LA CABINA 2.0 (VERSIÓ 2021)

Una experiència nova, tancat a la cabina de l’ascensor d’un gratacel oblidat, en mig del no-res, sense cap soroll que trenque la monotonia, l’angúnia de la situació. M’ha semblat escoltar l’altre elevador. És evident, si un no va, puges a l’altre, però mai no comproves si hi ha algun cadàver momificat dins de l’altre. Tots tenim pressa en la vida contemporània i anem al nostre alé, sense reflexionar.

La primera imatge que m’ha vingut a la ment és José Luis López Vázquez en la

celebèrrima cabina telefònica, d’allò més destacat que va produir el cinema espanyol durant el franquisme, i que va passar la implacable censura. I és estrany, perquè era un càntic a la predestinació, a l’estil de la filosofia dels grecs, poc harmonitzat amb les creences ultracatòliques predominants i oficials a l’època.

L’home que no pot lluitar contra el destí. La cabina que s’enfonsa sense que cap arma puga combatre l’atac indestructible i la resolució final, inexorable. Hui toca parlar bé de López Vázquez, després del seu paperet en Los chicos del Preu (un títol, per cert, gens inclusiu, i políticament correcte, d’acord amb les mesures sobre el llenguatge que es van aprovar en Múrcia fa uns dies). En aquest cas, l’actor fa un paper amb tota la dignitat i força, molt lluny d’altres que millor oblidar, com d’altres protagonistes cinematogràfics de la Transició espanyola.

He sentit alguna veu a l’escala, però ha marxat, amb l’altre ascensor, evidentment. He fet dos cops a la porta i un crit simbòlic, més que res per assenyalar la meua presència, per buscar la solidaritat d’un so tranquil·litzant, com el Comte de Montecristo que li parlava

al carceller per escoltar una veu. Pobre Edmund Dantés, tants anys i anys tancat sense saber per què estava allí ni tampoc com acabaria.

No es pot negar el paral·lelisme. Encara que Dantés/Montecristo tenia una gerra a manera d’orinal. Caldria plantejar-ho a la reunió següent de la comunitat de veïns? Seria un complement interessant per als elevadors, especialment aquells que cada setmana tenen alguna avaria, com és el nostre cas. Pujava i, de sobte, s’ha parat; els llums han deixat de funcionar, la patada amb què arrancava el 600 tampoc ha servit de res, per la qual cosa he fet sonar l’alarma. Al poc, una veu m’ha demanat les dades: qui sóc, on visc, certificat de penals… una mica surrealista. Després, ha decidit cridar al tècnic. Vindrà hui? No ho sé.

Més veus i l’altre ascensor. El que deia al principi: un dia trobaran el que quede, uns quants ossos i un muntonet de pols… És el moment de citar la Bíblia, amb aquell versicle que tots coneixem: “en pols eres i en pols et convertiràs”...

Parada obligatòria. L’alarma automàtica ha avisat: l’hora de la pastilla diària. I se sent algun soroll. El tècnic? No ho crec. A aquesta hora, si ve d’Alacant, amb tot el trànsit de l’entrada dels col·legis i instituts, serà complicat. Per cert, què passarà amb els meus alumnes? Tinc previstos exàmens amb un grup de 2n ESO i un altre de 4t (de les Llegendes Valencianes i d’Aloma, per si algú té una certa curiositat).

Arriba el tècnic. Era ell. Felicitacions. Un petit soroll i l’ascensor que baixa, la porta s’obri, la vida torna… Pujava o baixava? Demana l’expert. Doncs, crec que pujava… Allí s’ha quedat l’home, mentre posava en marxa un detallat estudi de l’ossamenta de l'ascensor, que té més de mig segle de viatges a l’esquena.

Finalment, he tingut més fortuna que López Vázquez, almenys aquesta vegada.

MONTGOMERY CLIFT O LES DOS CARES DE LA VIDA

Montgomery Clift /Viquimèdia Commons

Per començar, cal assenyalar que ha estat necessari un treball de classe perquè jo descobresca qui era en veritat el meu actor favorit, que no és altre que Montgomery Clift, més que res pel paper que fa a D’aquí a l’eternitat, el gran clàssic de 1953.

