Vint anys sense Julio Berenguer

Revista Festes 2001/ Casal de Sant Jordi

Per una circumstància annexa -que les persones implicades explicaran quan convinga- hem aprés aquesta setmana* que hui, 31 de maig de 2020, fa vint anys que va desaparèixer Julio Berenguer Barceló, el senyor Julio, metge traumatòleg, home municipal i, en el vessant que personalment més m’interessava, amic i, també, escriptor dels temps oblidats de la història alcoiana.

Fa com un any vaig estar temptat de comprar una nova edició de la “Historia de Alcoy”, el llibre de capçalera durant anys i anys, perquè la meua està viva, és a dir, rebentada de tantes acotacions, notes, senyals, etc. Per això quan a un mercadet de Jesús Pobre o Ondara – no me’n recorde ben bé- vaig vore una edició nova, brillant, sense obrir, vaig estar atret, però vaig resistir: l’espai a les cases és limitat (i gràcies que ara amb el llibre electrònic ens resulta més còmode).

Un dia el fiscal Masanet, també home de lletres i Festa, com Berenguer, em va contar que va aprofitar la mitja fallida de l’editorial Espasa Calpe, cap a finals dels vuitanta, per a comprar l’enciclopèdia; sí, aquella dels 107 volums... L’operació incloïa la llibreria, que, per falta d’espai, va haver-hi de posar-la al corredor casa seua, per la qual cosa quasi el van fer fora a ell...

Berenguer, com vaig explicar el 23 d’abril, era amic de café a l’Ideal, com tanta altra gent enyorada, mestre de vivències confessables i inconfessables d’allò que un company del diari anomenava amb bon humor, “l’alcoiania profunda”, que permetien entrar en capítols de la història de la ciutat, política, social i festera. Perquè Berenguer també va ser alcalde, si, encara que no hi figure als llibres, que no recullen això “d’accidental”, perquè va agafar el mànec del bastó de comandament en morir sobtadament Paco Vitoria.

L’experiència no li va resultar satisfactòria i per aquesta causa, transcorreguts uns anys, el mateix dia que Jorge Silvestre va ser anomenat president de la Diputació i va abandonar l’alcaldia, Berenguer va entregar la seua renúncia i va deixar l’ajuntament del seu poble: no volia tornar a ser “accidental”.**

Abencerraje, polític, metge, però fonamentalment autor del llibre esmentat i de la “Historia de las Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy”, coincidents en molts aspectes, però bàsics a l’hora d’entendre la realitat local contemporània. Per a mi, Berenguer va posar la lletra, mentre Ricardo Canalejas ha aconseguit posar la imatge, mitjançant la seua tasca impagable de recopilació i publicació de centenars  de fotos de l’Alcoi que hem perdut o que hem deixat enrere.

*Gràcies a la col·laboració ràpida i eficaç del Casal de Sant Jordi.

** Si la memòria no em falla, el segon alcalde accidental d’Alcoi va ser Quico Carbonell, arran la dimissió de Josep Sanus.

Alineación de gala en Alcoy

Dicen que una imagen vale más que 1.000 palabras y en este caso es verdad, porque la fotografía que Valero captó en El Collao el 17 de marzo de 1968 refleja una época de Alcoy, social, periodística y deportiva. Diría que solamente faltan Lorenzo Rubio Orsi y José Pérez Valls (alias "Librería Historia") para que la instantánea hubiese estado completa. ¡Menuda alineación!

De pie (izquierda): Miguel Alentado, Modesto Moiña, Vicente Gisbert, Roberto Pérez, Francisco Lloréns, Paco Alba, Paco Esplugues, Mario Silvestre, Camilo Bito, Rafael Olcina y Floreal Moltó. Agachados (izquierda): Cándido Pérez, Miguel Ayuso, desconocido, Mario Candela y Rafael Verdú (alias, "Farra").
Fuente: Fototeca Municipal d'Alcoi

Confinament i incivilitat!?

Des que som en situació d'alarma oficial sent comentaris d'actuacions amb poca civilitat per tot arreu, com si les nostres obligacions com a ciutadans passaren a segon terme. Els excrements canins no recollits ha estat una de les primeres manifestacions a Alcoi, però una dona es queixava aquest matí, a la cua de la merceria, que una xica venia de llançar una burilla inflamada des d'un segon pis al carrer...

