R. és la inicial del nom hipotètic d'una alcoiana, una brava alcoiana, de mitjana edat -o siga, jove-, valenta, lluitadora. En la flor de la vida. Una bona situació familiar i la hipoteca acabada de pagar. Satisfeta. Amb plenitud d'energia, encara que la bonança mai és perfecta perquè tots tenim tecles, siga de salut, nostra, o de familiars o amics; de feina, econòmiques... La llista pot ser llarga.
Tot li anava de pel·lícula a R., de categoria com diu Tirisiti, encara que la llet no li parava molt bé; un fet menor, de simples molèsties, sense gens d’importància aparent, per la qual cosa un dia com tants altres ho va explicar a cal metge. Semblava quelcom banal, encara que es va decidir una visita a l'especialista de les parts baixes, com ho anomenaven les nostres iaies.
El procés va ser ràpid. I el diagnòstic, terrible. El que ningú volem: dos invasors de gran dimensió, amb una voracitat insaciable, definitiva, d'aquella que no para fins al final.
Al maquinari de la sanitat pública pot costar-li arrancar, però una vegada llançat és implacable. Amb el diagnòstic en la mà, de seguida la químio, la ràdio, els tractaments hormonals i altres coses que puc haver oblidat o no he conegut. I no corren, sinó volen. Tinc uns quants casos pels voltants ara per ara, malauradament, i comprenc la terminologia, macabra de vegades.
I això és un calvari. Mai no ho havia sentit contar com ho ha fet R. "Jo ja conec l'infern", perquè hi ha anat una vegada i una altra, amb els tractaments i l'impacte demolidor que suposen sobre el cos i també
sobre l’esperit. És com la sorpresa del soldat que rep un tret enmig la batalla: mai de la vida no ho espera. Cap persona desitja la sort del càncer. Els francesos no acostumen a dir "merde", amb e al final; prefereixen llançar "t'envie a la paraula de cinc lletres". Podríem patentar-ho nosaltres, amb una lletra de més, com a eufemisme d'aquesta maleïda paraula.
El monument de Cervantes, ara renovat
Anar a l'infern i tornar.
El camí de Dant o del disc de Vangelis que he sentit aquests dies, Heaven and hell, però en la més crua realitat. Havia assistit en una ocasió al discurs d'un veterà metge de família que havia patit la quimioteràpia als seus ossos i que somniava en cridar tots els malalts que hi havia enviat durant dècades. "Vosté vaja tranquil. Passarà uns dies dolents, tindrà molèsties... i res més". El pobre doctor havia patit com mai hagués somniat i havia tingut seqüeles increïbles. “Fins i tot, se m'ha pelat el pito!”, comentava, sorneguer. Tristament, la major part dels antics malalts ja no estaven en condicions de rebre les sinceres disculpes.
Aquesta dona ha anat a l'infern i ha tornat, una setmana sí i l'altra també. Aquesta última no ha estat una excepció. Conéixer l'infern vol dir exactament patir com ho explica la Bíblia, és a dir, patir el castic etern. I en aquest cas no val dir em portaré bé i aniré en direcció contrària. No està en el programa.
La meua idea era tancar ací el relat -l'estremidor relat-, però el destí em va portar a saludar una amiga professora que deixa de costat circumstancialment
el calvari laboral i de les oposicions i els canvia per una químio. Com si res. Sembla que la cosa funciona i no és ni de lluny el tractament que hem esmentat abans, però no deixa de ser la maleïda paraula i la fotuda quimioteràpia, encara que més lleugera. “Dios aprieta pero no ahoga”, diu la dita... Ni de lluny... “Ahoga, pero bien”.
Inscripció/homenatge al carrer El tap
I a cavall de Nadal, Z., una xica al zenit de la maduresa, però també encara jove, va assolir la desitjada plenitud laboral... i no va viure per a contar-ho... Ni un dia, ni arribar a la casa, ni la previsible i merescuda ampolla de xampany de luxe. Vaig compartir circumstancialment el trist dol, que acompanyava el meu personal, més corrent, de la vida, encara que no per això menys trist.
A més a més, en la vida havia viscut un Nadal i arrencada d’any amb tants obituaris. De gent jove, de gent major, de tragèdies, de la paraula maleïda que hem esmentat, d'un exalcalde del veïnat... Uf. Confiem en la primavera, encara que no tinc excessives esperances.
Podria continuar, però millor parar i reflexionar una mica, sobretot abans de queixar-se dels maldecaps del dia a dia, del trànsit, de qualsevol cosa banal. Açò són maldecaps, la resta... Ni de lluny.