Si precise una mica més, Harrisson Ford és l’actor que més he seguit, per allò de les pel·lícules de La Guerra de les Galàxies i d’Indiana Jones, però Montgomery Clift cada vegada em resulta més atractiu pel seu paper de

soldat en la cinta referida. En realitat, és una d’aquelles produccions que s’han convertit en un mite.

Per concloure, apunte que he esbrinat que aquest actor té dues parts en la seua vida: una d’icona de Hollywood, d’estel ric i famós, i una altra de persona malalta, enganxada als opiacis i a l’alcohol, que es va arrossegar fins a la seua mort a 45 anys.

Font: Viquipèdia.

LOLO, EL GUITARRISTA

Resulta difícil de imaginar hoy en día,

Carátula del DVD de Los chicos del Preu

pero en la película Los chicos del Preu, de 1967, al personaje de Lolo (Manuel García Salcedo) no le dejaban cantar; solo podía tocar la guitarra. Y también atacaba “instrumentos” como la nuez, la goma elástica con la boca y, en general, hacía música con cualquier cosa que se le pusiera por delante. Lo decía el director del elitista de colegio de Madrid donde Lolo cursaba el Preu, con el fin de convencer de sus grandes dotes a un iracundo José Luis López Vázquez, que de ninguna manera quería un hijo melenudo, músico, yeyé, todo lo cual, más o menos, venía a ser lo mismo.

Lolo era Camilo Blanes.

En la película, toca la guitarra, en realidad varias, con Karina como cantante estelar. Los dos triunfaron más tarde en la música... Pero suspendieron el Preu cinematográfico, lo que son las cosas. En un momento dado, la madre,

Lolo, con sus padres cinematográficos / Sensacine.com

la actriz Margot Cottens, apunta datos auténticos como que el chico nunca estudió música: lo sabe espontáneamente. Porque fue así. Camilo Sesto jamás pisó un conservatorio.

La película, de 1967, revisitada en 2021... Tiene un tufillo a comedia tonta, que trata de reflejar la idílica situación de la juventud española en la época en un colegio elitista e improbable, donde se combinan chicas bien sin carnet pero con coche con los que chicos que llegan del pueblo, en este caso, Tomelloso, en un tren de vagones de madera y que echaba humo. Huele a las líneas que se cerrarían en el 69, como nuestro Xitxarra.

La ficha del DVD subraya a las claras que el ambiente nada tenía que ver con la realidad del momento,

Cartel de Hamelín

con huelgas en universidades, el cierre del Diario Madrid e, incluso, el primer atentado de ETA, cuyo final está siendo recordado y debatido estos días. De cualquier manera, la película sí refleja dos aspectos inmortales de los jóvenes estudiantes: las relaciones amorosas y el miedo escénico ante la espada de Damocles que supone el aprobado o el suspenso.

Como fuera, Los chicos del Preu pone en escena una época, un tiempo pasado, con Karina de protagonista estelar, como lo sería en realidad tres años más tarde, y con un genio musical apuntado, pero en este caso sin aparente perspectiva de futuro. En realidad fue todo lo contrario, porque un lustro después Lolo consolidaba una carrera musical que le llevaría al Olimpo y le convertiría en un mito. Aquí, Pedro Lazaga y su equipo resbalaron y mucho, pero son la cosas de la vida, como cuando la casa discográfica Decca rechazó a los Beatles, o cuando la editorial Gallimard desestimó la publicación del primer volumen de En busca del tiempo perdido, de Marcel Proust, siendo André Gide uno de los miembros de la comisión encargada del veredicto.

Cartel original de Los chicos del Preu

Lolo demuestra en la película su habilidad como guitarrista, con diversas variantes del instrumento hispano por excelencia y al final triunfa con su grupo, mientras el polifacético José Luis Vázquez, ya en el redil de la modernidad, firma el primer contrato para una gira (en este caso, como en tantos otros, el poderoso caballero don dinero deja de lado las ideas). Una premonición con el contexto de Los Botines, aunque la carrera al estrellato sería individual.

Esta película, además, no sería la última incursión cinematográfica de Camilo Sesto, ya que intervino, con Los Botines, en Hamelín, una producción de 1969, dirigida por Luis María Delgado y protagonizada por Miguel Ríos, nada más y nada menos. He visto en youtube una actuación del grupo, conforme al estilo yeyé de la época, pero la ambientación de la película invita al olvido inmediato y absoluto, como por otro lado parece ha ocurrido con toda justicia. Curiosidad histórica y nada más.

