leí que
Alicia Giménez-Bartlett había
publicado una novela con el título de La
Presidenta* e inspirada en la etapa de los gobiernos del PP en la Comunidad
Valenciana y en la persona de Rita
Barberá me sentí interesado. Conocía a esta escritora por su novela negra,
en especial por la serie de Petra
Delicado, por lo que pensaba que podía ser interesante, aunque el eco se
había completamente apagado en el tiempo transcurrido, lo cual no es buen
síntoma.
Así que,
aprovechando el asueto del estío, puse manos a la obra. El primer pàrrafo deja
clara la intención, el objetivo y el protagonismo con una metáfora sobra una
ballena varada, encontrada inerte -inerte definitiva, no temporal- y a la que
de una manera u otra todos hemos contribuido a matar. Con el nombre del
personaje sobra: Vita Castellà.
A partir de ahí, la
autora esboza un relato detectivesco, de auténtica novela negra, idónea para
los amantes de las conspiraciones, como la que, precisamente, tenemos estos
días en torno a los atentados de Barcelona, con un transfondo en la política
valenciana de la corrupción y los protagonistas más o menos esbozados. Eso sí,
la principal no es alcaldesa de Valencia (por entonces, aún sin acento) sino
presidenta de la Generalitat.
Un aspecto original
estriba en el protagonismo de dos inspectoras de la criminal de la Policía
Nacional, hermanas y novatas, a las que se asigna la investigación, que
afrontan frente al desinterés de sus jefes -desde el mismísimo ministro del
Interior- y la absoluta falta de medios.
Poco a poco,
asistimos a la labor de Berta y Marta Miralles, que tienen iniciativa e
ingenio y que se agencian colaboradores improvisados, mientras conocemos
detalles de aquí y de allá de episodios siniestros de corrupción y también de
las inclinaciones sexuales de uno u otro personaje.
Al final, hay una
resolución, que parte de uno de los puntos de partida posibles: la venganza por
el olvido, la marginalidad a que el Partido -en mayúscula y sin citar el
nombre- ha sometido a quienes han tenido la desgracia de ser descubiertos,
implicados y condenados.
Lo mejor del libro,
en mi modesta opinión, una frase de la página 196: “soy el espía que surgió del
caloret”, porque forma parte de la
memoria colectiva de este país, al mismo nivel que la famosísima “relaxing cup of café con leche”, de otra
alcaldesa, en este caso de Madrid, aunque del mismo partido (en minúscula).
* La
presidenta - Alicia Giménez-Bartlett - Alfaguara Negra 2022
Els autors a l'inici de la campanya / Llegir en Valencià
Llegir en valencià per a salvar el món*: una col·lecció d’onze relats de cinquanta pàgines, que no solament aporten ficció, és a dir, històries generalment atractives, sinó que ens fan obrir la ment cap als problemes que tenen la nostra societat i el nostre planeta. Algunes situacions són noves, mentre d’altres -com, per exemple, la discriminació de la dona- són gairebé tan antigues com el mateix món.
Onze relats i onze autors diferents, dels quals alguns són molt coneguts i altres tenen menys de renom, però tots i cadascú aporten històries i plantejaments socials o ecològics de gran actualitat. Una lectura refrescant pel que fa a les idees i també per l’ambientació estiuenca o vacacional que ens aporta en alguns casos, mentre fa un recorregut arreu del territori valencià.
* És una iniciativa de la Fundació Bromera per al foment de la lectura, en col·laboració de Levante, Diari INFORMACION, les universitats d’Alacant i Politècnica de València, la Diputació de València i diferents empreses i entitats, com ara la Generalitat Valenciana i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
1. UN RECORD D’INFANTESA. Natàlia Gisbert Abad.
A Lliris i Jordi - que són d’Alcoi, evidentment!-
es tomba del cel un treball de classe conjunt, que a la fi ens aporta la descoberta de la Guerra Civil des de la perspectiva de la gent del poble, i també ens deixa entreveure que les aparences que podem sentir a la classe pel que fa als nostres companys no sempre responen a la realitat.
L’autora fa una revisió metafísica o merament literària de la figura de Tereseta, el popular i tradicional personatge alcoià immortalitzat per Ovidi Montllor en la cançó Homenatge a Teresa, el seu tema de més èxit.
