Una vegada era que al carrer
 |
| Encreuament Doctor Guerau i Verge dels Lliris |
Mesos enrere, en tant tancava un escrit i programa de Ràdio Alcoi pel quaranté aniversari d'aquells crims, vaig esbrinar que el número dotze no hi era. Una cosa ben curiosa. Del deu al catorze, al xamfrà amb el carrer Verge dels Lliris. Ho vaig mirar pels dos costats, vaig creuar a l'altra banda, i res de res. Desaparegut absolutament. Sense remissió.
Recentment, amb la inestimable col·laboració de Lluís Molina, que va contactar fonts
 |
| El carrer Forn del Vidre |
Així les coses, podem anar a Doctor Guerau i veure els números 31 i 33 on estaven els locals que Juan Llopis va socarrar per a amagar que havia matat la seua segona dona, Rosario Sánchez, la nit del 15 de gener de 1986, encara que la distribució ha canviat, però no la casa familiar on vivien. També ens podem traslladar a Forn del Vidre, un dels carrers més clàssics d’Alcoi, on el 27 de novembre de 1982 Amparo Andreu es va llençar pel balcó, però sembla provat que el marit l’havia liquidada abans. I si tenim ganes, al parc Ansaldo d’Alacant està la casa on va morir Celestino Suárez, la tercera víctima.
Per concloure, aquest conjunt
La veritat és que l’assumpte curiós, ho és!
...................................................................
UN CRIMINAL EN SÈRIE EN ALCOI
Quaranta anys fa ara, quaranta, que per casualitat, per la tossuderia de dos o tres persones i la valentia d’un jutge, es va descobrir una cosa absolutament insòlita en Alcoi: un criminal en sèrie. Sí, així, com sona. Una persona que havia matat almenys tres persones en diferents moments. Per això, el que va passar en Benifallim va ser un triple crim, perquè va assassinar tres persones, una rere l’altra, tal com arribaven, però la paraula sèrie indica dispersió temporal; és a dir, esdeveniments diferents en situació i en el temps.
Emperò en gener de 1986, en la nit del dia 15 concretament, van desencadenar-se uns esdeveniments que van concloure setmanes més tard en la descoberta macabra que hi havia un criminal en sèrie en Alcoi. El seu nom: Juan Llopis Segura. Evidentment, a aquest home li pertoca un destacat capítol en la història més fosca de la ciutat.
L'esmentada vetllada, cap a les deu, es va produir un incendi en aparença fortuït en una fabriqueta tèxtil situada al carrer doctor Guerau números 31 i 33. Era un negoci 
propietat de Francisco Abad Fuentes, molt conegut com a Paquibus en els seus ambients, per exemple en el món dels Salesians. El foc va esdevenir important perquè aquell mateix matí s’havien descarregat quinze tones de fil i va socarrimar-se i morir la treballadora que tenia el torn en aquell moment, Rosario Sánchez González. Sari -com era coneguda per les veïnes i amigues de la Zona Alta- tenia aleshores quaranta-dos anys i feia tres mesos que s’havia casat. Va quedar calcinada per complet.
També va resultar greument ferit el seu marit, Juan Llopis Segura, que havia tractat d’ajudar-la i que va poder eixir envoltat en flames per una finestra de la façana posterior, mentrestant els bombers de La Muntanya tractaven de contenir i apagar el basardós incendi, a la qual cosa finalment van arribar. Així mateix, van intervenir la Creu Roja i la Policia Local i Nacional, tots al costat del forense i el jutge de guàrdia, que va autoritzar dues hores més tard l’alçament del cadàver, que va ser traslladat al cementiri, lloc on en aquell temps en feien les autòpsies.
Fins aquí, els fets. Una tragèdia. La dona morta i l’home amb greus ferides als braços a l’hospital Verge dels Lliris. L’informe del metge forense va ser concloent: mort per l’incendi, per la qual cosa Sari va ser soterrada i el jutge va tancar el cas. Un desgraciat accident industrial amb una víctima, amb les conseqüències civils que es pogueren derivar. De les causes de l’inici no hi havia una explicació precisa, però tot es va considerar convenientment enraonat, la qual cosa incloïa el relat dels fets que havia fet el marit.
