UNA SÈRIE (REAL) DE CATASTRÒFIQUES CALAMITATS*

Poques vegades, a parer meu, evidentment, s’ha produït una concatenació de desgràcies i esdeveniments luctuosos tan important en un curt espai de temps i amb un perímetre tan reduït, que abasta de manera bàsica els voltants d’Alcoi i la Platja de Sant Joan, els meus llocs de residència actual, amb puntuals estades al Baradello Gelat.

    Tot va començar amb un accident de trànsit, en principi fortuït, però que després ha esdevingut poc menys que criminal per les circumstàncies afegides.

Imatge del sinistre / DGT

Va ser a prop de la Font dels Patos, en la carretera de Bocairent abans de la segona entrada al Baradello Gelat, on un cotxe va col·lidir amb una moto, amb el resultat de les dos persones de la moto greument ferides. L’home que conduïa la moto, de seixanta-tres anys, jubilat des de feia poc i fester de la Filà Andaluces, va morir per causa de les greus ferides sofertes. Aquest divendres coneixíem que la conductora del cotxe ha estat detinguda per la Guàrdia Civil després d’haver-se comprovat que el nivell d’alcohol en la seua sang triplicava el màxim que preveu la legislació vigent. Aquesta dona portava dos xiquets al cotxe i sembla que va perdre el control, perquè es va estavellar contra un senyal de trànsit a l'altre costat de la carretera i malauradament també contra la moto.

Després, en la matinada de dissabte, en una zona de festa nocturna a la Platja de Sant Joan, a Alacant, un jove campeller era mort d’un cop de puny per part d’una altra persona, que va ser detinguda hores més tard per la Policia Nacional: s’havia escapolit cames ajudeu-me. Sembla que anteriorment hi havia hagut una baralla, però s’apunta que la mort va ser per una agressió directa a l’exterior d’un conegut local festiu.

A les dos de la matinada del diumenge, Alcoi es vestia de dol. Un home assassinava -presumptament, és clar, mentre no hi haja confirmació oficial- a la seua parella de vint-i-huit anys en un pis de la Zona Nord.

Minuts de dol a Alcoi / Foto: Ajuntament d'Alcoi

Després, aquest home es va llençar des d’un cinqué pis i a hores d’ara es troba a l’hospital Verge dels Lliris en estat crític; està detingut i vigilat per la Policia Nacional.

A banda de tot açò, la serra de La Carrasqueta ha estat escenari de dos accidents molts semblants, en el termini d’una setmana: dos motoristes han mort després d’haver xocat contra la barana de la carretera. La defunció del segon s’ha confirmat aquest dilluns al matí, com ha apuntat el Diari INFORMACION en la seua edició digital.

Aquest diari també es fa ressò d’una baralla amb una catana en Petrer.

Sens dubte uns dies negres, d'inaudita violència gratuïta de vegades i també de pèrdues difícils. En el cas de La Carrasqueta, farà com a trenta anys que vaig escriure un reportatge per les queixes de conductors, ajuntaments i també de la Guàrdia Civil per les “competicions” i els excessos de velocitat per part de motocicletes, que havien ocasionat diferents morts. Sembla que les advertències contínues no han tingut resultats positius.

Tot el condol per a totes les víctimes!

* Títol inspirat en una pel·lícula de 2004

HARRY POTTER ES QUEDA SENSE HAGRID

Recentment hem aprés la mort de l'actor escocés Robbie Coltrane, nom i cognom poc coneguts per a nosaltres, però universalment popular pel seu paper d’Hagrid en la sèrie de pel·lícules de Harry Potter*.

Aquest home tenia setanta-dos anys i s’havia convertit en una icona de la infantesa, la joventut i també del món adult pel seu caràcter gegantí en les esmentades pel·lícules. Sens dubte, era un personatge de bon caràcter, molt amic dels xiquets, valent i lleial, sobretot a Dumbledore!

    Cal assenyalar que el senyor Coltrane havia començat la seua carrera al teatre i que més tard havia destacat en dos pel·lícules de la sèrie de James Bond, però va ser en 2001 quan es va convertir en immensament popular pe la interpretació d’Hagrid. Malauradament, feia temps que la seua salut s’havia deteriorat, la qual cosa ha conclòs amb la seua defunció.

