A CAL BARBER

Hui he passat per cal barber,

perquè les perruqueries contemporànies són això, indrets on t'ajusten o tallen els cabells; però la del Cantó del Pinyó, d'Alcoi, és "la" barberia. M'ho contaven molts anys enrere Pepe Villanueva, pare, i Manolo Serrano. La gent anava a afaitar-se i pels malalts o impedits, els barbers anaven a domicili. Imagine que era cosa dels temps; amb pocs mitjans de fer-ho a casa, t'afaitaves a la barberia.

    Jo ja no porte barba. Això és cosa del passat. Després de lustres i lustres, un dia vaig decidir acabar amb la barba... i mai més. Ara portava una certa cabellera. A Manolo Serrano li vaig explicar recentment pel carrer que tenia intenció d'inscriure'm al grup de rock dels jubilats de la plaça d'Espanya. I quin instrument tocaràs? Em va preguntar, la qual cosa em va deixar garratibat, perquè no ho havia pensat. Doncs, la bateria supose... perquè de guitarres no en sé res... Això és cosa d'Ana.

    Així que ahir, a les onze, a les onze en punt;

Els vells temps de periodista barbut

eren les onze, les onze en punt, vaig r la porta de l'antiga barberia i em vaig posar en les mans de David. Un arreglet? Va preguntar. No: tallada completa. Ha arribat l'hora de la veritat. Vam fer dos fotos entre riures, la d'abans i la de després, i vam xarrar, sobretot d'històries, anècdotes de les Festes de Moros i Cristians. Com sempre, com tota la vida. Canvia l'afaitador, que no obstant això ja és veterà, però mai l'ambient, el bon rotllo!

    I ens vam acomiadar entre idees de decoració, records de persones desaparegudes, salutacions i una voluntat ferma de retrobar-se abans de Nadal. Qui sap! Tal vegada la que ve siga per a afaitar la barba. El temps dirà!

LA MÀGIA DELS LLIBRES MALEÏTS

Quan el tema va de llibres, a casa ens acostuma a interessar. I si a la paraula llibres en el títol li afegeixes una original pintura del déu Thot, la temptació es converteix en irresistible.

Em refereix a Llibres amb perfum de sang, una de les darreres publicacions de Silvestre Vilaplana (Jollibre/Santillana - 2015), que avise enganxa des de la primera pàgina fins a la darrera línia. No exagere; és així.

    Cal explicar també que sense haver-hi cap relació, m'ha sovint recordat El club Dumas, d'Arturo Pérez Reverte, i més encara la pel·lícula La novena puerta, que va ser l'adaptació que Roman Polanski va fer del relat. Totes dues novel·les van de llibres, de llibres famosos, maleïts en molts casos, i tenen un protagonista que investiga, però tampoc tenen res a veure, encara que ha resultat molt difícil desprendre'm de la figura de Johnny Deep en el paper de l'investigador bibliòfil Lucas Corso. L'escriptor d'Alcoi ens presenta un inspector/detectiu de Scotland Yark, Samuel Andras, que físicament té poc a veure amb l'actor

nord-americà, però que no manca d'habilitat i saviesa.

    Més tard he trobat més elements o fets coincidents... que us tocarà descobrir com a lectors, perquè em negue a enfastidir les persones interessades en la novel·la, que evidentment recomane. Les informacions dels llibres que es presenten són atractives en alt grau i pel que fa a la meua persona, ja en tinc alguna en perspectiva. Lectures que condueixen a altres lectures. Wilde, Borges, Goethe... són alguns dels noms que hi apareixen.

    Fa poc més d'un any vaig parlar d'un altre llibre de Vilaplana, El triangle rosa, absolutament distint d'aquest d'ara(https://elblogdemarioc.blogspot.com/2022/05/el-triangle-rosa-o-la-realitat-de-la.html). Mentre aquell tracta temes de la realitat diària, de la dura quotidianitat, aquest és més lleuger, més de vacances, de gaudir de la lectura per pur plaer: sentir goig de la llengua, del tema, de les desventures dels protagonistes, de les sorpreses, etc. Però un mestre és un mestre, encara que el context no siga el mateix.

    Una magnífica proposta, ara que anem de cara a l'estiu...

