’arqueòleg britànic Howard Carter s’hi va interessar, sembla que per una troballa accidental.

Entre l’alta societat britànica del segle XIX era costum passar l’hivern a Egipte, perquè és més benigne que a Londres, i més encara quan es tractava de persones malaltes. Aquest era el cas de Lord Carnavon, un aristòcrata posseïdor d’un dels carnets de conduir més antics de Gran Bretanya i protagonista d’un dels primers accidents greus de trànsit, que li va deixar importants seqüeles de salut.

Carnavon va arribar a Egipte a principis del segle XX i li va ser picat per la síndrome de les excavacions arqueològiques, que estaven de moda, i com tenia diners en va finançar. Com a expert va contractar Carter i durant set anys van excavar a la Vall dels Reis, amb molt pocs resultats. La tasca va estar interrompuda per la Primera Guerra Mundial.

A la tardor de 1922, van decidir fer una darrera campanya, perquè a Carnavon se li acabaven els diners. Carter va anar directe a un lloc al centre de la vall, on mai havia pogut excavar perquè haguera tancat l’accés a tombes molt freqüentades. El primer dia, van enderrocar les restes d’unes antigues cabanes que havien allotjat als treballadors en la construcció d’una tomba i l’endemà, en arribar Carter a la zona de treball, va veure que tothom estava en silenci, completament quiet: els treballadors havien tret a la llum un graó, símbol que més avall hi havia alguna cosa.

A poc a poc, van anar eixint a la llum més graons, fins que es va veure la part alta d’una porta, tancada i segellada, la qual cosa anticipava una descoberta molt important. Carter va parar els treballs i va enviar un telegrama a Carnavon, que havia tornat a Londres: “Descoberta meravellosa en la Vall. Stop. Tomba magnífica amb els segells intactes”.

A hores d'ara, de Londres a Luxor hi ha unes hores d’avió… però en aquell temps les coses eren diferents. Gairebé tres setmanes es va mossegar les ungles Carter, encara que de seguida, van comprovar que es tractava de la tomba i durant anys van haver-hi de treballar en la investigació i en les despulles del faraó.

La tomba, segellada durant més de tres mil·lennis (des del 1325 a. C., aproximadament), havia estat ben conservada… a excepció de la mòmia, que untada amb mil olis s’havia degradat molt. I encara es va deteriorar més els anys posteriors per causa del maltractament a què va estar sotmesa per l’equip de Carter. A hores d’ara, pot ser visitada a la mateixa tomba, mentre que el tresor està dipositat al museu del Caire i molt pronte s'exhibirà en el nou recinte, al costat de les piràmides de Gizeh.

Una visita molt recomanable.

Mario Candela 

IES Jorge Juan-Departament de Llengua Valenciana / 2022

Fotos: 1. Màscara d’or i reconstrucció de la cara del faraó. viquimèdia commons

2. Imatge d’una reproducció de la tomba. viquimèdia commons

3. Entrada a la tomba. Ana Moltó

4. Els noms de Tutankamon en jeroglífics. viquimèdia commons

EL TRIANGLE ROSA O LA REALITAT DE LA VIDA

Els llibres tenen la virtut d’obrir reflexions al voltant de coses que hem viscut o hem aprés, i de vegades ens traslladen a realitats més o menys properes. Així, El triangle rosa -Silvestre Vilaplana, Bromera, 2006- ens retrotrau a la famosíssima llei franquista de Vagos i Maleantes, que s’ha vinculat darrerament a l'ordenança de mendicitat que ha aprovat l’ajuntament d’Alacant. No pots deixar de costat que cada dia en passar pel centre de camí a la faena veus a persones que, en efecte, demanen diners als vianants o han dormit i viuen a sota del forat d’un caixer automàtic o en un racó del jardí de l’avinguda General Marvà. Multar a aquesta gent? És la solució que pertoca? Costa de comprendre.

Unes quantes pàgines més endavant, he ensopegat amb el Silvestre Vilaplana experimentat professor, al moment on explica les notes dels alumnes, des de la perspectiva dels estudiants i contraposada amb la realitat: “el de física m’ha suspés i quasi tenia un cinc (realitat: té un tres i mig de mitjana)...”, en un context d’ambientació molt real d’allò que suposa un centre educatiu de secundària contemporani, i que l'escriptor coneix i trasllada com ningú!

