jueves, 20 de junio de 2024

EL ROLEX QUE FEIA PUDOR DE CACA DE VACA MOMIFICADA…

Durant el curs, hem abordat a les classes en l’IES Playa San Juan notícies de l’actualitat, generalment curioses o de l'àmbit dels cadàvers, sempre amb alguna circumstància curiosa o històrica. Recentment, l’astronauta de l'Apol·lo 8, la dona que va ser empassada per una serpent pitó i el jove de 4t d’ESO que va morir en caure d’una torre elèctrica, han estat els darrers titulars*. Per sort, el de l’últim dia lectiu no ho era: no hi havia sang o víctimes… tan sols pudor de caca de vaca, segurament momificada. El problema va estar que l'esperit dels alumnes i molt probablement també el meu estava centrat en el tancament del curs, les notes, Xarxa Llibres i les Fogueres, evidentment.

Un senyor nonagenari, com

Liam King i James Steele, amb el Rolex nou / Daily Star
l’astronauta, acaba de complir un somni: retrobar un valuós rellotge Rolex que havia perdut feia cinquanta anys, en meitat del camp. L’home, James Steele, era ramader i gestionava una granja de vaques lleteres en la regió anglesa de Shropshire; sempre havia sospitat que una d’elles s’havia empassat el Rolex i durant anys i anys el va buscar sense èxit. Fins ara que Liam King, amb el seu detector de metalls, l’ha trobat allà on la vaca lletera l’havia… descarregat, entre els excrements de fa mig segle. La satisfacció de míster Steele, que ara té noranta-cinc anys, ha sigut completa, encara que el rellotge no funciona; suposa que es podria reparar a un altíssim cost, però com se n’havia comprat un altre, no passa res.

Un Rolex és un Rolex, sense cap dubte.

Doncs amb aquesta notícia es tancava el curs 2023-24 a les meues classes, amb un final de cicle vertaderament interessant!

*https://elblogdemarioc.blogspot.com/2024/06/sempre-hi-ha-dos-cadavers-de-mes-o-tres.html?spref=fb&fbclid=IwZXh0bgNhZW0CMTEAAR0iB2X-CXKW_2eB7Xw22iLogCXHOltKm90P0osBXyMYeKO68DZ9xeEV5IE_aem_ZmFrZWR1bW15MTZieXRlcw


+ Fonts: Daily Star (crònica d’Andrew Jameson), via diari La Dépêche.

+ Traducció del francés (amb algun afegit de l'anglés) M. Candela.

+ La foto no està atribuïda en el Daily Star, que la va publicar.


domingo, 16 de junio de 2024

SEMPRE HI HA DOS CADÀVERS DE MÉS (O TRES)

 SEMPRE HI HA DOS CADÀVERS DE MÉS (o tres)


1. L’ASTRONAUTA FOTÒGRAF.


L’astronauta William Anders, de noranta anys, autor d’una de les fotos més importants de la història, és a dir, aquella de la Terra vista des de la lluna durant la missió de l’Apol·lo 8 en Nadal de 1968, ha mort aquests dies… en un accident aeri. No hi havia molts detalls en la notícia que vaig llegir, simplement que aquest nord-americà pilotava un avió de col·lecció i es va estavellar al nord-oest del país. Tota una desgràcia… i una mala passada del destí. Té pebrots la cosa! Ser part de la primera nau tripulada que va anar i va tornar a la Lluna i morir al costat de casa per un contratemps, ara per ara no especificat. Poc importa. Un mort és un mort.

Per a una generació, com la vostra, que ha nascut i viu al món de la imatge i les comunicacions instantànies, una foto no passa de ser això, una foto, però aquesta va impactar. Era la primera vegada en la història de la humanitat que es podía veure la Terra des de lluny i amb perspectiva: de la sortida del Sol o d’un altre astre, a l’eixida de la Terra, mig apagada per la foscor. 


2. ELS PITONS, COM ELS COCODRILS, TAMBÉ TENEN FAM PERPÈTUA.


Recordeu que una de les primeres notícies que vam tractar a l’inici de curs va ser Els cocodrils sempre tenen fam. Sí? No? Que s’havien empassat un jugador de futbol a Costa Rica i un criador en Indonèsia? Doncs, resulta que a les serps pitó també els passa.

