LA DOBLE CARA DE VALÈNCIA

València, la capital del Regne,

cap i casal, ciutat fallera i també de nodrida activitat cultural. Igualment, la ciutat a la vora de la Dana, terrible paraula que hem aprés a força de cadàvers. Encara es poden veure les calamitats al voltant de la ciutat. I, a dintre, una altra sorpresa, la demolició de La Fe, el gran hospital d’una bona part d’Espanya, un edifici paquidèrmic, que millor fer desaparéixer. Una cosa així caldria pensar en Alcoi per als jutjats d’Al-Azraq, un immoble completament inutilitzable, amb un cúmul de petits despatxos, amb graons per tot arreu: millor la piqueta i repensar l’espai o deixar-hi el solar.

No ens agrada circular per

València, per la qual cosa pensàvem arribar amb el Tram o en tren, però el primer està suspés per la tragèdia i el segon tarda una hora de Xàtiva a València. Una hora? Puc més o menys entendre la tardança a Alcoi, però aquest trajecte són 60 quilòmetres de terreny pla i despejat. Hem fet AVEs a tuti, però no som capaços d’habilitar un trajecte ràpid per a distàncies que milers de persones utilitzen cada dia? Un exemple: de Carcassonne a Toulouse hi ha un centenar de quilòmetres i el tren tarda una hora, pel cap baix.

Finalment, anàrem a València-Sud,

on vam poder aparcar a la porta, i amb el Tram, tranquil·lament i a molt baix cost, vam arribar a destinació. Sense angoixar-se, sense contaminar la capital… El que passa és que als voltants de l’esmentada estació encara es veu l’ombra del que va passar; hi romanen vehicles destrossats, línies de tren desaparegudes, muntanyes de fang ara sòlid, mentre la gent, el veïnat, tracta de recuperar una certa normalitat. Com que era dissabte, hi havia ciclistes, gent que corria…

L’objectiu principal era Bombas

Gens, un antic edifici industrial rehabilitat -una mena de Rodes, versió valenciana- on està disponible l’espectacle/mostra/exposició immersiva de Tutankamon, el meu personatge favorit, com bé saben els que han estat els meus alumnes. És una visita recomanable, perquè hi funciona: té espectacle, cultura i fins i tot et descobreix alguna cosa. Sempre passa. En aquest cas, que Howard Carter va rebre

un homenatge a Madrid poc després de la descoberta de la tomba. Tota una curiositat que desconeixia per complet.

Després, vam marxar cap a Nuevo Centro, que té parada de Tram, però abans vam donar un cop d’ull a la demolició de La Fe. Aquestes dos paraules i quatre lletres tenen un evident simbolisme per a nosaltres. La Fe era

i és sinònim d’atenció mèdica molt especialitzada i, també, de gravetat. Recorde que fa mig segle La Fe atenia les cardiopaties desesperades i hi havia una planta per a aquests malalts. Una vegada em van contar que quan

alguna persona d’aquestes anava a quiròfan, s’acomiadaven com si fos per sempre. Tenia una justificació: molts no hi tornaven. Era això: cirurgia de l’últim recurs.

Amb el Tram, ara abarrotat, vam tornar cap a València-Sud i després cap a Alcoi, sota una pluja ocasional, però amb trànsit bastant tranquil. L’experiència del matí intens també ens ha servit per a constatar que cal prendre les coses amb calma: et jubilen per algun motiu!

Ah! I vaig veure que a la publicitat dels autobusos urbans, València ha conservat l’accent. Menys és res!

Fotos: M. C. / A. M.

LES FOTOS DEL DIMONI

Si Stephen King va escriure d'un ordinador* que feia desaparéixer les coses -i les persones- en esborrar-les, R. L. Stine, el mestre del terror infantil i juvenil, va imaginar i contar la història d'una càmera de fotos que hi plasmava el futur, però un futur espantós. Una cosa així com de l'ordinador dels déus fins a la càmera de fotos del dimoni.

Una trama de xiquets/adolescents, a l'estil de Verano azul o Los cinco, però esgarrifosa, com normalment fa l'autor i amb final obert, o no tancat, com també li agrada a King.

Lectura a partir dels 9 anys,

encara que un adult pot gaudir-la, fins i tot un jubilat, com és el meu cas. De vegades cal utilitzar la literatura com això, com un mecanisme d'evasió, que també potser d'aprenentatge si ho fas en una llengua com és el francés.

Promet d'intentar-ho en anglés!

Stephen King. Word processor of the Gods. 1985.

