Pasqual Alapont ens acaba de sorprendre amb una nova novel·la*, un “polar” com dirien en França o un “thriller” als països anglosaxons, de poc més de cent pàgines que es llig en un sospir, en una estoneta agradable i intensa. Perquè no dona cap treva. És intens des de la primera línia fins a la conclusió i no deixa ni respirar.
A més a més, per a molts lectors de segur que suposarà una descoberta poètica, perquè l’autor expressa el seu gust pels versos, mitjançant fragments acurats i oportuns de rimes clàssiques i contemporànies, valencianes, anglosaxones, de l’època musulmana, i sense deixar de costat a Kavafis, contemporani però a hores d’ara esdevingut un veritable mestre de la poètica.
La temàtica és policíaca a partir d’un fet luctuós en un institut i a poc a poc desvetlla una històrica negra, bruta, horrible, tràgica, dolorosa, que implica gent innocent. Normalment, els brètols -en la novel·la, pinxos- s’ataquen als més dèbils, als qui són diferents i que simplement volen viure amb tranquil·litat i gaudir de la seua felicitat, sempre complicada.
Una cita de Whitman d’a penes dos versos es converteix en un fil conductor del relat, perquè la descobrim en les primeres pàgines i la tenim present fins al final.
Una lectura molt recomanable per la història, els versos i els poetes, el vocabulari que cal treballar una mica i la contundència del relat, que no deixa indiferent persona.
*Versos per a un cadàver - Bromera/Espurna - 2021
No hay comentarios:
Publicar un comentario