REDACCIÓ INACABADA (AMB KROUGER A LA RÀDIO)

Per una casualitat, vaig trobar recentment una redacció escolar. Era dels temps antics, en un moment on Ana i jo mateix havíem aconseguit atacar els estudis d'anglés, eixa llengua que tan costa amunt se’ns posa als de la nostra generació, que encara érem del vell i benvolgut francés, però que ens vam veure obligats a interrompre per circumstàncies diverses. Prometem de tornar-hi tan aviat com siga possible.

Al meu cas, el text -que podeu veure a la foto adjunta- era el guió per a una conversa,

que en principi s’havia de fer el 21 de desembre de 2016. Finalment, aquell dia va ser el de la finalització de la meua carrera periodística i, com he redescobert aquesta setmana, vaig haver de canviar el contingut. Recorde que aquella tarda, cinc anys enrere, a la classe de l’EOI d’Alcoi, amb la profe Ana Pastor, vaig arribar a explicar-me del que havia passat aquell matí; és a dir, que de “I’m a journalist” havia passat a “I’m unemployed” -encara que tinc el dubte de si toca posar la “a/an”- i de “I work in an office” a “I worked in a office”...

Va ser una mica sorprenent, però la cosa va sortir bé i més tard vam obtenir el títol bàsic d’anglés: eixe que et permet expressar coses com: bon dia, sóc Mario, estic aturat i encantat de conéixer-te, i construir redaccions bàsiques. La cosa va continuar, però es va suspendre en el moment en què vaig iniciar una nova etapa professional (també va succeir amb el francés, però en aquest cas la situació és diferent), i a Ana li canviaren les circumstàncies laborals i també va haver de tocar el dos. Hi tornarem, com MacArthur.

La veritat és que això de l’anglés és una creu permanent i de vegades et trobes amb situacions divertides: quan comprenc allò que diu algú, això vol dir que l’al·ludit el parla molt malament. Un dia, en una xocolateria del centre de Toulouse li vaig demanar al “garçon” que ens atenia si el seu company era espanyol. “No, és romanés, per què ho diu?”. “Perquè parla un anglés tan dolent que entenc el que diu…”

Si voleu saber què és el que vull dir aneu a YouTube on trobareu fragments de la portentosa pel·lícula Le llamaban Trinidad doblada a l’anglés pels mateixos protagonistes italians… Després veniu i m’ho conteu… Sense paraules.

P. D. Vint-i-tres de desembre. Cap a les deu i mitja del matí. Escolte Ràdio Clàssica mentre escric aquest text i un xic d'Alfarrasí, Miquel, demana Krouger de Camilo Pérez Laporta, en homenatge al seu difunt pare, que va ser membre de la banda del poble durant setanta anys! Tocava la flauta i era el pasdoble que més li agradava. La presentadora posa la versió de la banda de la Guàrdia Real, dirigida per Francisco Grau Vergara (teniu el podcast a l’abast). No puc deixar de preguntar-me quantes vegades eixe home l’haurà tocada en la Diana d’Alcoi amb els Mossàrabs/Gats…

LOS TERRIBLES SECRETOS DE LAS HADAS

 Las hadas no guardan secretos es el elocuente título que ha escogido Lola Mateo (alter ego de Lola Moreno*, alicantina de San Blas)

para su primera novela, un novelón de 542 páginas que se configura como una sucesión de argumentos dispares, enlazados por un sustrato común: todos tenemos secretos escondidos en el armario. Y cuando alguien los revela, empiezan los problemas, especialmente de autoconciencia, de revisión de episodios de nuestras vidas que pensábamos olvidados o enterrados para siempre y que de nuevo devoran nuestras noches con pesadillas de espanto.

El largo relato se estructura a partir de versiones de cuentos tradicionales, pero la autora huye de las versiones edulcoradas, aquellas de “las niñas quieren ser princesas”, y va al fondo, a los terrores ocultos, por lo que las historias adquieren una perspectiva adulta, en la línea de Stephen King: “un adulto es alguien que vive su vida moviéndose entre charcos de mierda intentando no salpicarse”. La creadora se vale de una despampanante psicòloga para la interpretación de los cuentos, de los aspectos negros y negativos.

