DESFICACI EN SOL SOSTINGUT

Confesse que segueix de lluny, de

molt lluny, la programació estiuenca cultural alcoiana, un compendi de festivals de fi de curs, amb propines interessants com per exemple els concerts d'aquesta vesprada. No és quelcom de nou, sinó el que passa des dels gloriosos -i caríssims, cal dir-ho tot- dies del Mediàtic Festival, encara que ens ha deixat com a heretatge el Moniàtic, un esdeveniment capital entre la cultura podríem dir alternativa.

    Per quin motiu actualitze la reflexió? Perquè hui, divendres 4 de juliol, a la vesprada, hi ha dos actuacions musicals simultànies: Una al Círculo Industrial i l'altra a la

Glorieta, i a banda programació festiva en Santa Rosa. Quin llumener o llumenera ha dissenyat aquest calendari? Entre altres coses, tinc entés que hi ha una comissió en alguna part que s'ocupa que açò no passe.

    Doncs, caldrà pensar que és intencionat. Que poc importa el resultat, el que interessa és la convocatòria: molts actes, moltes presentacions, molta publicitat... Ah! Si no recorde malament, des de la caiguda del Mediàtic, la regidoria corresponent ha estat gestionada per persones de tres partits diferents...

    Conec gent assídua i que conta com en el recent espectacle d'una entitat musical senyera d'Alcoi eren catorze

de públic i zero que no foren familiars dels participants, una cosa que ha succeït més vegades... No m'estranya.

    En fi, allà cadascú, però això de hui em sembla una falta de respecte cap a les persones i entitats organitzadores, perquè em consta de molt bona font que en una s'han assabentat aquest matí que tenien un concert rival/competidor/complementari a dos-cents metres...

    Si no lo veo, no lo creo, que diria un castís!

PD Aporte les fotos perquè es veja que no és una catarsi personal traumàtica estiuenca, causada per la xafogor del quitrà alcoià que es desfà.

EL TRAUMA DE LA DANA

Dana efímera, dany permanent.

Han transcorregut huit mesos, però

encara costa d’assumir. La magnitud del que va passar amb la dana és tan grossa que la digestió resulta forta: necessita xutades i xutades de bicarbonat sòdic i Almax a doll, independentment de les responsabilitats. El dol continua i ens els pobles assolats romandrà molt de temps. Tota una vida. I d’això tracta El riu efímer, la novel·leta d’Anna Rúbio Fandos que ha obert la col·lecció Llegir en valencià, edició 2025, a càrrec de la Fundació Bromera per al foment de la lectura i els diaris Información i Levante.

Cinquanta-tres pàgines. Tot el necessari per a ambientar el que va ocórrer aquella vesprada/nit del 29 d’octubre del 2024, des de la perspectiva d’una veïna de Catarroja amb molta sort. Sí, amb una dosi inusitada de fortuna favorable… perquè per un mal de gola no va anar a ca sa difunta mare -una planta baixa- i es va quedar al pis, amb el xiquet.

En poques paraules, Empar explica com va sentir el soroll de l’aigua… i com huit mesos després encara no ha eixit de la depressió; com viu el dia a dia, com intenta sortir-se’n. Millor que altres, que han perdut família, casa,

cotxe, feina, futur… Ho admet en primera persona, mentre contínuament va cap a la finestra, en un reflex compulsiu pel pànic a l’aigua que ho arrossega tot.

Una història de família, de mares, filles i nets, però també de la història col·lectiva recent, de la tràgica història valenciana de riuades, que sembla cíclica.

Un relat com un conte si no fos per les onades de mort subjacents. Ací es pot veure la mà destra d’una escriptora, a partir de la metàfora d’una màquina de cosir!

La dana va ser efímera, el dany serà permanent.

Imatge Anna Rúbio: Fundació Bromera.

TEMPUS FUGIT

Sembla mentida, però ja fa un any del darrer curs, de la classe postrema. La veritat és que a la Platja de Sant Joan la calor es deixava sentir en excés en juny; gairebé

La postrema classe

com ha passat o encara passa enguany, la qual cosa complicava les activitats a l'institut, amb les vacances i les Fogueres d'Alacant al girar del cantó. La calidesa de la sorra propera resultava temptadora per a tothom.

    Així les coses, va arribar la fi de curs, que per a mi era també un final de trajecte, encara que la certesa no era absoluta. Per això, de la possible darrera classe vaig fer una foto. No va ser en una aula, sinó al pati, sota la xafogor, amb un grup d'alumnes resguardats a l'ombra i la foguera acadèmica, que anava a cremar-se una hora més tard. Del fred de Vielha

Ignasi Trelis i Miriam, en la cerimònia

a la canícula de la Platja Sant Joan. Les voltes de la vida.

