LA DOBLE CARA DE VALÈNCIA

València, la capital del Regne,

cap i casal, ciutat fallera i també de nodrida activitat cultural. Igualment, la ciutat a la vora de la Dana, terrible paraula que hem aprés a força de cadàvers. Encara es poden veure les calamitats al voltant de la ciutat. I, a dintre, una altra sorpresa, la demolició de La Fe, el gran hospital d’una bona part d’Espanya, un edifici paquidèrmic, que millor fer desaparéixer. Una cosa així caldria pensar en Alcoi per als jutjats d’Al-Azraq, un immoble completament inutilitzable, amb un cúmul de petits despatxos, amb graons per tot arreu: millor la piqueta i repensar l’espai o deixar-hi el solar.

No ens agrada circular per

València, per la qual cosa pensàvem arribar amb el Tram o en tren, però el primer està suspés per la tragèdia i el segon tarda una hora de Xàtiva a València. Una hora? Puc més o menys entendre la tardança a Alcoi, però aquest trajecte són 60 quilòmetres de terreny pla i despejat. Hem fet AVEs a tuti, però no som capaços d’habilitar un trajecte ràpid per a distàncies que milers de persones utilitzen cada dia? Un exemple: de Carcassonne a Toulouse hi ha un centenar de quilòmetres i el tren tarda una hora, pel cap baix.

Finalment, anàrem a València-Sud,

on vam poder aparcar a la porta, i amb el Tram, tranquil·lament i a molt baix cost, vam arribar a destinació. Sense angoixar-se, sense contaminar la capital… El que passa és que als voltants de l’esmentada estació encara es veu l’ombra del que va passar; hi romanen vehicles destrossats, línies de tren desaparegudes, muntanyes de fang ara sòlid, mentre la gent, el veïnat, tracta de recuperar una certa normalitat. Com que era dissabte, hi havia ciclistes, gent que corria…

L’objectiu principal era Bombas

Gens, un antic edifici industrial rehabilitat -una mena de Rodes, versió valenciana- on està disponible l’espectacle/mostra/exposició immersiva de Tutankamon, el meu personatge favorit, com bé saben els que han estat els meus alumnes. És una visita recomanable, perquè hi funciona: té espectacle, cultura i fins i tot et descobreix alguna cosa. Sempre passa. En aquest cas, que Howard Carter va rebre

un homenatge a Madrid poc després de la descoberta de la tomba. Tota una curiositat que desconeixia per complet.

Després, vam marxar cap a Nuevo Centro, que té parada de Tram, però abans vam donar un cop d’ull a la demolició de La Fe. Aquestes dos paraules i quatre lletres tenen un evident simbolisme per a nosaltres. La Fe era

i és sinònim d’atenció mèdica molt especialitzada i, també, de gravetat. Recorde que fa mig segle La Fe atenia les cardiopaties desesperades i hi havia una planta per a aquests malalts. Una vegada em van contar que quan

alguna persona d’aquestes anava a quiròfan, s’acomiadaven com si fos per sempre. Tenia una justificació: molts no hi tornaven. Era això: cirurgia de l’últim recurs.

Amb el Tram, ara abarrotat, vam tornar cap a València-Sud i després cap a Alcoi, sota una pluja ocasional, però amb trànsit bastant tranquil. L’experiència del matí intens també ens ha servit per a constatar que cal prendre les coses amb calma: et jubilen per algun motiu!

Ah! I vaig veure que a la publicitat dels autobusos urbans, València ha conservat l’accent. Menys és res!

Fotos: M. C. / A. M.