LA TRAGÈDIA DEL TREN: EL NADAL DE 1922

Aquests dies els mitjans de comunicació han assenyalat la solidaritat del poble d'Adamuz amb els afectats per la tragèdia ferroviària. Ho va destacar dissabte Quique Ruiz a la seua columna en Alicante Plaza* i de seguida vaig pensar amb la gent d'Ontinyent i el desastre del comboi de soldats del Nadal de 1922. La gent de la Vall d'Albaida es va mobilitzar per ajudar en allò que era possible, un fet que va reconéixer el rei Alfons XIII dos anys més tard. Ha passat més d'un segle, però les concomitàncies són increïbles.

El Nadal del 22: la tragèdia del tren*

Panteó de les víctimes al cementeri / A.V.

La catàstrofe ferroviària del Regiment
Biscaia 21, la tarda del 22 de desembre de 1922, ara fa 100 anys, va endolar Alcoi molt particularment i l’Espanya en general, amb la mort de 12 militars i les ferides sofertes per altres 150, de resultes de l’accident patit a Ontinyent per un comboi especial de la línia Xàtiva-Alcoi. L’amplíssima cobertura informativa que el diari ABC va realitzar permet ara reconstruir els fets amb molt de detall, amb la col·laboració d'altres fonts, com la Història d'Alcoi de Julio Berenguer Barceló.

De segur que el títol d’El Nadal més

trist seria una mica hiperbòlic, però expressaria veritablement el sentiment que es va viure a la nostra terra aquell Nadal de 1922, ara fa 100 anys. El Regiment Biscaia 21, que tenia la seu permanent al quarter d’Alcoi, va patir la nit del 22 de desembre un dels moments més tristos de la seua història -si no el que més- amb un tràgic accident ferroviari, que va deixar dotze morts i més de 150 ferits. En la llista està el tinent coroner José Cañamate, cap de la unitat, que està soterrat, com tots els altres, a la mateixa cambra funerària del cementeri municipal.

Cal assenyalar que aquest accident ha estat catalogat com el 58é més greu de la història ferroviària espanyola, segons les dades de l’Associació Castellana-Manchega d’amics del ferrocarril. Una classificació veritablement tenebrosa.

Què va passar en aquell terrible esdeveniment? En realitat, vist amb la llunyania de quasi un segle, podria parlar-se’n d’un episodi de veritable mala sort, sense deixar de costat una quasi segura negligència. La “Història d’Alcoi” de Julio Berenguer Barceló aporta una informació profusa, a partir dels detalls que va publicar el diari “La voz del pueblo”, però recentment he pogut constatar que el periòdic ABC va fer un treball impressionant amb cròniques molt detallades i fotografies de l’accident i del posterior soterrament a Alcoi dels morts, en aquest darrer cas a càrrec del fotògraf Matarredona. Les cròniques telegràfiques sembla que funcionaven d’allò més bé als primers temps del segle XX.

El 22 de desembre de 1922, el Regiment Biscaia 21 tornava de la població de Xest d’unes maniobres i compartia un comboi especial de tren, auspiciat per la Compañia General del Norte, amb una altra unitat; concretament era el Regiment d’Infanteria Otumba 21. De València a Xàtiva, “los soldados iban cantando alegremente”, segons va narrar el diari “La correspondencia

de España” en l’edició del dia 23. El Biscaia 21 va continuar viatge cap a Alcoi, amb dos locomotores i vint-i-dos vagons, fins que entre Ontinyent i Agres, allà on la costera té més pendent, no va poder avançar més. Algunes informacions van parlar d’avaries en una de les màquines, mentre que altres simplement senyalaven la manca de potència de les locomotores o fins i tot que la composició del tren havia estat excessivament carregada.