    Siga com siga, va ser el final i enguany he canviat de posició a l'aula, als bancs dels alumnes de l'Escola Oficial d'Idiomes, la qual cosa al principi no deixava de tenir una certa morbositat, que a la fi ha resultat productiva. Alguna cosa d'anglés he aprés!

    Si sembla llunyana la tasca educativa, que dir

L'àpat, a la Filà Vascos

de la periodística, transcorreguts més de huit anys des de la conclusió. Ho conte perquè dissabte vaig anar a un casament al saló de plenaris municipal d'Alcoi i vaig seure al darrere de la cadira que normalment ocupava a les sessions. No podia deixar de mirar-la, encara que vaig escoltar atentament les paraules de l'oficiant Ignasi Trelis i de Míriam, la xiqueta dels nuvis, Lidia i Emilio. Tots contrabandistes, per cert!

    A l'acabament, mentre plovien les felicitacions als contraents, no vaig resistir a agarrar l'esmentada cadira i

La celebració, amb la referida cadira al davant

demanar una foto, una imatge que marca una època. De seguida, entre les fotos i més enhorabones als protagonistes, sota la implacable basca alcoiana estiuenca, que et deixa aixafat com una moixama centenària, vam marxar cap a la Filà Vascos, on vam gaudir del complement habitual i necessari d'aquests esdeveniments. Per cert, entre plat i plat, recordàrem el casament d'Àngel i Paqui al Rancho Wilson, tot un símbol d'un temps espremut.

    

WELCOME TO SANT JORDIET

Ara que estudie anglés, puc arribar a escriure amb certa seguretat lingüística alguna frase bàsica, i després ChatGPT ajuda a deixar de costat les errades bàsiques. Coses de la vida moderna. Ara bé, després de dècades d'entrevistes a sant jordiets mai hauria pensat que la primera qüestió hauria de ser: do you speak Spanish or Valencian? En realitat, ni de lluny se m'hauria

El meu nét, Sant Jordiet

ocorregut -ni a mi, ni a ningú, de fet- que a un altre se'l condemnaria per assassinat, i així, malauradament, va succeir fa un cert temps.

    També recorde l'any dels dos sant jordiets, perquè eren bessons i van compartir actes, i fins i tot aquell altre que en la Processó del Corpus li va donar a llança al seu pare, que anava al costat: ¡Papá, llévala tu. Pesa mucho! I igualment ve al cap el dia que xarrant amb un al patí col·legi, em sembla que el dels Salesians, un company de classe després de donar un cop d'ull al meu bloc em va dir: ¡Señor, tiene usted muy mala letra! Tota la raó: tenia i tinc mala lletra, i quan els meus alumnes es queixaven els deia que era la bona, la dels diumenges!

    Històries del temps passat, que ens han conduït enguany a un fet bastant poc comú: dos candidats al càrrec. I li toca a la Llana, i amb la família Vilapana pel mig, de les de més tradició en la filà senyera i degana d'Alcoi. I a més a més, exòtic perquè segons he llegit a Ràdio Alcoi té tres nacionalitats: espanyola, anglesa i holandesa, d'a xavo! La Processó del Corpus marcarà el debut, com sempre, i endavant. I, per cert, dècades enrere, algun aspirant despistat o que els pares no havien informat del seu desig pel càrrec, arribava a classe i els companys el felicitaven perquè ho havien escoltat en el Noticiari local del matí! En molts casos, també hi havia més tard una certa decepció.

    Curiós i original és, encara que també

Sense més comentari!

he vist que fa tres anys que el càrrec més important de les Festes de Moros i Cristians no viu a Alcoi. Si algú té interés, pot tirar un cop d'ull a la Història d'Alcoi de Julio Berenguer, en la part de la meitat del segle XX, i veure les polèmiques entre les famílies alcoianes amb més renom per qüestió dels sant jordiets. Han canviat els temps.

    Un any hi havia 23 candidats. Una vegada insaculat, Luis Molina em diu: saps qui és? Ni més ni menys que el fill de l'home de la drogueria El Soldat, que havia mort uns mesos enrere en un accident amb la Vespino...

Per a posar-se a tremolar!

    Quatre pinzellades al voltant de la memòria festera, amb un parell de fotos que m'han arribat per les xarxes. Una del xiquet amb el seu iaio capità i una altra... del bon humor amb què es poden analitzar les coses  (evidentment, com que és tracta d'un menor i un blog no és un mitjà de comunicació formal, he tapat la cara).

