lunes, 16 de febrero de 2026

ANAR A L’INFERN I TORNAR-HI CADA SETMANA

R. és la inicial del nom hipotètic d'una alcoiana, una brava alcoiana, de mitjana edat -o siga, jove-, valenta, lluitadora. En la flor de la vida. Una bona situació familiar i la hipoteca acabada de pagar. Satisfeta. Amb plenitud d'energia, encara que la bonança mai és perfecta perquè tots tenim tecles, siga de salut, nostra, o de familiars o amics; de feina, econòmiques... La llista pot ser llarga.

Tot li anava de pel·lícula a R., de categoria com diu Tirisiti, encara que la llet no li parava molt bé; un fet menor, de simples molèsties, sense gens d’importància aparent, per la qual cosa un dia com tants altres ho va explicar a cal metge. Semblava quelcom banal, encara que es va decidir una visita a l'especialista de les parts baixes, com ho anomenaven les nostres iaies.

El procés va ser ràpid. I el diagnòstic, terrible. El que ningú volem: dos invasors de gran dimensió, amb una voracitat insaciable, definitiva, d'aquella que no para fins al final.

    Al maquinari de la sanitat pública pot costar-li arrancar, però una vegada llançat és implacable. Amb el diagnòstic en la mà, de seguida la químio, la ràdio, els tractaments hormonals i altres coses que puc haver oblidat o no he conegut. I no corren, sinó volen. Tinc uns quants casos pels voltants ara per ara, malauradament, i comprenc la terminologia, macabra de vegades.

I això és un calvari. Mai no ho havia sentit contar com ho ha fet R. "Jo ja conec l'infern", perquè hi ha anat una vegada i una altra, amb els tractaments i l'impacte demolidor que suposen sobre el cos i també

El monument de Cervantes, ara renovat
sobre l’esperit. És com la sorpresa del soldat que rep un tret enmig la batalla: mai de la vida no ho espera. Cap persona desitja la sort del càncer. Els francesos no acostumen a dir "
merde", amb e al final; prefereixen llançar "t'envie a la paraula de cinc lletres". Podríem patentar-ho nosaltres, amb una lletra de més, com a eufemisme d'aquesta maleïda paraula.

Anar a l'infern i tornar.

El camí de Dant o del disc de Vangelis que he sentit aquests dies, Heaven and hell, però en la més crua realitat. Havia assistit en una ocasió al discurs d'un veterà metge de família que havia patit la quimioteràpia als seus ossos i que somniava en cridar tots els malalts que hi havia enviat durant dècades. "Vosté vaja tranquil. Passarà uns dies dolents, tindrà molèsties... i res més". El pobre doctor havia patit com mai hagués somniat i havia tingut seqüeles increïbles. “Fins i tot, se m'ha pelat el pito!”, comentava, sorneguer. Tristament, la major part dels antics malalts ja no estaven en condicions de rebre les sinceres disculpes.

Aquesta dona ha anat a l'infern i ha tornat, una setmana sí i l'altra també. Aquesta última no ha estat una excepció. Conéixer l'infern vol dir exactament patir com ho explica la Bíblia, és a dir, patir el castic etern. I en aquest cas no val dir em portaré bé i aniré en direcció contrària. No està en el programa.


La meua idea era tancar ací el relat -l'estremidor relat-, però el destí em va portar a saludar una amiga professora que deixa de costat circumstancialment

Inscripció/homenatge al carrer El tap
el calvari laboral i de les oposicions i els canvia per una químio. Com si res. Sembla que la cosa funciona i no és ni de lluny el tractament que hem esmentat abans, però no deixa de ser la maleïda paraula i la fotuda quimioteràpia, encara que més lleugera. “Dios aprieta pero no ahoga”, diu la dita... Ni de lluny... “Ahoga, pero bien”.