Davant la impossibilitat de continuar el trajecte, es va decidir dividir el comboi: les màquines amb la meitat dels vagons pujarien fins a Agres, mentre que la resta esperaria que aquelles tornaren i així continuar el viatge. Els vagons van ser assegurats amb pedres i ancorats, però en arrancar, l’impuls del primer segment va fer que el sistema de frenat se soltara i que els vagons de darrere es precipitaren via avall cap a Ontinyent, en una boja carrera. Tothom va ser conscient alhora que el regiment anava a patir un carnatge. De seguida, alguns militars van saltar dels vagons desenfrenats, mentre que el comboi baixava cada vegada a més velocitat. A l’entrada de l’estació d’Ontinyent, els operaris van aconseguir desviar les unitats cap a una via on sols hi havia una màquina -la número 1.413-, contra la que van xocar i es van destrossar. L’alternativa haguera sigut l’impacte contra el tren de mercaderies que acabava d’arribar, amb els materials del regiment. Alguns soldats van decidir saltar quan el desastre era ja ineluctable i van patir greus ferides.

De l’altra secció del comboi, prop d’Agres, el metge del regiment doctor Ballón i diversos portalliteres van decidir començar a baixar a peu per la via cap a Ontinyent, sota la llum de fanals, amb la finalitat de recollir els soldats que s’havien llançat des dels vagons i pogueren estar ferits, i evidentment ajudar en les tasques de rescat a l’estació d’Ontinyent.

A la ciutat de la Vall d’Albaida, el desastre era absolut. Instants després de l’aterridor xoc, tothom es va mobilitzar per a ajudar en allò que fóra possible. Treballadors de l’estació i veïns del poble van acudir així que es va donar l’alarma i de seguida van treure set cadàvers i desenes de ferits, més o menys greus, entre els crits i llaments dels damnificats. Setanta ferits van ser enviats a l’hospital i 26 més lleus allotjats en cases particulars i en els tres convents dels pares franciscans. D’Alcoi van eixir  cap a Ontinyent nombrosos vehicles i l’ambulància de la Creu Roja tan prompte com es va tindre coneixement dels gravíssims fets ocorreguts, que van ajudar a traslladar ferits, especialment els oficials. Al final, serien dotze els morts i més de 150 ferits de diversa magnitud. La relació inclou el tinent coronel cap del regiment José Cañamate, el mestre ferrador Luis Villanueva, els sergents Salvador Peidro i Tomàs Aznar i el caporal Francisco Cardona.

L’endemà, a la tarda, un altre comboi especial va ser acomiadat a Ontinyent i va partir cap a Alcoi. Un seguici funerari amb els cadàvers, que va ser rebut més tard a l’estació del Nord per una gentada, silenciosa, endolada. Era el

regiment d’Alcoi, que tornava amb un dia de retard i amb molts fills alcoians morts o ferits. Al matí del dia de la Nit de Nadal, la ciutat estava en silenci. Gens d’ambient festiu. A les 11,30, l’església de Santa Maria va acollir el funeral, plena de gom a gom. L’arxipreste va ser l’oficiant i Remigio Vicedo va protagonitzar l’oració fúnebre. Acabada la missa, es va fer el trasllat dels difunts fins al cementeri, amb la pujada pel carrer Sant Nicolau entre un silenci esfereïdor.

Un testimoni d’excepció, Rafael Terol Aznar, va contar el novembre de 1997 els seus records. “Jo tindria set o huit anys, però recorde que em va impressionar la grandària de la manifestació de dol i el silenci. Ningú no parlava”, va explicar.

Els cadàvers van ser soterrats a l’àrea militar del cementeri d’Alcoi, en un panteó comú on es va afegir una làpida amb els noms dels difunts, promoguda pel regiment i l’ajuntament. Els anys han passat i ara per ara comença a ser difícil identificar les lletres... l’erosió i el temps que no perdonen.