Entre 1979 y 1980, de acuerdo con el

Cartel de La playa del amor

pozo infinito de sabiduría más o menos necesaria que aporta Google, el cantante alcoyano participó en tres películas argentinas, pero lo hizo como artista invitado y no como actor más o menos protagonista. Así, figura en los créditos de La playa del amor, con la colaboración añadida de su amiga Ángela Carrasco y de Rocío Dúrcal; en Las vacaciones del amor y en La discoteca del amor, en esta última también con la artista que haría el papel de María Magdalena en Jesucristo Superstar. Carezco de referencias concretas de estas películas, pero dados los títulos, no acaba de resultar extraño.

En resumen, Los chicos del Preu se configura como la única incursión real del cantante en el mundo

Cartel de La discoteca del amor

de la gran pantalla, con un papel de actor juvenil en el que actúa, pero no canta. Todo un desatino.

Dos notas finales. Las canciones que interpreta el grupo son de Los Pekenikes y la música o banda sonora, de Antón García Abril, que también creó la de otra destacada obra cinematográfica que he tenido entre manos recientemente: Sor Citroën. Curiosamente, ambas son del mismo año.

LA VÍDUA NEGRA DEL CARRER CASABLANCA

Els assassins en sèrie semblava que vivien en Texas o en algun altre indret de la més profunda terra dels ianquis, o les novel·les d’Agatha Christie, però un dia descobreixes que el veí o la veïna del costat ho són o estan en la llista de sospitosos. En una ocasió, el coratge d’un jutge d’instrucció d’Alcoi va traure a la llum un home que es dedicava a matar persones, ací i en altres terres. Era un home corrent, un més del poble, un entre tants.

Conxi va viure una temporada al carrer Casablanca / M. Candela

Però, recordant a Jordi Pujol -per cert, quin final més trist!- “això hui no toca”. En parlarem un altre dia.En aquests moments, l’actualitat mana, cal parlar de l’assassina anomenada la vídua negra d’Alacant, encara que en realitat no està provat completament que tinga un reguitzell de crims, perquè falten resolucions judicials que tardaran el seu temps.
D’entrada, el Tribunal Suprem ha refrendat la culpabilitat de Conxi, una xica menuda, rossa, en aparença normal i corrent, en el primer crim: va matar a l’home dos setmanes després del casament. Ara tindrà uns vint anys per a meditar al voltant d’això en la presó, en tant li arriben altres sentències.Conxi és d’Onil i anava en cadira de rodes. No podia caminar, però es va aixecar per a fer el “boca a boca” a l’home moribund. Feia cinc anys que tenia la mobilitat reduïda, però això no li va impedir viure al carrer Casablanca d’Alcoi ni tampoc pujar a la delegació d’Alcoi del Diari INFORMACION, que està a un tercer pis (sense ascensor, és clar!). Va ser una entrevista circumstancial: un problema d’habitatge, per la qual feia una reclamació i una reivindicació pública. Per circumstàncies, vaig fer una foto aquell dia…

Caravana en Ibi / Revista Escaparate

Qui anava a pensar que aquella imatge de 2009 seria una prova anys més tard: estava dempeus, mentre que assegurava a la policia que no podia marxar. Jo no recorde haver-la tornada a veure, més que als diaris. La seua protesta es va resoldre, perquè una magistrada de l’Audiència va baixar a la plaça on feia la protesta i li va parlar, i després va continuar amb la seua vida. Quina vida, sembla!
Això és perquè el 2016 va morir un home a Ibi, degollat per un germà, i ella estava implicada en la història, tanmateix no queda clar si als fets criminals. Vivia en una caravana a les portes de casa del difunt, que havia estat el seu tercer marit…
Una història encara per escriure al capítol dels fets dolents i macabres de les nostres terres: Alcoi, Onil, Ibi, l'Albufereta, Alacant…*

- Més informació als enllaços següents:
Reportatge exhaustiu del diari Las Provincias
Notícia d'Ibi de la revista Escaparate
Notícia condemna al Diario INFORMACION

LIKE BLAU O LA BALADA DE LA CIÈNCIA-FICCIÓ

Poques vegades -tal vegada mai- un llibre, una novel·la, fa eclosió en molt poques pàgines tants records, sentiments, lectures d’altres temps, de molts anys enrere.