Les coses van canviar a poc a poc les setmanes posteriors. L’advocat del propietari de la fàbrica, que era el conegut lletrat Hermelando Linares Nácher, li va donar la tabarra al jutge, perquè el senyor Abad defenia amb contundència que el foc no podia haver-se produït com explicava l’ara vidu, perquè els materials inflamables estaven en un altre lloc. A banda, el Comissariat de la Policia Nacional i el seu cap Andrés Barceló al capdavant, tampoc n’estaven convençuts, perquè hi havia contradiccions, però el jutge encarregat -que era el degà José Manuel Mejía Cardona- tenia l’informe de l’autòpsia i també el dels bombers, encara que aquest desmuntava en part allò que contava Llopis, però no era resolutiu.
Posteriorment, durant una 
setmana, el jutge va tindre al calaix una ordre d’exhumació del cadàver per a fer una segona autòpsia, però va dubtar moltíssim, perquè no hi havia res consistent que ho justificara. Tant el van emprenyar, en el sentit positiu del terme, que un matí va cridar el forense i li va ordenar una nova autòpsia, materialitzada a l’inici de febrer. L’informe va arribar de pressa i al pobre forense, que era jove, li van clavar l’esbronc del segle. Va resultar que el cos difunt de la dona -que s’havia encollit fins a menys d’un metre pel foc- no tenia fum als pulmons, per la qual cosa -com ara sabem per la sèrie CSI- es determinava que ja estava morta quan va arrencar l’incendi.
En segon lloc, i més concloent encara, per si quedava algun dubte, va ser que la dona presentava dos forats al bescoll, dos orificis causat pel colp letal amb una eina, segurament un pic. “Qui anava a pensar vist el cadàver”, va dir el forense, davant d’un jutge tremendament molest fins al punt que no va convidar-lo a seure. “Y ahora, ¿exhumamos a los 250 que hemos enterrado desde que soy juez?, va exclamar amb contundència el magistrat.
La maquinària policial i judicial es va reactivar i l’home va passar d’heroi a assassí en un segon, la qual cosa, dies més tard, quan va arribar als mitjans de comunicació, va causar estupor entre la població. El Comissariat va avançar les investigacions, va detenir l’esmentat de manera immediata i va acabar arrencant-li una confessió després de sis hores d’interrogatori. Com en les pel·lícules: el comissari grandot plantat al davant l’acusat emmanillat, amb el flexo encarat. No sé si exactament va ser així, però descriu les informacions que vaig rebre al seu moment. L’home va ingressar dies després en la presó de Fontcalent.
L’assumpte quedava clar. Havia portat llandes de gasoil a la fàbrica, havia matat la dona i després havia pegat foc al recinte. Per eixe ordre. Assumpte tancat. En realitat, ni de lluny. Juan i Sari feia tres mesos que s’havien casat, tots dos per segona vegada i cadascú amb un fill, però va resultar que la seua primera esposa, Amparo Andreu Perales, havia mort el 27 de novembre de 1982 perquè s’havia suïcidat. En concret, s’havia llançat pel balcó del pis del matrimoni, al carrer Forn del Vidre, a primera hora del matí d’aquell dia. O siga, que Juan era vidu per partida doble i per dos morts violentes.
Per descomptat, aquest fet va engegar totes les alarmes, tant en les famílies com en els ambients policials i judicials, perquè allò que originàriament havia estat clar era un suïcidi, ara no ho estava tant. El jutge Mejia va ordenar 
l’exhumació del cadàver de la primera esposa amb l’objectiu de fer una autòpsia exhaustiva. En aquest cas, el treball del forense original no oferia cap dubte, perquè la dona tenia el cap destrossat pel colp patit en caure del balcó d’un tercer pis. La conclusió de la nova investigació no va ser determinant, però sí que apuntava que podia haver-hi hagut cops de martell.
Aquesta va ser la interpretació que va agarrar el jutge: va processar Llopis per l’assassinat de la primera dona a cops de martell, que després havia amagat mitjançant el llançament de la dona pel balcó. A banda, els familiars que havien ajudat l’home per la mort d’Amparo, van interpretar d’una altra manera les taques de sang que havien vist a la casa i que no havien oferit cap inquietud al seu moment. En canvi, passats més de tres anys, es convertien en indicis que ajudaven a sostenir la tesi del crim, per damunt de la del suïcidi.
Per absoluta casualitat, Ràdio Alcoi té l’oportunitat hui, transcorreguts quaranta-tres anys, d’aportar un nou testimoniatge, que ens ho corrobora encara més. Vespres del teòric suïcidi, Amparo va acudir a la perruqueria que hi havia al carrer Sant Vicent i no sols li van tintar els cabells, sinó que va comprar productes per a la mantinença del tint, la qual cosa no la fa una persona que tinguera previst llançar-se pel balcó d’una manera immediata. El relat ve d’una esteticista alcoiana, que en aquell temps ja treballava en l’esmentada perruqueria, i recorda de manera nítida els fets.
