martes, 10 de noviembre de 2026

EL MISTERI DE LA CASA ABSENT EN ALCOI

Una vegada era que al carrer

Encreuament Doctor Guerau i Verge dels Lliris
Doctor Guerau, 12, d'Alcoi, residia un home que ara per ara és considerat un criminal en sèrie, responsable de tres dolentíssims crim. Juan Llopis Segura era el seu nom, com ja s'ha relatat*, però la qüestió curiosa que quedava pendent és que actualment l'esmentada via urbana ha perdut eixa identificació, perquè del número deu va al catorze. És fàcil de comprovar, només cal un passeig.

Mesos enrere, en tant tancava un escrit i programa de Ràdio Alcoi pel quaranté aniversari d'aquells crims, vaig esbrinar que el número dotze no hi era. Una cosa ben curiosa. Del deu al catorze, al xamfrà amb el carrer Verge dels Lliris. Ho vaig mirar pels dos costats, vaig creuar a l'altra banda, i res de res. Desaparegut absolutament. Sense remissió.

Recentment, amb la inestimable col·laboració de Lluís Molina, que va contactar fonts

El carrer Forn del Vidre
municipals solvents, hem pogut traure llum de la foscor, com diria Carles Porta el creador del popular pòdcast Crims, i la resolució és menys dramàtica del que es podria suposar. La reordenació de l'illa de cases en l'encreuament amb Verge dels Lliris va eliminar una casa, i es va decidir reservar el dotze, per si de cas en un futur més o menys llunyà calguera utilitzar-lo. Poc romàntic. Ho sent moltíssim.

Així les coses, podem anar a Doctor Guerau i veure els números 31 i 33 on estaven els locals que Juan Llopis va socarrar per a amagar que havia matat la seua segona dona, Rosario Sánchez, la nit del 15 de gener de 1986, encara que la distribució ha canviat, però no la casa familiar on vivien. També ens podem traslladar a Forn del Vidre, un dels carrers més clàssics d’Alcoi, on el 27 de novembre de 1982 Amparo Andreu es va llençar pel balcó, però sembla provat que el marit l’havia liquidada abans. I si tenim ganes, al parc Ansaldo d’Alacant està la casa on va morir Celestino Suárez, la tercera víctima.

Per concloure, aquest conjunt

de cases en Doctor Guerau/Verge els Lliris ens reserva una altra sorpresa, perquè resulta que allí va nàixer
Amando Blanquer Ponsoda, i com a homenatge, l’associació de Sant Jordi li va dedicar una placa en desembre de 2008.

La veritat és que l’assumpte curiós, ho és!


* https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2026/01/16/contracroniques-un-criminal-en-serie-en-alcoi-radio-alcoy/


...................................................................

UN CRIMINAL EN SÈRIE EN ALCOI


Quaranta anys fa ara, quaranta, que per casualitat, per la tossuderia de dos o tres persones i la valentia d’un jutge, es va descobrir una cosa absolutament insòlita en Alcoi: un criminal en sèrie. Sí, així, com sona. Una persona que havia matat almenys tres persones en diferents moments. Per això, el que va passar en Benifallim va ser un triple crim, perquè va assassinar tres persones, una rere l’altra, tal com arribaven, però la paraula sèrie indica dispersió temporal; és a dir, esdeveniments diferents en situació i en el temps.

Emperò en gener de 1986, en la nit del dia 15 concretament, van desencadenar-se uns esdeveniments que van concloure setmanes més tard en la descoberta macabra que hi havia un criminal en sèrie en Alcoi. El seu nom: Juan Llopis Segura. Evidentment, a aquest home li pertoca un destacat capítol en la història més fosca de la ciutat.

L'esmentada vetllada, cap a les deu, es va produir un incendi en aparença fortuït en una fabriqueta tèxtil situada al carrer doctor Guerau números 31 i 33. Era un negoci propietat de Francisco Abad Fuentes, molt conegut com a Paquibus en els seus ambients, per exemple en el món dels Salesians. El foc va esdevenir important perquè aquell mateix matí s’havien descarregat quinze tones de fil i va socarrimar-se i morir la treballadora que tenia el torn en aquell moment, Rosario Sánchez González. Sari -com era coneguda per les veïnes i amigues de la Zona Alta- tenia aleshores quaranta-dos anys i feia tres mesos que s’havia casat. Va quedar calcinada per complet.