Un dia trist per a tots!

* A les meues classes a l'IES Jorge Juan d'Alacant hem treballat el seu record amb aportacions de deu línies. Aquesta és la meua, amb foto inclosa en la gegantesca butaca d'Hagrid!

Text: Diari Sudouest / Traducció-adaptació de l'autor.

Foto: A. Moltó / París (exposició Harry Potter 2015).

EL CD ALCOIANO, SECRET D’ESTAT

Per qüestió professional, ara freqüente ambients futbolístics alacantins, especialment de l’Hèrcules. Gent de premsa, quiosquers, persones amb tota una vida d’experiència al voltant del futbol; gent decebuda per la situació del principal equip de la capital de la província,

amb el permís de l’Intercity que ara està per damunt. No vull parlar de competència entre ciutats, encara que he fet broma l’últim any amb alguns alumnes meus, a tir de pedra del Rico Pérez, amb això de l’Alcoiano en una categoria més important; no, intente parlar de sensacions.

    A la gent alacantina coneixedora del món del futbol, l’operació Ramírez li ofereix prevenció. Consideren que és una persona forrada, que inverteix on considera que traurà un rendiment, per la qual cosa utilitza els seus jugadors i els seus entrenadors. Diuen que així ha succeït a l’Hèrcules i també a l’Elx. I que quan considera tancada l’etapa o té una oportunitat, fa una operació amb beneficis, la qual cosa em sembla perfecta.

    Encara que m’obre una etapa d’incertesa. Per amistat i relació segueix al Burdeus de futbol (i també de rugbi quinze). En juny, va baixar a segona divisió, la qual cosa no passava des que De Gaulle era caporal, i uns dies més tard, a tercera per impagaments. De penal injust i en la pròrroga es va salvar i va quedar en segona. Què havia passat? Un inversor havia comprat el club i sembla que aquesta persona de negocis en sabia molt… però de futbol… És un exemple, com en tenim més als voltants. No cal viatjar molt ni sortir dels voltants de la Serra de Mariola.

    Les persones propietàries de l’Alcoiano, que s’han rascat les butxaques sempre que ha calgut i que imagine que n’estan fartes, han pres la decisió que han considerat més adequada i endavant. Cap comentari a fer. Agraïment per l’esforç fet durant moltíssims anys.

    En canvi, sí que tinc coses a dir al voltant de la política informativa del CD Alcoiano, que els últims anys ha estat al·lucinant. Hi ha secrets d’estat que es poden conéixer amb més facilitat. Fa un temps es va dir, oficialment, que quedaven diners per a dos mesos.

Afició de l'Alcoiano / Twitter CD Alcoiano

I ara que un grup inversor nacional es fa càrrec de l’equip. Un model de comunicat desinformatiu*, en la línia del que he vist els últims anys i digne de figurar com a objecte d’estudi en les escoles de periodisme. Enhorabona als promotors i als autors. Els han donat la raó pel complet als signataris d’un recent escrit públic on es comentava precisament aquest tema i es denunciava la impotència davant la situació.

    I res més. Els propietaris d’alguna cosa tenen dret a fer allò que consideren amb el seu bé, fins i tot amb la política informativa. Com també ho tindrà la nova propietat… I la futura. L’alcoià comú queda apartat del sistema i això també pot tenir conseqüències en l’avenir del nostre gloriós CD Alcoiano. Caldrà recordar-ho.

    Enhorabona, molta sort i felicitacions a tothom per la trajectòria esportiva de l’equip, siga quina siga en el futur. De vegades la victòria depén de factors aleatoris.

*https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2022/10/14/el-accionariado-local-del-alcoyano-vende-a-la-propuesta-nacional-radio-alcoy/

NUEVO ENTRENADOR SIN EQUIPO

En la tarde del 15 de noviembre de 2018 el mundo político y social alcoyano se convulsionó. El PP dio un golpe sobre la mesa electoral y anunció el fichaje de Juan Enrique-Quique Ruiz como candidato para las municipales del año siguiente. La comunidad local no daba crédito al salto del jefe de informativos de Radio Alcoy y a más de un veterano/histórico militante del partido que fundó Fraga aún le duele la mandíbula por la morrocotuda sorpresa. Fue, sin duda, un golpe de efecto, que tuvo un resultado limitado en las urnas, pero cuyo objetivo iba más lejos. Roma no se construyó en un día.