    

DE GENT D'ALCOI QUE ESCRIU I ALTRES COSES DISPERSES

A la vida, de vegades, hi ha coincidències.

Jordi Tormo durant la xarrada

Això ens ha passat a Jordi Tormo i a mi per causa de la citació d'un text d'Isabel-Clara Simó al·lusiu a la fundació del col·lectiu Fonèvol, ara fa vint anys, https://elblogdemarioc.blogspot.com/2023/05/fonevol-o-el-club-de-las-malas-alcoyanas.html, i la programació al Centre Cultural d'Alcoi, quaranta-huit hores més tard, d'un club de lectura al voltant de l'autora de Júlia, sens dubte un dels llibres més importants dels setanta que va arribar a publicar l'enyorada escriptora.

    El protagonista de l'esdeveniment era, no cal precisar-ho, el mateix Tormo, de la mà de Josep-Lluís Santonja, director de les biblioteques municipals, i autor recentment d'articles més que interessants, com la referència al cinquantenari d'un llibre capital en l'Alcoi

Josep-Lluís Santonja i Tordi Tormo

contemporani: Hombres que mueven Alcoy, de Floreal Moltó (https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2023/05/22/els-homes-que-feien-funcionar-alcoi-radio-alcoy/), un volum que reflecteix brillantment els protagonistes més coneguts d'una de les etapes de creixença més rellevants de la ciutat en tota la seua història.

    Al Centre Cultural, amb la sala Joan Valls a la vora del complet de públic, la qual cosa sembla infreqüent

La històrica postal d'Ovidi des de París

als actes d'aquest tipus, Tormo va haver-hi de confessar-se, perquè les preguntes de Santonja no li van deixar més remei. Així, va desvelar que es va veure obligat a abandonar la política perquè "vaig fer crac". Després de tres anys de compaginar la tasca de regidor del govern de l'Ajuntament d'Alcoi amb les quaranta hores setmanals a la seua feina, que "tenia molt clar que no anava a deixar" perquè "la política era temporal", l'assumpte no va concloure precisament bé. "A les tres i mitja de la matinada enviava correus. Quan fas això tres anys, acabes per fer crac".

    Així, va deixar la política d'acció directa, la qual cosa "em va permetre d'escriure amb més intensitat", i, per exemple, accedir a la narrativa, la qual cosa era "un repte". Ho va fer. Amb la inspiració directa de dos llibres de Carme Riera:

Jo pos per testimoni les gavines i Te deix, amor, la mar com a penyora. Dos clàssics ja al segle XXI. Bon mestratge, dels millors possibles! Així, deixava darrere investigacions sobre temes tan diversos com la geografia comarcal o el món dels gitanos, una qüestió socialment sensible però mai tractada a fons.

    A l'hora d'escollir els possibles temes va pensar en persones, per circumstàncies molt diverses. Un dia, a casa de Toni Miró -és a dir, al Mas de Sopalmo- va escodrinyar entre les coses personals de l'Ovidi Montllor, que l'artista n'és depositari. I va trobar com a quatre-cents poemes, la qual cosa li va obrir camí al llibre Ovidi Montllor, i també a Antoni Miró, la mirada rebel. Gairebé un dos per un. El primer en 2017 i el segon dos anys més tard. 

    I en faltava un tercer. Isabel-Clara Simó. La seua biografia "era un llibre necessari" perquè a banda dels llibres de

l'escriptora, "darrere, hi ha una vida apassionant", però que mai s'havia fet. Jordi Tormo va dubtar molt, encara que finalment li va enviar un correu electrònic un diumenge a les 12 en punt on plantejava la qüestió. "Dos minuts més tard m'entrava la resposta: endavant! Estava treballant i connectada un diumenge a migdia!". Tot té una explicació, pel que fa al treball intensiu: "sabia que no li quedava molt temps i tenia moltes coses per tancar". Isabel-Clara Simó. Una veu lliure i compromesa va veure la llum en desembre de 2020, però la protagonista ja havia passat pàgina.

