AIXÍ QUE PASSEN TRENTA ANYS

Els records són això, records, imatges, sensacions. Recorde que el dia del soterrament, al cementeri d'Alcoi, plovia i bastant. El batlle Sanus portava les cendres i estava Lorenzo Rubio, amb el paraigua en una mà i la gravadora en l'altra. Amb la barba semblava un gegant del senyor dels anells. I gent, molta gent, però la memòria no conserva detalls específics de l'acte. Evidentment, parle del soterrament d'Ovidi Montllor, que ara fa trenta anys. Quatre dies podríem dir!

    A les xarxes socials la figura

Muntatge de l'escultura el 8 de març de 2013

d'Ovidi és objecte de debat en aquests temps, la qual cosa no deixa de ser un xic o bastant dolorosa, però així és la vida contemporània. També es pot veure que els admiradors no l'han oblidat... ni els detractors, tampoc. Una cosa que m'ha cridat l'atenció els darrers temps és la pervivència de la música. Ha passat mig segle i la seua música es gaudeix millor que mai, la qual cosa també arriba amb la de Camilo Sesto*. Coses de la vida: tots dos han acabat soterrats molt a prop l'un de l'altre.

* Supose que m'he fet major. Alaska em sorprenia com a artista, però la música no em deia res. Ara se sent millor. Hauré de tastar què ha passat amb el Julio Iglesias...