També va resultar greument ferit el seu marit, Juan Llopis Segura, que havia tractat d’ajudar-la i que va poder eixir envoltat en flames per una finestra de la façana posterior, mentrestant els bombers de La Muntanya tractaven de contenir i apagar el basardós incendi, a la qual cosa finalment van arribar. Així mateix, van intervenir la Creu Roja i la Policia Local i Nacional, tots al costat del forense i el jutge de guàrdia, que va autoritzar dues hores més tard l’alçament del cadàver, que va ser traslladat al cementiri, lloc on en aquell temps en feien les autòpsies.

Fins aquí, els fets. Una tragèdia. La dona morta i l’home amb greus ferides als braços a l’hospital Verge dels Lliris. L’informe del metge forense va ser concloent: mort per l’incendi, per la qual cosa Sari va ser soterrada i el jutge va tancar el cas. Un desgraciat accident industrial amb una víctima, amb les conseqüències civils que es pogueren derivar. De les causes de l’inici no hi havia una explicació precisa, però tot es va considerar convenientment enraonat, la qual cosa incloïa el relat dels fets que havia fet el marit.

Les coses van canviar a poc a poc les setmanes posteriors. L’advocat del propietari de la fàbrica, que era el conegut lletrat Hermelando Linares Nácher, li va donar la tabarra al jutge, perquè el senyor Abad defenia amb contundència que el foc no podia haver-se produït com explicava l’ara vidu, perquè els materials inflamables estaven en un altre lloc. A banda, el Comissariat de la Policia Nacional i el seu cap Andrés Barceló al capdavant, tampoc n’estaven convençuts, perquè hi havia contradiccions, però el jutge encarregat -que era el degà José Manuel Mejía Cardona- tenia l’informe de l’autòpsia i també el dels bombers, encara que aquest desmuntava en part allò que contava Llopis, però no era resolutiu.

Posteriorment, durant una setmana, el jutge va tindre al calaix una ordre d’exhumació del cadàver per a fer una segona autòpsia, però va dubtar moltíssim, perquè no hi havia res consistent que ho justificara. Tant el van emprenyar, en el sentit positiu del terme, que un matí va cridar el forense i li va ordenar una nova autòpsia, materialitzada a l’inici de febrer. L’informe va arribar de pressa i al pobre forense, que era jove, li van clavar l’esbronc del segle. Va resultar que el cos difunt de la dona -que s’havia encollit fins a menys d’un metre pel foc- no tenia fum als pulmons, per la qual cosa -com ara sabem per la sèrie CSI- es determinava que ja estava morta quan va arrencar l’incendi.

En segon lloc, i més concloent encara, per si quedava algun dubte, va ser que la dona presentava dos forats al bescoll, dos orificis causat pel colp letal amb una eina, segurament un pic. “Qui anava a pensar vist el cadàver”, va dir el forense, davant d’un jutge tremendament molest fins al punt que no va convidar-lo a seure. “Y ahora, ¿exhumamos a los 250 que hemos enterrado desde que soy juez?, va exclamar amb contundència el magistrat.

La maquinària policial i judicial es va reactivar i l’home va passar d’heroi a assassí en un segon, la qual cosa, dies més tard, quan va arribar als mitjans de comunicació, va causar estupor entre la població. El Comissariat va avançar les investigacions, va detenir l’esmentat de manera immediata i va acabar arrencant-li una confessió després de sis hores d’interrogatori. Com en les pel·lícules: el comissari grandot plantat al davant l’acusat emmanillat, amb el flexo encarat. No sé si exactament va ser així, però descriu les informacions que vaig rebre al seu moment. L’home va ingressar dies després en la presó de Fontcalent.

L’assumpte quedava clar. Havia portat llandes de gasoil a la fàbrica, havia matat la dona i després havia pegat foc al recinte. Per eixe ordre. Assumpte tancat. En realitat, ni de lluny. Juan i Sari feia tres mesos que s’havien casat, tots dos per segona vegada i cadascú amb un fill, però va resultar que la seua primera esposa, Amparo Andreu Perales, havia mort el 27 de novembre de 1982 perquè s’havia suïcidat. En concret, s’havia llançat pel balcó del pis del matrimoni, al carrer Forn del Vidre, a primera hora del matí d’aquell dia. O siga, que Juan era vidu per partida doble i per dos morts violentes.

Per descomptat, aquest fet va engegar totes les alarmes, tant en les famílies com en els ambients policials i judicials, perquè allò que originàriament havia estat clar era un suïcidi, ara no ho estava tant. El jutge Mejia va ordenar l’exhumació del cadàver de la primera esposa amb l’objectiu de fer una autòpsia exhaustiva. En aquest cas, el treball del forense original no oferia cap dubte, perquè la dona tenia el cap destrossat pel colp patit en caure del balcó d’un tercer pis. La conclusió de la nova investigació no va ser determinant, però sí que apuntava que podia haver-hi hagut cops de martell.