R. L. Stine. Photos dangereuses. 1993.

* https://elblogdemarioc.blogspot.com/2025/01/stephen-king-words-of-hell.html

PURA NOSTÀLGIA

Aquest matí he tornat a l’Ajuntament (d’Alcoi, evidentment). Feia gairebé huit anys que no el trepitjava, almenys en l’anomenada “planta noble”. I ha sigut emotiu. Molts anys, més de 32, d’anar-hi cada dia, fins a dos o tres vegades; com que tenia l’oficina just enfront… Ni vint metres de porta a porta.

M’ha sorprés l’odorat del saló dels plenaris. No ha canviat gens ni mica. El mateix efluvi

Amb Toni Francés a l'Alcaldia d'Alcoi / D. M.

a fusta de qualitat, que a penes arribava a captar en els plenaris de set hores… quan Mestre, Rafael Moya i Pérez i Tomàs -alter ego de Josep Sou- se les soltaven en llatí culte. Després van vindre altres temps, on els discursos eren menys elitistes… Ara no sé com són, i confesse que tampoc tinc molt interés.

Havia quedat amb Toni Francés, a l’Alcaldia, com ho havíem fet temps enrere, i també amb Jordi Sedano, Miguel Peralta i Josep Sanus, sobretot amb aquest últim. Ens hem posat un poc al dia, hem xerrat de l’actualitat i cadascú ha continuat amb les seues tasques; les meues, poc concretes, per allò de la retirada.

He sortit amb nostàlgia i he ensopegat amb Sergi Rodriguez, amb qui vaig compartir un milió d’històries del dia a dia municipal i polític, mentre pensava en les esperes a l’antesala, per motius ben diferents, però on sempre retrobaves algú que et contava alguna cosa i podies escriure-la per al diari de l’endemà.

Això que he dit, pura nostàlgia d’un temps que ja roman molt llunyà!

NOTÍCIES D’IMPACTE (SENSE PARLAR DE TRUMP)

L’actualitat informativa ofereix cada dia notícies o episodis que fan ganes de llegir més i que ens permeten oblidar-nos de la realitat, en realitat força desagradable.

Avís, com el dels dos rombos en les

pel·lícules: no hi ha ni una notícia de Trump.

Per on començar? Què us sembla per Escòcia? Doncs, sí, està bé, perquè en la ciutat d’Inverness, sí, aquella esmentada a l’històric capítol de la sèrie Plats bruts on Joel Joan es queda mut i sense gàbia a l’escenari, amb la llança a la mà.

SUPOSATS FANTASMES EN INVERNESS*

Doncs en Inverness, uns xiquets havien anat a la casa dels seus iaios, que els havien allotjat en l’habitació d’invitats. Cada nit, els nens es queixaven pel soroll, el brunzit,

Imatge d'Inverness / V. Commons

de les abelles. No eren malsons, com pensaven els iaios o la por d’estar en una casa desconeguda. Com que les reclamacions dels infants anaven a més, una empresa especialitzada -la Loch Ness honey company, té gràcia el nom!- va intervindre i darrere el guix del sostre va localitzar tres colònies d’abelles, amb uns 180.000 pobladors en conjunt.

D’acord amb els tècnics, hi devien portar anys, fins l’arribada dels xiquets, que es queixaven amb tota la raó!

* Font: Diari La Dépêche, a partir d’una informació del Daily Mail.

UN MILIONARI DESPISTAT*

Aquest episodi, que el tenia emmagatzemat, va ocórrer a principis de mar de 2024, en la ciutat francesa de Saint-Étienne, més en concret en un bar: Le Purple Café.

En aquest lloc, un home de 30 anys va

El lloc on va ocórrer el fet

comprar un tiquet del joc El Milionari, el va obrir i va començar a pegar bots com un foll: havia guanyat el milió d’euros. Era el jack pot. Eufòric, l’home va marxar corrents… amb tanta pressa que va oblidar el tiquet en la barra. La cambrera, Myriam, el va guardar a la caixa forta del bar, tot fent broma d’agafar-lo i marxar disparada- fins que el guanyador hi va tornar, més pàl·lid que un difunt amb vint anys al taüt.

Moralitat: Primer cal assegurar el premi a la cartera…

* Font: Diari La Dépêche.

UN DIFUNT ABANS D’HORA*

Un home de 90 anys, Max Brunell, va rebre el passat abril un correu electrònic una mica estrany: l’hospital de la ciutat de Montpeller li va notificar la seua defunció i li pregava que passara a retirar els efectes personals.

L’afectat, que està ben viu -o ho estava aleshores-, va rebre la cosa amb humor. “Pensava que era una innocentada”, que en França se celebra l’1 d’abril. L’hospital li notificava que havia mort el 23 de desembre i, en concret, volia que els familiars recolliren els seus efectes personals.