Quique Ruiz / Foto: PP Alcoi

Ahora, cuatro años más tarde, aquellos que se rasgaron las vestiduras con aquel candidato se han quedado estupefactos con su cese. Porque es un cese: la ejecutiva local había inequívocamente refrendado su gestión en agosto*, lo que significaba una apuesta firme por su consolidación como principal aspirante a la Alcaldía. La superioridad, no obstante, con su superior criterio ha decidido otra cosa por motivos que podemos suponer, pero que realmente desconocemos (en verdad habría que usar el pasado: en marzo en el seno del PP ya se conocía el nombre de Carlos Pastor como nuevo líder).

Es un nuevo capítulo y muy importante de la historia contemporánea del centro-derecha alcoyano, porque altera un panorama político que sigue siendo interesante, pero de otra manera. En el seno del PP local, entre la sufrida militancia, se tenía confianza en que la gestión de Quique Ruiz diese sus frutos y el partido empezase a remontar desde el semisótano en que lleva tiempo metido.

La indudable experiencia periodística le ha permitido documentar sus propuestas, justificar sus acciones y poner en un brete un día y otro también al gobierno de Toni Francés, que había disfrutado de una legislatura anterior muy plácida y que ahora en muchas ocasiones se ha visto contra las cuerdas y obligado a reaccionar. No hay más que echar un vistazo a las propuestas esgrimidas por los demás grupos, en muchas o demasiadas ocasiones fruto de la idea pasajera o de la oportunidad.

No ha habido euforia pública de la comunidad local socialista pero imagino que la fiesta debe haber sido privada, en la misma proporción que los populares alcoyanos de corazón han vivido días de luto, porque son conscientes de que con la gestión de la legislatura se podía aspirar a un resultado que con otro líder está aún por ver, aunque cuente con el respaldo directo e incondicional de la dirección provincial y autonómica.

¡Ah! He leído que se respeta en la lista a los demás concejales, lo cual está muy bien, salvo por el detalle de que al menos dos de ellos son personas que entraron con su equipo. ¿Echamos al entrenador pero mantenemos la plantilla? Resulta desconcertante, pero ahora sigo los toros desde la barrera y no estoy al día, salvo que algún tema me resulte interesante, como es el caso: siempre me he ocupado de la actualidad del centro-derecha alcoyano y el gusanillo quema.

Ja vorem! Que dicen en mi tierra.

*https://www.aramultimedia.com/el-pp-dalcoi-recolza-la-gestio-de-quique-ruiz-al-capdavant-de-loposicio

A CAVALL ENTRE MARI TRINI I EL BISBE D'ALCALÀ

La coincidència, el destí, l’atzar, podem utilitzar el substantiu que més ens agrade o ens convinga, ha fet coincidir la lectura d’un interessantíssim article al voltant de Mari Trini i la seua personalitat, amb la dimissió/renúncia/cessament del bisbe d’Alcalà, monsenyor Reig Pla, il·lustre veí de Cocentaina i exrector d’Alcoi, una notícia que ha tingut un ampli ressò i no especialment positiu.

De vegades -i aquesta setmana ha passat- he contat que quan Reig Pla va estar a càrrec de la Parròquia de Sant Maure i Sant Francesc, a Alcoi,

El bisbe Reig Pla /viquipèdia

va deixar una important empremta; cal assenyalar que el seu càrrec comportava, entre moltes d’altres funcions, la gestió de la Confraria de la Verge dels Lliris i tot allò que tenia a veure al voltant de la romeria. Jo hi vaig tenir bastant contacte, per exemple al voltant d’un rellevant robatori a l'església, i sempre em vaig sentir esplèndidament tractat, per la qual cosa del pare Reig Pla, sacerdot de Sant Maure, no puc més que parlar bé.

