Esquadra esPPecial

En rares ocasions, trobes alguna fotografia que et provoca un estremiment. Aquest sentiment pot obeir a moltes causes, però normalment ocorre per les persones que hi són, pel lloc o pel moment en què va estar captada; de vegades, per l’excepcionalitat, que li atorga un caràcter únic.

Una "entraeta" històrica / Foto David España-Arxiu Diario INFORMACION

És el que ocorre amb aquesta imatge de les “entraetes” de les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi, captada per David España i que forma part de l’arxiu del Diario INFORMACION. L'exalcalde Jorge Sedano no va donar crèdit als seus ulls quan la va veure, uns dies enrere.

El capità moro de 2006, Antonio Aracil, ens fa la referència que és la Filà Cordón i hi ha altres membres seus, inclòs el primer tro, David Ponsoda; el cap és, ni més ni menys, Javier Morales, aleshores president de l’Associació de Sant Jordi. Si continuem el cop d'ull cap a l’esquerra, és on trobem per què es tracta d’una veritable “Esquadra esPPecial”.

En primer lloc, ens ensopeguem amb Joaquín Ripoll, president de la Diputació i també màxim responsable del PP en la província d’Alacant. A continuació, l'esmentat Jorge Sedano, en aquell temps alcalde d’Alcoi i que més tard va canviar d’aires, colze a colze -i mai més ben dit- amb Eduardo Zaplana, que fora “llanero i president”, Miguel Peralta, en aquell moment conseller del govern de la Generalitat Valenciana, i més enllà Julio de España, que també va ser president de la Diputació, entre d’altres càrrecs. De España, uròleg de professió, va treballar molt de temps a l’hospital Verge dels Lliris d’Alcoi, abans de llançar la seua carrera política.

Darrere d'aquesta insòlita esquadra podem localitzar igualment algunes cares molt conegudes, com el director d’orquestra Jordi Bernácer, amb Juan Tomás Silvestre al seu costat, i més a la dreta els membres del servei de seguritat de Zaplana.

Una esquadra, una època (amb llums i moltes ombres).

LA ETERNA SOMBRA DEL VIENTO

Habrías tenido que estar sometido a un largo período de hibernación, como mínimo dos o tres años, para no haber oído hablar de "La sombra del viento", de Ruiz Zafón,

Ruiz Zafón / Wikimedia Commnos

un clásico de la literatura contemporánea, del mundillo de lectura frecuente esencialmente femenino que se ha configurado en los últimos treinta años. "Los pilares de la tierra", "El código Da Vinci", "El alquimista", "Los hombres que no amaban a las mujeres" e incluso "Las 50 sombras de Grey" forman parte de este selecto club, junto, por supuesto, al gran éxito de Ruiz Zafón.

Confieso que mi descubrimiento fue distinto, porque otra de sus obras, "Marina"

es una de las lecturas obligatorias o recomendadas en Lengua y Litteratura Castellana de cuarto curso de ESO, y fue la primera novela que leí cuando me incorporé como profesor al Institut Val d'Aran.

Desde las primeras páginas me sumergí en una ambientación apasionante, que describía de manera real y brillante la Barcelona que había conocido en 1983, durante el año que "viví" en la Capitanía General, en el Paseo Colón, por cortesía del Ejército de tierra y aquello que llamábamos la mili. Más tarde, conté a mis alumnos que la lectura me había recordado "Mariona Rebull" en sus descripciones de la Ciudad Condal y, más adelante todavía, descubrí que algunos críticos literarios consideran estas dos novelas y "La ciudad de los prodigios" como las que mejor ambientan una ancestral Barcelona preolímpica, hoy desaparecida en su mayor parte.

Con posterioridad, saboreamos en casa otros títulos como "El príncipe de la niebla", también con una ambientación mágica, pero "Marina" siempre será algo especial, un recuerdo de un escritor interesante, desaparecido demasiado prematuramente. Demasiado.

Al menos, tenemos sus libros.

P. D. Documentándome para ajustar estas líneas he descubierto que "Cien años de soledad" se ha vendido menos que "Las 50 sombras de Grey". ¡Qué mundo más triste!