La obra es una sinfonía

a múltiples voces, a modo de un concierto grosso, pero con la estructura de un flashmob, anglicismo de moda que especifica cómo de un narrador o protagonista se pasa a dos, a tres, a cuatro… y así sucesivamente, hasta que se incorporan todos los personajes que aparecen en el relato. En muchos casos, se trata de secundarios que adquieren un inusitado protagonismo, hasta llegar a un clímax final donde la mayoría de los enigmas quedan resueltos, a través de voces distintas. Una marca característica de la obra.

La pluralidad de cuentos que se introducen y las explicaciones posteriores sobre la base literaria, en ocasiones a partir de los diferentes autores que los han relatado, como Grimm o Perrault, otorgan una gran vivacidad al relato y es, precisamente, en la variaciones de historias harto conocidas -El rey Midas, por citar una- donde se encuentra la verdadera esencia de la obra: Lola Moreno se convierte así en novelista a través de una sucesión de cuentos, que van perfilando el intríngulis de la historia. Sí, efectivamente, es una historia de misterio…

Como me ha ocurrido recientemente con otra publicación -Vi i veritat, de Natàlia Gisbert Abad- el hecho de conocer personalmente a la autora otorga una dimensión distinta a la lectura, que lleva a preguntarse contínuamente cuánto hay de personal en las afirmaciones que efectúan los protagonistas, sobre todo las femeninas. ¿Son vivencias, son lecturas, son intereses particulares? Imagino que habrá una suma de todo.

El lenguaje es vivo, ameno, aunque en un volumen inicial de tan considerable tamaño, se registran variaciones de ritmo en distintos planos que, en mi opinión, adquieren sus momentos de brillantez en las variaciones de los cuentos que aporta Lola, que en ningún momento oculta sus cartas y, de hecho, las muestra en la cita poética que abre el libro: “Yo no sé muchas cosas, es verdad./ Pero me han dormido con todos los cuentos… / Y sé todos los cuentos.” León Felipe.

* Lola Moreno es licenciada en Bellas Artes y lectora compulsiva.

Las hadas no guardan secretos. Platero Editorial, SL, colección Platero CollBooks.

Noviembre 2021

Mario Candela

Diciembre 2021

COMENTARIS DE SEGUIDORS DEL MADRID AL SORTEIG DE COPA DEL REI:

Hi ha tres punts en comú en les respostes a la piulada oficial que ha fet el Real Madrid on informa del resultat del sorteig de la Copa del Rei, celebrat el 17 de desembre de 2021:

1. “Una altra vegada José Juan, noooooo”.

2. “Li tinc més por a l’Alcoyano que al PSG”.

3. “Aquest sorteig no es pot repetir?”

Real Madrid C.F.

@realmadrid

·

2h

¡Nos enfrentaremos al

@CD_Alcoyano

en los dieciseisavos de final de #CopaDelRey!

@adidasfootball

A continuació hi ha dues respostes coincidents.

4. “No me jodas [queda millor en castellà, nota del traductor]”.

5. “Vendetta”.

I, per finalitzar, la més curiosa:

6. “Padre nuestro que estás en los cielos, santificado… [ídem a la nota anterior]”

Amb humor prenadalenc...

L’OBSCURA VERITAT DEL VI

“Sobre la butaca… descansa el pes d’una ombra solitària”. Aquesta frase, en la línia sis, va catapultar l’interés per la novel·la, més enllà de l’autora, del premi, de l’ambientació parcial a Alcoi i a la Comissaria de la Policia Nacional i de les relacions personals; és a dir, va impregnar profundament al lector, que a la fi és l’objectiu primari d’un escriptor: compartir una creació, unes vivències, un esperit.

Vi i veritat és l’atractiu títol que l’alcoiana Natàlia Gisbert Abad ha utilitzat per travessar la porta gran de la literatura, amb l’aval del primer premi de narrativa Isabel-Clara Simó. Un guardó, unes entrevistes, un llibre editat i, per damunt de tot això, una joia narrativa que impressiona per la força de les paraules: cada frase és una sentència… de vegades de mort, com correspon a una novel·la negra, però igualment costumista, divertida i profundament social. Què significa açò? Doncs que els mals endèmics de la nostra societat, la violència cap a les xiquetes i dones, és permanent. No hi ha cap treva i el posicionament de l’autora és rotund contra qualsevol mena de maltractament, és evident (un maltractador és un “dimoni”)

La història és senzilla en principi, a poc a poc es complica i condueix a un final amb una cascada de sorpreses i alguna incertesa que haurà d'imaginar el lector pel seu compte. Una policia que és “una dona jove i desconeguda” es fa càrrec de la Comissaria de la Policia Nacional d’Alcoi, la qual cosa converteix en literari un episodi real, encara que poc conegut: una inspectora, Rocio Carvallo, va ocupar el càrrec en 2014; fins i tot va ser la responsable de les investigacions de la terrible mort d’un nadó a càrrec de la seua mare.

