DE MARYSE CONDÉE A RÉGINE DEFORGES

Estime que ni l'una ni l'altra deuen ser conegudes del gran públic espanyol, encara que he vist obituaris a la premsa nacional, normalment poc receptiva amb les llengües perifèriques, però es veu que sí amb les escriptores exòtiques, arran la desaparició de la nonagenària Maryse Condé. El mateix dia, al diari Sudouest vaig llegir un escrit de record de Régine Deforges, per causa del desé aniversari de la seua desaparició.

    Condé, de Guadalupe, era negra

com el carbó i una figura destacada de les lletres francòfones contemporànies*. Titulada a la Sorbona, va ser professora i escriptora, i candidata sense sort al Nobel de Literatura. La vaig descobrir per Traversée de la mangrove, que parla del seu país d'origen, i ara l'acomiadaré amb un llibre de records que tenia pendent: Le coeur à rire et à pleurer. Per cert, la mangrove és la selva impenetrable de Guadalupe.

    Simultàniament, una crònica marcava els deu anys** sense Régine Deforgues, una escriptora francesa particular, polèmica, reivindicativa, coneguda sobretot per la sèrie de novel·les a partir de La byciclette bleue. En principi era una trilogia sobre l'ocupació nazi de França, que us recomane perquè encara que les aventures de Léa Delmas, d'una família productora de vi en Bordeus, són factives, el rerefons, el marc, és autèntic. Moltes o gran part de les coses que conta van passar, segons ens va explicar la profe de francés Dominique Bouriez, de Ludoexpression. De la primera novel·la existeix una versió cinematogràfica, que va protagonitzar

Laetitia Casta, però desconec si es pot trobar en alguna de les nostres llengües oficials, encara que bastants llibres estan editats en castellà.

    Dos noms de la literatura veritablement interessants a descobrir si encara no ho hem fet!

*https://ca.wikipedia.org/wiki/Maryse_Cond%C3%A9

**Casualitats de la vida. El llepó del Facebook m'ha ensenyat hui una foto de fa deu anys, dia per dia: entrant a a Sorbona als exàmens del C1 de francés... Coincidència remarcable, sense dubte!

SENSE CONNEXIÓ O LA SENSACIÓ DE DÉJÀ-VU

Òbric el primer llibre de lectura

del trimestre: Sense connexió, de Jaume Monzó, editat per Sembra Llibres 2020.  Com una massa que descarrega un milió de newtons sobre el cap i em deixa atabalat, llegesc esbalaït la taula de continguts: no m’ho crec; he tornat a la joventut, als barracons de la UA, a les classes d’Alpera i Alemany. És el Mecanoscrit del segon origen, la novel·la que més he llegit en català i possiblement en castellà (encara que, en aquest cas, caldria contar les vegades d’Una buena pandilla, de Joan Butler, un clàssic estiuenc).

L’autor Monzó utilitza el mateix esquema que Pedrolo: Quadern de la destrucció, etc., per a introduir-nos en els continguts. Havia agafat el llibre com un més, com una tasca de la feina. Ara ja no necessite cafeïna: estic ben despert i atent! Més encara, en començar el text, que és un tuit (això que es va intentar dir una piulada, en valencià, amb poc o cap èxit), a càrrec d’una certa Verge i bruna: “Carme, una xica de dèsset anys, verge i bruna. Hui comença la meua nova vida i també la vida d’aquest perfil.”

Per què em resulta colpidora aquesta introducció, perquè el referit Mecanoscrit arranca amb: “ L’Alba, una noia de catorze anys, verge i bruna…”, que també comença una nova vida, encara que en eixe moment precís encara no ho sabia. Li faltava una estoneta per a descobrir-ho. Contaré coses, però recomane la lectura d’aquesta obra de Pedrolo, molt interessant, i a més a més a la capsa de sorpreses de youtube* podem trobar una adaptació televisiva més que atractiva!