    

THE FAME, THE FAMOUS AND THE FAMOSILLOS* (LITTLE FAMOUS ONES)

THE FAME, THE FAMOUS AND THE FAMOSILLOS* (LITTLE FAMOUS ONES)

In 1994, 1995 or 1996, I don't exactly remember, I did an interview with Jesulín de Ubrique (=Jesús Janeiro). It was in a car in Alcoi. Really.

He was going to the Hotel Reconquista to the square of towers in Cotes Baixes. The newspaper wanted an interview and I agreed with his representative to talk with the bullfighter while he was going to the bullring.

Was a bit surreal, indeed! And Mr. Janeiro had a deep conversation: Yes, not, I don't know, maybe… All that was with his andalusian accent. The interview was published the next day in the newspaper Informacion: the questions had three lines and the answers, two or three words.

After that, my mother sometimes told me about the gossip of Mª José Campanario and Jesulín de Ubrique, but I wasn’t interested in that. In the old world, the famous people were the rich women and men, the Hollywood actors and actresses, or queens, kings, and noble people too.

The magazines like Hola (=Hello in England) or Lecturas taught us what their amazing houses or palaces like, and their parties or weddings. It was a wonderful world.

* “Famosillos” was a word that the painter from Alcoi, Ramón Castañer, told me. He often went with his wife, Pepa Botella, to the Royal Theater in Madrid, and he said that there were the famous, and the “famosillos” (=people who stick to the famous to be popular).

LA FAMA, ELS FAMOSOS I ELS “FAMOSILLOS”

L’any 1994, 95 o 96, no recorde amb exactitud, vaig fer una entrevista

a Jesulín d'Ubrique (=Jesús Janeiro). Va ser en un cotxe, a Alcoi. De veritat. Anava des de l’Hotel Reconquista fins a la plaça de bous de Cotes Baixes. El diari volia una entrevista, i jo vaig acordar amb el seu representant parlar amb el torero mentre es dirigia a la plaça.
Va ser una mica surrealista, de debò! I el senyor Janeiro tenia una conversa molt profunda: “Sí”, “No”, “No ho sé”, “Potser…” Tot això amb el seu marcat accent andalús. L’entrevista es va publicar l’endemà al diari Información: les preguntes tenien tres línies, i les respostes, dues o tres paraules.

Posteriorment, ma mare de vegades em contava coses de xafardejos de Mª José Campanario i Jesulín d'Ubrique, però a mi no m’interessava gaire. Al món antic, els famosos eren els rics i riques, els actors i actrius de Hollywood, o els reis, les reines i també els nobles. Les revistes com ¡Hola! (=Hello a Anglaterra) o Lecturas ens ensenyaven com eren les seues cases o palaus meravellosos, i les seues festes o els casaments. Era un món meravellós.

* “Famosillos” és una paraula que em va ensenyar el pintor alcoià Ramón Castañer anys enrere. Sovint anava amb la seua dona, Pepa Botella, al Teatre Reial de Madrid, i contava que allí estaven els famosos i al costat, els famosillos (=gent que s’arrima als famosos per ser populars).

LA FAMA, LOS FAMOSOS Y LOS “FAMOSILLOS”

En 1994, 95 o 96, no recuerdo con precisión, hice una entrevista a Jesulín de Ubrique (=Jesús Janeiro). Fue en un coche, en Alcoy.

De verdad. Iba desde el Hotel Reconquista hasta la plaza de toros de Cotes Baixes. El diario quería una entrevista, y yo acordé con su representante hablar con el torero mientras iba hacia la plaza.

¡Fue bastante surrealista, la verdad! Y el señor Janeiro tenía una conversación muy profunda: “Sí”, “No”, “No sé”, “Puede ser…” Todo con su acento andaluz. La entrevista se publicó al día siguiente en el periódico Información: las preguntas tenían tres líneas, y las respuestas, dos o tres palabras.

Posteriormente, mi madre a veces me contaba cotilleos sobre María José Campanario y Jesulín de Ubrique, pero apenas me interesaba. En el mundo antiguo, los famosos eran los ricos, los actores y actrices de Hollywood, o los reyes, reinas y también la nobleza. Las revistas como ¡Hola! o Lecturas nos enseñaban cómo eran sus casas o palacios impresionantes, y sus fiestas o bodas. Era un mundo maravilloso.

* “Famosillos” fue una palabra que me enseñó el pintor alcoyano Ramón Castañer. Iba a menudo con su mujer, Pepa Botella, al Teatro Real de Madrid, y decía que allí estaban los famosos y los famosillos (=gente que se arrima a los famosos para ser popular).

...........................

- Entrada realitzada a partir d'una tasca per al curs d'anglés oral impartit a l'Escola d'Idiomes d'Alcoi per la docent Amalia Sánchez.