Com tots els relats de la col·lecció, hi ha un tema, que en aquest cas és la salut mental, les depressions, en el context de la necessitat que tothom gaudisca d’un nivell adequat de salut i benestar.**
* Al programa El racó del crim, de Ràdio Alcoi, es va dedicar un episodi a contar les experiències d’un xiquet de sis anys -que, per cert, n’ha complit noranta aquest mes d’agost de 2022- quan la pava bombardejava la ciutat d’Alcoi. Ací deixe l’enllaç, per si de cas us ve de gust escoltar-lo.
* Homenatge a Teresa, una cançó que simbolitza l'heretatge d’Ovidi Montllor.
2. EL FANTASMA DE QUÍRIAC. Joanjo Garcia.
Kirk i Kirk: dos protagonistes amb el
mateix nom, amb clau masculina i femenina, o al contrari, que tant fa una cosa com l’altra.
Aquesta ficció també ens transporta al món de la Guerra Civil, més concretament a les duríssimes batalles del front de Terol, on tot es va decidir, almenys per a les nostres terres. No obstant això, no té res a veure amb l’anterior relat, perquè ací trobem una recerca dels orígens, dels avantpassats, que porta a descobertes sorprenents.
“Què és la fam si podem menjar així que ho desitgem? No ho sabem”. Una frase que contraposa el nostre món contemporani amb els negríssims temps de la postguerra, de la repressió de l’autarquia franquista. Aporta, a la fi, un missatge de solidaritat en obscurs temps de gana, de gana de menjar, en expressió típicament valenciana.
El tema no pot ser altre que la fam zero i la fi de la pobresa, objectius que actualment, en la tercera dècada del segle vint-i-un, encara estan molt lluny -o més lluny que mai- d’arribar a aconseguir-se. Voluntat que no falte.
3. MARINA I EL MISTERI DE L’AIGUA. Javi Lozano-Seses.
Marina és la protagonista, amb l’ajut
del seu pare. Aquest conte -o experiència personal viscuda, que mai es pot saber- va de platges, de medi ambient, de l’aigua i de plàstics i de contaminació. Una història contemporània, amb una tortuga babaua pel mig.
Casualment, el diari INFORMACION hi havia el vint-i-set de juliol, dia en què jo vaig llegir el llibre, una notícia d'una tortuga babau en l'illa de Tabarca. I dies abans, una altra en Torrevella.*
L’autor juga amb les dificultats de la fauna marina per a sobreviure en un món carregat de residus, com els plàstics, que es llancen voluntàriament o involuntària, que té amb el turisme una font d’ingressos fonamental i això sembla que està per damunt de tot. Tanmateix, encara queden jóvens i adults conscienciats, que lluiten contra això.
Evidentment, aquesta publicació defensa la fauna, sobretot la marina, i el dret que té tothom d’accedir a l’aigua i poder viure amb normalitat.
la gran ciutat per un poblet de la perifèria de València i assisteix a l’arribada d’un nou veí, un immigrant africà, amb tots els prejudicis que això pot arribar a comportar.
L’autora –“ella”, sense nom determinat- també té els seus prejudicis, com la resta de la gent, la qual cosa es desenvolupa al llarg del relat. Tots evolucionem d’una mena o una altra, arran les experiències viscudes i “ella” no n’és una excepció.
La reducció o eliminació de les desigualtats és el tema, que subratlla com a objectiu prioritari la integració dels immigrants, sobretot d’aquells que tenen un color de pell diferent.
5. UNA BODA POC CONVENCIONAL. Marina Díaz Picó.
Narcís i la mare van a un casament
“poc convencional” a Monòver, enmig d’un bancal, en agost. En realitat, és una excusa per a explicar com és la cultura del vi i com persones d’ara, d’aquests temps, intenten recuperar l’agricultura ecològica i els sectors primaris tradicionals en el seu conjunt.
Així mateix, se’ns conten alguns detalls de la història dels darrers moments del govern de la Segona República, viscuts a la comarca i amb la presència de La Passionària, esdevinguda un personatge gairebé mític pel que fa a eixa època.
El tema és el consum i la producció responsables així com la necessitat de lluitar contra la generació incessant de deixalles. També aposta per acabar amb les desigualtats de qui té menjar en excés i de qui no pot assolir les necessitats bàsiques.
6. L’ESPERA DELS DIUMENGES. Irene Rodríguez.
L’Amèlia és la iaia de Marieta... i té un
secret molt gran; un secret de tota una vida. El relat ens transporta a relacions de parella prohibides, que eren tabú, però que als temps actuals sembla que van normalitzant-se. Sembla. Deixem-ho així.