A finals de l’última setmana, en Indonèsia va desaparéixer una dona de 45 anys, Farida, resident en el poble de Kelempang, al sud del país. Divendres, durant la recerca, algú va veure una serp pitó de 5 metres amb una gegantesca panxa, la qual cosa resultava sospitosa. La van obrir i va aparéixer de seguida el cap de la dona. La serpent se l’havia tragada sencera, amb roba i tot, i havia començat a digerir-la.

Una mort esgarrifosa, sense cap dubte, i que ens fa pensar que pel·lícules com Parc Juràssic, tal vegada no siguen tan fantasioses: els animals carnívors quan tenen fam, tenen fam…



3. UNA GRADUACIÓ TRANSFORMADA EN FUNERAL.

Demà, dilluns 17 de juny, faré un afegit a les classes de 4t d'ESO, per causa d'una altra defunció, en aquest cas especialment dolorosa. De la mateixa manera que al nostre IES vam fer la graduació el passat dia 7, a l'IES Torre del Rey, d'Oropesa del Mar, província de Castelló, estava programada per al divendres 14, però va ser suspesa per causa d'una tragèdia. Un estudiant de 17 anys, de 4t d'ESO, va morir en la matinada d'eixe dia en caure d'una torre elèctrica, al costat de les vies de l'estació, per causes sotmeses a investigació oficial. La graduació es va canviar per un funeral, entre la consternació no sols de l'institut sinó de la població en conjunt.


Fonts: Diari Sudouest i El Periódico Mediterráneo. Traducció i adaptació: M. Candela.

Fotos: AFP i Wahyudi/AFP


IES Playa San Juan / Departament de Llengua Valenciana i Literatura/ Juny 2024

martes, 4 de junio de 2024

UNA REIAL MULTA

A l’IES Playa San Juan atacàrem aquest curs amb un fet històric: la visita de Lady Di a la zona, concretament al desaparegut hotel Sidi San Juan, on va romandre el dissabte 4 de maig de 1996. Els meus alumnes, que tenen 15, 16 i 17 anys i que m’acabaven de conéixer, em van mirar amb els ulls com a plats. Lady Di en la platja? Nooooo… L’endemà, la resposta va canviar i vam fer una de les primeres activitats del cicle.

Hem vist més coses, com els atracaments a les farmàcies de la platja i també de Campello, però per sort no hi ha hagut especials esdeveniments, més enllà de la pujada exorbitant de la cosa immobiliària, que ha disparat els preus. Només cal donar un cop d’ull pels establiments del sector i veure preus… Al Pau 5, a Torres Blanques o a Versalles… Millor anar-hi amb cadira, per si de cas caem de cul.

Una qüestió que treballem ara a la recta final del curs també és de naturalesa reial i també té a veure en la platja. A més a més, en 2015 va haver-hi una addenda perquè el protagonista principal va recordar públicament el fet i el va admetre, la qual cosa és digna de consideració, des de la meua perspectiva, per descomptat.

Era una plàcida nit de juliol

Imatge actual de l'avinguda Costa Blanca / M. C,
de 1988. Aleshores, l’avinguda Costa Blanca tenia quatre carrils, dos per cada sentit; a més a més, no hi havia Tram, per si de cas algú no ho recorda, i la velocitat estava limitada a 60 km/h. Ara és a 30 km/h, em sembla, com correspon a una zona plenament urbana. Doncs la nit dita, que era dia 5, la Policia Local havia establert un control de velocitat i de sobte va passar un vehicle a 104 km/h, molt per damunt del límit.

Els agents el van interceptar i quan un dels policies, el bloc a la mà, es va dirigir a la finestra del conductor, va veure esbalaït que es tractava del Príncep Felip. L’agent el va saludar, va demanar la documentació i va posar la multa per excés de velocitat, tot això entre la total col·laboració de Felip de Borbó. Finalitzat el procés, el vehicle va marxar i els agents van retornar a la seua feina, comentant, supose, l’extraordinari fet que havien viscut, a pocs metres d’on està actualment el nostre institut.

Aquest fet és possible que hagués passat desapercebut, si no fos perquè va intervindre un periodista, Manolo Dopazo, redactor del Diario INFORMACION, que es va assabentar del fet i ho va publicar. Això va provocar un rebombori internacional i la reacció immediata de mitjans de comunicació nacionals i estrangers. Per què desapercebut? Perquè el llavors alcalde d’Alacant, José Luis Lassaleta, va tractar d’amagar l'esdeveniment, sembla que amb la finalitat de no causar un perjudici a la família reial. Així, va agafar la multa i la va enviar al palau de La Sarsuela, que la va pagar.