Resultat de l'acció vandàlica al carrer Quevedo / Foto M. C.

Ahir, mentre tornava de la Vega Baixa em va sorprendre la quantitat d'avançaments que vaig registrar, amb velocitats molt per damunt del límit... Fins i tot, a l'entrada dels túnels del Barranc de la Batalla i aquesta no és la percepció que tenia els mesos precedents.
I aquest matí, mentre pujava a la merceria, he vist allò que quedava d'un contenidor de deixalles al carrer Quevedo. Potser la causa siga accidental, però ho dubte per experiències passades. La síndrome de Neró, amb la lira a la mà contemplant extasiat la màgia de les flames (en realitat, ho dubte, perquè el més normal és tocar el dos per si de cas en eixe moment arriba la policia).
A la fi, un contenidor menys, això vol dir 1.000 euros de pèrdua directa més les intervencions dels bombers i dels equips de neteja, com ha explicat el regidor Jordi Martínez. Una gràcia. Espere que l'autor tinga el detall de deixar-se agafar un dia i que li toque reemborsar tot el mal que està fent a la col·lectivitat.

Pilar Jordá, in memoriam

Aparte de contar batallitas,

Pilar Jordà, entre Sari y Luzdivina / Foto IES A. Sempere

en clase suelo utilizar los conocimientos que recibí; de hecho, a la inolvidable Dª Victoria Jordá, "la" de latín, la cito casi semanalmente, por causa de una máxima que he empleado toda mi vida: "si tienes dudas con una palabra, escríbela; si sigues dudando, busca un sinónimo". Mi añorado colega Vicente Valls también la recordaba... especialmente por los "ceros" que solía cosechar: una historia que contaba con muy buen humor.
Eran los tiempos del "instituto", el único de Alcoy. Ana todavía conoció la sede en la Escuela Industrial o de Peritos como se llamaba en aquella época, pero yo llegué directamente al Padre Vitòria. A muchos profesores no los he vuelto a ver, pero con otros mantenía cierto contacto, como con D. José Luis Colomer, que más tarde sería el director, o con Dª. Pilar Jordá, sorprendente y lamentablemente desaparecida estos días.
Pilar Jordá era profesora del área de Humanidades y más tarde catedrática de Inglés en el IES Andreu Sempere, una persona encantadora que vivía en San Nicolás y, en consecuencia, coincidíamos a menudo en mi antigua vida de periodista; además, era mi "informante" del día día de su amiga de toda la vida, Sor María Elisa Verdú, nuestra misionera/sanitaria en Mozambique, adonde iba de manera pràcticamente anual. El exalcalde D. Jorge Sedano rememoraba con pesar hace unos minutos un viaje conjunto que realizaron años atrás a tierras africanas.
Pero si recuerdo a Pilar es por una circunstancia muy especial. A finales de febrero del 82 -sí, el año del "glorioso" mundial de fútbol- fui enviado al instituto Jaume II de Alicante a hacer las pràcticas del CAP; era un centro de nueva creación y fui a pie desde la Goteta, donde vivía. Una vez allí, me encontré perdido como un mono en la juguetería de un centro comercial: no sabía nada de institutos, ni de clases, ni de nada... Estaba en quinto de carrera de Filología Hispánica en la UA y tocaba. Entonces, ¡oh, milagro! llegué a la sala de profesores, eché un vistazo general y me encontré con la sonrisa de Pilar Jordá, que trabajaba allí.
Confieso que su presencia me ayudó a sobrellevar la experiencia de ser por unos días profesor de latín -en realidad, di clases de historia de Roma, de la parte de los siete reyes y la república- a estudiantes de BUP. Por cierto, la primera clase en que entré eran 30 chicas; sorpredido, pregunté: "¿Las clases no son mixtas ahora?". "Sí", me contestaron, "pero ningún chico ha cogido latín..."
En aquel momento no podía saberlo, pero 36 años después repetiría la entrada en un instituto, en este caso el de Val d'Aran, dando gracias cada día de haber cursado el CAP en su momento.
Pilar, hasta siempre. Un beso.