I a cavall de Nadal, Z., una xica al zenit de la maduresa, però també encara jove, va assolir la desitjada plenitud laboral... i no va viure per a contar-ho... Ni un dia, ni arribar a la casa, ni la previsible i merescuda ampolla de xampany de luxe. Vaig compartir circumstancialment el trist dol, que acompanyava el meu personal, més corrent, de la vida, encara que no per això menys trist.


A més a més, en la vida havia viscut un Nadal i arrencada d’any amb tants obituaris. De gent jove, de gent major, de tragèdies, de la paraula maleïda que hem esmentat, d'un exalcalde del veïnat... Uf. Confiem en la primavera, encara que no tinc excessives esperances.

Podria continuar, però millor parar i reflexionar una mica, sobretot abans de queixar-se dels maldecaps del dia a dia, del trànsit, de qualsevol cosa banal. Açò són maldecaps, la resta... Ni de lluny.


sábado, 14 de febrero de 2026

UN ALCOIÀ EN LA CORT DE LA REINA POLGAR

Imagine que és la moda. Els escacs

Ricardo Calvo Mínguez
i les dones. Primer va arribar Gambit de dama, amb una eixerida xicona, més endavant adulta complicada, que hi jugava com ningú. La vaig veure sencera un parell de vegades per la convalescència del dur COVID-19 i em vaig enganxar; a més a més, pel poc que es veia a les partides, recordava Bobby Fischer.

Era una sèrie crua, que aborda els problemes de la vida i les drogaddiccions, fins i tot en el món dels xiquets. Per això vaig ser prudent a l’hora de tractar-la en les tutories de Secundària. Ah! I vaig continuar amb la novel·la -Le jeu de la dame, de Walter Tevis- que us recomane vivament.

Ara, ens retrobem a la mateixa cadena -o siga, Netflix-, en aquest cas amb un documental al voltant de Judith Polgar, la veritable diva dels escacs. En realitat, al principi va del pare i de les tres germanes Polgar, que van ser educades a casa i encaminades al món dels escacs. Totes tres van assolir gran nivell, però Judith es va convertir en el mite. Doncs, el documental arranca així i continua amb la carrera solitària, fins que es va convertir en la persona més jove en obtenir el títol de Gran mestre internacional.

El documental és profund

i ens trasllada a qüestions com la manera d’educar als fills i el treball dels menors, així com a les relacions amb la gent coneguda. De Fischer no cal parlar: es presenta un vídeo on clarament diu que les dones són menys intel·ligents que els hòmens, la qual cosa el desqualifica bastant, a parer meu, però també elimina carisma al mite
Kasparov. L’alcoià Ricardo Calvo, mestre internacional i destacat personatge del món dels escacs, va ser col·laborador directe de Garri Kimovich, però als últims temps ja no parlava igual: alguna cosa contava que no el deixava en bon lloc. A més a més, la primera partida amb Polgar és força contundent: com es pot abusar d’un jugador novell, més encara si és una xica jove i espantada.

Per això us aconselle el documental, però també perquè té un interés històric indubtable: en la part final hi ha dos imatges de Judith Polgar al mític torneig de Linares i al seu costat, Ricardo Calvo en persona. Em vaig emocionar, molt més encara quan l’amic Pepe Blanes em va confirmar la impressió inicial. Tota una descoberta, vint-i-quatre anys després de la seua prematura desaparició.

En l’obertura de l'olimpíada de 1988, on les germanes Polgar van triomfar davant del món,
el president de la Federació internacional
Florencio Campomanes va fer el discurs de benvinguda; és el mandatari que va declarar a Calvo “persona non grata” per la seua tasca d’oposició. A més a més, el mateix Calvo em va explicar que la vespra de la històrica partida contra Korchnoi en l’olimpíada de l’Havana de 1966, Espanya es va enfrontar contra Filipines i a l’alcoià li va tocar… Campomanes!

viernes, 6 de febrero de 2026

ANIMALS QUE CAUEN DEL CEL O ELS TACS D'IGUANA

Les notícies d'animals acostumen a ser divertides, en general per la ingenuïtat que aporten, o per la fera ferotge, com el matrimoni alemany que va baixar del cotxe en un parc salvatge d'Alacant per acaronar els tigres... En el cementeri estaran pensant al voltant del fet, imagine. A banda, estan les curiositats, que de vegades coincideixen.