    Era un club de lectura i no el debat d'una tesi doctoral, per la qual cosa Tormo va apuntar detalls de les respectives biografies o costums. Així, alguns sabem la nocturnitat

d'Antoni Miró, com una mena de vampir que reposa sota una cripta entre Alcoi i Ibi, però altres desconeixíem que Isabel-Clara era fanàtica de la sèrie Big Bang Theory, com altres milions i milions de persones, començant per egomet. Això m'ha fet recordar un article -que ja vaig esmentar en una ocasió- sobre la biografia d'un altre alcoià, el reverend pare Cirilo Tormo Durà, que va escriure Rafael Moya, i on contava que al capellà li agradava molt llegir a Isaac Asimov. Jo en vaig ser fanàtic.

    De l'Ovidi va explicar una cosa molt divertida: que tenia el costum d'enviar-se postals quan viatjava. Així, hores abans de l'històric concert en el Teatre Olympia de París -on a l'època tocaven tots els músics exiliats o prohibits en Espanya-, que va ser el vint-i-set d'abril de 1975, s'en va escriure una: "Xaval, abans de fer l'Olympia t'envie una abraçada. Desitja'm sort! Ovidi", que llegiria, suposem, dies més tard en arribar a casa, a Barcelona.

    De la Isabel-Clara va explicar que va

publicar setanta llibres de tota mena de temes, i que de Dones el primer any es van vendre 90.000 exemplars, la qual cosa "en català és una animalada". L'alcoiana en va traure profit: "amb els guanys es va comprar una casa". Per concloure va explicar una cosa molt interessant: Bromera està adquirint els drets dels seus llibres per a editar-los, la qual cosa permetrà, entre altres qüestions, recuperar publicacions de vegades esgotades o poc conegudes.

    Una vesprada veritablement agradable, instructiva i en bona companyia!

EL DIA DEL CORPUS, SANT JORDIET

Tradicionalment, la festivitat del

Sant Jordiet 2003 en la Processó General

Corpus Christi era dijous -enguany, el 8 de juny- però des que els dies inhàbils laboralment es van reduir, se celebra diumenge, amb processó inclosa, almenys en Alcoi. L'Associació de Sant Jordi, no obstant això, manté l'assemblea ordinària en aquesta jornada, encara que en 2023, per circumstàncies que no conec molt bé, ha estat dividida en dos jornades. En qualsevol cas, jo volia parlar del Sant Jordiet.

    Aquesta nit, a l'assemblea, després de la crònica -si les coses no han canviat- s'escull el Sant Jordiet de

Sant Jordiet 2005

l'any vinent, per insaculació entre els xiquets inscrits. La primera vegada que vaig assistir a l'acte, tenia darrere, assegut en l'última fila, a Paco García Cantos, que dos mesos abans havia sigut el capità de la Filà Benimerins. Fet el sorteig, el nou càrrec principal de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi de 1986 va ser... el seu fill Pablo García Moreno. Ho recorde com si fora ahir mateix. Paco García Cantos es va aixecar i va dir: "Esto es la fe que uno pone pa que le toque", i seguidament va marxar, a buscar una cabina i informar a la

Eixida triomfal del Sant Jordiet 2002

família, imagine. Anècdotes de la Festa i de la història local en un temps (meravellós?) sense mòbils.

    Doncs el Sant Jordiet és el personatge central de les Festes i objecte de totes les mirades, especialment el 23 d'abril al matí i el 24 a la nit, quan protagonitza l'Aparició. No vaig a fer una dissertació, sinó posar algunes fotos, especialment de l'arrancada de la Processó General, en un temps on no hi havia públic, com ara, i érem dos o tres gats els que l'aplaudíem!

Mauro Alcaraz, Sant Jordiet 2015

    

    P. D. Ací, al costat mateix, he afegit una foto on es veu el Sant Jordiet 2015 en una desfilada en Fontilles. Per a mi va ser històrica, perquè em vaig acomiadar laboralment del llatzeret, encara que en aquell moment no ho sabia. Dispose d'un reportatge gràfic fester i sanitari-social que algun dia afegiré al blog. 

FONÈVOL O EL CLUB DE "LAS MALAS ALCOYANAS"

Dos esdeveniments aparentment

Primers temps de Fonèvol / M. Candela

aïllats, però estretament connectats, han atret recentment la meua atenció i estan a l'origen d'aquest text. D'una banda, la convocatòria d'un acte d'homenatge a Fonèvol en commemoració del seu vinté aniversari i, d'una altra, la inclusió en Rodamots d'un petit text d'Isabel-Clara Simó, publicat al diari Avui en 2003 i que enaltia la formació d'aquest col·lectiu. Gràcies a la tasca de Jordi Tormo hem pogut recuperar l'article íntegre, que té un indubtable interés social, fester i històric.

