A CAL BARBER

Hui he passat per cal barber,

perquè les perruqueries contemporànies són això, indrets on t'ajusten o tallen els cabells; però la del Cantó del Pinyó, d'Alcoi, és "la" barberia. M'ho contaven molts anys enrere Pepe Villanueva, pare, i Manolo Serrano. La gent anava a afaitar-se i pels malalts o impedits, els barbers anaven a domicili. Imagine que era cosa dels temps; amb pocs mitjans de fer-ho a casa, t'afaitaves a la barberia.

    Jo ja no porte barba. Això és cosa del passat. Després de lustres i lustres, un dia vaig decidir acabar amb la barba... i mai més. Ara portava una certa cabellera. A Manolo Serrano li vaig explicar recentment pel carrer que tenia intenció d'inscriure'm al grup de rock dels jubilats de la plaça d'Espanya. I quin instrument tocaràs? Em va preguntar, la qual cosa em va deixar garratibat, perquè no ho havia pensat. Doncs, la bateria supose... perquè de guitarres no en sé res... Això és cosa d'Ana.

    Així que ahir, a les onze, a les onze en punt;

Els vells temps de periodista barbut

eren les onze, les onze en punt, vaig r la porta de l'antiga barberia i em vaig posar en les mans de David. Un arreglet? Va preguntar. No: tallada completa. Ha arribat l'hora de la veritat. Vam fer dos fotos entre riures, la d'abans i la de després, i vam xarrar, sobretot d'històries, anècdotes de les Festes de Moros i Cristians. Com sempre, com tota la vida. Canvia l'afaitador, que no obstant això ja és veterà, però mai l'ambient, el bon rotllo!

    I ens vam acomiadar entre idees de decoració, records de persones desaparegudes, salutacions i una voluntat ferma de retrobar-se abans de Nadal. Qui sap! Tal vegada la que ve siga per a afaitar la barba. El temps dirà!