La gravetat de l’accident va provocar reaccions immediates, fins i tot al Consell de Ministres del mateix dia 23 a la tarda. El ministre de Fomento Rafael Gasset va lamentar els fets i va anunciar que havia ordenat una investigació per a “depurar les responsabilitats”. La primera mesura va consistir en l’enviament a Ontinyent de l’enginyer cap de la divisió, Sr. Montagut, i del cap dels servicis dels ferrocarrils, Sr. Valenciano. D’antuvi, el ministre pensava que l’expedició havia sigut organitzada “muy a la ligera”, amb els frens defectuosos o amb més unitats que les locomotores podien arrossegar, a la volta que anunciava que si es detectaven negligències, els autors serien castigats.

Va ser un primer pronunciament, que conduiria a una polèmica nacional, d’unes característiques semblants a aquelles que hem pogut seguir els darrers anys a continuació de tragèdies del mateix caire. La primera pedra va estar a càrrec de l’Ajuntament d’Alcoi, que es va reunir en sessió plenària urgent, va mostrar el seu condol oficial, va decidir finançar el solemne funeral i, al mateix moment, “iniciar una protesta contra la Compañía del Norte para conseguir mejoras en el material”.

D’altra banda, el Sindicat de Ferroviaris va difondre un comunicat a València, molt contundent, en què acusava “a la compañía de ferrocarriles como única responsable de la catástrofe ferroviaria de Onteniente”. Aquest sindicat coincidia amb l’Ajuntament al catalogar com a “deficients” els materials de la línia. D’altra banda, “La voz del pueblo” animava a “establecer responsabilidades más allà de las individuales”, la qual cosa suposava una adhesió clara a la tesi general que apuntava cap a les deficients condicions de la línia i els trens.

Com es comentava al començament, el Nadal més endolat. És difícil de pensar avui com es viuria la nit de Nadal a les cases d’Alcoi, en un temps complicat políticament i amb l’economia domèstica sempre escassa o nul·la. Tal volta siga una expresió hiperbòlica, efectivament, però aquell Nadal està sens dubte en un lloc molt destacat de la llista dels més negres de la ciutat.

Epíleg. El 1924 el rei Alfonso XIII, que havia enviat un representant oficial al funeral, va atorgar a Ontinyent el títol de “Ciudad muy caritativa” en reconeixement la seua tasca d’ajuda a les víctimes d’aquesta tragèdia. Un títol molt merescut, sense cap dubte. Com merescut és avui el record especial al tinent coroner Cañamate, que va romandre al costat dels seus hòmens. I ho va pagar amb la vida. Tot un exemple.

Addenda. El 22 d’agost de 1980 el Biscaia 21 va marxar d’Alcoi amb destinació a Bétera, població que el va acollir fins a la seua eliminació, formalitzada el 31 de desembre de 2002. La reorganització d’unitats, a més a més, va conduir a la fusió amb el Regiment Otumba 21 el 1984. Si els dos regiments havien compartit aquell maleït viatge el 1922, a la fi van compartir destí.

I per concloure, un altre esdeveniment trist. El 2003, el regiment ja era història, però un dels seus oficials, el tinent Godofredo López Cristóbal, va ser una de les víctimes del Yakolev-Jak 42, que es va estavellar a Turquia.

Mario Candela / Desembre 2017

Fotos: Diari ABC i Matarredona (la del funeral) i portada del diari La Correspondencia de España.

* Aquest text és el guió, amb alguna esmena, del programa de la sèrie el Racó del crim, que va emetre Ràdio Alcoi ara fa més de huit anys, amb la direcció de Quique Ruiz.