    La cita d'Isabel-Clara era lingüística,

referida a una expressió típicament alcoiana: "Com que en Alcoi el més bovo apanya rellotges", però el conjunt del text era clarament reivindicatiu i expeditiu. L'adjunte complet a fi que pugueu conéixer el conjunt del contingut, però avise: hi ha afirmacions d'alta tensió. Un exemple: la dona "si volia, podia fer de favorita, que és una situació ben humiliant".

    Com humiliants van ser -i, en gran manera, ho són encara- les actituds cap a la nova entitat, que pretenia qüestionar una situació de facto, creada al llarg de segles, on els drets de les dones eren inexistents en les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi. Exemples? A doll!! Pregunteu pel Sant Jordiet que no tenia pare... O pel xiquet que la mare volia apuntar a una filà i li van dir que "o el pare també o res"... O l'entradeta que... Aquesta il·lustració la deixarem de costat, ara per ara. Ah! I pel cas de la dona del capità que volia assistir a la proclamació del seu marit i ho va aconseguir! Eren els temps dels protocols protocol·laris al Círculo Industrial.

    Efectivament, a partir de 2008 es va

produir un gir de 180 graus en la situació del món femení a la Festa, la qual cosa va derivar en les esquadres que hem aplaudit a partir de 2015. Moltes coses han canviat, però moltes més encara han d'evolucionar fins que l'existència de Fonèvol siga supèrflua.

    I algun dia s'haurà d'escriure amb tots els ets i uts la història del que ha passat, amb especial menció a les tres candidates rebutjades per votació democràtica en la Filà Navarros i amb la normativa d'inclusió de les dones, que va obrir el camí a les vestimentes diferenciades i a les formacions unisex. Un primer pas que, a parer meu, no estava destinat a arribar a la situació actual, que és conseqüència de factors inesperats, com el cataclisme econòmic de 2008. En parlarem.

    Vint anys, vint anys de "las malas alcoyanas", de persones que no volien ser favoritas sinó gaudir de les Festes del seu poble com a ciutadans de primera categoria i no de segona o tercera, i que han lluitat i lluiten dia a dia contra la incomprensió i el descrèdit. Per tot això, l'homenatge del Col·lectiu 8 de març viscut recentment és més que merescut.

LA SORPRESA DE LA SALVACIÓ O LES MATEMÀTIQUES DEL FUTBOL

Confesse que tenia pensat escriure del carril bici, quelcom com El carril bici se moja cuando llueve. No ho tenia decidit, però ho pensava fer en castellà. Em venia de gust. No obstant això, he optat per canviar el pas i deixar de costat els temes seriosos, que impliquen a tota la ciutadania i al futur d'Alcoi, per a parlar d'una cosa molt més lleugera i que interessa a quatre gats: el futbol.

Confesse també que no segueix de prop l'actualitat i molt menys ara que estem de campanya electoral; per

Piulada del CD Alcoiano

això mateix, dissabte vaig caure al jaç bastant preocupat per la situació de l'Alcoiano. La derrota a casa enfront del Múrcia, un rival dels de tota la vida, el deixava en una situació complicada, amb un partit fora de casa i la navalla d'Occam del descens ben a punt. Això pensava jo.

El matí del diumenge he vist que Ismael Mayor ha publicat un vídeo perquè dissabte a la nit els jugadors li van fer un mantejament d'homenatge. Quina cosa més estranya! Llavors he anat als mitjans oficials i he vist que el nostre equip ja estava salvat. Com potser això? ("Com pot ser que el whisky agrade tenint eixe gust horrible de sabatilla suà?" es preguntava Joan Valls i Jordà). Molt senzill. Les matemàtiques no són una cosa absoluta en el món del futbol.

Efectivament, l'Alcoiano està a dos punts del descens, però com a molt el poden avançar tres equips, per la qual cosa la continuïtat en la categoria està assegurada. Un resultat molt important, que tanca una campanya esportiva desconcertant, amb canvis transcendents en la gestió que impliquen una nova etapa.