En un cas, perquè un gat va

Forat deixat pel gat al parabrisa
travessar el parabrisa d’un cotxe i va aterrar al seient del copilot, mort evidentment. Les indagacions posteriors van concloure un fet sorprenent: una àguila havia agafat el gat de terra i s'havia envolat, però el felí, emprenyat, es va soltar i va caure... Dintre del vehicle. A la conductora no li faltava l’humor, perquè va cridar els serveis d’emergència: “No em creuran mai”. Aquest episodi es va produir al parc nacional de Great Smoky Mountains, en l’estat nord-americà de Carolina del Nord.

L'hivern en curs està resultant especialment dur, encara que a dir de molta gent és mentida que hi haja canvi climàtic. Als EUA hi pensen sovint, però fa pocs dies en localitats de Florida com Orlando van arribar-hi a quatre sota zero, a la qual cosa ni els habitants ni la natura estan acostumats. Com si passés a Benidorm, podríem dir.

Ni tampoc ho estan les iguanes,

Iguanes congelades
encara que són de sang freda, em sembla, perquè han acabat per congelar-se i caure a terra des dels arbres. Per causa que són una espècie invasora o depredadora, les autoritats han aprofitat l'oportunitat per a fer una eutanàsia col·lectiva... Coses que passen, encara que el canvi climàtic siga un invent dels demòcrates, que per aquelles terres és sinònim del nacional “roig”.

Ah! He llegit que en Puerto Rico els gossos vagarívols es mengen les iguanes, encara que sembla que aquests rèptils poden ser transmissors de la salmonel·la.


Font: diari La Dépêche.

Fotos: North Caroline Highway / Christopher Martin


P D. Amb posterioritat he llegit al mateix diari que un youtuber ha decidit arofitar les iguanes i ha creat tacs d'iguana... Les opinions semblen dispars... Per si n'esteu interessats en el tast!


jueves, 5 de febrero de 2026

AN AUTHENTIC WALKING DEAD / UN AUTÈNTIC MORT VIVENT

I read a long time ago that The Walking Dead was a fantastic TV series. I really remembered I saw some episodes and it was good, but I didn't like it very much. I prefer other topics when watching TV.

However, life is more real than

the TV world, and recently in Thailand there was an authentic walking dead, because a forty-eight year-old man came back to his home although he was buried fifteen days earlier.

Thai police found a deceased man, but they made a mistake in the identification. The unfortunate family accompanied the body to the cemetery where later the man was buried.

Fifteen days later, the deceased returned home, to the astonishment of the family. They couldn't believe their eyes. The man's mother fainted.

At least, an authentic walking dead!


Source: La Dépêche newspaper

Un autèntic mort vivent

Vaig llegir fa molt de temps que The Walking Dead era una esplèndida sèrie de televisió. Recorde que vaig veure alguns episodis i que estava bé, però no em va omplir el cor. Preferisc altres temes quan veig la televisió.

Tanmateix, la vida és més real que el món televisiu, i recentment a Tailàndia hi va haver un autèntic mort vivent, perquè un home de quaranta-vuit anys va tornar a casa seua tot i que havia sigut soterrat quinze dies abans.

La policia tailandesa havia trobat un home mort, però es va equivocar en la identificació. La desafortunada família va acompanyar el cos fins al cementiri, on posteriorment l’home va ser soterrat.

Quinze dies després, el difunt va tornar a casa, per a l’estupefacció de la família. No es podien creure el que veien. La mare de l’home es va desmaiar.

Al cap i a la fi, un autèntic mort vivent!