*https://www.youtube.com/watch?v=dSontSkjrZ4&list=PLV0GHyIZ-nXcnBkSeKg2WJu_Nbsz96GUj

Carme ens dona de seguida la pista, amb el segon origen i el mecanoscrit, encara que la tauleta tàctil on escric, de l’era quaternària, no em deixa posar

Edició cl

l’arrova... Coses que passen… La xica ens posa en situació ràpidament: ha hagut de canviar del poble a la ciutat, per la feina del pare, i no li han demanat opinió. Segur que a molts us ha passat: es modifica la situació familiar i has de canviar de món: sense amics o amigues, sense habitació, sense nuvi/núvia… sense vida. I com ella diu, “no és el mateix fer amics quan tens cinc anys i vas a l’escoleta, que quan en tens dèsset i comences en un nou institut”. Per a rematar la feina, hi ha un “armari” pel mig i tots sabem de quina cosa parla!

El llibre, que es llig en un bufit -el primer que se li pregunta al profe és quantes pàgines té i jo sempre tire a l’alça- manté l’estructura de l’esmentat de Pedrolo i trasllada la situació a un institut de València, concretament de Russafa, però que podria ser qualsevol centre de secundària de la Comunitat, amb els seus tipus característics, els problemes generals, començant per l’assetjament, i l’ambientació en general. Carme troba molta incomprensió, pateix l’atac de les primas donnas de la classe… i l’assumpte acaba com acaba… Caldrà llegir-lo fins al final per a descobrir-ho. Els que seguiu els comentaris dels llibres ja sabeu que introdueix i analitze aspectes generals, però mai de la vida anticipe els esdeveniments.

Un volum d’àgil lectura*, que respon als esquemes de les xarxes socials actuals, amb molt poc text, icones d’ambientació i canvis ràpids, com el món que vivim. Una obra a descobrir, d’un autor de la Font d’En Carròs, un poble que em recorda el camí a Xàbia, on vaig treballar una llarga temporada.

* Sí que faig un avançament (en caps cas utilitzaré l’anglicisme de moda) al voltant de la trama: el final fa mal al cor. Avise!

Mario Candela

IES Playa San Juan - Departament de Llengua valenciana i literatura

Abril 2024

LES DOS CARES DE LA REVISTA DE FESTES. PÍNDOLES FESTERES 13.

La revista de festes dels moros i cristians de l'Associació de Sant Jordi d’Alcoi té dos cares, encara que no ho semble, i enguany tenim la satisfacció de veure que tant una com l’altra són autòctones. La portada és de Xavi Terol i la

contraportada, de L’Espanyola. Aquest matís també té història, perquè, tradicionalment, la pàgina que tancava el llibre era made in Alcoi: Papereres Reunides, que l’editava, més tard i la Caixa d’Estalvis. Tant una com l’altra han desaparegut i es nota en l’economia local.

                En les publicacions dels darrers anys, les portades estan clares, però desconec si algú ha fet una anàlisi de la pàgina oposada, que en 2021 va ser de la Generalitat Valenciana, tot un detall! En 2022 i 23 la va assumir la multinacional Carrefour, que pareix té un establiment per terres del Comtat, i ara L’Espanyola se n’ha fet càrrec, la qual cosa em sembla força interessant.

                Per cert, la interpretació

subtil que faria un antic periodista podria ser que hi ha hagut batalla per aquest objectiu, si prenem en consideració que la pàgina 3 de la revista és del Serpis. Aquest és un emplaçament molt important en qualsevulla publicació escrita i també és motiu de goig que una altra firma tradicional i rellevant de la ciutat estiga destacada.

                El que també té transcendència és el fet de l’homenatge a Xavi Terol, amb qui vaig compartir els durs inicis al Diari INFORMACION i que disposa d’un ull molt característic tant per a la festa com per a la vida quotidiana. Un any es va reforçar la redacció i un redactor i un fotògraf d’Alacant

Xavi Terol / Foto: ASJ

es van sumar a l’equip. La redacció central va escollir els tres dies una foto per a la primera pàgina... Les tres imatges van ser de X. Terol -el seu nom de guerra- encara que els que llavors manaven en la capital pensaven que les havia pres l’altre. Coses que passen.