Ah! I baixar de categoria és molt fàcil, però i tornar a pujar? La resposta la podem veure en Alacant, amb l'Hèrcules, que un any més continuarà en la categoria inferior, la qual resulta molt trist per als seus seguidors (alguns dels quals són alumnes meus de l'IES Jorge Juan, situat a prop del seu camp, encara que, per circumstàncies adverses, enguany he pogut riure molt poc). Així que una gran notícia i enhorabona als protagonistes, jugadors, aficionats, directius, tècnics, etc.

Aquest fet m'ha recordat un esdeveniment

Felicitació al Cadis en 1981

que va ocórrer el 1981, concretament el 24 de maig (ho he buscat en eixe pou inesgotable que és Google). Aquell dia es va disputar l'última jornada de la Segona divisió. L'Elx anava primer, el Castelló segon i tres equips més tenien opcions de pujar a Primera. Curiosament, a falta d'un partit, l'Elx no estava matemàticament ascendit, mentre que l'equip de la Plana sí, perquè el triple, quàdruple o fins i tot quíntuple empat que podia produir-se li resultava favorable, fet que no passava amb els il·licitans.

L'Elx va perdre a casa amb el Cadis per 1 a 2, davant més de 55.000 aficionats, es va produir un quíntuple empat a 45 punts i els elxans es van quedar en Segona. Temps més tard va tornar a Primera i ara ha baixat una vegada més a Segona...

Aquell fet del primer no ascendit i el segon sí em va impactar, de la mateixa manera que el 12 a 1 d'Espanya a Malta o l'eliminació de la Copa del rei del Real Madrid en el Collao en aquella vetllada històrica, tristament marcada per la pandèmia. Ara afegeix la salvació insospitada de l'Alcoiano en la campanya 2022-23. Que siga per a bé!

PD Aramultimèdia ha publicat un interessantíssim article, on s'analitzen tècnicament totes les càbales d'aquest assumpte, molt més complicat del que jo havia pensat! Enhorabona a l'autor Jordi Vayà i a tot l'equip!

https://www.aramultimedia.com/els-numeros-i-combinacions-que-certifiquen-la-salvacio-de-lalcoyano

EN CAMPANYA (EN ARANÉS)

Soc conscient que estem en campanya,

Rosana Sellart, candidata en Vall d'Aran

que arriba l'hora de donar suport a aquelles opcions polítiques en què confiem, o que esperem puguen fer una gestió eficaç. Són temps difícils i així es percep a les xarxes socials, on persones normalment absents o de pronunciaments ponderats han canviat el to i el context d'allò que hi escriuen. Gairebé sempre passe de llarg: massa anys immers al món polític, al costat del remolí de la cerca i crida del vot.

Si publique al blog pel que fa a la campanya és perquè he vist un xicotet vídeo electoral de la Vall d'Aran que m'ha provocat una forta emoció, perquè hi apareix la Rosana Sellart, bona amiga i alma mater de l'IES de Vielha, allà on jo vaig debutar com a ensenyant. En fet, he vist a les xarxes que és la candidata d'Aran Amassa en Naut Aran (=Alt Aran) i fins i tot apareix en les fotos i els cartells!

Comparteix les imatges per causa que s'utilitza l'aranés, parlat i amb subtítols, una llengua poc coneguda,

amb un nombre molt reduït d'usuaris, però que és oficial d'una part d'Espanya; una secció molt petita i difícil de trobar al mapa, tanmateix un fragment de l'estat! Sempre em toca dir als meus alumnes de llengua que l'afegisquen a la llista, perquè els manuals tenen tendència a ometre-la. Amb aquest document audiovisual, es podeu fer una idea de com és aquesta llengua romànica.

Ah! Doncs a la Vall d'Aran hi ha tres llengües oficials: castellà, català i aranés, per la qual cosa els nens, els jóvens, estan obligats a estudiar-les, que no és cosa de per riure, perquè també cal aprendre l'anglés i si has escollit la segona llengua estrangera, el francés o l'alemany! O siga, quatre o cinc idiomes. Bastant complicat.

PD. Dimarts 16 de maig. 8 hores. En RNE, Radio Clásica, arranca el programa Sinfonía de la mañana amb el Cara al sol... Nostàlgia, premonició, casualitat o simplement campanya? Ho sent: en política sempre soc malpensat.