SEMINARI VIRTUAL AMB LOLA

Visca! M'he estrenat aquesta setmana en un seminari en línia, això que generalment s'anomena "Webinar" per causa de la colonització lingüística que patim des dels temps de The Beatles, però que pense podem reconduir a la nostra llengua... encara que segurament ja serà massa tard. Ha estat per gentilesa de Bromera i amb Lola Moreno Lozano com a mestra de cerimònies, i veritablement ha resultat interessant. https://www.youtube.com/watch?v=b_lt-FoTwB8&list=PL6Ar9Ii2DlNlPOw5LLp6aEoAxv99KEWJW&index=8&t=3302s

Travessem una fi de curs insòlita i si tenim la sort de gaudir d’una vacant per al vinent ens trobarem amb reptes de consideració, un dels quals serà el de l'educació per àmbits. Aquest és el motiu pel qual vaig accedir al màgic món dels seminaris virtuals, amb una "profe" molt eixerida que va explicar amb exquisida claredat allò que jo volia saber.

Lola Moreno / Twitter

Vaig deduir que estem més o menys al nivell operatiu de la setmana de projectes de Catalunya, on totes les assignatures es treballen a partir d'un concepte, d'un tema, d'un objectiu, però en aquest cas amb una perspectiva global i amb continuïtat durant tot el curs.

Així, he pogut agafar una base de treball, que espere aprofundir les setmanes vinents, al costat d’altres àmbits, en aquest cas informàtics. Cal assenyalar que la meua generació forma part no ja de la prehistòria, sinó del paleolític inferior informàtic; venim de l’aula amb guix, pissarra, llibreta i llapis (encara que al meu poble -i pense que a molts altres- l’anomenàvem “llapissera”), i un tracte a l’alumnat que als nens actuals els resulta increïble quan ho contes.

Videoconferència, classe a distància, i el que més li agrada a la meua companya docent Olivia, la Pechakucha, un malson comú durant la capacitació del valencià, que per cert ara va de caiguda… Amb l’esforç i la pasta que ens va costar! A la fi, són conceptes i eines modernes que cal assolir i aplicar, que és allò que interessa de debò.

Nous temps, nous reptes! (versió al segle XXI del clàssic “O tempora, o mores”)

SAN ROQUE: VER PARA CREER

La Fase 2 ya nos permite algunas alegrías como recuperar el hebdomadario desayuno del sábado en el mercado San Roque de Alcoy: el café con leche, las tostadas variopintas, los churros -porras por otro lares- y también la camaradería con otros parroquianos.

San Roque, esta mañana / Foto: M. C.

Desde el 14 de marzo, tan cerca y tan lejos, que no habíamos podido disfrutar de este lujo. Sí, es así: un desayuno ahora es un ritual de culto que hemos esperado desesperadamente.

A pocos metros del mercado, en el puente homónimo, llega la sorpresa morrocotuda: la estética de la iglesia del santo, la del barrio, la vida de Don Cirilo, que ha sido completamente absorbida por el edificio colindante en construcción. Ambos hemos dejado caer la misma expresión de incredulidad, completamente estupefactos. ¿Cómo ha sido posible tal cosa? No seré yo quién ponga adjetivos en estos tiempos que corren.

Tres horas después no ceso de preguntarme: ¿tanto follón para llegar a esto? Porque no olvidemos que estamos ante la ultimísima pieza de un puzle que se gestó a finales de los años ochenta, merced a un histórico acuerdo entre el Arzobispado de Valencia, a través de Don Cirilo, y el Ayuntamiento de Alcoy, gobernado por José Sanus. En pocas palabras, el pueblo de Alcoy obtenía la propiedad del Barranquet de Soler, donde se iba a construir el gran complejo deportivo de Santa Rosa/Ensanche, pero que más tarde el gobierno de Jorge Sedano decidió destinar a usos sociales, concretamente a un centro de enfermos mentales, que suponemos algún día será una realidad.