Gemma Pasqual / Bromera

Això és, precisament, el que ha succeït només arrancar la lectura de Like Blau, de Gemma Pasqual i Escrivà, editat per Bromera, per recomanació de la gent del Departament de Valencià de l’IES Jorge Juan i especialment de la seua cap, Carme Cases. “És un llibre que agrada molt als alumnes”, va comentar. No m’estranya, perquè enganxa des de la primera pàgina i aporta un tema de molta actualitat… o no.

M’explique. Només començar, quan el capitost diu això d’“oh, món feliç”, la memòria d’Un món feliç, d’Aldous Huxley és òbvia i fonamental, tant pel que fa a la novel·la com a la sèrie. Sí, la sèrie, perquè es va emetre per TVE una adaptació televisiva en 1980, als temps de la “tele única” on tothom veia el mateix, per la qual cosa va tenir gran repercussió. Evidentment, també la novel·la, de lectura obligada i permanent.

Al robot li diuen Robbie, com al seu company del primer relat de Jo, robot d’Isaac Asimov, probablement l’autor que més ha escrit al voltant d’aquest tema, en un temps -a partir dels anys cinquanta- en què les màquines intel·ligents no estaven a l’abast de tothom, com ocorre al segle XXI.

La disposició dels edificis, la nació, ciutat o país en què es desenvolupa l’acció, recorda la pel·lícula Cuando el destino nos alcance, impresentable adaptació al castellà de l’original anglés Soylent Green, distopia que està basada en el llibre ¡Hagan sitio! ¡Hagan sitio! de Harry Harrison, publicada en 1966. La mateixa o semblant ambientació es presenta a un altre clàssic de la ciència-ficció com és Juramento de

fidelidad, de Larry Niven i Jerry Pournelle, de 1981, un relat on els habitants d’un immoble gegantí renuncien a part de la seua intimitat i els seus drets a canvi de més seguretat.

Falta el Gran Hermano, l’altre gran clàssic de la narrativa anglosaxona de projecció futura com és encara 1984, de George Orwell. L’ull que tot ho veu, ja siga voluntari -com en els programes de televisió contemporanis- o obligat, com succeeix en algunes novel·les o societats reals, el que és més trist. Evidentment, també passa en Like blau, una novel·la on no falten els tirans, encara que en la pàgina 90 no sabem quina és la realitat del món que se'ns presenta.

L’obelisc em fa pensar en una ciutat com Washington després d’algun tipus de cataclisme, però cal esperar esdeveniments futurs…

La ciutat i les estrelles d’Arthur C. Clarke inclou igualment una societat feliç -utòpicament feliç, caldria precisar- que necessita eventuals incentius o estímuls per no caure en una decadència que ja és més que evident. Ah! I el canvi de qualificacions acadèmiques que fan les bessones via internet el vam descobrir en la primera gran pel·lícula de ciència-ficció que tracta els seus perills: Juegos de Guerra, que data de 1983. David, el protagonista, fa el mateix amb un equipament amb disquets de 5,5 polsades, hui ja prehistòrics.

"Juegos de guerra" / Neo Teo

Cal precisar que hi ha una novel·la, però està basada en el guió cinematogràfic de Lawrence Lasker i Walter F. Parkes i no a l’inrevés, com normalment passa.

Gemma Pasqual ens va incorporant nous elements i temes, encara que no es tracta aquí d’anticipar allò que succeeix més endavant (em negue a utilitzar el barbarisme anglosaxó de moda per a desvelar que l'assassí era el majordom). Hi ha una resistència al poder establert, conseqüència d’una catàstrofe planetària que coneixem cap a la pàgina 100. Fonts literàries o cinematogràfiques de resistents en tenim per tot arreu i referides a una pluralitat de temes; per continuar amb la temàtica, podem esmentar V, una explosiva sèrie televisiva, que també és de 1983 i on assistim a la invasió de la Terra per part d’unes sargantanes gegants, però disfressades de persones. La imatge de la dolenta Diana

Diana i la rata / viquimèdia commons

-la cap dels invasors- tragant-se un ratolí va marcar tota una generació.