Sempre m’ha agradat l’expressió bíblica al Cèsar el que és del Cèsar i en aquest cas és pertinent. Una altra cosa són, com també he dit habitualment, les seues opinions, els seus punts de vista com a bisbe de la societat i de qüestions candents com l’avortament, l’homosexualitat… Em resulta difícil adherir-me, no sols als seus criteris sinó a tots aquells que siguen absoluts, radicals, excloents… Dia a dia aprenc que el món no és una cosa tancada sinó que hi ha colors i matisos.

Mari Trini / Turismo Caravaca

I que fa Mari Trini per ací? Doncs
que vaig ensopegar per atzar -en aquest cas, és així- amb un article del diari El País* on parlava d’aspectes pocs coneguts de la immortal artista de Caravaca de la Cruz (per cert, un topònim molt apropiat per aquest article). Nosaltres n’érem, i en certa manera ho serem sempre, fanàtics seguidors d’aquesta artista amb un estil únic. Recorde al presentador de Discòpolis, que un dia va assenyalar que “a nosotros, los rockeros y progresivos, Mari Trini nos gustaba”, com a exemple del que la cantautora representava.

La vam descobrir també per casualitat, perquè el meu pare gravava a Ràdio Alcoi algunes cançons de discs de quaranta-cinc r.p. a cinta magnetofònica, que després escoltàvem a casa en un altaveu, i n’hi havia temes seus al costat d’altres músics. Aquesta setmana he recuperat la música, fins i tot la cançó i gravació original de C’est pas moi, que anys més tard es convertiria en la popular Yo no soy esa.

Si el referit article és apassionant és perquè aporta informació al voltant de la personalitat de la dona, més enllà de l’artista, del seu caràcter combatiu, de l’allunyament del concepte tradicional de família. Algunes coses les coneixia o les intuïa, però aquí s’expliquen clarament, la qual cosa fixa la relació amb l’assumpte Reig Pla.

Entre altres qüestions, per concloure, detalla una cosa que ens va sorprendre una mica: la seua portada a la revista Interviu,encara que es pot pensar que reflecteix una personalitat única.

Ah! Escolteu C’est pas moi**.

Els primers temes de la cantant 

Si no ens diuen el nom l’artista, pensaríem que és francesa: arrossega les erres i pronuncia com qualsevol cantant gal·la…

Un bon moment per a recuperar la seua música i gaudir-la.

*https://smoda.elpais.com/feminismo/yo-no-soy-esa-el-himno-feminista-de-mari-trini-en-el-que-miles-de-mujeres-encontraron-consuelo/

**https://www.youtube.com/watch?v=STy5_QlNO8M

BLINDED: JUEGOS DE BANCA Y ÉTICA PERIODÍSTICA

Casi por puro azar, empecé a seguir en las veladas bochornosas de septiembre -que parece tocan a su fin, ¡por suerte!- una serie, de Disney+ concretamente: Blinded. Más tarde, una vez introducido en la trama, recurrí a la infalible arma del diccionario para encontrar el significado: algo así como “encegados”. Un título más que apropiado, tanto literal como figuradamente.

Aviso: no habrá anticipación del desenlace de los hechos (detesto someterme sin protestar a la tiranía de los anglicismos), mas si se hablará del desarrollo. Alertados estamos.

La serie, de ocho capítulos que seguramente continuarán en una nueva temporada cuya temática principal se anuncia al final, va de crisis bancarias y de la ética de los periodistas y de los medios de comunicación. Y también de la nueva esclavitud que la tecnología de la red ha generado para estos profesionales: la inmediatez inmediata de la notícia, veinticuatro horas al día y 365 días al año. No hay reposo.

En un importante banco sueco, las inversiones han derivado en un desastre que sus responsables ocultan a todo el mundo: clientes, accionistas, autoridad financiera y sociedad en general. Las cuentas del trimestre pueden pasar la prueba del algodón. Una periodista sospecha y resulta que su amante es el “capo”, o sea el gran preboste ejecutivo, del banco en cuestión, lo cual enturbia, a mi modo de ver, la moralidad del desarrollo posterior de la historia, pero no desmerece los aspectos laterales que me han resultado verdaderamente apasionantes.

Los inversores del banco juegan a la ruleta con el dinero… y van perdiendo… y cada vez pierden más y más… hasta llegar a un punto de no retorno. Se lo juegan todo al negro… y el desastre es infinito. ¿Les suena? ¿Las crisis que vivimos, mejor, padecimos hace diez años?