Font: Diari La Dépêche
Foto: Viquipèdia Commons

lunes, 12 de enero de 2026

MÚSICA INTEMPORAL

Mig segle, mig segle. Aquest 2026

comença amb commemoracions veritablement interessants, des d'una perspectiva musical, amb la coincidència que han transcorregut cinquanta anys. Sí, com sona. Sembla que va ser ahir, però tota una vida ha quedat enrere.

De fet, des de fa unes setmanes hi ha obres al local de l'antic El Búho, la primera discoteca d'Alcoi i de molts quilòmetres més enllà, on encara es pot veure

algun indici d'allò que vam gaudir al seu temps, l'època de Travolta i la febre de dissabte a la nit, de Donna Summer i tanta gent més.

Precisament, a finals del 25 un disc imprescindible arribava a aquesta efemèride.

Ni més ni menys que Wish you were here, de Pink Floyd. Tothom és devot de Dark face of the moon; tanmateix que per a mi, l'entrada del disc de la portada de l'home en flames, amb el teclat de Rick Wright, va ser i és encara el súmmum. El LP, que per descomptat conserve, està fet pols. Ahir tarda la vaig sentir… i també en el moment present, mentre corregeix el text.

Ara, una altra joia - Desirée, de Bob Dylan- fa les bodes d'or. Un disc que vaig descobrir per la discotequera Hurricane, però que té cinc o sis perles més

amagades, com O Sister, Isis o Sara. Mai he estat un especial admirador de Dylan, més enllà de Blowing in the wind o la de les portes de l'infern, però aquest disc em va colpejar fort abans i ara. Per cert, la de Blowing li la feia posar a Lluís Pérez, locutor de Ràdio Alcoi, quan treballava en estiu... I també Me colé en una fiesta, de Mecano. Joventut!

En tercer lloc, Gener del 76, el disc de Llach que va arribar al zenit només morir el cabdill. Les versions de La gallineta o L'estaca, entre la passió desenfrenada del públic, el fan únic, musical, políticament i també històrica. Tot i això, Llach sempre serà per a mi sinònim del Viatge a Itaca, que repeteix sovint. Igualment ahir!

I per concloure sense fer una

tesi doctoral, aquests dies fa cinc dècades que l'ELO, és a dir Electric light orchestra va aconseguir el seu primer gran èxit internacional, Evil woman, del LP Face the music. No va ser number one, però es va col·locar molt bé als països anglosaxons i va obrir el camí a posteriors obres d'art d'aquest grup de rock simfònic.*

jueves, 1 de enero de 2026

FRED, CURSA FESTIVA I SOROLL INHUMÀ

Poques paraules sintetitzen

el canvi d’any en Alcoi. El fred amb calamarsa aquest primer matí de 2026: els cotxes de La Beniata estaven glaçats, com la vegetació al voltant del poliesportiu, res que els guants i la bufanda no deixe de costat.

A banda, el 31, a la tarda, la Sant Silvestre, un clàssic del programa alcoià, amb disfresses, bon humor, esport i algunes costeres que no desmereixerien en el Tour de França.

I tot el dia, soroll. Un

terrabastall inhumà en la plaça d’Espanya, que va tindre seqüeles entre persones que hi anàrem (jo mateix en soc un). Desconec si el grup o el DJ era millor o pitjor, si les cançons eren bones o dolentes, el que sí que puc dir és que l’estrèpit era inaguantable, desmesurat… Perillós? I el que escriu ha viscut més de trenta alardos treballant al Cantó del pinyó, i que alguna
cosa en sap de brogit.

A la tarda hi tornarem per la referida cursa, però férem mitja volta per la Casa de la Cultura, on ja arribava l’esgarrifador aldarull.

Qui ho ha impulsat i permés

segur que no ha pensat en la gent que poguera estar pels voltants o que residisca en la plaça, i sorprén perquè als Moros i Cristians ja s’han pres mesures per a evitar les músiques aclaparadores pel centre.

Targeta vermella, sense cap dubte.