Aquesta va ser la interpretació que va agarrar el jutge: va processar Llopis per l’assassinat de la primera dona a cops de martell, que després havia amagat mitjançant el llançament de la dona pel balcó. A banda, els familiars que havien ajudat l’home per la mort d’Amparo, van interpretar d’una altra manera les taques de sang que havien vist a la casa i que no havien oferit cap inquietud al seu moment. En canvi, passats més de tres anys, es convertien en indicis que ajudaven a sostenir la tesi del crim, per damunt de la del suïcidi.

Per absoluta casualitat, Ràdio Alcoi té l’oportunitat hui, transcorreguts quaranta-tres anys, d’aportar un nou testimoniatge, que ens ho corrobora encara més. Vespres del teòric suïcidi, Amparo va acudir a la perruqueria que hi havia al carrer Sant Vicent i no sols li van tintar els cabells, sinó que va comprar productes per a la mantinença del tint, la qual cosa no la fa una persona que tinguera previst llançar-se pel balcó d’una manera immediata. El relat ve d’una esteticista alcoiana, que en aquell temps ja treballava en l’esmentada perruqueria, i recorda de manera nítida els fets.

 En aquest punt, estic segur que els oïdors que tenim es posaran la mateixa pregunta. Per què? Quin és l’origen d’aquestes morts? La resposta és senzilla: la doble vida que portava Juan Llopis Segura, amagada no sols a les seues esposes sinó també als companys de la fàbrica de Peralta, clàssic establiment tèxtil d’Alcoi on havia treballat molts anys, amb els torns de dotze hores o fins i tot més que fan que la companyonia siga absoluta. A més, aquesta persona tenia una pluriocupació de venda de joies a comissió, per exemple amb la llavors popular Joieria Gomis del Cantó del Pinyó. Aquesta gent també va quedar bocabadada amb les inculpacions de Llopis.

A la Policia li va costar molt traure-li aquesta part de la confessió, la de les motivacions, perquè Juan compartimentava la seua vida de manera perfecta, fins que sembla que les dones acabaven per descobrir-ho, i per això els crims, amb gran dosi de certesa. Tenia un vessant homosexual que el portava a lligar amb xicons, la qual cosa no feia mai en Alcoi sinó en les zones costaneres properes. Sembla que els matrimonis eren una façana honorable, per dir-ho d’alguna manera, a la seua vida quotidiana en la ciutat. Els companys de feina de la fàbrica s’hi feien creus; era impossible, i dispose del relat directe de fa quaranta anys, per un dels treballadors de Peralta que era jugador habitual en el Club d’Escacs Alcoi. El comissari Barceló va haver-hi de posar en joc l’experiència de tota una vida d’investigador criminal per a fer-li-ho confessar.

S’ha acabat la història? Gens ni mica. Faltava el tercer cadàver, per a arribar-hi a la definició oficial de criminal en sèrie. Tres morts en tres assumptes diferents. La difusió de tots aquests fets al Diari INFORMACION, fonamentalment, pel seu àmbit provincial, van cridar l’atenció de la Policia Judicial de la Guàrdia Civil, que ràpidament va relacionar-los amb un crim impune que s’havia produït al Parc Ansaldo d’Alacant: un mort i un incendi causat per la propagació de gasoil. I a més, el difunt era un conegut als ambients homosexuals.

Així que, dos membres de la Guàrdia Civil es van desplaçar a Alcoi i van inspeccionar el domicili familiar, al carrer Guerau, número 12, on van trobar objectes que havien desaparegut de la casa del mort alacantí, Celestino Suárez. Aquesta situació es va repetir al pis del seu fill, també al mateix carrer. Als dos habitatges, els guàrdies civils van localitzar atuells de porcellana i altres articles que apareixien en fotografies del domicili del senyor Suárez, que sembla era una persona molt meticulosa i documentava les seues propietats.

El difunt era cambrer del pub Charlot, ubicat al carrer Quintana d’Alacant, lloc on sembla que tots dos es van conéixer. D’acord amb les investigacions, aquests van tenir una relació i l’anunci del segon matrimoni de Juan va provocar una crisi de gelosia, que va conduir al crim i també a l’incendi de l’habitatge de Parc Ansaldo, en Alacant. Per concloure, cal apuntar que Juan Llopis va explicar aquesta mort a conseqüència d’un robatori que algú hauria fet.