Paral·lelament, el relat introdueix problemes ciutadans, com els transports públics entre les grans ciutats i les àrees perifèriques: la impuntualitat provoca que molta gent decidisca utilitzar el cotxe, amb la conseqüent contaminació i dificultats col·lectives.
El tema obvi són les ciutats i les comunitats sostenibles, però també les relacions de parella no convencionals i la seua acceptació.
7. EL DESPERTAR. Enric Senabre.
Qui té un adolescent a casa se sentirà perfectament
identificat: tots capficats als mòbils, amb un interés molt reduït per la resta de coses, hi inclosos els estudis. I res de col·laborar en les tasques de la casa. Tanmateix, de vegades s’aconsegueix una motivació, com és el cas.
La mare, Clara, troba la seua motivació a l’hora de millorar la formació, recuperar els estudis i el plaer d’aprendre, tan per la satisfacció personal com per un possible millorament professional.
L’educació de qualitat és el tema del llibre, encara que els objectius són una mica ingenus d'acord amb allò que es veu diariament a l’ESO, almenys als centres públics espanyols (i, pel que sé, també als francesos).
8. LA DONA DE CASA. Vicent Usó.
És la història de nineta, una xiqueta, una jove,
una dona, com n’hi ha hagut de milions, milions i més milions, al llarg dels segles. Un pare “a l’antiga”, una mare que ha mort de càncer o una malaltia letal qualsevulla, un germà que té talent musical i una filla que en té més encara, però que ha de rentar la vaixella.
Al final, com tantes vegades, es produeix la ruptura amb el pare i també l’èxit personal i professional, gràcies a la col·laboració d’algú extern que creu en la xica (el germà, per cert, no hi arriba).
El tema és evident. Per a moltes societats, el paper de la dona és a la casa i són els fills mascles els que tenen dret a l’educació, és a dir, a la formació com a persones.
9. LES NORMES DEL JOC. Pau Alabajos.
Interessantíssim relat que posa damunt
taula una situació catastròfica que es va viure als anys 2000 i fins a la gran crisi. Parlem de la deslocalització, és a dir, el tancament de centres de producció a Occident i el seu trasllat a països del tercer món, especialment d’Àsia, com també del treball infantil, associat moltes vegades a productes elitistes de grans marques que desitgen els xiquets occidentals que poden pagar-los (i de vegades, no).
En aquest cas el tema és l’obra, encara que l’escriptor utilitza la tècnica del somni per a posar com a exemple un cas concret, a partir d’un nucli de producció industrial de Benetússer*.
Temes generals predominants: pau, justícia i institucions sòlides.
* Aquest tema, també amb somni inclòs, el podem retrobar a l’interessant llibre Unes espardenyes de Jaragua, de M. Carmen Sáez Lorente.
10. CAMPANES DE CANVI. Andreu Escrivà.
Aquest volum tracta dels canvis personals i
col·lectius patits arran del confinament de la pandèmia, i de com aquest aïllament, aquest empresonament temporal, ha despertat les consciències al voltant del medi ambient.
La novel·la ens explica com cadascú pot contribuir a la millora del medi ambient, a partir també de la redescoberta d’un barri antic de València, com és el Campanar.
El tema evident és l’acció sostenible, la qual cosa vol dir el desenvolupament mesurat del món, a fi d’evitar la solastàlgia o angoixa personal o col·lectiva causada pel canvi climàtic*.
* De tot això, Andreu Escrivà en sap un munt, perquè té publicat un interessant llibre: I ara jo què faig? Com véncer la culpa climàtica i passar a l’acció.
11. UN GARROFER EN EL MARGE: Maria Josepa Payà.
Un càntic a la vida rural, a la defensa del
medi ambient i de l’ecosistema planetari, de la mà de Lea, una infermera i marea de família que torna a la Vall per a conrear els terrenys dels seus pares, morts hui anys abans en un accident de trànsit.
El relat planteja qüestions d’actualitat, com la instal·lació de plantes d’energia solar als bancals, la despoblació dels pobles i l’abandonament dels conreus, entre d’altres.