El primer café amb pluja i Festes (ajornades)

Mentre a l'Ajuntament d'Alcoi

El primer café amb llet (obra d'Ali i Toni)

Francés i Olcina proclamaven als quatre vents el que ja se sabia des d'anit -és a dir, que les Festes 2020, ara per ara, són una quimera- he pogut assaborir el primer café amb llet del desconfinament parcial que vivim. Ha sigut al Blau, a la barra exterior, amb mascareta i guants, per cortesia d'Ali i Toni, al capdavant del seu negoci, com tants i tants professionals de l'hostaleria, que tracten de tirar endavant en circumstàncies molt adverses i després de dos mesos in albis, en blanc.
Sí, estem en un cicle de desconfinament, però amb molta inquietud, perquè sembla hi ha gent que l'enteniment se l'ha begut al llarg dels dos mesos a casa. I no parle en particular d'Alcoi -de la via verda, de la plaça de Dins dilluns a la tarda- sino també dels canals en Milan, de la vorera del Sena a París, desallotjada per la policia aquesta setmana per causa d'una eclosió ciutadana incompatible amb la situació sanitària.
Ara capte el significat d'allò de "Los locos años 20", quan, acabada la Gran guerra (en França és la primera, no la segona), amb una generació jove completament desapareguda, la gent va pensar allò de "que me quiten lo bailao" i va relaxar les regles morals. Evidentment, a Espanya, sota una dictadura catòlica, aquestes tendències van arribar de manera molt difusa.
En efecte, confinats més o menys i l'hostaleria amb terrasses limitades, que ara no poden funcionar per la pluja... I sense Festes... Això per al sector de la resta de la ciutat és més o menys assumible, per al centre és la gran porta del desastre. I sé de què parle, perquè he treballat al cantó del Pinyó durant gairebé trenta-tres anys i he rebut dades d'ací i d'allà com per tenir una visió de conjunt més o menys acurada: unes Festes amb bona climatologia significa un any més o menys profitós.
Amb el regust del bon café, hui no es pot deixar de costat la qüestió festera: és la decisió que la societat esperava. Al marge de l'evolució sanitària, és evident que a la tardor la situació no estarà normalitzada (a aquestes hores, el ministeri i les autonomies estan començant a parlar de les limitacions a les aules en setembre). Més clar, aigua.
Finalment, com va escriure el periodista Javier Llopis Arques, podrem estar satisfets si tenim una Cavalcada 2021 amb certa normalitat...
Bon senyal serà.

Albada a Alcoi

Va ser una mentida perquè, ahir dimarts, el sol no va acabar eixint per damunt d'Alcoi, per la qual cosa tot va quedar en una albada, una albada vermella profunda, del color de la sang esclatada a doll. Els núvols van tapar l'astre rei i, més tard, vam tenir un dia de primavera: ara fa sol, ara plou, ara refresca, ara torna a ploure... Per un minut, no obstant això, el cel estava meravellós i per pura casualitat la càmera el va recollir amb certa nitidesa (i això gairebé mai és així) des del balcó del confinament, que segueix encara que no ho semble.

Xafarranxo elèctric en Beniata

El vessant de la Beniata d'Alcoi, a prop del campus de la Politècnica de València, acull hui un autèntic xafarranxo d'Iberdrola, amb el canvi d'una instal·lació elèctrica. No deixa de ser una foto força curiosa des del balcó i que marca l'últim dia de confinament (esperem que siga així i que no fem ximpleries que ens facen tornar a aquesta incòmoda i tràgica situació).
Per cert, la grua, de Català... com toca, evidentment!

Solemnidad a la francesa

Tal día como hoy, 8 de mayo, se cumplen 75 años del final en Francia de la hecatombe planetaria que supuso la Segunda Guerra Mundial, que para los españoles es todavía una auténtica desconocida.

Herederos de los antiguos "Guerrilleros" españoles / M. Candela

En aquella época nuestros padres y abuelos tenían sus propios problemas, tanto o más graves, pero nuestros vecinos las pasaron canutas. Si alguien está interesado en un testimonio social bastante correcto de la época, las tres primeras novelas de la larga serie "La bicicleta azul", de Régine Deforgues, son una buena manera de obtenerlo.
El pasado 21 de agosto nos cogió en Carcassonne el 75 aniversario de la liberación. Todos conocemos el desembarco de Normandía, pero también hubo una segunda incursión en Provenza (parece que Churchill no quería... pero De Gaulle se empeñó), que provocó la rápida liberación de todo el sur de Francia.

