El primer café amb pluja i Festes (ajornades)

Mentre a l'Ajuntament d'Alcoi

El primer café amb llet (obra d'Ali i Toni)

Francés i Olcina proclamaven als quatre vents el que ja se sabia des d'anit -és a dir, que les Festes 2020, ara per ara, són una quimera- he pogut assaborir el primer café amb llet del desconfinament parcial que vivim. Ha sigut al Blau, a la barra exterior, amb mascareta i guants, per cortesia d'Ali i Toni, al capdavant del seu negoci, com tants i tants professionals de l'hostaleria, que tracten de tirar endavant en circumstàncies molt adverses i després de dos mesos in albis, en blanc.
Sí, estem en un cicle de desconfinament, però amb molta inquietud, perquè sembla hi ha gent que l'enteniment se l'ha begut al llarg dels dos mesos a casa. I no parle en particular d'Alcoi -de la via verda, de la plaça de Dins dilluns a la tarda- sino també dels canals en Milan, de la vorera del Sena a París, desallotjada per la policia aquesta setmana per causa d'una eclosió ciutadana incompatible amb la situació sanitària.
Ara capte el significat d'allò de "Los locos años 20", quan, acabada la Gran guerra (en França és la primera, no la segona), amb una generació jove completament desapareguda, la gent va pensar allò de "que me quiten lo bailao" i va relaxar les regles morals. Evidentment, a Espanya, sota una dictadura catòlica, aquestes tendències van arribar de manera molt difusa.
En efecte, confinats més o menys i l'hostaleria amb terrasses limitades, que ara no poden funcionar per la pluja... I sense Festes... Això per al sector de la resta de la ciutat és més o menys assumible, per al centre és la gran porta del desastre. I sé de què parle, perquè he treballat al cantó del Pinyó durant gairebé trenta-tres anys i he rebut dades d'ací i d'allà com per tenir una visió de conjunt més o menys acurada: unes Festes amb bona climatologia significa un any més o menys profitós.
Amb el regust del bon café, hui no es pot deixar de costat la qüestió festera: és la decisió que la societat esperava. Al marge de l'evolució sanitària, és evident que a la tardor la situació no estarà normalitzada (a aquestes hores, el ministeri i les autonomies estan començant a parlar de les limitacions a les aules en setembre). Més clar, aigua.
Finalment, com va escriure el periodista Javier Llopis Arques, podrem estar satisfets si tenim una Cavalcada 2021 amb certa normalitat...
Bon senyal serà.

Albada a Alcoi

Va ser una mentida perquè, ahir dimarts, el sol no va acabar eixint per damunt d'Alcoi, per la qual cosa tot va quedar en una albada, una albada vermella profunda, del color de la sang esclatada a doll. Els núvols van tapar l'astre rei i, més tard, vam tenir un dia de primavera: ara fa sol, ara plou, ara refresca, ara torna a ploure... Per un minut, no obstant això, el cel estava meravellós i per pura casualitat la càmera el va recollir amb certa nitidesa (i això gairebé mai és així) des del balcó del confinament, que segueix encara que no ho semble.

Confinats literaris

Ara que sembla -toquem fusta!- que, a poc a poc i amb molt de compte, podem travessar el llindar de la porta, és un bon moment per recordar alguns confinats destacats que diferents obres literàries ens han aportat. 

Ninette i un senyor de Múrcia

A parer meu, el més significatiu i inclassificable, sense cap dubte, és Andrés, el protagonista d'aquella comèdia anomenada "Ninette i un senyor de Múrcia" que Miguel Mihura va estrenar amb molt d'èxit el febrer del 1964.
Aquesta creació, per a mi, una obra mestra espanyola d'allò que diríem el teatre de l'absurd, que van definir Ionesco i altres, té un argument molt senzill: envoltat d'una societat provinciana, puritana, tancada, enmig de l'Espanya de principis dels anys seixanta, sota la dictadura,

Andrés, que regenta una llibreria religiosa en Múrcia, on ven catecismes i missals de primera comunió, somnia en visitar París, símbol de la llibertat i, evidentment, del llibertinatge impossible en la seua terra. Arribat a la capital francesa, entra a la casa d'uns immigrants asturians on li han llogat una habitació i no arriba a eixir fins al viatge de tornada, uns mesos més tard.
L'explicació? La filla (Alejandrina-Nina-Ninette) és víctima d'un enamorament sobtat i el fa estar a casa; l'home està content, però somnia amb el "bateau mouche", el Moulin Rouge, la Torre Eiffel i tots els altres atractius que té París. Un home confinat, efectivament, emperò amb una xica al seu braç, que més endavant serà la seua dona. L'èxit apoteòsic de l'obra va conduir a una continuació, "Ninette, modes de París" i a adaptacions cinematogràfiques i televisives, en aquest cas al mític programa Estudio 1 de Televisió Espanyola.

Edmond Dantès i l'abat Fària / RTVE

És, així, un cas insòlit d'autoconfinament, al qual podríem afegir-ne d'altres, en aquesta perspectiva per obligació. Especialment he pensat aquests dies en Edmond Dantès i l'abat Fària, muts i a la gàbia al castell d'If, a prop de Marsella. Catorze anys, dia per dia, va estar empresonat el futur Comte de Montecrist per un delit que no havia comés; en realitat, per cap delit perquè en cap moment va estar condemnat. Com el roder Camot, que va cometre mil-i-un crims, però no aquell pel que va estar penjat a la plaça de Xàtiva.
I aquestes setmanes de passeig al balconet o al corredor, també he pensat sovint en Henri Charrière, més conegut com a Papillon,

Henri Charrière, Papillon

condemnat i castigat al penal francés de la Guyane, a la selva tropical, que passava nits i nits caminant al seu calabós: tres passes d'un costat, tres de l'altre, mentre somniava en altres mons. En certa manera, era lliure. Aquest exemple també té una semblança amb Camot, però mai acaba de quedar clar si era innocent o culpable; en qualsevol cas, sí que portava una vida dissoluta.
Per tancar, una personalitat mixta literària-real: Anna Frank. Amagada entre parets en un pis d'Amsterdam, va escriure el seu 

Anna Frank / CC

diari que més tard es convertiria en símbol de les víctimes de l'holocaust, de la barbàrie nazi (i d'altres règims o ideologies assassines) i de la joventut o infantesa truncades.
Anna Frank va ser companya de col·legi de Gerardus Story, un dels pocs jueus holandesos que va sobreviure a l'ocupació, i que, per carambola, va acabar vivint a Alcoi, on molts anys tard, va morir i on està soterrat.
Històries interconnectades.