En aquest cas és la comissària Maia Serra, “dona i republicana”, nascuda un 29 de febrer, rebutjada pel marit, que també era la seua parella professional en València. Mentre tracta d’adaptar-se a la nova vida, un crim sacseja la capital del Túria, una xica jove desapareix i una família de les més importants, dedicada al vi, és la protagonista. El seu ex li demana auxili professional i ella comença una duplicitat de vida: matí a Alcoi i vesprada a València. Doble jornada laboral més dos hores i mitja de cotxe afegides (per a més detalls, recomane una acurada lectura…)

Al costat de les referències professionals de l’autora -psicòloga i metgessa- i també de les personals, com les cites llatines o gregues (oínos kaí alétheia) estan les del lector, que en aquest cas particular s’ha ocupat de la informació de la Comissaria d'Alcoi al voltant de trenta-cinc anys, per la qual cosa les escales d'accés als despatxos dels caps les coneix, perquè les ha trepitjades un dia si i l’altre també. I això deixa empremta: bons records, bons amics i dolentes històries, en general.

Per últim, és una novel·la difícil, o almenys ho ha estat per a mi. Feia temps que no em veia confrontat a tornar enrere una vegada i una altra, perquè em costava de concretar les anàfores, les represes del text. Per què no està en femení o en plural? Em preguntava… Ah! Perquè el referent és aquell o l’altre, em contestava.

Un llibre sorprenent també pels diferents plans de lectura, alguns íntims, d’altres estrictament narratius, paral·lelismes que semblen de vegades inconnexes, encara que al final es lliguen com una simfonia on tots els instruments i els acords formen un conjunt harmoniós i brillant, amb coherència i cohesió.

Fitxa: Títol: Vi i Veritat

Autora: Natàlia Gisbert Abad

Edició: Bromera / L’Eclèctica - octubre 2021 

Premi Ciutat d’Alcoi de Novel·la - Isabel-Clara Simó

DOS CAVALQUEN JUNTS

Eren de la Penya les 9 del matí,

que s'ajuntava a les deu, al bar Ideal, i eren inseparables. Malauradament, han marxat, han mort, amb molt poc temps de diferència. Alguns mesos... Primer va ser Pepe Alijo, amic, home tranquil, educat, polit, seré, sempre amb bones paraules... i l'amo... portava el montepio... Ara, el senyor Company, don José Company, el de launiónalcoyana, igual d'amic i igualment tranquil, seré, educat, polit i discret.

Els dos em contaven històries, esdeveniments, episodis d'altres èpoques, experiències. Coneixien a tothom i eren un pou d'informació. Alijo era amic del xicon de la Torre de les Maçanes que van matar al crim de l'hotel Comerç; eren "camarades" com es deia en aquells temps, i sabia molt de la Cavalcada d'Alcoi, perquè es va ocupar molt de temps de l'organització.

De Company, m'agradava la sensatesa amb què parlava, el seny que mostrava, sempre gesticulant mentre s'expressava. En retirar-se, cada any ens passava algun fotomuntatge nadalenc, com el que il·lustra aquestes línies, aquest dolorós obituari. Perquè són persones que he estimat i que estime, persones que respectava i admirava.

De la penya, que es va dissoldre espontàniament ja fa molt de temps, encara quedem alguns, però sobretot romanen els records, les experiències viscudes amb persones que ens han ensenyat quantitat de coses. I, per descomptat, els bons moments viscuts al voltant d'un café amb llet més o menys descafeïnat i una llesca de pa amb oli o mantega, plens d'humor i de vegades, d'ironia.

Cavalqueu junts, amics!

EXPERIÈNCIA EN VERSIÓ ORIGINAL

Mario Candela i Sílvia Botella / A B

Interessant en grau superlatiu ha resultat l'experiència de l'EOI d'Alcoi amb col·laboració de la UA i la Mútua Levante -quin espectacular saló d'actes, per cert!- d'organitzar projeccions de cinema en versió original i col·loquis posteriors.
Encara queda un capítol la setmana vinent, amb el valencià, la qual cosa és també atractiva, perquè el cinema en aquesta llengua resulta difícil de trobar. Tothom aposta per llengües majoritàries amb més rendibilitat econòmica, sense entrar en qüestions polítiques.