El alcalde Gérard Larrat y su adjunta Magalí Bardou / M. C.

Por cierto, los nazis se marcharon de la ciudad del gran "château" medieval volando el polvorín... con los prisioneros atados a las bombas. Aún hoy se están identificando víctimas.
Aprovechamos la estancia para acudir al acto oficial, donde nos sumamos al público, que en total éramos media docena, autoridades, veteranos y militares al margen. De hecho, la teniente de alcalde de Asuntos Militares (sí, esta delegación existe en Carcassonne) Magalí Bardou, nos saludó individualmente. Un detalle. Siempre recordaré que pudimos cantar La Marsellesa dos veces...
Tras el acto, vino la parte más emotiva porque tuvimos la oportunidad de conocer a los miembros de la asociación de amigos ("Amicale") de los "Anciens Guerrilleros Espagnols", que colaboraron en la liberación.

Homenaje a los muertos en la estación de tren / M. C.

Por cierto, el jefe de la zona de Aude (provincia de Carcassonne) era originario de la ciudad de Baza.
Alguna vez he escrito que al cruzar la frontera hispano-francesa (que ahora clausurada, por cierto) no se cambia de país... se cambia de mundo. Y así es, como se acredita en este tipo de vivencias históricas y sociales.

Zafarrancho en Riquer

Esta tarde se ha registrado una curiosa operación en el cauce del Riquer, en Alcoy, cuando una enorme grúa de Català ha cargado y depositado una excavadora en el río... Una imagen curiosa, posible desde el balcón porque, aunque a veces no lo parezca, seguimos confinados...

Un momento de la operación /Foto: M. Candela

PD. Aquest matí han fer l'operació inversa, amb la recuperació de la màquina, que el nostre amic Josele Tortosa ha enregistrat en vídeo.

Confinats literaris

Ara que sembla -toquem fusta!- que, a poc a poc i amb molt de compte, podem travessar el llindar de la porta, és un bon moment per recordar alguns confinats destacats que diferents obres literàries ens han aportat. 

Ninette i un senyor de Múrcia

A parer meu, el més significatiu i inclassificable, sense cap dubte, és Andrés, el protagonista d'aquella comèdia anomenada "Ninette i un senyor de Múrcia" que Miguel Mihura va estrenar amb molt d'èxit el febrer del 1964.
Aquesta creació, per a mi, una obra mestra espanyola d'allò que diríem el teatre de l'absurd, que van definir Ionesco i altres, té un argument molt senzill: envoltat d'una societat provinciana, puritana, tancada, enmig de l'Espanya de principis dels anys seixanta, sota la dictadura,

Andrés, que regenta una llibreria religiosa en Múrcia, on ven catecismes i missals de primera comunió, somnia en visitar París, símbol de la llibertat i, evidentment, del llibertinatge impossible en la seua terra. Arribat a la capital francesa, entra a la casa d'uns immigrants asturians on li han llogat una habitació i no arriba a eixir fins al viatge de tornada, uns mesos més tard.
L'explicació? La filla (Alejandrina-Nina-Ninette) és víctima d'un enamorament sobtat i el fa estar a casa; l'home està content, però somnia amb el "bateau mouche", el Moulin Rouge, la Torre Eiffel i tots els altres atractius que té París. Un home confinat, efectivament, emperò amb una xica al seu braç, que més endavant serà la seua dona. L'èxit apoteòsic de l'obra va conduir a una continuació, "Ninette, modes de París" i a adaptacions cinematogràfiques i televisives, en aquest cas al mític programa Estudio 1 de Televisió Espanyola.