Igualment, es va fer un obituari, que alguns amics van llegir amb sorpresa, per la qual cosa el presumpte difunt va haver de tranquil·litzar-los.

Per concloure, Max Brunell va descartar qualsevol reclamació, però va escriure a l’hospital i va informar de l’errada. Una errada mortal, podríem dir amb una mica d’humor negre.

* Font: diari Sudouest.

L’HOME QUE TENIA EL RÈCORD DE MULTES*.

El 24 d’abril de 2024, la policia belga

va fer un control rutinari de vehicles i va detectar que un conductor tenia multes pendents de pagament per valor de més de 6 milions d’euros. Un rècord.

No era cap broma (els francesos utilitzen els belgues per als acudits, com nosaltres els fem de Lepe). Els fets, dels que no es van difondre més detalls, van ocórrer al sud de la població de Limbourg.

* Font: Diari La Dépêche.

LES XIQUES S’APUNTEN A LA GUINNESS*

El Regne Unit va patir al voltant de Nadal una grossa escassesa de cervesa Guinness, la més famosa del món, per causa d’una campanya publicitària excessivament positiva.

La Guinness no arriba a tots / V. Commons

El pla de la companyia irlandesa era incentivar les dones joves a beure-la, la qual cosa va fer que les vendes augmentaren un 21%. “Impossible d’atendre tota la demanda”, va dir un portaveu de la productora.

L’objectiu inicial era eixir del món masculí al voltant del rugbi. Morir d’èxit. El que passa és que els britànics tenen el costum de beure la Guinness al pub en Nadal en família o entre amics, i en aquesta ocasió el consum ha estat limitat.

P D Imaginem que anem a la filà divendres al montepio i no hi ha café licor… O ens ofereixen una marca anònima…

* Font: Diari La Dépêche

Redacció, adaptació i traducció: M. Candela

LA LLEGENDA DE LA MESA FESTERA

Va ser efímera, tot just tres edicions,

Trillo i Sanus amb Anguita i León Grau, entre altres

però eficaç, perquè no sols va promocionar la Festa de Moros i Cristians d'Alcoi en l’epicentre de la vida política i administrativa espanyola, com és el Congrés dels Diputats, sinó que al mateix temps va facilitar la gestió d’assumptes concrets d’Alcoi, per exemple la caserna d’Els Alçamora, la pólvora de l'Alardo o la declaració d’utilitat pública de l’Associació de Sant Jordi. Tan sols la Festa era capaç de fer seure junts a personalitats tan dispars com Federico Trillo i Julio Anguita, sota la mirada de Juan Alberto Belloch.

La història de la Mesa Festera

Reportatge en la revista Tiempo, en novembre de 1996

té dades molt precises d'obertura i tancament. La primera va ser conseqüència de les Eleccions Generals de 1996, que van propiciar l’elecció del llavors alcalde d’Alcoi Josep Sanus com a diputat i de Federico Trillo com a president del Congrés, així com la continuïtat de Julio Anguita. Els dos últims estaven vinculats a la ciutat, mitjançant la Filà Mossàrabs i la Filà Chano, respectivament. La darrera data és senzilla de recordar: el canvi de govern de 2000, atés que els nous responsables municipals

El capità Palmer entrega un obsequi a Trillo

tenien altres idees en l’agenda.

Mentre va durar, la Mesa Festera portava els Moros i Cristians a Madrid un dia a l’any. Allí, en un restaurant a prop del Congrés, es congregaven representants de l’Ajuntament d’Alcoi, amb l’alcalde Sanus i el regidor delegat Amando Vilaplana, amb una representació de l’Associació de Sant Jordi, en l’època de Silvestre Vilaplana i Adolfo Seguí a la presidència, però també

Alcoians al Congrés, amb el president Adolfo Seguí

amb directius com Jordi Linares, Javier Matarredona, Roque Monllor o Rafael Botí i càrrecs, com el capità Realista Rafael Palmer, entre d’altres.

I a més a més, estava la representació del Congrés. Federico Trillo no se’n perdia una i ho passava d’allò més bé. De vegades he comentat en algun institut que Trillo era i és encara, supose, una persona política amb unes idees molt concretes i una gestió amb molta controvèrsia, però que era molt agradable de tracte. També em passava amb l’antic bisbe d’Alcalà, monsenyor Reig Pla, que va ser retor en Sant Mauro.