Més tard arribem a un altre títol mític que no podia estar absent en un relat tan simbòlic com aquest: Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, una altra distopia que figura a l'Olimp de la literatura mundial i no sols de ciència-ficció. Parla de la crema de llibres i encara que l’autor va parlar de diverses de motivacions diverses, la referència a les imatges del govern nazi d’Alemanya són nítides; nosaltres, a Espanya, també podríem parlar de la censura en la dictadura franquista: no calia destruir llibres perquè no s’editava cap cosa que no tingués el Nihil obstat, de l’església i el govern. En aquest cas hi ha una pel·lícula de 1966, dirigida per François Truffaut, que ha guanyat credibilitat i dignificació amb el pas del temps.

En la recta final del llibre, es precisa la qüestió de la dictadura, com va sorgir, en quines circumstàncies i quins són els seus objectius, i coneixem detalls concrets, com l’existència  de cambres d’aïllament sensorials, on la protagonista està tancada amb llum perpètua i sense cap referència exterior, en la línia de la xiqueta Lisbeth Salander, protagonista de la sèrie de novel·les Millenium.

Igualment, assistim, terroritzats, a un element que ja intuiem, per proximitat a la novel·la/pel·lícula

Títol espanyol de Soylent Green

Soylent Green, com és el destí dels majors, els malalts, els discapacitats i, en general, d’aquells que no assoleixen els mínims que els que manen entenen necessaris per a ser “rendible”. El “tren càpsula” ens retorna dramàticament als trens de la mort que anaven als camps d’extermini nazis, que hem llegit i vist en quantitat de novel·les i pel·lícules.

I, al final, un món obert, com a mínim a l’esperança i al mateix temps a la desesperança*, que recupera la música -també cremada, encara que de manera simbòlica- amb un himne de resistència actualment molt popular per una sèrie televisiva amb gran repercussió mundial. Segur que la teniu al cap!

Que gaudiu de la novel·la com jo mateix!

Amélie Notomb /viq. commons

* Una escriptora francòfona molt popular,
Amélie Nothomb, té una novel·la Acide sulfurique, molt interessant al voltant del que passa al final de Like Blau.

- Fonts: viquipèdia i arxius personals de l’autor.

Mario Candela

IES Jorge Juan / Departament de Llengua Valenciana i Literatura

Setembre / 9 d’Octubre 2021

LA GUÀRDIA PRETORIANA DEL CENTRE D'ESPORTS

Han passat molts anys, molts, però allò de Los viejos guerreros nunca mueren té significat complet quan donem un cop d’ull cap al Centre d’Esports d’Alcoi, tal com s’ha pogut comprovar recentment arran d’una trobada o retrobada a la casa de Miguel Valor, amb el Postiguet alacantí com a testimoni mut.

És hi va parlar d’esports, evidentment, però també de política, de l’Ajuntament, de la visita d’Adolfo Suárez, dels maldecaps de les campanyes de Trillo, d’episodis de la història alcoiana, com l’enfonsament del poliesportiu Francisco Laporta el 13 de gener de 1980, i de la CAPA i la CAM, però igualment es van contar anècdotes més o menys inconfessables que donarien per a omplir una enciclopèdia Salvat per fascicles.

Santi Botella i Octavio Fuentes

La cosa va començar molt bé, perquè resulta que el president del Barça, el senyor Joan Laporta, és de família alcoiana i concretament nebot de l’enyorada Polín Laporta. La primera en la frente, que diria un castís, perquè això pot explicar per què la també difunta Isabel-Clara Simó es va incorporar a la fallida candidatura independentista de Laporta, anys enrere. Aquesta va ser la revelació inicial de Miguel Valor, en la primera retrobada des que l’exalcalde d’Alacant està més o menys retirat, entre les innombrables joguines i els mil-i-un objectes dels seus néts.

Mentre passàvem el corredor, entre una exposició de pintura alacantina i alcoiana, amb tots els noms que podem suposar i alguns que jo desconeixia -de literatura en sé una mica; de pintura estic més bé peix- i arribàvem a la terrassa, amb la sinuositat gairebé camellística de Tabarca al Fons, a poc a poc van arribar els membres de la trobada. El primer, sense la moto, Santi Botella; darrere, Miguel Sarasa, i a continuació, Octavio Fuentes i Paco Couñago, que no és estrictament de la primera generació del Centre d’Esports, però sí dels pioners en la gestió i promoció esportiva, en part per la seua tasca en les activitats socials de l’extinta i enyorada CAPA (com també ho és la CAM).