La directora de l'EOI Alma Blasco i, especialment, la meua amiga Sílvia Botella, cap de l'àrea de francés, em van confiar el col·loqui de la projecció en aquesta llengua, la qual cosa en origen em va espantar una mica, i més encara en veure la sala amb un nombrós públic, però pense que finalment tot va eixir bé, més o menys.

El llargmetratge escollit va ser Le Mystère

Cartell de l'esdeveniment

Henri Pick, que en castellà es va titular La biblioteca de los libros rechazados, que en realitat és un original i ben estructurat film d'aventures, un polar que diuen els francesos, és a dir, policíaca... I amb un rerefons amorós i qüestions socials que Sílvia, diferents membres del públic i jo mateix vam sotmetre a debat. Ah! Recomane també la lectura de la novel·la, de David Foenkinos perquè, com és habitual, aporta altres visions, altres característiques.

Imatge de l'acte / A. Moltó

Els assistents parlàrem des de l'afer Carmen Mola fins a la facilitat de trobar ara pel·lícules en llengua original, la qual cosa és senzilla gràcies a les plataformes digitals, i facilita enormement l'estudi pràctic de les llengües, que és el que actualment ens demana el Consell d'Europa.

Molt instructiu, com deia, molt amé, molt curiós i també plurilingüe, perquè s'hi va parlar en francés, evidentment, i en valencià, castellà... I alguns vam marxar amb bons consells anotats i la voluntat ferme d'anar a la propera emissió, que serà en valencià i on hi participa Carles Castillo. No n'eixireu decebuts!

ENTRE TUTANKAMON I RÀDIO ALCOI

Dissabte, Ràdio Alcoi va commemorar el 90 aniversari de les seues emissions; hui, dilluns 22 de novembre, fa noranta-nou anys que va ser descoberta la tomba de Tutankamon. La primera efemèride és molt important i de la segona, no cal parlar-ne (en 2022, que serà el centenari, segur que tenim una allau de notícies, comentaris, reportatges, llibres, vídeos, etc.)

Imatge de l'accés a la tomba de Tutankamon amb la cua de Ramsés VI al fons / A. Moltó

Noranta anys d'emissions ininterrompudes és un esdeveniment a prendre en consideració i més en els tristos i tràgics temps que ens toca viure, absolutament catastròfics per als mitjans de comunicació, que senzillament lluiten per la seua supervivència. Des dels temps de la República, la Guerra Civil i l'autocràcia franquista fins a arribar a l'actual monarquia constitucional, Ràdio Alcoi ha estat un referent de la ciutat i la comarca, que no cal esmicolar ací.

I amb una coincidència temporal, arriba la vespra del centenari de la descoberta de la tomba de Tutankamon, a la Vall dels Reis, a l'Egipte. Un esdeveniment que tradicionalment m'ha interessat i que tinc programat treballar amb els meus alumnes d'ESO aquesta mateixa setmana.

L'accés en 1922 / Viquimèdia Commnons

Curiosament, el viatge que vam fer a l'Egipte va estar organitzat per l'Associació de la Premsa d'Alacant i, així, visitàrem la barca de Kheops amb Esther Viscarra i el seu inseparable Jaume i els temples de Karnak i Luxor amb el meu company directe Vicente Crespo, que malauradament va morir pocs mesos després d'una fulminant i dolentíssima malaltia.

La baixada a la tomba durant, amb els setze famosíssimis graons, li explicava a Ana les sensacions que tenia Howard Carter mentre hi entrava, sense saber quina cosa li esperava: estaria buida? Hi hauria faraó? Finalment, les coses van sortir bé. Després, nosaltres vam passejar cap a la tomba de Tutmosis III, però estava tancada.

Com a detall de conclusió: la foto d'Ana Moltó mostra darrere una llarga cua de persones esperant l'entrada a la tomba de Ramsés VI, un fet molt important perquè la seua popularitat va demorar al llarg de sis anys les excavacions en el punt on, en només dos dies, es va descobrir el soterrament de Nebkeperura, més popularment conegut com a Tutankamon.