    Una vegada publicat el fet, la repercussió va ser galàctica i l’alcalde va estar obligat a donar explicacions força contundents, encara que la seua imatge no va resultar molt ben parada. Al contrari que amb els agents, que van actuar com tocava, i amb el Príncep, que va traure la documentació i va fer allò que els policies li van demanar. Tot apunta que mentre tramitaven el procés, va arribar el cotxe dels guardaespatlles, que havia quedat una mica distanciat.

Felipe VI / W. Commons

Ara fa nou anys, en abril del 2015, l’actual rei Felip VI va reconéixer el fet durant una visita a la Direcció General de Trànsit (DGT), que va ocórrer quan tenia vint anys. En aquell temps, estava a l’Exèrcit de l’Aire a San Javier i tenia un Seat Eivissa que el seu pare, el rei Joan Carles, li havia regalat amb motiu de complir 18 anys. Aquest turisme, tunejat i amb un motor d’1,5 litres amb injecció electrònica, es va restaurar en 2015 i es pot visitar actualment al museu de vehicles històrics de Seat. Aquestes informacions sobre el vehicle s’han llegit molt recentment, per causa que la infanta Leonor haja complit els díhuit anys i s’ha especulat sobre que aquesta podria rebre el referit cotxe com a obsequi, la qual cosa no sembla probable.

Mai es va confirmar que aquest fora el vehicle de la sanció, encara que és probable, o si el príncep en conduïa un altre.

Un episodi històric de la Platja de Sant Joan que segur gran part dels meus alumnes descobriran amb curiositat.


N. B. 1. Aquest text no hauria sigut possible sense la feina de Manuel Dopazo, que no deixava de petja a l’alcalde i a l’Ajuntament d’Alacant en general, amb una remarcable carrera professional, com s’ha comprovat en aquest cas, que va suposar una exclusiva molt important.


2. En aquest enllaç hi ha imatges del Seat Eivissa del Príncep.

https://www.autopista.es/el-seat-ibiza-del-rey-felipe-vi_28363_113/3860228.html


3. Ningú està lliure de pecat, com més o menys diu la Bíblia: la policia de trànsit francesa em va sancionar a l’entrada de Toulouse per un excés de velocitat, reduït, però per damunt del límit en qualsevol cas. També la vaig abonar.

miércoles, 29 de mayo de 2024

UNA IMATGE BEN CARREGADA DE RECORDS

Dissabte, tot arribant al Casal, vaig recordar un vell acudit que havia patentat anys enrere: “He vist uns quants de la Llana. Uns quants? Sí, dos o tres-cents”… L’origen estava el dia de Sant Jordi a la tarda, un poc abans de les cinc, quan pujava

Foto de la votació (publicada per Aramultimèdia)
per País Valencià cap al diari i mirava cap al carrer Santa Anna. Un núvol de xiquets, groc-i-rojos, llençava piules, mentre els pares, imagine, assaborien el café o remataven el dinar.

            Aquesta era la imatge dels encontorns del Casal de Sant Jordi. Gent i més gent de la Llana, que havia decidit, com jo mateix, exercir el seu dret al vot en l’Associació Sant Jordi. Mai ho havia fet i tampoc sé ara mateix si repetiré, però va ser tota una experiència, que em va permetre retrobar molta gent coneguda, en uns casos amics i en altres, gent que va col·laborar amb la meua feina, perquè jo era cronista fester… Uf! Tempus fugit!

            Precisament d’açò volia parlar, perquè algú de l’Associació va fer fotos en el mateix moment

Imatge de les cues de la votació / Foto: M. C.
que jo esperava el meu torn i les va difondre, fins i tot cap als mitjans de comunicació. Tothom es va assabentar del meu acte simbòlic. Al marge de tot, es tracta d’una imatge molt especial perquè hi figura el president Juanjo Olcina, que acaba demà i a qui vaig entrevistar quan faltaven dos hores perquè fora escollit. Ho vam recordar. Huit anys al capdavant del vaixell, pandèmia inclosa!

            També hi està l’antic vicepresident primer Paco Campos, en companyia de Jorge Alentado i José Jorge Montava, més cap al fons. De tots tres tinc un gran record, per les batalles viscudes i compartides. I en l’altra taula, Juan Quiñonero, que igualment va ser directiu de pes en una època.