Xavi: enhorabona per la portada i més encara per la gaubança de la jubilació!

UNA IAIA ATÒMICA

- La policia italiana intercepta una conductora de 103 anys que tenia el permís caducat i circulava sense segur.

- La dona es desplaça ara en bicicleta mentre gestiona comprar-se una Vespa.

………………………..

Els carabinieris italians -equivalents a la nostra Guàrdia Civil- van interceptar el passat 11 de març, a la una de la matinada, un cotxe que feia maniobres estranyes i que va resultar que era conduït per una iaia de 103 anys… que, a més a més, tenia el permís de circulació caducat des de feia dos i el vehicle no disposava de segur. Els agents, que la van multar, van confiscar el turisme i la van portar a casa seua. Com que no té el cotxe -que, per cert, és un Fiat Panda- la dona, Giuseppina Molinari o Giose per als amics, ara utilitza la bicicleta en tant es compra una Vespa, la moto italiana més autèntica.

De vegades, els servidors de l’ordre públic s’emporten sorpreses, com els ha passat recentment als carabinieris de Bondeno, una població de 13.000 habitants, cap al nord d’Itàlia, arran la recepció d’una telefonada que denunciava que un vehicle feia maniobres estranyes. El van localitzar de seguida i amb sorpresa van veure que la dona que conduïa era nascuda en 1920, encara que el permís feia dos anys que estava caducat, perquè els italians que superen els 80 anys han de passar una revisió mèdica cada dos perquè siga renovat, la qual cosa aquesta persona no havia fet. Giouseppina agafava el seu vehicle amb normalitat, segons s’ha comprovat.

La protagonista va explicar que anava a una altra població

Imatge d'un Panda clàssic

a visitar uns amics, però els agents van comprovar que “estava desorientada i recorria els mateixos carrers”, per la qual cosa la van acompanyar a sa casa, on va retornar sana i estàlvia.

S’ha acabat la crònica? No ho penseu. Ara, aquesta senyora ha pres la bicicleta per anar a veure els seus amics, la qual cosa sembla que fa amb total normalitat; mentrestant, ha encarregat una Vespa, que és el vehicle de dos rodes històric per excel·lència d’Itàlia, i que pensa conduir per a les activitats diàries.

https://www.tf1info.fr/international/cette-mamie-grand-mere-centenaire-de-103-ans-est-la-delinquante-la-plus-celebre-d-italie-2289526.html*

L’alcalde de Ferrare, que és originari del mateix poble que la protagonista, ha expressat la seua solidaritat. Considera que en lloc d’una sanció mereix una condecoració i que és un exemple per a tothom, encara que, personalment, pense que alguna cosa s’hauria de dir al voltant de la seguretat del trànsit, si conduïa a la una de la matinada sense tenir clara la destinació i fent maniobres poc convencionals.

Com podeu imaginar, Giuseppina Molinari, s’ha convertit en protagonista de la notícia de la setmana i ha estat objecte d’entrevistes i reportatges als diaris i a la televisió. Fins i tot els mitjans estrangers, com el diari Sudouest de França, s’han fet ressò d’aquesta història, que és de les que s’anomenen humanes en l’argot periodístic. Ah! I el 19 de març… 104 anys!

* Adjunte una notícia de la televisió francesa, que inclou una entrevista amb la senyora protagonista d’aquesta història.

Fonts: Diari Sudouest i TF1 - Traducció i adaptació: M. Candela

IES Playa San Juan / Departament de Llengua i Literatura Valenciana - Març 2024

GEMMA PASQUAL, UNA ALTRA OBRERA DE LA PARAULA*

Recentment, l'escriptora Gemma Pasqual ha estat en Alacant i una de les seues parades ha sigut en l'IES Playa San Juan, un centre on les seues lectures són habituals. Així, en algun moment els alumnes han llegit Marina, una tragèdia grega en clau contemporània, i més recentment L'últim vaixell, també una crònica obscura, de la negror més absoluta, en aquest cas del temps de la postguerra.