* * 

https://alicanteplaza.es/alicanteplaza/opinionalicante/el-valor-de-la-gente

"LA TIZA SOBRE LA PIZARRA DURA MÁS QUE LA TINTA DEL BOLÍGRAFO"

 

Las matemáticas son para toda la vida*

La retirada de una pizarra en el edificio universitario del Viaducto saca a la luz las fórmulas que el catedrático de la Politécnica Delfín Calbo escribió para sus alumnos en 1963, con ecuaciones diferenciales e integrales que se siguen explicando hoy en día

M. CANDELA / DIARIO INFORMACION

17·01·13 | 01:00

La pizarra antigua ha aparecido en un aula de la planta baja del edificio universitario del Viaducto. JUANI RUZ

Es posible que algún lector del periódico se lleve hoy una sorpresa, pues entra dentro de lo razonable que fuese alumno de la Escuela de Peritos de Alcoy en el curso 1962-1963 y que, en consecuencia, asistiera a las clases de matemáticas o cálculo de Delfín Calbo, que era además el catedrático. De coincidir todo, puede que algún lector recuerde la clase del 5 de febrero de 1963, cuyo desarrollo ha sido redescubierto estos días al retirarse una pizarra en el edificio universitario del Viaducto, con motivo de la adaptación para albergar la Escuela Municipal de Bellas Artes.

Así, se ha sabido ahora que a principios de 1963 la antigua pizarra que estaba pegada sobre la pared, fue cubierta por otra nueva, pero sin que se llegara a borrar lo que había escrito: una amplia ristra de fórmulas matemáticas, cuya letra se corresponde con bastante claridad con la del catedrático Delfín Calbo, extremo en el que coincidieron ayer el exdirector Enrique Masiá y Ana Moltó, actual secretaria general de la Cámara de Comercio e Industria y que se tituló en Química y Textil y fue alumna del referido profesor.

La aparición ha causado sorpresa entre los descubridores, pero Enrique Masiá se mostró encantado. "Esto es casi de la prehistoria, como las pinturas rupestres de La Sarga", a la vista de una lección que ha permanecido oculta durante medio siglo; de hecho, el aniversario se alcanzará el próximo 5 de febrero. Preguntado acerca de si la letra podría corresponderse con la de su padre, Enrique Masiá Ferrer, profesor en aquella época, aclaró que "evidentemente podría ser, pero no; estoy casi seguro que es la de Delfín Calbo, que era el catedrático de matemáticas 2. Podría ser también la de Adolfo Rius, pero no, es la de Calbo, porque además se corresponde con las materias que impartía". Ana Moltó, por su parte, se mostró "razonablemente segura" de que se trata de apuntes de cálculo o ampliación de cálculo, con el citado catedrático.

En cuanto al contenido de la lección de aquel ya lejano día, Masiá detalló que "nos encontramos ante una serie polinómica de ecuaciones diferenciales, con la serie de Laurent, que se cita en el texto; hay integrales y diferenciales, todo lo cual se sigue explicando hoy en día, aunque de otra manera. Eran asignaturas comunes a todos los peritajes, que por tanto cursaban todos los estudiantes".

El exdirector, que se jubiló el pasado verano, recuerda que inició su andadura en el centro un año más tarde, en la época en que la actual Escuela Politécnica Superior o campus de Alcoy era Escuela de Peritos, e incluiría cinco cursos: selectivo, iniciación y tres años de peritaje, de acuerdo con el Plan de 1957. "Esto nos demuestra que el lápiz sobre el papel y la tiza sobre la pizarra duran más que la tinta de bolígrafo", concluyó.

El texto ya cuenta con un punto de "modernidad", pues alguien ha añadido la frase "Rajoy dame un curro".

Por ahora, está previsto mantener en la pizarra la fecha y parte del texto, según explica Montse Ripoll, directora de la Escuela de Bellas Artes. "La verdad es que nos quedamos muy sorprendidos cuando destapamos la pizarra ya que era muy curioso ver lo que había escrito debajo. De momento, pensamos preservar la fecha y también algunas de las fórmulas, porque está claro que todo tiene un valor cultural", manifestó ayer a este diario.

160 aniversario

Este curioso descubrimiento se produce, además, en un momento en que Alcoy se apresta a conmemorar los 160 años ininterrumpidos de estudios superiores, sobre todo de carácter técnico. Lo que empezó siendo en 1853 la Escuela Industrial Elemental ha pasado por diferentes etapas, e incluso había tenido un precedente como Establecimiento Científico Artístico de la Real Fábrica de Paños; más tarde sería Escuela Superior de Industria y Escuela de Ingeniería Técnica Industrial, hasta llegar a la actual Escuela Politécnica Superior de Alcoy.

