ELUCUBRACIONS

Ximo Canet amb el cartell / R. Ll.

He transitat per l’eix de l’essència alcoiana i he examinat amb èctasi l'eclèctica eclosió de l'esperit fester que embarga des de l’edifici consistorial, edicte fester efímer de Ximo Canet, efluvi d’esperança en l’esdeveniment que esbatanarà l’enginy local cap al món. Efusió moro-cristiana extensiva fins a l’eternitat de l’espaiosa extensió extragalàctica, tot això amb un groguenc eixut que empal·lideix fins a l’ésser més embafat!*

* Dues qüestions. El groc recorda el d’Arjona en el cartell de 1968. A més a més, a ningú li sembla que la cara del cristià és d’un personatge de El Planeta dels simis? Serà la llum…

NOSTÀLGIA DE GIRONÉS

Ha sigut com obrir la porta dels

històrics Billars Gironés, en la plaça d’Espanya d’Alcoi, que en primer terme tenia les màquines del joc del milió o pinball, darrere els futbolins i al fons els billars pròpiament dits. Allí gaudíem quan teníem algun xavo en la butxaca i ens pelàvem alguna classe, encara que al meu cas era més en la Cafeteria Califòrnia. Gironés era més per l’EUITIA i l’institut, quan encara hi era al Viaducte, que també tenien l’Ecuador, que, per cert, encara existeix.

Per això, aquest matí, mentre

passejàvem pel Retro Weekend Alcoi, al pavelló esportiu del Campus de la Politècnica, ha sigut com tornar molt temps enrera. Quina partida de pinball, a més, sense límit de boles! I eren de diferents èpoques, no del temps de joc al saló que hi havia en la cantonada de Mossèn Torregrosa i Sant Joan, però sí antigues. Aquesta és la part que m’ha interessat, però després estaven els jocs bàsics de consola, amb l'Spectrum i les

més modernes, o l’històric joc del Tetris. Quin mestratge tenien amb aquest joc d’habilitat els estudiants japonesos de guitarra de José Luis Gonzàlez. Era impressionant veure’ls jugar, per exemple a Yuki Inoue, desaparegut massa d’hora.

A banda de tot açò, molta oferta cultural i lúdica especialitzada, a càrrec de gent d’Alcoi i de fora… I espectacle, de la Guerra de les Galàxies, Els Vengadors i Mazinger Z, especialment. De fet, hem ensopegat amb R2D2 pels corredors. Molta imatge, molt ambient i tot molt a gust.

Encara sou a temps, perquè continua fins al diumenge 23 de març de migdia.

PLATS MÉS O MENYS BRUTS

Una cosa que els meus alumnes de valencià han hagut de patir/gaudir sovint és una sèrie de televisió, de TV3 concretament: Plats bruts. Al principi, rebia moltes queixes perquè no se entiende, però no fa molt que l’esmentada cadena va penjar en la web els capítols amb els corresponents subtítols, la qual cosa ens va facilitar la tasca i va disparar l’interés.

Confesse que hi vaig arribar en llegir que Jordi Sànchez havia estat en l’UCI per causa de la COVID, i que en algun moment havia estat més enllà que ací. Aquest actor és conegut entre els adolescents, perquè participa en La que se avecina, Mariscos Recio, i els van sorprendre les imatges de Sànchez amb cabellera i molt jove als primers capítols, que són de 1999. 

A més, és una sèrie que

es pot veure perfectament en classe perquè encara que tracta temes delicats, ho fa amb humor, amb diversió i amb pràcticament gens de política. Alguna referència a personatges catalans, però molt de passada. És això, una sèrie per a riure i per aprendre la llengua, la qual cosa és important. Aquestos dies he vist alguns episodis que tenia oblidats i la veritat és que no sembla que hagen passat vint-i-cinc anys, perquè mantenen intacte el bon rotllo.

En realitat, va començar en l’època de la popular Periodistas, on Joel Juan tenia un paper i vaig llegir que ho deixava de costat per una sèrie de TV3, que va resultar ser aquesta. Així que Joel i Jordi van fer una parella improbable de companys de pis, amb el suport d'Anna Maria Barbany, Mònica Glaenzel i l’alcoià Pau Durà, com a companys principals, i Ramon i Mercedes amb papers significatius. Després apareixen altres actors, secundaris, però amb papers històrics, com el metge que atén el part a domicili de la Lídia àlies La Sapo. No us perdeu aquest capítol, amb Elisenda Roca en tota la seua esplendor.