El tema és la vida campestre i la defensa de l’ecosistema, en una setmana (la del quinze d’agost de 2022) on el territori valencià i especialment l’alacantí han estat atacats per dramàtics focs forestals. El relat, encara que no es concreta, sembla arrelat a la Marina, la qual cosa vol dir a la zona de l’incendi de Vall d’Ebo que es va estendre també pel Comtat.
aún estáis a tiempo. Son cien páginas, que en realidad suponen algunas menos, porque hay un estudio-análisis-reflexión al final. Os la recomiendo porque:
Cristina Jurado, en el estudio introductorio o de conclusiones, explica que este relato se incluye en las tradiciones arabo-islámicas, rompe “la visión colonialista de Egipto” y, además, es una “clásica” novela policíaca, trepidante.
Efectivamente, es una novela corta, interesante, original, fantástica y de ciencia-ficción, con ambientación steampunk, desarrollada en El Cairo de 1912, pero en un universo alternativo o en un futuro más o menos plausible, y con un cúmulo de descripciones detallada.
Un relato completamente al margen de los habituales circuitos literarios, que presenta un mundo poco conocido por los occidentales, como subraya Cristina Jurado. Para colmo, ha sido finalista de los premios Hugo y Nébula de ciencia-ficción, nada menos. Toda una garantía.
* El misterio del tranvía 015 – Clark P. Djèlí – Duermevela ediciones
migdia per la porta del Bar Capri, al costat de la plaça Jaume I El Conqueridor, i he vist que tenia un cartellet amb data de hui: tancat per jubilació. Un altre fragment de la història recent d'Alcoi que desapareix, com va ocórrer aproximadament fa un any amb el Bar Deportivo, al carrer Oliver. És possible que un dia reòbriguen, però mai seria el mateix, com ha succeït amb altres establiments, per exemple en Santa Rosa, sense anar més lluny.
A Domenech li he seguit la pista, sempre al costat de la seua dona, Santi. Va ser el davanter centre de referència del Club Deportivo Alcoyano a l’època en què jo era cronista futboler, per cortesia de l’Agència EFE. I el que ell no sap és que alguna vegada a les meues classes he contat com era el futbol abans. I com a futbolista destacat d’un equip espanyol important -als anys huitanta l’Alcoyano estava en Segona B, de vegades en un grup únic- va poder estalviar unes perres i acabada l’etapa esportiva quedar-se un bar i treballar i viure fins a la jubilació, el 28 de juliol de 2022. Tot un exemple!
Eren els temps de Moiña, de Barrios, d’Espín, del final de Paqui i Rojo, una generació daurada en un context molt diferent. L’Alcoyano no pagava grans salaris… però els jugadors cobraven, la qual cosa no passava en molts equips. La veu es corria i quantitat de jugadors s’incorporaven als blanc-i-blaus per allò de val més un ocell al puny que una grua lluny! D’haver anticipat que cobraria en 2022 Cristiano Ronaldo -o Messi o qualsevol altre estel del firmament balompèdic- hauríem caigut tots de cul! Era impensable.
El matrimoni Domenech té guanyada la retirada, mentre, de forma indirecta, el tancament d’un bar indica la pèrdua d’un fragment d’història, d’una referència per a molta gent. Podrà reobrir, fins i tot demà mateixa, però serà una altra cosa, amb gent distinta i diferents ambients i sensacions. I que pocs arriben a funcionar!
Tenim exemples fins i tot pròxims, no obstant això, el normal és el contrari: la desaparició. Podem citar en Santa Rosa l’antiga xurreria del carrer Gregori Casasempere: va tancar i va reobrir dues o tres vegades, sense èxit. Si el Bar Deportivo tornara a estar operatiu, difícilment podríem viure l’ambient que ha tingut “tota la vida”, una expressió que en aquest cas és oportuna. Jo viva molt a prop i el tenia bastant controlat, com el bar Quintanilla, que encara hi és.
I que dir del Tropical? Salvador i la família ho van intentar, però sense conseqüències. Hagueren sigut els mateixos abissinis, els mateixos callos, la mateixa sangueta? Ni tampoc l‘ambientació, encara que les persones noves ho feren igual de bé. A mi em va passar amb el bar del poliesportiu, que va ser el meu centre d’operacions, especialment l’any de l’atur. Cada matí prenia forces per a seure a estudiar valencià… Ara hi vaig, de tant en tant, i està bé, però no és el mateix amb la nova gerència i personal, que és eficient i agradable. Som animals de costums.
Bona sort i bones merescudes vacances a Paco i Santi!