Una història increïble en l’Alcoi contemporani, que té més aspectes col·laterals, més punts escabrosos i també circumstàncies poc habituals, com que Juan havia viatjat tres vegades a Sud-àfrica, la qual cosa en 2026 potser més comú, però aleshores aquests desplaçaments eren caríssims i sobre tot si considerem que era un treballador tèxtil amb un complement de vendre joies. Importaria diamants clandestinament? Qui sap.

Ho deixem aquí, amb incògnites i punts poc clars, però amb la contundència de tres persones mortes. Tres tragèdies, tres drames, tres vides perdudes!

Gràcies per l’atenció i a reveure!


Mario Candela

Novembre/desembre 2025


FOTOS: 1. Crònica dels fets publicada al Diari INFORMACION en 1987. Fotos d’Amparo i Juan, així com del casament.

2. Crònica dels fets al mateix diari, en gener de 1986 amb fotografia de Xavi Terol de la fàbrica sinistrada.

3. Imatge de Rosario Sánchez, la segona esposa.

domingo, 25 de octubre de 2026

ELS GRANS XEFS DE L'OLLETA

Dissabte vam passejar pel centre -després de la tardorenca Diana- i vam acabar a la Glorieta, com altres milers de persones. De gom a gom és poc dir: una atapeïda multitud ocupava cada mil·límetre quadrat del jardí de l'antic convent franciscà. Vam saludar gent, especialment Realistes, i, com vam poder, vam eixir, envoltats pel fum agressiu de les cigarretes. Feia com deu anys que no hi anàvem...

Més tard, em vaig assabentar que

Filà Realistes en la Glorieta / Foto: Jordi Linares
havien guanyat els Maseros i, sobtadament, vaig recordar un reportatge que havia fet anys enrere al voltant del concurs del Mig Any: Los grandes chefs de la "olleta", que he trobat a la web del diari INFORMACION i comparteix amb vosaltres. Té cert interés, precisament perquè en 2012 el rànquing estava encapçalat pels Realistes, precisament, i els Almogàvers, la qual cosa desconec completament si ha canviat.

Podeu trobar declaracions de Fernando Fernández (fill), llavors primer tro i tristament desaparegut, de Santi Pericás...

https://www.informacion.es/alcoy/2012/10/20/grandes-chefs-olleta-6736261.amp.html


viernes, 9 de octubre de 2026

GUERRERES

Ana Pastor porta tota la vida en el món dels escacs, a partir d’aquella pedrera inesgotable que va produir l’Uxola d’Alcoi, en glòria estiga (el col·legi, ja fa un món que va ser enderrocat i reemplaçat pel Romeral).

Si fa no fa, fa més de

Ana y Nerea Pastor

trenta anys que és la presidenta del Club d’Escacs Alcoi i està forjada en un milió de batalles, metafòriques i reals, res a envejar a aquelles rei Jaume I, recordat aquests dies.

Si escric aquesta entrada al blog és perquè, ara per ara, és la presidenta de la Federació d’Escacs de la Comunitat Valenciana, amb dues característiques molt especials: és la primera dona que ocupa aquest càrrec i també el primer alcoià. En conseqüència, estem d’enhorabona, encara que per a la protagonista té transcendència.

En realitat, ha sigut de retruc, perquè el president ha dimitit per raons electorals, i probablement serà per un temps curt, però és irrellevant: el seu nom romandrà in aeternum en la llista dels mandataris màxims dels escacs valencians.

I no és l'únic motiu de satisfacció, per causa que la seua filla Nerea Pastor ha sigut àrbitra en la recent olimpíada d’escacs disputada en Samarcanda, i és la segona vegada que ho fa, la qual cosa mereix el reconeixement de la societat.

PD Tot just penjada la crònica van convocar Ana com a árbitra al mundial d'escacs d'edats inferiors que es jugarà en Roquetes de Mar. Enhorabona!!

domingo, 4 de octubre de 2026

IMMUTABILITAT

En veritat, les coses han canviat en les Festes de Moros i Cristians d’Alcoi? No paren de publicar-se notícies d’equiparació dels drets de la ciutadania cap a les Festes, sense qüestions de gènere, al voltant de la qual cosa hi ha periodistes -com egomet, sense necessitat d’anar més lluny- que hem escrit a doll durant dècades. Recentment, fins i tot, he vist un vídeo d’una entraeta dels Andalusos, amb una cap amb minifaldilla. Si això no és evolucionar les coses… que baixe Sant Procopi i ho veja. I que dir de la primer tro dels Marrakesch, com a notícia d'última hora!