            Una imatge espontània, inesperada, que veritablement resulta satisfactòria!

sábado, 25 de mayo de 2024

POEMA D'AVANTGUARDA

En l'etapa final del curs, a les classes de 4t ESO de l'IES Playa de San Juan estem immersos en les Avantguardes, un moviment cultural original, que va concloure amb el surrealisme i tot el que aquesta evolució ha significat per a la història de la cultura i les arts en general.

    Entre altres activitats, en Llengua valenciana i literatura hem preparat variacions d'un poema futurista de començaments del segle XX, amb la col·laboració de diferents alumnes. Quan és possible, jo mateix faig la meua activitat, encara que siga per allò de donar exemple. I ahir vaig poder.

    Ara us deixe el meu primer poema avantguardista. No són moltes variacions per un coixí, com es deia al teatre, sinó amb el que podríem dir l'actualitat futurista. He pensat que un bon títol està configurat pels darrers dos versos: La pantalla mata les il·lusions de la vida.

I , per concloure, una altra activitat de classe: descobrir el surrealisme lingüístic, de la mà d'una original, particular i característica intervenció de Salvador Dalí. La veritat és que vam passar una bona estona amb el comentari!

https://www.youtube.com/watch?v=_dK6DXSkJHc


martes, 7 de mayo de 2024

EN QUALSEVOL LLOC ANOMENAT GUERRA

Aquest és un títol ambivalent: tant servei per a descriure un lloc on hi ha batalles com per a la redacció d’un diari o un mitjà de comunicació qualsevol. Zona de guerra. Així ho veig després de la lectura d’En un lloc anomenat guerra, de Jordi Sierra i Fabra, un escriptor polifacètic, amb tants o més llibres que el meu benvolgut Isaac Asimov, que tracten de temes molt diversos. De fet, el primer que em ve al cap és Pink floyd, viaje al sonido, que va publicar el 1976 i que vaig llegir a l’època (era i encara l'és, en certa manera, el meu grup favorit).

El títol fa referència a la tasca

dels corresponsals de guerra, els periodistes que van allà on cauen les bombes per poder contar-ho al món i, com explica l’autor, de vegades és l’única veu més o menys imparcial que es pot aconseguir dels conflictes. Ara ens ve al cap Gaza, perquè està cada dia a les notícies, però abans ha sigut Ucraïna, Txetxènia, l’antiga Iugoslàvia, Ruanda i Beirut; és aquesta última la que més m’ha recordat el llibre, per la diversitat d’interessos i combatents. Conflictes que marquen.

Ens trobem amb un periodista jove, Nèstor, que passa per un moment personal molt delicat -el llibre ho explica amb detall- i el director del diari en què treballa -el cap, el patró, el monstre, diria jo- l’envia a l’epicentre d’un conflicte, sense saber-ne res del país, ni de la llengua, les dificultats, etc. Allí va, coneix un periodista veterà, troba un ajudant del país que sap espanyol, s’instal·la i comença a fer cròniques.

El llibre planteja la impossibilitat de viure un conflicte amb morts al costat i mantindre’s distant: s’acaba apostant per les persones, encara que aquestes tenen una moral distinta perquè sols hi ha un objectiu: sobreviure. El periodista arriba i marxa, però la gent roman. Jordi Sierra esquinça diferents conflictes morals al voltant de les guerres i la concepció que en tenim des del primer món.

En segon lloc, està la qüestió

Jordi Sierra / Viquipèdia Commons
periodística, que pense explicar als meus alumnes. El redactor o l’enviat especial és un professional que busca notícies i les publica, com un altre ven cotxes i un tercer dissenya cases. El problema està, com li passa Nèstor, en què un es treballa un tema, obté una notícia important, de vegades exclusiva, però el cap mai en té prou: en vol més. Una millor encara per a l’endemà. I així dia rere dia. Any rere any. No hi ha excuses que valguen. Si no ho aconsegueixes eres un inútil, cosa que de vegades t’ho diuen més o menys directament, o el que es pitjor, tu arribes a pensar-ho, la qual cosa enfonsa l’autoestima.

Normalment, aconselle als meus alumnes que no estudien periodisme, però no sempre arribe a l’objectiu, la qual cosa és completament respectable. Jo, si haguera de recomençar, no ho faria, i menys ara que els salaris són d’acudit dolent -és a dir, com els meus, ha, ha, ha- i la tensió màxima, perquè els negocies no marxen com desitjarien els consells d’administració, i això repercuteix en l’ambient laboral. Només cal donar un cop d’ull a la llista de persones que han deixat el Diario INFORMACION, més o menys voluntàriament els darrers anys.