La Mesa, també amb Belloch i Pérez Ferré

Trillo estava vinculat als Mossàrabs/Gats, mitjançant el primer tro José Maria Vidal, de la mateixa manera que Julio Anguita, llavors cap suprem del Partit Comunista i després d’IU, ho estava a la Filà Chano, en aquest cast de la mà de Josep Albert Mestre.

Un altre que hi participava era Juan Alberto Belloch, jutge a Alcoi i més tard superministre de Felipe Gonzàlez. Antonio Revert, procurador de professió i president local de la UCD de vocació, relatava les converses gairebé diàries que tenia amb Belloch sobre actualitat política. Alberto Pérez Ferré, que era diputat per Alacant i alcoià d’origen, també hi va assistir de vegades, de la mateixa manera que Julio Padilla, diputat i president de la comissió de Justícia i Interior amb el govern d’Aznar.

Amb aquesta virolada colla,

Formació amb Ferré, Trillo, Anguita i Silvestre Vilaplana

no és sorprenent que als mitjans de comunicació nacionals els cridara l’atenció, com reflecteix una crònica de la revista Tiempo que guarda Rafael Botí. No era comú veure a Trillo i Anguita colze amb colze, amb fes i un somriure, amb Belloch al costat i algú més. Bon rotllo fester traslladat a la política. Tal vegada caldria recuperar la Mesa Festera, segur que milloraria l’ambient.

A banda, les fotos de l’època provoquen molta nostàlgia per la gent que hem perdut pel camí. Javier Matarredona, Silvestre Vilaplana, el referit Anguita, León Grau Mullor, reputat empresari i berberisc perpetu, van fer el seu paper en aquest esdeveniment. També es pot veure a Jordi Llinares, Roque Monllor, José Jorge Montava, Camilo Aracil,

Bon ambient amb el capità Palmer de cap

Miguel Juan Reig, etc.

Una part d’històrica de la Festa que es va tancar a partir de 2000, arran que el nou govern municipal de l’alcalde Miguel Peralta va donar impuls a altres iniciatives. En qualsevol cas, en un temps es va aconseguir que la Festa es promocionara i que any rere any acudiren a les Entrades persones de diversa condició, però sempre amb projecció exterior. El futbolista Carrasco, natural d’Alcoi, o el prestigiós estilista Llongueras formen part d’aquest apartat.

Caldria esperar molt de temps per a veure una cosa semblant, amb l’aparició sobtada i fugaç de Camilo Blanes/ Camilo Sesto, que va presenciar l’Himne i les Entrades en 2017. Que lluny queda també!

L’EDICIÓ EN SIBÈRIA I ALTRES MALDECAPS

En qualsevol esdeveniment rellevant sempre hi ha aspectes, matisos, que en el món periodístic són fonamentals, perquè donen sabor a una notícia o reportatge. En aquest cas, només el fet de veure junts personatges tan dispars deixa de costat la resta de qüestions. No obstant això,

Delegació alcoiana, en aquest cas en microbús

podem parlar d’autèntics maldecaps en el transcurs de la Mesa Festera.

Una edició es va celebrar en Sibèria. Sí, com sona. No és literal, però en una ocasió va haver-hi un malentés i en lloc d’un microbús s’havia llogat una furgoneta, en el sentit literal de la paraula. Travessar la Manxa de bon matí a 0 graus o menys sense protecció contra el fred i entrant l’aire per tots els racons, va ser una prova digna de mèrits suficients per a accedir directament al quadre d’honor de l’Associació de Sant Jordi!

Si mirem amb profunditat les fotos, veurem que s’hi fumava, als restaurants dic. Resulta xocant la gent amb la cigarreta o l’havà, tan vinculat històricament a la Diana, de la mateixa manera que en una antiga pel·lícula contemplar al metge tirant fum a la consulta ens deixa bocabadats.

Trillo n'era el responsable de la intendència; és a dir, de contractar el restaurant i córrer

Taula d'alcoians, amb tarifes "de Madrid"...

la veu de la celebració de l’acte. També es feia càrrec de la factura, una qüestió no menor, com es va poder constatar en una edició. L’Ajuntament, l’alcalde, conscient de la rendibilitat que l’acte tenia per a Alcoi, va decidir en una ocasió assumir les despeses. Mig milió de pessetes de l’època. Conta la llegenda que l’esglai va ser apoteòsic i que va ser necessari fer trigonometria aritmètica per a pagar, en incòmodes terminis. Evidentment. Sembla que les tarifes dels restaurants xic de Madrid no eren/són com les locals, ni de lluny.

FOTOS: Les fotografies utilitzades formen part dels arxius personals de l’exregidor Amando Vilaplana i de Rafael Botí, exdirectiu de l’Associació.