Silvestre Vilaplana / Bromera Lletres

I, en tercer lloc, el símbol del triangle rosa, que no ho coneixia o ho havia oblidat. La identificació dels jueus als camps d’extermini nazis era sabuda, però no aquella dels homosexuals o “maricons”, invertits, desviats, etc., que són les denominacions habituals en aquells temps… i desgraciadament també sembla que en els actuals, encara que això pensàvem que estava superat.

El protagonista, Dani, viu la descoberta de la seua personalitat, de la seua identitat, amb tots els dubtes i les preocupacions que això comporta. Unes reflexions molt acurades i descriptives -i també profundes- al llarg de gairebé cent cinquanta intenses pàgines: “No pense tolerar mai triangles rosa que vulguen humiliar-me”, afirma al final.

Un llibre del qual m'havien parlat alumnes ací i allà, amb positives vibracions, que ara s’han confirmat amb escreix, per la història, per les reflexions i per allò que sempre aporta una publicació, és a dir, la feina d’un escriptor: coneixements, debats interiors, noves perspectives al voltant d’allò que pensaves. En aquest cas, com a mostra, una informació que desconeixia al voltant de Judy Garland -la del Màgic d’Oz-, el seu soterrament i l’arc de Sant Martí.

Un llibre allunyat de les novel·les lleugeres que de vegades llegim i gaudim als instituts. Una meditació intensa d’una situació que marca l’adolescència de moltes persones i les relacions amb el seu entorn personal.

I tot amb el segell personal de l'autor, professor i mestre d'escriptors.

PD. Adjunte un xicotet vídeo de la web de Bromera on una jove, Laia, explica el seu punt de vista de la novel·la. Molt interessant i complementari!

https://bromera.com/educacio/espurna/4112-el-triangle-rosa-9788490267288.html

ELS PERILLS DEL MÒBIL EN CLAU D'ESO

Imagineu una invasió zombi al vostre institut? Més o menys això, però d’una manera original, tremendament adaptada a la realitat adolescent del segle XXI, és el que proposa El dia dels influencers vivents, original de Loopy Teller Studio i recentment difosa per Bromera, dintre la col·lecció La Tira. A més a més, ho fa amb el llenguatge dels dotze anys, moltes vegades difícilment comprensible per als adults.

    De la mà de l’equip valencià Loopy Teller Studio, integrat per Carles Vallés i Rubén Rico, aquest volum de cent i poques pàgines combina text, dibuixos i còmic, a l’hora d’engranar una història amb grans dosis d’actualitat: els perills de la utilització abusiva i addictiva del mòbil, encara que siga d’una manera metafòrica.

No són zombis, sinó influencers, però el resultat és el mateix. El perill d’una aplicació desconeguda i d’un wifi vampiresc combinats causa el caos en un institut, on tothom sofreix una mutació, excepte alguns protagonistes, que són precisament els castigats, els que pateixen el terrífic geni d’una cap d’estudis que sembla un ogre.

Tota mena de tipus característics d’un institut, amb diferents estils d’alumnes i de professors, explicat amb un llenguatge de vegades seriós i de vegades col·loquial, amb un resultat molt dinàmic i -com he apuntat- sovint de complexa aproximació per als adults, que no són en cap cas els destinataris del llibre.

Així que ens trobem davant d’una publicació molt interessant, molt moderna i molt pròxima als jóvens actuals, aquells que se situen davant del bot a allò que és desconegut, a l’insòlit món d’un institut de secundària, amb les seues normes i perills.

UN POLICÍAC FARCIT DE POESIA

Pasqual Alapont ens acaba de sorprendre amb una nova novel·la*, un “polar” com dirien en França o un “thriller” als països anglosaxons, de poc més de cent pàgines que es llig en un sospir, en una estoneta agradable i intensa. Perquè no dona cap treva. És intens des de la primera línia fins a la conclusió i no deixa ni respirar.

    A més a més, per a molts lectors de segur que suposarà una descoberta poètica, perquè l’autor expressa el seu gust pels versos, mitjançant fragments acurats i oportuns de rimes clàssiques i contemporànies, valencianes, anglosaxones, de l’època musulmana, i sense deixar de costat a Kavafis, contemporani però a hores d’ara esdevingut un veritable mestre de la poètica.