En aquest punt, estic segur que els oïdors que tenim es posaran la mateixa pregunta. Per què? Quin és l’origen d’aquestes morts? La resposta és senzilla: la doble vida que portava Juan Llopis Segura, amagada no sols a les seues esposes sinó també als companys de la fàbrica de Peralta, clàssic establiment tèxtil d’Alcoi on havia treballat molts anys, amb els torns de dotze hores o fins i tot més que fan que la companyonia siga absoluta. A més, aquesta persona tenia una pluriocupació de venda de joies a comissió, per exemple amb la llavors popular Joieria Gomis del Cantó del Pinyó. Aquesta gent també va quedar bocabadada amb les inculpacions de Llopis.
A la Policia li va costar molt traure-li aquesta part de la confessió, la de les motivacions, perquè Juan compartimentava la seua vida de manera perfecta, fins que sembla que les dones acabaven per descobrir-ho, i per això els crims, amb gran dosi de certesa. Tenia un vessant homosexual que el portava a lligar amb xicons, la qual cosa no feia mai en Alcoi sinó en les zones costaneres properes. Sembla que els matrimonis eren una façana honorable, per dir-ho d’alguna manera, a la seua vida quotidiana en la ciutat. Els companys de feina de la fàbrica s’hi feien creus; era impossible, i dispose del relat directe de fa quaranta anys, per un dels treballadors de Peralta que era jugador habitual en el Club d’Escacs Alcoi. El comissari Barceló va haver-hi de posar en joc l’experiència de tota una vida d’investigador criminal per a fer-li-ho confessar.
S’ha acabat la història? Gens ni mica. Faltava el tercer cadàver, per a arribar-hi a la definició oficial de criminal en sèrie. Tres morts en tres assumptes diferents. La difusió de tots aquests fets al Diari INFORMACION, fonamentalment, pel seu àmbit provincial, van cridar l’atenció de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil, que ràpidament va relacionar-los amb un crim impune que s’havia produït al Parc Ansaldo d’Alacant: un mort i un incendi causat per la propagació de gasoil. I a més, el difunt era un conegut als ambients homosexuals.
Així que, dos membres de la Guàrdia Civil es van desplaçar a Alcoi i van inspeccionar el domicili familiar, al carrer Guerau, número 12, on van trobar objectes que havien desaparegut de la casa del mort alacantí, Celestino Suárez. Aquesta situació es va repetir al pis del seu fill, també al mateix carrer. Als dos habitatges, els guàrdies civils van localitzar atuells de porcellana i altres articles que apareixien en fotografies del domicili del senyor Suárez, que sembla era una persona molt meticulosa i documentava les seues propietats.
El difunt era cambrer del pub Charlot, ubicat al carrer Quintana d’Alacant, lloc on sembla que tots dos es van conéixer. D’acord amb les investigacions, aquests van tenir una relació i l’anunci del segon matrimoni de Juan va provocar una crisi de gelosia, que va conduir al crim i també a l’incendi de l’habitatge de Parc Ansaldo, en Alacant. Per concloure, cal apuntar que Juan Llopis va explicar aquesta mort a conseqüència d’un robatori que algú hauria fet.
Una història increïble en l’Alcoi contemporani, que té més aspectes col·laterals, més punts escabrosos i també circumstàncies poc habituals, com que Juan havia viatjat tres vegades a Sud-àfrica, la qual cosa en 2026 potser més comú, però aleshores aquests desplaçaments eren caríssims i sobre tot si considerem que era un treballador tèxtil amb un complement de vendre joies. Importaria diamants clandestinament? Qui sap.
Ho deixem aquí, amb incògnites i punts poc clars, però amb la contundència de tres persones mortes. Tres tragèdies, tres drames, tres vides perdudes!
Gràcies per l’atenció i a reveure!
Mario Candela
Novembre/desembre 2025
FOTOS: 1. Crònica dels fets publicada al Diari INFORMACION en 1987. Fotos d’Amparo i Juan, així com del casament.
2. Crònica dels fets al mateix diari, en gener de 1986 amb fotografia de Xavi Terol de la fàbrica sinistrada.
3. Imatge de Rosario Sánchez, la segona esposa.