Edmond Dantès i l'abat Fària / RTVE

És, així, un cas insòlit d'autoconfinament, al qual podríem afegir-ne d'altres, en aquesta perspectiva per obligació. Especialment he pensat aquests dies en Edmond Dantès i l'abat Fària, muts i a la gàbia al castell d'If, a prop de Marsella. Catorze anys, dia per dia, va estar empresonat el futur Comte de Montecrist per un delit que no havia comés; en realitat, per cap delit perquè en cap moment va estar condemnat. Com el roder Camot, que va cometre mil-i-un crims, però no aquell pel que va estar penjat a la plaça de Xàtiva.
I aquestes setmanes de passeig al balconet o al corredor, també he pensat sovint en Henri Charrière, més conegut com a Papillon,

Henri Charrière, Papillon

condemnat i castigat al penal francés de la Guyane, a la selva tropical, que passava nits i nits caminant al seu calabós: tres passes d'un costat, tres de l'altre, mentre somniava en altres mons. En certa manera, era lliure. Aquest exemple també té una semblança amb Camot, però mai acaba de quedar clar si era innocent o culpable; en qualsevol cas, sí que portava una vida dissoluta.
Per tancar, una personalitat mixta literària-real: Anna Frank. Amagada entre parets en un pis d'Amsterdam, va escriure el seu 

Anna Frank / CC

diari que més tard es convertiria en símbol de les víctimes de l'holocaust, de la barbàrie nazi (i d'altres règims o ideologies assassines) i de la joventut o infantesa truncades.
Anna Frank va ser companya de col·legi de Gerardus Story, un dels pocs jueus holandesos que va sobreviure a l'ocupació, i que, per carambola, va acabar vivint a Alcoi, on molts anys tard, va morir i on està soterrat.
Històries interconnectades.

Quan el destí crida a la porta

Ara fa quaranta anys (que casualitat!, quaranta/quarantena) que el destí va cridar a la meua porta. Una tragèdia, la sobtada desaparició del meu pare, va portar un fet inesperat. El delegat de l'Agència Efe a València em va preguntar si em faria càrrec de la corresponsalia  del meu pare, en aquell temps centrada en els esports i especialment en el futbol i el C. D. Alcoyano.
Amb l'aterratge a la Lluna quan tenia deu anys, la meua generació volíem ser astronautes i coses semblants, però el món de la informació no m'ho havia plantejat mai de la vida. No entrava en els meus esquemes. Açò passava un tristament recordat 23 d'abril de 1980... i el quatre de maig debutava al Collao amb un important Alcoyano-Albacete, al costat de Lorenzo Rubio Orsi en una llotja que la premsa teníem a prop de la presidència, al costat mateix de la Comissaria (de fet, hi havia darrere dos policies nacionals de guàrdia).
Aquell partit va ser interessant, perquè l'Albacete podia ser líder, però no va passar de l'empat. Va marcar primer, però Antonio va aconseguir l'empat amb un penal amb "paradinya", una tècnica molt popular en aquella època. Va haver-hi un gros ensurt, perquè l'àrbitre el va fer repetir... i Antonio va tornar a marcar, amb "paradinya" inclosa... Buf... La crònica que vaig fer va ser per a la "Hoja del lunes de Murcia", es va guardar un minut de silenci pel meu pare i vaig destacar a Galindo i a... Antolí.
Vendrien més partits, substitucions d'estiu en La Verdad i Ràdio Alcoi, el final de la carrera de Filologia Hispànica, les històries de la mili, i la tornada a Alcoi i a la corresponsalia d'Efe amb una extensió a la informació general, al gener del 84, que seria clau per al meu futur.

Per cert, la primera notícia política o de successos que vaig enviar a Efe va tenir un efecte col·lateral: va fer enfadar a Manuel Fraga, llavors el cap suprem del centredreta espanyol. Va resultar que AP (encara faltaven anys per a convertir-se en el PP) va sofrir un problema amb la loteria de Nadal i el secretari general local va acabar emmanillat en Comissaria... En aquell temps les notícies d'Efe eren nacionals i, clar, això de "Secretario local de AP detenido por la loteria de Navidad" va córrer com la pólvora arreu d'Espanya. Temps més tard, em van contar que Fraga va telefonar fet un bou a la seu provincial d'Alacant... Doncs, Fraga, emprenyat, devia fer por encara que fos per telèfon.
Al juliol vaig entrar al diari INFORMACION, a la delegació d'Alcoi, al cantó del Pinyó, però això és una altra història.