    La temàtica és policíaca a partir d’un fet luctuós en un institut i a poc a poc desvetlla una històrica negra, bruta, horrible, tràgica, dolorosa, que implica gent innocent. Normalment, els brètols -en la novel·la, pinxos- s’ataquen als més dèbils, als qui són diferents i que simplement volen viure amb tranquil·litat i gaudir de la seua felicitat, sempre complicada.

    Una cita de Whitman d’a penes dos versos es converteix en un fil conductor del relat, perquè la descobrim en les primeres pàgines i la tenim present fins al final.

    Una lectura molt recomanable per la història, els versos i els poetes, el vocabulari que cal treballar una mica i la contundència del relat, que no deixa indiferent persona.

*Versos per a un cadàver - Bromera/Espurna - 2021

AQUELLES MUNICIPALS DE 2003 EN ALCOI

He aprofitat els dies de calma -i també de pluja- d'aquestes setmanes per donar un cop d'ull a la fototeca, especialment des de l'any 2000, època on les càmeres digitals van començar a popularitzar-se. Ara, tot és mòbil! Tenia una Olympus de 2 megapíxels que déu-n'hi-do quines fotos nocturnes feia! Millor que moltes càmeres rèflex, això sí, sempre que foren escenes estàtiques: amb moviment no hi ha res a fer.

Vilaplana, Lerma i Josep Albert Mestre / M.C.

    Una de les troballes ha estat la remembrança d'unes eleccions municipals, d'un temps polític, transcendent per a la ciutat. Em refereix a les de 2003, aquelles on el PP i Miguel Peralta van aconseguir la primera majoria absoluta, que després es va ratificar en 2007, encara que l'alcalde va ser transitori: sis dies després de prendre possessió del càrrec va renunciar perquè havia estat nomenat conseller d'Indústria del president del govern autonòmic de Francesc Camps. Pocs dies més tard, Jordi Sedano es va convertir en el tercer batlle d'Alcoi de l'etapa democràtica, si deixem de banda la setmana que Quico Carbonell va estar en funcions el juliol de 2000.

    La història política és coneguda i aquesta entrada -la mania de pensar en "article" en clau periodística- no va d'això. Va de fotos de 2003 analitzades des de la perspectiva de 2022. La primera, molt representativa d'un cicle del PSPV-PSOE d'Alcoi, és impactant: Amando Vilaplana, Joan Lerma i Josep Albert Mestre. El tercer fa onze anys que va deixar aquest món, el segon continua la seua trajectòria al Senat i el primer, allunyat de la política activa local des de fa anys, acaba d'encetar l'etapa contemplativa de la vida, almenys teòricament. Gaudeix de l'oportunitat, Amando!

Zaplana i Pere Major, amb Peralta i Rafa Climent / M. C.

    La segona, en la Llotja de Sant Jordi, ens mostra a Eduardo Zaplana, llavors ministre de Treball, en animada discussió amb Pere Major, del Bloc, ambdós sota la mirada de Miguel Peralta, alcalde en aquell moment. Al fons, a la dreta, s'observa al batlle de Muro, Rafa Climent, que dotze anys més tard va esdevenir conseller d'Economia i Indústria, comesa que encara desenvolupa.

    En la tercera, en la tribuna oficial de les Festes de Moros i Cristians, contemplem al president de la Generalitat Francesc Camps i al regidor de Festes Jordi Sedano, 

Camps i Sedano en la tribuna de Festes / M. C.

que quatre mesos després seria escollit alcalde, encara que en eixe moment no podia saber-ho, o sí? Perquè en política res és segur!

    La quarta i darrera recull una imatge característica de l'època, és a dir, els temps on Alcoi era la capital Europea de la legionel·la, una situació tremendament incòmoda per als governants municipals i autonòmics, i també per als responsables de Salut Pública, especialment els locals, que tenien la política informativa com una prioritat molt secundària.

    Aquesta fotografia presenta a Miguel Peralta, el conseller de Sanitat Serafín Castellano,

Peralta, Serafín Castellano i Manuel Escolano / M. C.

el director general de Salut Pública, Manuel Escolano, que és la persona que més va col·laborar amb els mitjans informatius en aquells dolorosos temps. Al fons, dempeus, el director local de Salut Pública, el gerent de l'Àrea de Salut, la directora de Primària i el regidor de Sanitat.

Un temps, una època.