    D'aquest llibre es va parlar molt

L'escriptora, amb Miquel Tribaldos i Mario Candela

a l'acte, auspiciat pel cap del Departament de Valencià, Miquel Tribaldos, i per l'editora Santillana, i sense oblidar la col·laboració dels alumnes de 4t ESO, que van ser els autèntics protagonistes, al costat de l'autora, per descomptat. D'entrada, Pasqual ens va explicar "jo no era escriptora", fins que un dia va escriure gairebé per casualitat un conte per al seu fill, el va enviar a una editorial i li'l van publicar, la qual cosa no va deixar de ser una sorpresa.

    A continuació, es va consolidar amb Marina, "que és el meu best-seller", va dir; aquesta novel·la li va permetre esdevenir "una de les primeres persones que viuen dels llibres". Mentre escoltava les intervencions, pensava en Blasco Ibáñez, un valencià que va ser el primer escriptor que va poder viure de les vendes de les novel·les, especialment a l'estranger. Els quatre genets de l'Apocalipsi va ser el seu gran èxit, i més encara després de l'adaptació al cinema.

    Mentrestant, Pasqual es va centrar en L'últim vaixell, la novel·la que hem estat treballant al centre i que envolta una història d'amor entre generacions, en un context dramàtic, de veritable genocidi, i de lluita per sobreviure, com va passar a partir de l'1 d'abril de 1939. Tenia el testimoni d'un iaio, però volia històries de primera mà "i vaig entrevistar a molta gent".

Gemma Pasqual, durant l'acte a l'IES Playa San Juan

Per aquesta causa, "tots els personatges són reals", d'una manera o una altra, la qual cosa va requerir cinc anys de preparació i treball intensiu.

    Va destacar especialment el personatge de Lennin, un xiquet que mor estampat contra una paret perquè a la seua mare estaven colpejant-la/torturant-la a fi de saber on estava el seu marit, un conegut membre de la República (ah! I entra en els possibles que la dona desconegués on estava el seu home...). "El personatge de Lennin és un homenatge a tots els xiquets morts o desapareguts en el franquisme, que s'estima n'hi va haver com a 250.000", va relatar.

    La vida de l'escriptora podríem dir d'èxit o popular és més difícil del que sembla: Sí! És la resposta que podem donar després de la xerrada, perquè la seua agenda, és a dir, el seu dia a dia, està carregat. Ben carregadeta, podríem afegir. "Aquesta setmana és Alacant, la que ve, Barcelona", va explicar i, entre una i altra, tornar a casa, al poble valencià d'Almoines, i fer el que fa tothom: rentar la roba bruta, comprar i preparar menjar, omplir carmanyoles per a la setmana i, per descomptat, que la família se'n recorde d'una. Més o menys és el mateix que ens passa als qui la feina ens obliga a allunyar-nos del nostre nucli familiar. És complicat.

    És escriptora, és dona, no cal precisar-ho, i també és "activista", d'acord amb la seua terminologia. La seua darrera tasca ha consistit a assumir la presidència de la Societat coral El Micalet, de València, una funció amb responsabilitat tot i això que es tracta d'una entitat que va endavant des de 1891.

    Gemma Pasqual, mentre contestava amb rotunditat les preguntes dels alumnes, explicava trucs de l'ofici. "Jo no m'enfronte a la pàgina en blanc", perquè fa una tasca de preparació important. "Quan comence un llibre, sé com acaba i tinc la divisió per capítols feta", i puc treballar sense dificultats. En aquest punt em va vindre a la memòria l'oblidat Isaac Asimov, molt popular anys enrere i actualment poc visible en la nostra societat tecnològica. Aquest nord-americà d'origen rus va contar que en una ocasió va començar un relat sense tindre clar el final... i ho va passar tan malament que mai en la vida ho va tornar a fer. Sempre començava sabent com tancaria el llibre. Bona lliçó.