L’humor violent d’Ana Maria Barbany, la innocència més o menys fingida de la Mònica, amb una proliferació de moments que serien propis dels Xiripitiflàutics, la filosofia de vida de Pau Durà (el món es divideix entre els que han llegit l'Ulisses de Joyce* i els que no…), es combinen amb el xiquet David i el gairebé iaio Lòpez, tan diferents com concomitants en tantes coses. En alguna part he llegit que Siete vidas està basada en aquesta, especialment el paper d’Amparo Baró.

Per què precisament hui he escrit d’aquest tema? Perquè he acabat de llegir Plats bruts (el llibre), una disquisició metafísica al voltant de la sèrie, els personatges, la dicotomia entre els actors i els papers que

escenifiquen, els guionistes, molt importants en aquest cas, i també per la productora, El Terrat. Jordi Botella, al seu temps de director de la Casa de Cultura d’Alcoi, em va contar que aquesta colla eren tots exalumnes de La Salle de Reus… Quina promoció!

El llibre, editat ara fa just vint-i-cinc anys, és una disbauxa al voltant de tot, però recull alguns dels diàlegs més interessants que s’han escoltat a la sèrie, per la qual cosa, si el trobeu, us farà passar una bona estona. Molt bona. Paraula d’alcoià (parafrasejant a Isabel-Clara Simó).

Ah! El Consell Europeu ens obliga a aprendre competències bàsiques de les llengües i de vegades en valencià/català resulta complicat trobar material audiovisual, especialment en el primer cas. Fa uns dies una xiqueta de 4t d’ESO de l’Arnauda va quedar bocabadada quan li vaig bufar que en youtube tenia un Tenorio d’Estudio 1 de RTVE que era el llibre. Això sí, en blanc i negre! En l’altra llengua, aquestes possibilitats són molt limitades i als profes ens costa trobar material adient.

* Pol, el Pau Durà de la sèrie, mai va llegir l’Ulisses.

LA NOVA IMATGE DE LA ROSALEDA

Sembla que la nova Rosaleda

Les obres de construcció, divendres al migdia / M. C.

d'Alcoi va endavant, o almenys és això el que vaig poder veure ahir, des d'una butaca privilegiada, just al davant. Queda clar que el famós intercanviador d'autobusos ha desaparegut, com també la muntanya central, que estava coronada pel Sant Jordi itinerant. Ara, es formalitza el muntatge de dos estructures metàl·liques als costats, imagine que per a l'entrada del pàrquing, mentre la resta està buida i s'està cobrint de terra. Supose que per a l'escultura es construirà algun pedestal al centre, algun dia!

AIXÍ QUE PASSEN TRENTA ANYS

Els records són això, records, imatges, sensacions. Recorde que el dia del soterrament, al cementeri d'Alcoi, plovia i bastant. El batlle Sanus portava les cendres i estava Lorenzo Rubio, amb el paraigua en una mà i la gravadora en l'altra. Amb la barba semblava un gegant del senyor dels anells. I gent, molta gent, però la memòria no conserva detalls específics de l'acte. Evidentment, parle del soterrament d'Ovidi Montllor, que ara fa trenta anys. Quatre dies podríem dir!

    A les xarxes socials la figura

Muntatge de l'escultura el 8 de març de 2013

d'Ovidi és objecte de debat en aquests temps, la qual cosa no deixa de ser un xic o bastant dolorosa, però així és la vida contemporània. També es pot veure que els admiradors no l'han oblidat... ni els detractors, tampoc. Una cosa que m'ha cridat l'atenció els darrers temps és la pervivència de la música. Ha passat mig segle i la seua música es gaudeix millor que mai, la qual cosa també arriba amb la de Camilo Sesto*. Coses de la vida: tots dos han acabat soterrats molt a prop l'un de l'altre.

* Supose que m'he fet major. Alaska em sorprenia com a artista, però la música no em deia res. Ara se sent millor. Hauré de tastar què ha passat amb el Julio Iglesias...