Feia temps que volia posar alguna cosa de la Pontnou, malnom de guerra de Marta Pontnou, assessora d’imatge “de llengua llarga i pocs eufemismes”, que col·labora setmanalment a nuvol.com, una interessant publicació en català. Vaig estar leri-leri de fer-ho en llegir allò de “com voleu que alliberem un país si no podem alliberar les nostres regateres”, o alguna cosa semblant. Eixa és la seua ploma, directa i en versió de dona contemporània, amb tots els avantatges i també els desavantatges que això suposa.
Em recorda la filosofia de la Mildred, la sofrida esposa del senyorRoper.
Aquest matí he llegit el títol de l’últim article i he sabut que n’era el dia. Això de “la Feliu sempre serà la Beyoncé catalana” m’ha arribat tant al fons com allò de la regatera, o tantes expressions de “nosaltres, les dones catalanes…” Res a veure amb l’any Joan Fuster.
Com em passa sovint amb els articles, he hagut de recórrer al diccionari per veure que volia dir exactament amb “una pubilla de cuixa forta”, que finalment entenc com una metàfora d’una dona independent i consistent, més que en l’aspecte físic en el psicològic. Una dona independent, que ha superat totes les adversitats per a fer una carrera musical importantíssima.
La Beyoncé catalana, ni més ni menys.
Us aconselle vivament l’apropament a l’hemeroteca de nuvol.com i revisar els seus articles, sempre amb un llenguatge contundent i idees molt directes del dia a dia, que per a mi va ser una descoberta fonamental. No coneixia aquest tipus d’escriptura, amb un llenguatge cru, que més tard he estimat també al bloc d’una jove professora amiga.
Antigament, semblava que eixes coses tan sols se li permetien a donCamilo.
Fer aquest tipus de literatura en català al segle XXI, des d’una perspectiva de vegades insòlita i complexa de comprendre per aquells que, com jo, venim de l’educació del nacionalcatolicisme, té molt de mèrit, més encara amb l’evolució que presenta la nostra societat i que ens ofereix un futur inquietant. Tal vegada com una distopia.
D’un temps enrere, tendeix a acabar tristament els articles. Serà la xafogor que no ens deixa viure. Millor callar!
Aquí us deixe l’enllaç amb l’article de Marta Pontnou i també la música de la Pubilla de cuixa forta (i bons malucs!) del grup Els surfing sirles.
que des images, des sensations. J’ai l’ai lu à la fin des années soixante-dix, à l’époque universitaire, mais je me doute qu’elle ait été publié avant en Espagne. Je ne crois pas qu’elle ait passé la censure de la dictature ecclésiastique et politique espagnole.
Je me souviens d’une jeune fille insouciante, sans but défini pour la vie, sans un sens quiconque de la moralité; rien à voir avec ce qu’il était l’éducation chrétienne que nous avons reçue ou subie, ou toutes les deux à la fois.
Chez moi, il y a des bouquins en français partout. Un de ces jours, j’ai jeté un coup d'œil à la bibliothèque et je ne sais pas pourquoi j’ai pris Un certain sourire, de Françoise Sagan, son second roman, presque une nouvelle: un peu plus de 100 pages.
Il y a cinq ans que j’y suis à plein temps avec le valencien/catalan et quelquefois aussi dans l’espagnol/castillien, et les lectures en français se font rares : la presse du jour et peu plus.
Et pour commencer Sagan, ça fait dur ! Le livre est petit, bien sûr, mais dense ; il faut tourner et retourner les phrases pour voir ce qu’elle dit et surtout ce que signifie l’ensemble des mots. Il faut dire que La symphonie pastorale de Gide, que j’ai été obligée de la travailler il y a quelques années pour mon diplôme en langue française, a été encore pire : la langue de l'écrivain a été très compliquée à comprendre et à interpréter, mais j’en garde un bon souvenir parce que j’ai été admis !
Est-ce que nous pouvons parler d’une continuation de Bonjour tristesse ? Si, je le crois. C’est un roman intimiste avec des mots tels
qu’insouciance, ennuyer, indifférence et tristesse, évidemment ! Trois fois se répète ce dernier nom, si je n’ai mal compté. J’ai lu quelques critiques des lecteurs et quelques-uns voient là-bàs de l'existentialisme, de la vie sans but, sans destin et, par logique, sans Dieu.
C’est pour cela que je comprends pourquoi Sagan a ébranlée la société française de 1954 et 1956, avec une vision des jeunes filles très inconvénient. Cela, par exemple, a frappé François Mauriac, à qui je vois comme un défenseur des valeurs de la France traditionnelle, catholique -un peu comme Camilo José Cela en Espagne*-, et à moi aussi. C’était une lecture bouleversante, ce qui n'arrive pas toujours avec les romans.