Històrica foto dels pioners del Centre d'Esports / Arxiu Miguel Valor

Valor va reaparéixer amb àlbums de fotos, des de la prehistòria -Miguel en la puta mili, per citar-ne una- fins a l’actualitat més o menys contemporània, com l’homenatge que l’Ajuntament d’Alacant li va fer en deixar -no cal entrar en detalls mòrbids- l’Alcaldia. I tot això entre els comentaris, les anècdotes, en bona part a càrrec de Sarasa, del que jo coneixia poc aquest vessant. Es va recordar, evidentment a Antonio Pérez Francés, del Tir amb Arc; a Santi Blanquer, que sempre continuarà enganxat a la bicicleta; a Eduardo Latorre i a Jordi Valor Coloma, president del Club Ajedrez Alcoy i destacat membre de la junta del Centre d’Esports. Per descomptat, Rafa Priego va ser protagonista de rememoracions esportives i socials.

Tot això, mentre es mirava una foto d’aquelles que et fan pensar “que jóvens érem” i es parlava de tot i de res, com de la imatge de l’alcalde Alberto Emilio Garcia saludant-se amb Suárez o aquella de la celebèrrima baixada a la Cova Juliana en les 24 Hores de 1980, on el també enyorat Josep Albert Mestre va mostrar la seua predisposició a cantar el Cara el Sol o el que fos necessari per a eixir del pou on estava encallat.

Una celebració informal, però seriosa, una revisió d’aspectes desconeguts -i millor que romanen així durant els cinquanta anys reglamentaris dels secrets d’estat- de

Autofoto de Mario Candela, Miguel Sarasa i Miguel Valor

 la història, no sols esportiva, sinó social i política, de la ciutat i la província d’Alacant, en tant Couñago gairebé plorava mentre passàvem per la plaça Pius XII, on estava la seu de l’obra social de la CAPA i on es jugaven els campionats d’escacs. La tasca més complicada la va tenir Santi Botella, que va veure’s en l’obligació de trobar aparcament, la qual cosa es va resoldre favorablement, en tant recordàvem a un altre incombustible de les motos, recentment desaparegut: Paco Desamparados.

Ah! Amenacen de repetir l’experiència. Per si de cas, portaré la gravadora!

Platja Sant Joan / 31 d’agost de 2021

TRIBULACIONS D'UNA XICA JOVE A PARÍS

Nancy Huston /Wp Commons

LA SEDUCTORA

(La dragueuse, a l'original)

“Estàs sola?” Fins que he eixit, aquests últims anys, de la categoria

GXJ (=JJF=jolie jeune femme=guapa xica jove*), les frases ximples dels captivadors francesos han sigut un dels aspectes més inevitables i més molestos de la meua vida quotidiana. No obstant això, m’encanta seduir! Però mai he pogut acostumar-me a eixe trencament repetit de la meua bombolla d’intimitat, l’inestimable anonimat dels passejants. Una xica jove que va pel carrer llegint una carta -”Són bones, les novetats?” - menjant un sandvitx -”Me’n dones un mosset?”- està contínuament sotmesa a eixes no-cites. “Estàs sola?” - No, però hauria volgut tant ser-ho…” O sinó? -sense paraules- on se la taladra de part a part amb la mirada pel pur plaer de veure-la envermellir i girar la mirada, no sabent on amagar-se. M’ha calgut arribar a la quarantena per a conquerir, als carrers de París, eixa llibertat que qualsevol xicon de quinze anys pren com un dret.

*nota del traductor.

NANCY HUSTON

Escriptora canadenca establerta a París des de 1973 i que ha publicat nombrosos llibres de narrativa, assaig i teatre. Als llibres Nord Perdu i Douze France, editats conjuntament per Actes Sud en 2004, analitza la situació d’una persona que canvia de país i de llengua i de les dificultats d’adaptació que pateix, tant socials com lingüístiques.

La seductora forma part de Douze France, un mosaic lingüístic i social amb les tribulacions d’una dona -primer més jove, després més adulta- a París, entre 1973 i 1998, i expressa la dura vida quotidiana d’una xica jove solitària. Més difícil del que sembla.

* Traducció del francés de l'autor del Bloc.