    Aquest plantejament

Assemblea de l'Associació de Sant Jordi.Setembre 2006
és conseqüència d’una fotografia difosa per l’Associació de Sant Jordi al seu
facebook. És una imatge sense més transcendència del conjunt de l'assemblea, captada, més o menys, des de la balustrada de la directiva, però que ha fet que em demanara: en realitat, què ha canviat? És una instantània de setembre 2026 que podria ser de fa vint-i-cinc anys si no fora perquè, com en aquell joc de Wally, podem trobar una dona cap al centre, a la dreta (en realitat, podria haver-n’hi dues més, les majorales Paloma Matarredona i Carme Aznar, que imagine són membres de la directiva i estarien amb la junta). Era, en concret, la representant del Palominos.

Cap cosa a dir de la composició de l’assemblea, perquè una vegada instaurat el dret, cada persona pot utilitzar-lo de la manera que considere adient; així les coses, els membres són hòmens. Perfecte, encara que la referida foto sembla antiga, de quan les possibilitats d’estar-hi estaven limitades als mascles (mentre en documentava, m’he assabentat que hi ha una pluralitat de dones a les directives de nombroses filaes i també en la directiva, absent de la imatge). 

Als arxius de Ràdio Alcoi, en alguna part romandrà l’entrevista que Lorenzo Rubio li va fer a la primera dona que va participar en una assemblea de l’Associació de Sant Jordi. No recorde la data exacta, però pense que seria en 1985 o 1986, un temps en què el Casal era cosa d'homes i ni tan sols hi anaven les mares dels candidats a Sant Jordiet; únicament els pares.

En aquella ocasió, el diari Ciudad va enviar una redactora a una sessió; en concret, es tractava de Marisa Julià i el popular locutor li va posar la carxofa al davant i la va entrevistar, perquè es tractava d’un fet singular i insòlit. Açò es va produir al fons de la sala, on tenien i tenim -supose- l’espai reservat els representants dels mitjans de comunicació.

Tota una curiositat, a la fi, que no té res a veure, repeteix, amb la situació legal actual; tot i això, el fet d’una única dona ens torna als vells temps, a les valentes mosqueteres, a l’èpica personal, encara que siga de manera simbòlica (per cert, la situació de Núria Martínez havia d’haver-se resolt, si més no amb una excepció a les regles; el combat lliurat ho mereixia)*.

A reveure!

* En la imatge de 2006, la dona també era una periodista.


FOTO 1. Assemblea Associació de Sant Jordi. Setembre 2026./ Foto: ASJ
FOTO 2. Ídem. Gener 2006./ Foto: M. C.

A Spice First Big News

A new English course has started... And I'm always telling stories, particulary news that I discover in the newspapers, especially French media. You have here the first one, and also an introduction for a speaking activity about superpowers.

See you later!


A Spice First Big News

I'm keen on news, but especially the news that I used to teach the Valencian language to my students in some high schools. It was my strategy as a teacher, and I did the same as a student at the language school for my writing and speaking.

Do you want to know the first news of that course? Yes? No? I’m sorry, however, it's my speaking. I do a daily search in the French press, for fun and for practising the language.

What was that news? It was an astounding fact that recently happened at the University of Bordeaux in France.

A distracted teacher was at his desk while his students were working. The professor was watching a porn film, but his laptop was connected to the projector in the classroom.

Obviously, the students were astonished, and the president of the university was very angry. The teacher was immediately suspended.

In conclusion, an unforgettable course!

Source: Sud-Ouest newspaper / Photo: Wikipedia

https://www.sudouest.fr/gironde/bordeaux/universite-de-bordeaux-un-professeur-consulte-de-la-pornographie-en-plein-cours-son-ordinateur-etait-branche-sur-le-videoprojecteur-30872634.php

Mario Candela

October 2026


SUPERPOWER


Good afternoon. I'm Mario, and I'm going to talk to you about superpowers.
I don't like the Marvel films. Actually, They're all the same movie:

people who have special power
Obviously, this is my opinion. I remember Supermanin the seventies, which was a fancy film, and Spiderman too, but nowadays my point of view is different.
I prefer romantic movies in French, like Christmas at Castlebury Hall, which was the last character of Roger Moore, a fantastic James Bond.
Maybe, when I was young, long, long time ago, I would have preferred to be the invisible man, because I liked a lot of old novel by H. G. Wells, but now I should choose The Hulk, which is one of The Fantastic Four.
At least, my major goal should be to have the superpower of speaking English properly.
But this is a dream!
Thank you very much for your kind attention.
See you next time!