La reportera investiga, poco a poco consigue detalles y va ahondando en la realidad, aunque tropieza con el secretismo, los obstáculos, las medias verdades, los desvíos malintencionados; pero ella replica con la insistencia, la presión a los amigos y hasta recurre al chantaje para conseguir su propósito: publicar la verdad. Evidentemente, se arma el belén y llega la sangre; real, no figurada.

Asistimos, en consecuencia, a una visión de la catástrofe financiera que el mundo padeció a partir de 2008, ligada, que en el fondo es lo que más me interesa, a su relación con los medios de comunicación. ¿Una noticia que va a hundir un banco, dejar sin dinero a accionistas y clientes y sin trabajo a los empleados debe publicarse? ¿Es lícito cualquier medio y acción para obtener una información? Son preguntas que se plantean en un momento u otro.

Y también está la cuestión profesional periodística. Un minuto después de publicada la exclusiva mundial, el redactor jefe/director del medio -en este caso, escrito, digital, televisivo, o sea, multimedia, como los tiempos que vivimos- le lanza la pregunta: ¿qué tienes de nuevo?

A partir de ahí es cuando la protagonista se plantea otros esquemas, informativos y de la vida en general, más allá de la propia noticia, de la propia información que tienes delante.

Es una serie de televisión, efímera de una semana, como sucede actualmente con todo, pero que suscita reflexiones interesantes.

Fotos: Filmaffinity.

EL ESPÍA QUE SURGIÓ DEL CALORET

Confieso que cuando, unos meses atrás,

Alicia González Bartlett /Wikimèdia

leí que Alicia Giménez-Bartlett había publicado una novela con el título de La Presidenta* e inspirada en la etapa de los gobiernos del PP en la Comunidad Valenciana y en la persona de Rita Barberá me sentí interesado. Conocía a esta escritora por su novela negra, en especial por la serie de Petra Delicado, por lo que pensaba que podía ser interesante, aunque el eco se había completamente apagado en el tiempo transcurrido, lo cual no es buen síntoma.

Así que, aprovechando el asueto del estío, puse manos a la obra. El primer pàrrafo deja clara la intención, el objetivo y el protagonismo con una metáfora sobra una ballena varada, encontrada inerte -inerte definitiva, no temporal- y a la que de una manera u otra todos hemos contribuido a matar. Con el nombre del personaje sobra: Vita Castellà.

A partir de ahí, la autora esboza un relato detectivesco, de auténtica novela negra, idónea para los amantes de las conspiraciones, como la que, precisamente, tenemos estos días en torno a los atentados de Barcelona, con un transfondo en la política valenciana de la corrupción y los protagonistas más o menos esbozados. Eso sí, la principal no es alcaldesa de Valencia (por entonces, aún sin acento) sino presidenta de la Generalitat.

Un aspecto original estriba en el protagonismo de dos inspectoras de la criminal de la Policía Nacional, hermanas y novatas, a las que se asigna la investigación, que afrontan frente al desinterés de sus jefes -desde el mismísimo ministro del Interior- y la absoluta falta de medios.

Poco a poco, asistimos a la labor de Berta y Marta Miralles, que tienen iniciativa e ingenio y que se agencian colaboradores improvisados, mientras conocemos detalles de aquí y de allá de episodios siniestros de corrupción y también de las inclinaciones sexuales de uno u otro personaje.

Al final, hay una resolución, que parte de uno de los puntos de partida posibles: la venganza por el olvido, la marginalidad a que el Partido -en mayúscula y sin citar el nombre- ha sometido a quienes han tenido la desgracia de ser descubiertos, implicados y condenados.

Lo mejor del libro, en mi modesta opinión, una frase de la página 196: “soy el espía que surgió del caloret”, porque forma parte de la memoria colectiva de este país, al mismo nivel que la famosísima “relaxing cup of café con leche”, de otra alcaldesa, en este caso de Madrid, aunque del mismo partido (en minúscula).

* La presidenta - Alicia Giménez-Bartlett - Alfaguara Negra 2022

            Baradello Gelat - Agosto 2022