SEMINARI VIRTUAL AMB LOLA

Visca! M'he estrenat aquesta setmana en un seminari en línia, això que generalment s'anomena "Webinar" per causa de la colonització lingüística que patim des dels temps de The Beatles, però que pense podem reconduir a la nostra llengua... encara que segurament ja serà massa tard. Ha estat per gentilesa de Bromera i amb Lola Moreno Lozano com a mestra de cerimònies, i veritablement ha resultat interessant. https://www.youtube.com/watch?v=b_lt-FoTwB8&list=PL6Ar9Ii2DlNlPOw5LLp6aEoAxv99KEWJW&index=8&t=3302s

Travessem una fi de curs insòlita i si tenim la sort de gaudir d’una vacant per al vinent ens trobarem amb reptes de consideració, un dels quals serà el de l'educació per àmbits. Aquest és el motiu pel qual vaig accedir al màgic món dels seminaris virtuals, amb una "profe" molt eixerida que va explicar amb exquisida claredat allò que jo volia saber.

Lola Moreno / Twitter

Vaig deduir que estem més o menys al nivell operatiu de la setmana de projectes de Catalunya, on totes les assignatures es treballen a partir d'un concepte, d'un tema, d'un objectiu, però en aquest cas amb una perspectiva global i amb continuïtat durant tot el curs.

Així, he pogut agafar una base de treball, que espere aprofundir les setmanes vinents, al costat d’altres àmbits, en aquest cas informàtics. Cal assenyalar que la meua generació forma part no ja de la prehistòria, sinó del paleolític inferior informàtic; venim de l’aula amb guix, pissarra, llibreta i llapis (encara que al meu poble -i pense que a molts altres- l’anomenàvem “llapissera”), i un tracte a l’alumnat que als nens actuals els resulta increïble quan ho contes.

Videoconferència, classe a distància, i el que més li agrada a la meua companya docent Olivia, la Pechakucha, un malson comú durant la capacitació del valencià, que per cert ara va de caiguda… Amb l’esforç i la pasta que ens va costar! A la fi, són conceptes i eines modernes que cal assolir i aplicar, que és allò que interessa de debò.

Nous temps, nous reptes! (versió al segle XXI del clàssic “O tempora, o mores”)

SAN ROQUE: VER PARA CREER

La Fase 2 ya nos permite algunas alegrías como recuperar el hebdomadario desayuno del sábado en el mercado San Roque de Alcoy: el café con leche, las tostadas variopintas, los churros -porras por otro lares- y también la camaradería con otros parroquianos.

San Roque, esta mañana / Foto: M. C.

Desde el 14 de marzo, tan cerca y tan lejos, que no habíamos podido disfrutar de este lujo. Sí, es así: un desayuno ahora es un ritual de culto que hemos esperado desesperadamente.

A pocos metros del mercado, en el puente homónimo, llega la sorpresa morrocotuda: la estética de la iglesia del santo, la del barrio, la vida de Don Cirilo, que ha sido completamente absorbida por el edificio colindante en construcción. Ambos hemos dejado caer la misma expresión de incredulidad, completamente estupefactos. ¿Cómo ha sido posible tal cosa? No seré yo quién ponga adjetivos en estos tiempos que corren.

Tres horas después no ceso de preguntarme: ¿tanto follón para llegar a esto? Porque no olvidemos que estamos ante la ultimísima pieza de un puzle que se gestó a finales de los años ochenta, merced a un histórico acuerdo entre el Arzobispado de Valencia, a través de Don Cirilo, y el Ayuntamiento de Alcoy, gobernado por José Sanus. En pocas palabras, el pueblo de Alcoy obtenía la propiedad del Barranquet de Soler, donde se iba a construir el gran complejo deportivo de Santa Rosa/Ensanche, pero que más tarde el gobierno de Jorge Sedano decidió destinar a usos sociales, concretamente a un centro de enfermos mentales, que suponemos algún día será una realidad.

