Confinats literaris

Ara que sembla -toquem fusta!- que, a poc a poc i amb molt de compte, podem travessar el llindar de la porta, és un bon moment per recordar alguns confinats destacats que diferents obres literàries ens han aportat. 

Ninette i un senyor de Múrcia

A parer meu, el més significatiu i inclassificable, sense cap dubte, és Andrés, el protagonista d'aquella comèdia anomenada "Ninette i un senyor de Múrcia" que Miguel Mihura va estrenar amb molt d'èxit el febrer del 1964.
Aquesta creació, per a mi, una obra mestra espanyola d'allò que diríem el teatre de l'absurd, que van definir Ionesco i altres, té un argument molt senzill: envoltat d'una societat provinciana, puritana, tancada, enmig de l'Espanya de principis dels anys seixanta, sota la dictadura,

Andrés, que regenta una llibreria religiosa en Múrcia, on ven catecismes i missals de primera comunió, somnia en visitar París, símbol de la llibertat i, evidentment, del llibertinatge impossible en la seua terra. Arribat a la capital francesa, entra a la casa d'uns immigrants asturians on li han llogat una habitació i no arriba a eixir fins al viatge de tornada, uns mesos més tard.
L'explicació? La filla (Alejandrina-Nina-Ninette) és víctima d'un enamorament sobtat i el fa estar a casa; l'home està content, però somnia amb el "bateau mouche", el Moulin Rouge, la Torre Eiffel i tots els altres atractius que té París. Un home confinat, efectivament, emperò amb una xica al seu braç, que més endavant serà la seua dona. L'èxit apoteòsic de l'obra va conduir a una continuació, "Ninette, modes de París" i a adaptacions cinematogràfiques i televisives, en aquest cas al mític programa Estudio 1 de Televisió Espanyola.

Edmond Dantès i l'abat Fària / RTVE

És, així, un cas insòlit d'autoconfinament, al qual podríem afegir-ne d'altres, en aquesta perspectiva per obligació. Especialment he pensat aquests dies en Edmond Dantès i l'abat Fària, muts i a la gàbia al castell d'If, a prop de Marsella. Catorze anys, dia per dia, va estar empresonat el futur Comte de Montecrist per un delit que no havia comés; en realitat, per cap delit perquè en cap moment va estar condemnat. Com el roder Camot, que va cometre mil-i-un crims, però no aquell pel que va estar penjat a la plaça de Xàtiva.
I aquestes setmanes de passeig al balconet o al corredor, també he pensat sovint en Henri Charrière, més conegut com a Papillon,

Henri Charrière, Papillon

condemnat i castigat al penal francés de la Guyane, a la selva tropical, que passava nits i nits caminant al seu calabós: tres passes d'un costat, tres de l'altre, mentre somniava en altres mons. En certa manera, era lliure. Aquest exemple també té una semblança amb Camot, però mai acaba de quedar clar si era innocent o culpable; en qualsevol cas, sí que portava una vida dissoluta.
Per tancar, una personalitat mixta literària-real: Anna Frank. Amagada entre parets en un pis d'Amsterdam, va escriure el seu 

Anna Frank / CC

diari que més tard es convertiria en símbol de les víctimes de l'holocaust, de la barbàrie nazi (i d'altres règims o ideologies assassines) i de la joventut o infantesa truncades.
Anna Frank va ser companya de col·legi de Gerardus Story, un dels pocs jueus holandesos que va sobreviure a l'ocupació, i que, per carambola, va acabar vivint a Alcoi, on molts anys tard, va morir i on està soterrat.
Històries interconnectades.