Por su parte, el Arzobispado obtenía la posibilidad de construir viviendas en el patio y el complejo del antiguo colegio San Roque, una vez el centro se unificase, lo que finalmente ocurrió. Así, se construyó un bloque de viviendas y ahora está en marcha el segundo, que es el que, literalmente, oculta la iglesia. Esta magna operación incorporaba también la sustitución del templo de San Roque, construido a partir de 1915, por otro nuevo, con una estructura circular, adaptada a los ritos de la comunidad de los Kikos.

Aspecto anterior del templo / Imagen Parroquia San Roque

Cuando el proceso de derribo de la iglesia estaba en tramitación, un amplio colectivo de feligreses se sublevó y expresó su rotunda oposición a la iniciativa. La movilización, encabezada por Roberto Blanes, q.e.p.d., fue contundente y tras una controversia encendida, el Arzobispado optó por desechar el proyecto y mantener la estructura de la actual iglesia. Las aguas volvieron a su cauce ipso facto.

Visto lo visto con el proyecto, ahora cabe preguntarse: ¿para qué? El campanario ha quedado completamente escondido por el nuevo inmueble, lo cual quita todo sentido a la decisión de mantener el templo, que únicamente se pretendía preservar por su valor sentimental con respecto a una estética concreta. Todo esto hoy está olvidado, pero generó en su momento auténticos ríos de tinta y muchos quebraderos de cabeza a una institución poco habituada a la rebelión de sus bases (los que protestaban eran de misa diaria).

P. D. Hubo otra permuta urbanística, la de Aceitunas El Serpis, que todos apoyamos, pero que también nos dejó con un sabor amargo cuando se construyó la fábrica en El Castellar, con un diseño completamente inapropiado desde el punto de vista estético. Ahora sucede exactamente lo mismo. La historia se repite.

ANDORRA, PARADÍS DEL RADIOCASSET, EL SUCRE I EL TABAC

Ahir, dilluns, era festiu en França -la Pentecôte- i va coincidir amb l'obertura de fronteres a Andorra. Resultat? A les dues del matí hi havia gent a les portes dels magatzems de Pas de la Casa -el poble més a prop de Toulouse, per exemple- fent cua per a comprar... especialment tabac i també alcohol.

Carretera de Pas de la Casa / Captura Météo Pyrénées

Els últims anys, com ja vaig relatar anteriorment, els francesos es desvien cap a Espanya, especialment Irun, Vall d'Aran -hi ha un gran supermercat a Les, a 3 kilòmetres de la frontera- i sobretot La Jonquera, que és un empori econòmic comercial per a comprar. Però, la frontera espanyola encara roman tancada i cal anar a Andorra. La diferència és significativa: la compra en Andorra està molt restringida, mentre que en Espanya, per això de la Unió Europea, les quantitats poden ser molt importants.

Pas de la Casa /Arxiu Wikimèdia Commons.

A les dues del matí cues i a les deu, sis kilòmetres d'embús per la carretera que puja des del túnel de Puymorens. Qui no recorda els temps en què els espanyols, la generació dels nostres pares, hi anaven amb objectius tan lloables com comprar el radiocasset per al Seat 850, sacs de cinc quilos de sucre -herència traumàtica del racionament- i una mica de tabac i alcohol.

Hi havia els autobusos que s'organitzaven i es viatjava en un cap de setmana llarg, en un tancar i obrir d'ulls. Una vegada em van contar que un bus de iaies d'una parròquia d'Alcoi va ser aturat a la frontera i, per alguna raó ignota, les van fer buidar-lo i portar al lloc fronterer tot allò que havien comprat... La imatge de les majors arrossegant els sacs de sucre no deixa de tenir el seu punt, vist des de la distància.

Tot això es va acabar, Espanya es va modernitzar i podies comprar tot allò que volies i Andorra va anar quedant com un destí d'esquí o turisme en general, però ja no de compra. Ara són els francesos, perquè un paquet de tabac costarà en novembre 10 euros, la qual cosa ha estat un objectiu polític dels governaments d'Holland i Macron. I el pastís fabricat en Marsella, que molts francesos beuen com aquí els nadons els biberons, costa fins a 6 euros menys per ampolla...

Coses de la vida, o de l'evolució social...