* Noticia publicada en el Diario INFORMACION, en la edición del 13 de enero de 2013. La fotografía es de Juani Ruz, el texto de Mario Candela y el titular del reportaje de Paco Bernabeu.

ILLES EXÒTIQUES EN PERILL D'EXTINCIÓ*

Sense cap mena de dubte, la meua il·lusió és anar a Tahití, a les illes  microscòpiques del Pacífic, aquelles que ens transporten al Romanticisme, les palmeres, les platges, les fruites saboroses.  De fet, quan vaig anar al Japó vaig veure cartells publicitaris de Tahití, com aquells que tenim a les nostres terres de les Mallorques o les Canàries.

Tenia l’objectiu de viatjar-hi

Illa de Moorea /Viquipèdia Commons

a la jubilació i fins i tot tinc estalvis, però el món ha canviat i ara no sé si ho podré fer, encara que el desig, la voluntat és gran. Anar-hi uns mesos, perdre’m sota la bonior del temps suau i la sensualitat de les illes desconegudes, menjar sa, gaudir de la llibertat, pensar als pirates que van descobrir aquestes terres…

A més a més, l’escalfament climàtic està posant en perill la supervivència de moltes d’aquestes illes, per la qual cosa poden ser engolides pel Pacífic a curt termini.

* Treball escolar de 2n d'ESO de deu línies de full.

SÍ, LA VIDA ÉS AIXÍ, CARLOTA

L’expressiva prosa de Gemma Lienas es

Gemma Lienas / Viquipèdia

deixa veure com de costum en Així és la vida, Carlota, una novel·la de 1989, publicada en la col·lecció L’odissea, d’Editorial Empúries, que continua les aventures o més bé els contratemps iniciats en Cul de Sac, i que a la vegada deixa oberta la porta a futurs esdeveniments.

Sí, Carlota, així és la vida. Així és la realitat al marge dels contes, encara que en la separació dels pares aquesta harmonia no és la que estem acostumats a veure. Més aïna al contrari; però cal assenyalar que en 1989 les coses no eren com ara, o almenys no ho semblaven.

El relat, de 140 pàgines, té un caràcter eminentment juvenil i destinat a un públic que cursa l’actual ESO, que, per tant, té entre tretze i setze anys. Hi trobem les tribulacions d’una jove d’aquesta edat que, com tothom, té dificultats amb una matèria, en aquest cas la llengua, la qual cosa vol dir Lengua Española. Això no deixa de ser curiós, com tampoc que en Vall d’Aran jo fora el profe de Caste…

Tanmateix, hi ha un drama, que ve del relat precedent. Ramon ha tingut un greu accident amb la moto, s’ha obert el cap i està a l’UCI, amb reduïdes perspectives de supervivència. Carlota està per ell i va a visitar-lo amb les amigues, però quan aquest recobra

Portada de les primeres edicions

el sentit no se’n recorda d’ella. Por importa, perquè al final, mentre Ramon es recupera i deixa l’hospital, la xica ha conegut el Jordi, un xic de la classe, qui li explica les anàlisis sintàctics i, com qui no vol, li roba el cor.

Al final acaben eixint junts, després d’una memorable jornada, on Carlota té la primera regla, li fan una gran festa d’aniversari al nou pis de la mare i es fa els primers petons de veritat amb el Jordi. La vida segueix.

El relat ens apropa també a una realitat, almenys d’aquell temps, perquè en els més de trenta anys transcorreguts la societat ha fet un canvi radical. Es tracta de la mare, que marxa i deixa l’home i els fills, la qual cosa no es acceptada ni per la família ni pel conjunt de la societat. Sembla que era i és un privilegi masclista.