LA DOBLE CARA DE VALÈNCIA

València, la capital del Regne,

cap i casal, ciutat fallera i també de nodrida activitat cultural. Igualment, la ciutat a la vora de la Dana, terrible paraula que hem aprés a força de cadàvers. Encara es poden veure les calamitats al voltant de la ciutat. I, a dintre, una altra sorpresa, la demolició de La Fe, el gran hospital d’una bona part d’Espanya, un edifici paquidèrmic, que millor fer desaparéixer. Una cosa així caldria pensar en Alcoi per als jutjats d’Al-Azraq, un immoble completament inutilitzable, amb un cúmul de petits despatxos, amb graons per tot arreu: millor la piqueta i repensar l’espai o deixar-hi el solar.

No ens agrada circular per

València, per la qual cosa pensàvem arribar amb el Tram o en tren, però el primer està suspés per la tragèdia i el segon tarda una hora de Xàtiva a València. Una hora? Puc més o menys entendre la tardança a Alcoi, però aquest trajecte són 60 quilòmetres de terreny pla i despejat. Hem fet AVEs a tuti, però no som capaços d’habilitar un trajecte ràpid per a distàncies que milers de persones utilitzen cada dia? Un exemple: de Carcassonne a Toulouse hi ha un centenar de quilòmetres i el tren tarda una hora, pel cap baix.

Finalment, anàrem a València-Sud,

on vam poder aparcar a la porta, i amb el Tram, tranquil·lament i a molt baix cost, vam arribar a destinació. Sense angoixar-se, sense contaminar la capital… El que passa és que als voltants de l’esmentada estació encara es veu l’ombra del que va passar; hi romanen vehicles destrossats, línies de tren desaparegudes, muntanyes de fang ara sòlid, mentre la gent, el veïnat, tracta de recuperar una certa normalitat. Com que era dissabte, hi havia ciclistes, gent que corria…

L’objectiu principal era Bombas

Gens, un antic edifici industrial rehabilitat -una mena de Rodes, versió valenciana- on està disponible l’espectacle/mostra/exposició immersiva de Tutankamon, el meu personatge favorit, com bé saben els que han estat els meus alumnes. És una visita recomanable, perquè hi funciona: té espectacle, cultura i fins i tot et descobreix alguna cosa. Sempre passa. En aquest cas, que Howard Carter va rebre

un homenatge a Madrid poc després de la descoberta de la tomba. Tota una curiositat que desconeixia per complet.

Després, vam marxar cap a Nuevo Centro, que té parada de Tram, però abans vam donar un cop d’ull a la demolició de La Fe. Aquestes dos paraules i quatre lletres tenen un evident simbolisme per a nosaltres. La Fe era

i és sinònim d’atenció mèdica molt especialitzada i, també, de gravetat. Recorde que fa mig segle La Fe atenia les cardiopaties desesperades i hi havia una planta per a aquests malalts. Una vegada em van contar que quan

alguna persona d’aquestes anava a quiròfan, s’acomiadaven com si fos per sempre. Tenia una justificació: molts no hi tornaven. Era això: cirurgia de l’últim recurs.

Amb el Tram, ara abarrotat, vam tornar cap a València-Sud i després cap a Alcoi, sota una pluja ocasional, però amb trànsit bastant tranquil. L’experiència del matí intens també ens ha servit per a constatar que cal prendre les coses amb calma: et jubilen per algun motiu!

Ah! I vaig veure que a la publicitat dels autobusos urbans, València ha conservat l’accent. Menys és res!

Fotos: M. C. / A. M.

LES FOTOS DEL DIMONI

Si Stephen King va escriure d'un ordinador* que feia desaparéixer les coses -i les persones- en esborrar-les, R. L. Stine, el mestre del terror infantil i juvenil, va imaginar i contar la història d'una càmera de fotos que hi plasmava el futur, però un futur espantós. Una cosa així com de l'ordinador dels déus fins a la càmera de fotos del dimoni.

Una trama de xiquets/adolescents, a l'estil de Verano azul o Los cinco, però esgarrifosa, com normalment fa l'autor i amb final obert, o no tancat, com també li agrada a King.

Lectura a partir dels 9 anys,

encara que un adult pot gaudir-la, fins i tot un jubilat, com és el meu cas. De vegades cal utilitzar la literatura com això, com un mecanisme d'evasió, que també potser d'aprenentatge si ho fas en una llengua com és el francés.

Promet d'intentar-ho en anglés!

Stephen King. Word processor of the Gods. 1985.

R. L. Stine. Photos dangereuses. 1993.

* https://elblogdemarioc.blogspot.com/2025/01/stephen-king-words-of-hell.html