    Entre aplaudiments i algunes dedicatòries

Col·locació de l'escultura d'Ovidi en Alcoi / M. Candela

de llibres, Pasqual va tancar la xerrada, animada, interessant i instructiva -confiem- per als alumnes i per als ensenyants que hi estàvem. Per cert, quasi oblidava que la seua feina d'escriptora es formalitza fonamentalment a les fondes, una manera una mica literària d'expressar que escriu als hotels, entre els viatges!

Ah! Una notícia per acabar: el tercer llibre de Like blau encara tardarà un mica. "Ara està en curs la promoció del segon", va contestar a la meua pregunta.

* Destaque al títol aquesta famosa expressió d'Ovidi Montllor que Gemma Pasqual va utilitzar durant la xarrada, perquè avui, diumenge 10 de març, és l'aniversari de la seua desaparició. Molt lluny queda ja aquell 10 de març de 1995...

EL TURISME DEMANA UN AERÒDROM ENTRE IBI I ALCOI

Un aeròdrom entre Alcoi i Ibi, més

Proposta d'aerodrom en La Canal / M. C.

concretament a la zona de la Canal, paral·lel a l'autovia central. És una proposta que, encara que puga semblar idònia per al vint-i-huit de desembre, és real; de fet, s'ha pogut escoltar en temps recents entre les propostes de millora pel desenvolupament turístic d'aquestes comarques de l'interior.

    En concret, des del sector turístic es va llançar temps enrere la proposta de facilitar l'accés al nord de la província d'Alacant, concretament a les principals poblacions, com és el cas d'Alcoi i Ibi, pel que fa als índexs de població. El projecte consistia en un petit aeroport, que permetria l'accés de turistes cap a ambdues poblacions, amb unes ràpides comunicacions.

    D'entrada, sembla que el projecte no seria excessivament onerós, per causa que el terreny és bastant regular i a més els accessos a l'autovia central farien més senzilla encara la comunicació amb les poblacions referides. Sembla que la idea no va tirar endavant en un primer terme, però ha quedat damunt taula, per la qual cosa en qualsevol moment es podria reactivar.

LES ENTRADES D’ALCOI ARRANCARAN EN EL CAMÍ DES DE 2024

Quaranta-cinc anys hauran passat

Crònica en La ciudad de tu vida

des de l'aprovació fins a l’execució. La directiva de l’Associació de Sant Jordi ha decididt, en sessió extraordinària celebrada aquest mateix matí, materialitzar l’acord de l'assemblea del 29 de gener de 1979 que havia de canviar l’itinerari de les Entrades de Moros i Cristians d’Alcoi a partir de 1980, la qual cosa mai es va arribar a concretar. Així, el pròxim 21 d’abril, es produirà el fet històric d’arrancar les desfilades des del Camí, amb la qual cosa el recorregut serà el mateix de la Cavalcada dels Reis Mags.

Quines coses que passen! Sobtadament, però sense nocturnitat ni traïdoria, el Casal ha acordat aplicar el canvi d’itinerari de les Entrades d’Alcoi. Fonts generalment poc informades han explicat que el departament jurídic va comunicar a la directiva que el fet d’haver introduït la Roda, però no el canvi de recorregut -cal recordar que ambdues qüestions es van avalar en una mateixa resolució- deixava l’entitat en uns llimbs jurídics, motiu pel qual era urgent prendre una decisió. L’opció era o anul·lar l’aplicació de la Roda o canviar l’itinerari i s’ha optat per la segona.

Així les coses, no sols es resol una situació jurídica incerta sinó que també es fomenten l’economia local i el turisme, per causa que la promoció de la ciutat ha disparat la demanda de cadires per a les Entrades. Cal assenyalar que en el Camí caben fins a huit files de seients, això sí, una mica estrets.

Es desconeix ara per ara la repercussió

que pot tenir aquest fet imprevist de totes totes i si es produiran reaccions, que poden abastar l’àmbit jurídic, polític, fester i ciutadà. No obstant això, cal avançar que el Sant Jordiet d’aquell any, Fernando Pastor, ha mostrat la seua incredulitat davant d’aquest fet.

Continuarem desinformant! Com sempre!