Ah! També hi ha una lectura escolar. Ramon repetia els cursos un rere l’altre i s’havia convertit en el camell del centre escolar, per la qual cosa es pot entendre que l’accident amb la moto té un cert component de càstig diví, com també de moralitat pel que fa al concepte de les motos i les drogues entre els jóvens. Un món que potser atractiu, però que té riscos. De vegades massa elevats.

NO HI HAURÀ MÉS PIULADES AL SUD DE CALIFÒRNIA*

No hi haurà més piulades. Un senyor molt potentat ha pagat a pes d’or, després de setmanes d'incertesa, la compra de l’empresa Twitter i el primer que ha fet ha sigut acomiadar milers de treballadors, perquè -segons he llegit- diu que ha estat obligat a desembutxacar un fotimer de milers de milions de dòlars més dels que havia pensat. Una curiosa filosofia, que ha estat generosament presentada: els paga dos mesos de salari a cadascun.

    Molt noble! Quin gest més bonic! Tan esplèndid, que a casa hem decidit deixar de costat aquesta xarxa. Ens hem esborrat ipso facto! L'amo podrà continuar fent allò que considere amb la seua propietat, però serà sense la nostra col·laboració i participació.

Vaig arribar al món de les piulades [intent infructuós d’adaptació del mot anglosaxó totpoderós tuit] per causa de la Capacitació pedagògica de Valencià, aquell curs obligatori per a esdevenir ensenyant en la Comunitat Valenciana que es va introduir temps enrere i que l’actual govern autonòmic va suprimir. Llàstima, perquè per a molta gent ja de certa edat els requisits tecnològic-informàtics van ser un malson, fins al punt que la majoria vam estar obligats de suplicar orientació externa més jove per part de companys o fins i tot de fills. I en el cas d'Anna, era per qüestions professionals i també familiars: la gent més jove té preferència per aquesta xarxa per damunt del Facebook, que és “de iaios”.

Un dels requisits del costat informàtic van ser les piulades, que es presentaven com a eina còmoda, pràctica, útil per a difondre o compartir continguts.

    El seu encant tenia, és veritat. Recorde que en vaig fer fonamentalment d’autors francesos i de notícies del francés, que centrava la meua unitat didàctica.

Una vegada superat l’escull vaig passar a altres coses, fins que en els últims temps havia recuperat les piulades ocasionals. Amb profunda sorpresa, he constatat que les més populars eren les que estaven en francés i parlaven de llibres, com per exemple de la darrera novetat d’Amélie Nothomb! La més seguida, en canvi, era d’un llibre en valencià: La fallera calavera, encara que sospite que va ser per l’entrada, especialment inspirada: Somnien els morts vivents amb ovelles zombis?

Isabel-Clara Simó / Viq. Commons

Un apunt històric. La postrema piulada ha tingut Isabel-Clara Simó com a protagonista, per causa d’una citació de Rodamots el dia de les Ànimes:

La frase del dia.

Hi ha gent que és incapaç d’estimar els vius i es passa la vida en canvi fent lloances dels morts.

Isabel-Clara Simó (Alcoi 1943-Barcelona 2020)

Una bona manera de concloure una relació.

* En homenatge a una cançó molt popular en la nostra jovenesa, obra d'Albert Hammond.

UNA SÈRIE (REAL) DE CATASTRÒFIQUES CALAMITATS*

Poques vegades, a parer meu, evidentment, s’ha produït una concatenació de desgràcies i esdeveniments luctuosos tan important en un curt espai de temps i amb un perímetre tan reduït, que abasta de manera bàsica els voltants d’Alcoi i la Platja de Sant Joan, els meus llocs de residència actual, amb puntuals estades al Baradello Gelat.

    Tot va començar amb un accident de trànsit, en principi fortuït, però que després ha esdevingut poc menys que criminal per les circumstàncies afegides.