Après Un certain sourire, je vais m’y mettre avec Dans un jour, dans un an, que c’était le troisième roman, pour voir comment cela se passe ! Je promets de vous raconter.
* Tous les deux ont eu le Prix Nobel de Littérature: en 1952 le français et en 1989 l’espagnol.
Hi ha alcoians que el cinc de gener de cada any fan de rei mag a la Cavalcada d’Alcoi. Hi ha persones que són reis mags cada dia. Un d’ells és o era Julio Laporta, desaparegut aquest mes de juliol de 2022, en plena canícula. No el tornarem a veure en la volta als ponts o pel Cabo de Huertas, on acostumava a passejar des de Vistahermosa, el seu lloc de détente estival, ni a gaudir de la seua espontaneïtat, ni de la seua claredat d’idees ni tampoc de les seues crítiques, de vegades oportunament contundents.
En canvi, segur que no l’oblidem: cada vegada que ens arribaran els acords d’Un moble més o Mi Barcelona pensarem en l’amic desaparegut, encara que la música siga del seu avantpassat… Coses de les coincidències generacionals de noms i cognoms…
Per què un rei mag cada dia? Perquè treballava, millor dit es dedicava en cos i ànima, a l’obra social del Monte de Pietat/CAM. Organitzava activitats i en subvencionava d’altres. Que necessitaves 1.000 pessetes per a una qüestió del club de segells d’Alcassares? Allí estava Julio. Que volies fer una entrega de trofeus o un concert de clarinet siberià? Allí continuava. La zona d’Alcoi tenia autonomia i era un motor d’activitat i promoció. Ah! I si no en tenies prou, sempre podies demanar la col·laboració de Miguel Valor, que també va fer molts anys de rei mag des de la Diputació.
Qualsevol lector que haja estat al capdavant d’una entitat local o comarcal sap de què parle, i de la mateixa manera sap com va canviar la cosa quan un i l’altre van passar a altres activitats. En el cas de Julio, tampoc és un mèrit individual perquè hi havia altres companys a la mateixa secció i amb el mateix tarannà, que igualment tenien els caps com Baldomero Satorre i Juan Vicente Capó. Alguna cosa s’ha escrit del que hem perdut a Alcoi, no sols amb la desaparició de l’obra social sinó de la CAM al seu conjunt*. Ara ens queda l’Ajuntament, que sempre ha fet i fa allò que pot, amb els recursos que té.
Feia temps que no ens trobàvem i no recorde l’última vegada que vam xarrar. En canvi, sí tinc memòria de la darrera vegada que vaig parlar amb Vicent Blanes, el conserge de la central del Monte de Pietat. Va ser poc després del cataclisme de juliol de 2011 causat pel sotsobre de la CAM. Amb la seua amabilitat quotidiana va comentar, textualment: “si ara anàrem al cementeri i obrirem els taüts de donJorge Silvestre i donRafael Terol voríem les tapes arrapades per la ràbia”.
En realitat, era la mateixa educada indignació de les persones que van treballar tota la vida per a la institució econòmica alcoiana i que van veure com en un no-res tot va desaparéixer i es va desplomar com un castell de cartes. Així es va acabar amb la riquesa d’un poble, d’una terra, i amb les il·lusions i la feina de molta gent. Un d’ells va ser Javier Morales, un altre del mateix equip, i també tristament desaparegut, que va comentar en una ocasió: “si m’hagueren dit fa un any que hui estaria en el paro no m’ho haguera cregut”.
Ni ell ni la majoria, però així són els temps que vivim.
Em sap greu, però al final l’escrit ha resultat una mica trist, la qual cosa segur que no li agradarà a Julio Laporta, per la qual cosa millor animar-se amb Un moble més i també amb Mi Barcelona, que sempre, sempre, sonen estupendament!
Aquest text ha estat escrit amb l’acompanyament d’un concert de Bob Dylan -amb l'ajut de Joan Baez- l’any 1975, on va tocar les meues cançons favorites Hurricane, Oh, sister i, per descomptat, Blowin’ in the wind, que el locutor de Ràdio Alcoi Lluís Pérez es veia obligat a posar-me-la cada estiu!
* El periodista Ramón Climent Vaello publica hui, 23 de juliol, un interessantím article al periòdic El Nostre, on recorda a Julio Laporta i analitza aquest tema. No us el perdeu!
.jpg)