Por su parte, el Arzobispado obtenía la posibilidad de construir viviendas en el patio y el complejo del antiguo colegio San Roque, una vez el centro se unificase, lo que finalmente ocurrió. Así, se construyó un bloque de viviendas y ahora está en marcha el segundo, que es el que, literalmente, oculta la iglesia. Esta magna operación incorporaba también la sustitución del templo de San Roque, construido a partir de 1915, por otro nuevo, con una estructura circular, adaptada a los ritos de la comunidad de los Kikos.

Aspecto anterior del templo / Imagen Parroquia San Roque

Cuando el proceso de derribo de la iglesia estaba en tramitación, un amplio colectivo de feligreses se sublevó y expresó su rotunda oposición a la iniciativa. La movilización, encabezada por Roberto Blanes, q.e.p.d., fue contundente y tras una controversia encendida, el Arzobispado optó por desechar el proyecto y mantener la estructura de la actual iglesia. Las aguas volvieron a su cauce ipso facto.

Visto lo visto con el proyecto, ahora cabe preguntarse: ¿para qué? El campanario ha quedado completamente escondido por el nuevo inmueble, lo cual quita todo sentido a la decisión de mantener el templo, que únicamente se pretendía preservar por su valor sentimental con respecto a una estética concreta. Todo esto hoy está olvidado, pero generó en su momento auténticos ríos de tinta y muchos quebraderos de cabeza a una institución poco habituada a la rebelión de sus bases (los que protestaban eran de misa diaria).

P. D. Hubo otra permuta urbanística, la de Aceitunas El Serpis, que todos apoyamos, pero que también nos dejó con un sabor amargo cuando se construyó la fábrica en El Castellar, con un diseño completamente inapropiado desde el punto de vista estético. Ahora sucede exactamente lo mismo. La historia se repite.

ANDORRA, PARADÍS DEL RADIOCASSET, EL SUCRE I EL TABAC

Ahir, dilluns, era festiu en França -la Pentecôte- i va coincidir amb l'obertura de fronteres a Andorra. Resultat? A les dues del matí hi havia gent a les portes dels magatzems de Pas de la Casa -el poble més a prop de Toulouse, per exemple- fent cua per a comprar... especialment tabac i també alcohol.

Carretera de Pas de la Casa / Captura Météo Pyrénées

Els últims anys, com ja vaig relatar anteriorment, els francesos es desvien cap a Espanya, especialment Irun, Vall d'Aran -hi ha un gran supermercat a Les, a 3 kilòmetres de la frontera- i sobretot La Jonquera, que és un empori econòmic comercial per a comprar. Però, la frontera espanyola encara roman tancada i cal anar a Andorra. La diferència és significativa: la compra en Andorra està molt restringida, mentre que en Espanya, per això de la Unió Europea, les quantitats poden ser molt importants.

Pas de la Casa /Arxiu Wikimèdia Commons.

A les dues del matí cues i a les deu, sis kilòmetres d'embús per la carretera que puja des del túnel de Puymorens. Qui no recorda els temps en què els espanyols, la generació dels nostres pares, hi anaven amb objectius tan lloables com comprar el radiocasset per al Seat 850, sacs de cinc quilos de sucre -herència traumàtica del racionament- i una mica de tabac i alcohol.

Hi havia els autobusos que s'organitzaven i es viatjava en un cap de setmana llarg, en un tancar i obrir d'ulls. Una vegada em van contar que un bus de iaies d'una parròquia d'Alcoi va ser aturat a la frontera i, per alguna raó ignota, les van fer buidar-lo i portar al lloc fronterer tot allò que havien comprat... La imatge de les majors arrossegant els sacs de sucre no deixa de tenir el seu punt, vist des de la distància.

Tot això es va acabar, Espanya es va modernitzar i podies comprar tot allò que volies i Andorra va anar quedant com un destí d'esquí o turisme en general, però ja no de compra. Ara són els francesos, perquè un paquet de tabac costarà en novembre 10 euros, la qual cosa ha estat un objectiu polític dels governaments d'Holland i Macron. I el pastís fabricat en Marsella, que molts francesos beuen com aquí els nadons els biberons, costa fins a 6 euros menys per ampolla...

Coses de la vida, o de l'evolució social...