- ChatGPT ha col·laborat en les tasques de correcció i traducció.

- Material gràfic cedit pel Club Taurino d'Alcoi.

NO TOTS ELS DIVENDRES SÓN 13, PER SORT!

Quin plaer descobrir un llibre i una escriptora, en aquest cas! Va ser divendres 6 de juny de 2025 que anàrem al mercadet de l’IES Andreu Sempere, d’Alcoi, a la Hispanitat, al terreny de l’antic Xitxarra que en un temps anava fins a Gandia. Aquest IES ara és itinerant, com alguns profes, perquè la seua seu està en obres -per fi!- i la comunitat

escolar comparteix espai amb l’Escola d’Idiomes i l’edifici universitari del Viaducte. Açò encara durarà un temps.

Al que anàvem. Al mercadet, em va atraure de seguida el títol d’un llibre: Divendres 13 i altres històries inquietants, de Rosa-Maria Colom i amb acurats dibuixos de Mabel Pièrola. Recorde poc de la pel·lícula que, fa un milió d’anys, va tindre tanta anomenada, però, en canvi, conserve prístina memòria d’esdeveniments al seu voltant, més que res del final. Un divendres a la tarda eixíem del Club Escacs Alcoi de jugar ràpides -partides a cinc minuts cadascú- i algú va comentar que aquella nit passaven la pel·lícula.

Aquesta persona la coneixia i ens va avisar: molta atenció al final! La mare que va el final de la pel·liculeta! De les vegades que més ens ha impactat una escena. Transcorregut un temps, Divendres 13 va tornar a la tele i, en aquest cas, vaig avisar a la família: cura amb el final! Doncs, una persona propera, sexagenària, va caure

L'autora / Bromera

cap arrere del sofà on estava i d’una puntada va llançar a les altes la tauleta baixa. Sembla que el seu cor va començar a trontollar des d’aquell dia… Com en una pel·lícula de por, però en la vida real.

Doncs, Divendres 13 i altres històries inquietants, comprat per un euro en un mercadet solidari, va pel mateix camí. Des de la violinista fantasma, amb reminiscències de la xiqueta de la carretera, al seny de Jordi, que enganya a la mort: un tema recurrent, però no per això menys interessant. No falta el record de El jugador de Petrer, clàssica rondalla d’Enric Valor, per proximitat temàtica. I arribem al relat que dona títol, amb màgia negra i un rerefons de complicades relacions familiars, per a concloure amb una màgica contada o rondalla al voltant d’un rellotge anglés. Un destí esgarrifós.

És un llibre destinat al públic infantil, especialitat de l’autora, però recomanable per a tots els públics. No deixa indiferent, entre descripcions amb un vocabulari que donaria quefer a alumnes de primer de BAT. Llegir, gaudir i aprendre, tres en un, com el producte! I tot això, en un bufit (et quedes amb ganes de més).

LES MODERNES XXIV HORES D'ALCOI

Aquest matí he pujat al poliesportiu 

Francisco Laporta d'Alcoi, mitjançant el bus. El de les 9 del matí. Gairebé tots els usuaris anaven al cementeri. Coses que passen. El Tram de les 8,31 d'Alacant a la Platja de Sant Joan és el de les minyones del Cap de l'Horta...

    Volia fer estiraments i donar un cop d'ull a les clàssiques XXIV Hores esportives d'Alcoi, que ara s'anomenen esport en 3D o alguna cosa semblant. Hi ha molt de records en aquest esdeveniment, com l'excursió a la Cova Juliana de 1980 o els torneigs d'escacs on vaig

participar en diferents ocasions. Molt llunyà queda tot això.

    Enguany ha tocat la carrera, els 10 K del Club d'Atletisme, amb Toni Giner al capdavant, encara que m'he limitat a aplaudir, veure als corredors i fer alguna foto llunyana i a contrallum. Més tard, he fet estiraments entre una cosa i altra i una mica de xafardeig amb Alberto Belda, el regidor. Recentment, s'ha reparat l'enllumenat dels túnels de la via verda, sobretot els del Barranc de la Batalla,

la qual cosa és digna d'encariment. Sembla que la instal·lació dona sovint maldecaps, al marge dels robatoris de materials.

    He aplaudit la tornada dels primers corredors i he anat cap avall, amb l'ambient que hi havia pel recinte, amb molta gent esmorzant en la zona del bar. Per ahí queda l'esperit de Sarasa, Latorre, Valor, Blanes, Blanquer, Fuentes...

i tanta gent que ha impulsat l'esport alcoià des dels temps del Contamos contigo de Samaranch...

    Ací us deixe algunes fotos dels guanyadors, femení i masculí, i d'alguns altres participants!