Imatge del sinistre / DGT

Va ser a prop de la Font dels Patos, en la carretera de Bocairent abans de la segona entrada al Baradello Gelat, on un cotxe va col·lidir amb una moto, amb el resultat de les dos persones de la moto greument ferides. L’home que conduïa la moto, de seixanta-tres anys, jubilat des de feia poc i fester de la Filà Andaluces, va morir per causa de les greus ferides sofertes. Aquest divendres coneixíem que la conductora del cotxe ha estat detinguda per la Guàrdia Civil després d’haver-se comprovat que el nivell d’alcohol en la seua sang triplicava el màxim que preveu la legislació vigent. Aquesta dona portava dos xiquets al cotxe i sembla que va perdre el control, perquè es va estavellar contra un senyal de trànsit a l'altre costat de la carretera i malauradament també contra la moto.

Després, en la matinada de dissabte, en una zona de festa nocturna a la Platja de Sant Joan, a Alacant, un jove campeller era mort d’un cop de puny per part d’una altra persona, que va ser detinguda hores més tard per la Policia Nacional: s’havia escapolit cames ajudeu-me. Sembla que anteriorment hi havia hagut una baralla, però s’apunta que la mort va ser per una agressió directa a l’exterior d’un conegut local festiu.

A les dos de la matinada del diumenge, Alcoi es vestia de dol. Un home assassinava -presumptament, és clar, mentre no hi haja confirmació oficial- a la seua parella de vint-i-huit anys en un pis de la Zona Nord.

Minuts de dol a Alcoi / Foto: Ajuntament d'Alcoi

Després, aquest home es va llençar des d’un cinqué pis i a hores d’ara es troba a l’hospital Verge dels Lliris en estat crític; està detingut i vigilat per la Policia Nacional.

A banda de tot açò, la serra de La Carrasqueta ha estat escenari de dos accidents molts semblants, en el termini d’una setmana: dos motoristes han mort després d’haver xocat contra la barana de la carretera. La defunció del segon s’ha confirmat aquest dilluns al matí, com ha apuntat el Diari INFORMACION en la seua edició digital.

Aquest diari també es fa ressò d’una baralla amb una catana en Petrer.

Sens dubte uns dies negres, d'inaudita violència gratuïta de vegades i també de pèrdues difícils. En el cas de La Carrasqueta, farà com a trenta anys que vaig escriure un reportatge per les queixes de conductors, ajuntaments i també de la Guàrdia Civil per les “competicions” i els excessos de velocitat per part de motocicletes, que havien ocasionat diferents morts. Sembla que les advertències contínues no han tingut resultats positius.

Tot el condol per a totes les víctimes!

* Títol inspirat en una pel·lícula de 2004

HARRY POTTER ES QUEDA SENSE HAGRID

Recentment hem aprés la mort de l'actor escocés Robbie Coltrane, nom i cognom poc coneguts per a nosaltres, però universalment popular pel seu paper d’Hagrid en la sèrie de pel·lícules de Harry Potter*.

Aquest home tenia setanta-dos anys i s’havia convertit en una icona de la infantesa, la joventut i també del món adult pel seu caràcter gegantí en les esmentades pel·lícules. Sens dubte, era un personatge de bon caràcter, molt amic dels xiquets, valent i lleial, sobretot a Dumbledore!

    Cal assenyalar que el senyor Coltrane havia començat la seua carrera al teatre i que més tard havia destacat en dos pel·lícules de la sèrie de James Bond, però va ser en 2001 quan es va convertir en immensament popular pe la interpretació d’Hagrid. Malauradament, feia temps que la seua salut s’havia deteriorat, la qual cosa ha conclòs amb la seua defunció.

Un dia trist per a tots!

* A les meues classes a l'IES Jorge Juan d'Alacant hem treballat el seu record amb aportacions de deu línies. Aquesta és la meua, amb foto inclosa en la gegantesca butaca d'Hagrid!

Text: Diari Sudouest / Traducció-adaptació de l'autor.

Foto: A. Moltó / París (exposició Harry Potter 2015).