Quina tristor.

Com m’havien avançat els companys, profes de Valencià de l’IES Playa San Juan, el llibre està molt ben escrit, encara que la temàtica no em resulta especialment agradable. Això és una opinió personal: m’agraden uns temes i altres no tant o gens. M’han resultat atractives, en canvi, les reflexions de l’autor molt senyades!


Mario Candela / Maig 2024 / IES Playa San Juan / Dep. Llengua i Literatura Valenciana.

miércoles, 1 de mayo de 2024

SABRINA: QUAN ALCOI REBIA ESTRELLES

És trist, però de vegades ensopegues amb detalls, notícies, que et fan recordar que temps enrere Alcoi era una capital, una ciutat important, almenys pel que fa a espectacles i esdeveniments de primera divisió i no sols futbolera! Ara, som la ciutat dels ponts, del modernisme, de la Cavalcada dels Reis Mags, dels Moros i Cristians, però des d’aquell dia en què Serrat i Sabina van actuar el 2012, no hem tornat a tindre un espectacle musical d’alt nivell, de titular de premsa, diria. En aquest aspecte, ja no som una capital, com passava, per exemple, en el temps on gaudirem del Mediàtic o de multitud d’actuacions en sales de festes, teatres i fins i tot al camp del Collao. A Alcoi hi venia tothom.

Sabrina Salerno / C. Commons
Ara, la llista de celebritats és més aïna reduïda o inexistent, encara que la programació cultural i artística és permanent, amb activitats gairebé cada dia*.

Antigament, les coses eren diferents, com he explicat. I per què ara aquest comentari? Doncs, perquè recentment el meu cosí iberut José Luis Bordera Rodes m’ha passat les pàgines del Diari INFORMACION amb la crònica del concert de Sabrina, amb erra afegida, que vaig escriure jo mateix i que inclou fotos de Rafa Arjones. Quan? El dijous 28 de gener de 1988? On? En la sala Moon Light d’Alcoi (que, per cert, estan arreglant aquestes setmanes, almenys pel que fa a la façana). Per què? Perquè la propietat de la sala la va contractar, en un esdeveniment únic en la província d’Alacant i a més a més, al moment propici, en el punt àlgid de l’artista.

Sabrina Salerno era una cantant més, amb notable popularitat entre gent molt jove, especialment els xiquets, per cançons com Boys, boys, boys, que es va convertir en una icona de l'espectacle perquè en un concert se li va escapar un pit, més o menys intencionadament. De sobte, era un mite, una referència diària dels mitjans de comunicació, que se la rifaven, com es diu en argot. I el Moon Light la va contractar. Notícia bomba perquè era l’únic concert per aquesta part de la península.

Era un dijous a la mitjanit, encara que

es va demorar, segurament perquè les 800 persones que hi van acudir no cobrien els costos del concert… a la 1.15 de la matinada i entre els xiulits del públic, ja desesperat, Sabrina va aparéixer i va pujar a l’escenari. Tot apunta al fet que acabava de cobrar el que li pertocava. Algú va dir a casa que si el concert s’hagués fet a les 7 de la vesprada en el poliesportiu, hi haguera hagut un milió de xiquets… i benefici, segur.

Sabrina tenia un gran equip de seguretat, però els fans es van poder apropar quan l’artista va anar a la part de davant de l’escenari, fent els moviments sensuals que la caracteritzaven. Va cantar els seus temes i el públic va eixir satisfet. L’entrada, com ha recordat José Luis Bordera, costava 3.000 pessetes, un dineral en aquell temps, que moltes persones joves van poder aportar mitjançant les estrenes de Nadal. Ah! Un detall important: tot el públic eren xics; la presència de fèmines va ser testimonial.

Han passat més de trenta-sis anys i les pàgines del diari semblen d’una altra vida, però compleixen la seua funció de testimoni d’un temps, d’una època, d’un esdeveniment important. Sabrina va passar: va vindre per carretera, va sopar a la Venta del Pilar, va fer el concert i va tornar al cotxe: al matí tenia una entrevista rellevant a Barcelona… i el 1988 les carreteres no eren com ara!


* Si algú vol analitzar la situació contemporània pot donar un cop d'ull a la programació Viu l'estiu 2023, que tenia un indubtable interés i qualitat, i preguntar-se quantes persones de Múrcia, Salamanca o Almeria van vindre a Alcoi a gaudir dels espectacles (ah!, no val incloure la família).