Mario Candela

September 2026



lunes, 7 de septiembre de 2026

CONCORDE

L’altra vesprada hi havia un Seat 850 blanc

aparcat en un carrer d’Alcoi; no és cap notícia: el veig sovint, però no deixa de ser un mite d’una època, d’un temps d’una felicitat diferent, més senzilla, més natural. Com també ho és o ho era el Concorde, l’avió/coet que podien gaudir els milionaris i que volava -mai més ben dit- de París o Londres a Nova York en una estoneta, al costat dels Juegos Reunidos Geyper, l'Apolo d'Avidesa, Massiel o l’arribada de l’EGB, per esmentar alguns exemples que em venen al cap.

De Concorde, pot visitar-se’n un en Toulouse, en concret al Musée Aeroscopia, al costat de l’aeroport. De fet, Anna i ho vam fer i en solitari; bé, no del tot, per què en la primera fila de seients reposava Milú,

el gos de Tintín -i també, a l’exterior, hi havia una reproducció del blanc-i-roig coet lluner del popular personatge de còmic, tot i això que al nostre temps la paraula emprada era tebeos-. L’avió impressionava per fora i més encara per dins, perquè era perceptible que això no era més que un coet amb dues ales i una vintena de seients, a tot estirar, que costaven els dos ronyons i part
del tercer. Encara no hi havia
Ryanair i el low cost no estava inventat.

El final va ser molt trist amb l’accident a París ara fa vint-i-sis anys, que, coses de la realitat, no va ser per causa d’un problema amb l’avió supersònic, encara que imagine

que poc després es va aprofitar per a tancar un cicle que ja tocava i que durava vora de trenta anys. Un record emocionat per a les 113 víctimes d’aquell accident.

Aquesta introducció -no era una altra cosa- ens permet arribar a la justificació: la jubilació aquest estiu de la comandant aeronàutica

Béatrice Vialle, després de quaranta anys de carrera i que ha estat una de les dos dones que ha pilotat un Concorde (l’altra va ser la britànica Barbara Hammer). El primer vol el va fer en 2001, perquè es va veure afectada per la paralització provocada per l’esmentat sinistre, mentre que l’anglesa Hammer ho havia fet en 1993. La francesa, ara retirada, va fer l’últim vol al capdavant d’un Boeing 777-200 d’Air France.

De les notícies que he llegit aquest estiu -majoritàriament dolentes-, aquesta em va colpejar per allò que comentava al principi: el Concorde era molt més que un avió per a la nostra generació, era un símbol, un mite. Gaudeix de la jubilació, Béatrice!


martes, 11 de agosto de 2026

TEMPESTUOSA TEMPESTA

Ens podem queixar de tot. És la moda

contemporània: perquè està bé, perquè està malament, perquè és tard o d'hora, perquè... Ho deixe a gust del consumidor. La realitat és que el 10 d'agost, a les huit de la tarda, hi havia un gegantesc pi a terra al carrer Isabel II d'Alcoi; a les huit del matí, la via pública estava expedita.

Havia escoltat a la vora de la mitjanit les serradores, amb l'eco des de diferents punts de la ciutat, i al matí, per Santa Rosa i Cervantes, vaig comprovar què s'havia fet i

que estava en marxa una tasca important, amb multitud de gent operativa. També vaig apreciar les prioritats: deixar lliures les vies urbanes i, a continuació, atacar allò que no incomoda o impedeix el quefer quotidià.

Criteri normal. Amando Vilaplana, molts anys regidor de desastres, sempre aconsellava que, en situacions difícils, agafarem la via principal: primer l'autovia, després la nacional, la comarcal, etc. Qüestió de prioritats, per exemple en cas de nevada.

Ara podem protestar, queixar-se d'allò que considerem, de l'Ajuntament, del senyor de Madrid -o de la senyora, segons convinga-, aportar suggeriments, etc., que és el que s'acostuma al segle XXI, però en dotze hores un carrer com Isabel II havia quedat utilitzable, la qual cosa considere és mereixedora de lloança.

També hem vist mostres de

solidaritat, com en el Baradello Gelat, on els veïns van fer força comuna per treure dels carrers els arbres caiguts. Alguna imatge sembla con la plantà del xop que fan en algun poble, però sense festa.