Vint anys sense Julio Berenguer

Revista Festes 2001/ Casal de Sant Jordi

Per una circumstància annexa -que les persones implicades explicaran quan convinga- hem aprés aquesta setmana* que hui, 31 de maig de 2020, fa vint anys que va desaparèixer Julio Berenguer Barceló, el senyor Julio, metge traumatòleg, home municipal i, en el vessant que personalment més m’interessava, amic i, també, escriptor dels temps oblidats de la història alcoiana.

Fa com un any vaig estar temptat de comprar una nova edició de la “Historia de Alcoy”, el llibre de capçalera durant anys i anys, perquè la meua està viva, és a dir, rebentada de tantes acotacions, notes, senyals, etc. Per això quan a un mercadet de Jesús Pobre o Ondara – no me’n recorde ben bé- vaig vore una edició nova, brillant, sense obrir, vaig estar atret, però vaig resistir: l’espai a les cases és limitat (i gràcies que ara amb el llibre electrònic ens resulta més còmode).

Un dia el fiscal Masanet, també home de lletres i Festa, com Berenguer, em va contar que va aprofitar la mitja fallida de l’editorial Espasa Calpe, cap a finals dels vuitanta, per a comprar l’enciclopèdia; sí, aquella dels 107 volums... L’operació incloïa la llibreria, que, per falta d’espai, va haver-hi de posar-la al corredor casa seua, per la qual cosa quasi el van fer fora a ell...

Berenguer, com vaig explicar el 23 d’abril, era amic de café a l’Ideal, com tanta altra gent enyorada, mestre de vivències confessables i inconfessables d’allò que un company del diari anomenava amb bon humor, “l’alcoiania profunda”, que permetien entrar en capítols de la història de la ciutat, política, social i festera. Perquè Berenguer també va ser alcalde, si, encara que no hi figure als llibres, que no recullen això “d’accidental”, perquè va agafar el mànec del bastó de comandament en morir sobtadament Paco Vitoria.

L’experiència no li va resultar satisfactòria i per aquesta causa, transcorreguts uns anys, el mateix dia que Jorge Silvestre va ser anomenat president de la Diputació i va abandonar l’alcaldia, Berenguer va entregar la seua renúncia i va deixar l’ajuntament del seu poble: no volia tornar a ser “accidental”.**

Abencerraje, polític, metge, però fonamentalment autor del llibre esmentat i de la “Historia de las Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy”, coincidents en molts aspectes, però bàsics a l’hora d’entendre la realitat local contemporània. Per a mi, Berenguer va posar la lletra, mentre Ricardo Canalejas ha aconseguit posar la imatge, mitjançant la seua tasca impagable de recopilació i publicació de centenars  de fotos de l’Alcoi que hem perdut o que hem deixat enrere.

*Gràcies a la col·laboració ràpida i eficaç del Casal de Sant Jordi.

** Si la memòria no em falla, el segon alcalde accidental d’Alcoi va ser Quico Carbonell, arran la dimissió de Josep Sanus.

Alineación de gala en Alcoy

Dicen que una imagen vale más que 1.000 palabras y en este caso es verdad, porque la fotografía que Valero captó en El Collao el 17 de marzo de 1968 refleja una época de Alcoy, social, periodística y deportiva. Diría que solamente faltan Lorenzo Rubio Orsi y José Pérez Valls (alias "Librería Historia") para que la instantánea hubiese estado completa. ¡Menuda alineación!

De pie (izquierda): Miguel Alentado, Modesto Moiña, Vicente Gisbert, Roberto Pérez, Francisco Lloréns, Paco Alba, Paco Esplugues, Mario Silvestre, Camilo Bito, Rafael Olcina y Floreal Moltó. Agachados (izquierda): Cándido Pérez, Miguel Ayuso, desconocido, Mario Candela y Rafael Verdú (alias, "Farra").
Fuente: Fototeca Municipal d'Alcoi

Confinament i incivilitat!?

Des que som en situació d'alarma oficial sent comentaris d'actuacions amb poca civilitat per tot arreu, com si les nostres obligacions com a ciutadans passaren a segon terme. Els excrements canins no recollits ha estat una de les primeres manifestacions a Alcoi, però una dona es queixava aquest matí, a la cua de la merceria, que una xica venia de llançar una burilla inflamada des d'un segon pis al carrer...

Resultat de l'acció vandàlica al carrer Quevedo / Foto M. C.

Ahir, mentre tornava de la Vega Baixa em va sorprendre la quantitat d'avançaments que vaig registrar, amb velocitats molt per damunt del límit... Fins i tot, a l'entrada dels túnels del Barranc de la Batalla i aquesta no és la percepció que tenia els mesos precedents.
I aquest matí, mentre pujava a la merceria, he vist allò que quedava d'un contenidor de deixalles al carrer Quevedo. Potser la causa siga accidental, però ho dubte per experiències passades. La síndrome de Neró, amb la lira a la mà contemplant extasiat la màgia de les flames (en realitat, ho dubte, perquè el més normal és tocar el dos per si de cas en eixe moment arriba la policia).
A la fi, un contenidor menys, això vol dir 1.000 euros de pèrdua directa més les intervencions dels bombers i dels equips de neteja, com ha explicat el regidor Jordi Martínez. Una gràcia. Espere que l'autor tinga el detall de deixar-se agafar un dia i que li toque reemborsar tot el mal que està fent a la col·lectivitat.

Pilar Jordá, in memoriam

Aparte de contar batallitas,

Pilar Jordà, entre Sari y Luzdivina / Foto IES A. Sempere

en clase suelo utilizar los conocimientos que recibí; de hecho, a la inolvidable Dª Victoria Jordá, "la" de latín, la cito casi semanalmente, por causa de una máxima que he empleado toda mi vida: "si tienes dudas con una palabra, escríbela; si sigues dudando, busca un sinónimo". Mi añorado colega Vicente Valls también la recordaba... especialmente por los "ceros" que solía cosechar: una historia que contaba con muy buen humor.
Eran los tiempos del "instituto", el único de Alcoy. Ana todavía conoció la sede en la Escuela Industrial o de Peritos como se llamaba en aquella época, pero yo llegué directamente al Padre Vitòria. A muchos profesores no los he vuelto a ver, pero con otros mantenía cierto contacto, como con D. José Luis Colomer, que más tarde sería el director, o con Dª. Pilar Jordá, sorprendente y lamentablemente desaparecida estos días.
Pilar Jordá era profesora del área de Humanidades y más tarde catedrática de Inglés en el IES Andreu Sempere, una persona encantadora que vivía en San Nicolás y, en consecuencia, coincidíamos a menudo en mi antigua vida de periodista; además, era mi "informante" del día día de su amiga de toda la vida, Sor María Elisa Verdú, nuestra misionera/sanitaria en Mozambique, adonde iba de manera pràcticamente anual. El exalcalde D. Jorge Sedano rememoraba con pesar hace unos minutos un viaje conjunto que realizaron años atrás a tierras africanas.
Pero si recuerdo a Pilar es por una circunstancia muy especial. A finales de febrero del 82 -sí, el año del "glorioso" mundial de fútbol- fui enviado al instituto Jaume II de Alicante a hacer las pràcticas del CAP; era un centro de nueva creación y fui a pie desde la Goteta, donde vivía. Una vez allí, me encontré perdido como un mono en la juguetería de un centro comercial: no sabía nada de institutos, ni de clases, ni de nada... Estaba en quinto de carrera de Filología Hispánica en la UA y tocaba. Entonces, ¡oh, milagro! llegué a la sala de profesores, eché un vistazo general y me encontré con la sonrisa de Pilar Jordá, que trabajaba allí.
Confieso que su presencia me ayudó a sobrellevar la experiencia de ser por unos días profesor de latín -en realidad, di clases de historia de Roma, de la parte de los siete reyes y la república- a estudiantes de BUP. Por cierto, la primera clase en que entré eran 30 chicas; sorpredido, pregunté: "¿Las clases no son mixtas ahora?". "Sí", me contestaron, "pero ningún chico ha cogido latín..."
En aquel momento no podía saberlo, pero 36 años después repetiría la entrada en un instituto, en este caso el de Val d'Aran, dando gracias cada día de haber cursado el CAP en su momento.
Pilar, hasta siempre. Un beso.