I VET AQUÍ UN GAT, I VET AQUÍ UN GOS

Divendres, la comunitat educativa de

Components del claustre de l'IES Jorge Juan

l'IES Jorge Juan, d'Alacant, em va honorar en permetre'm compartir la festa de tancament del trimestre, que també va suposar l'homenatge a dos ensenyants, Àngela Martínez i Carme Orts, la qual cosa va significar el simbòlic acte d'acomiadament de la meua etapa de profe: darrere la porta hi ha un gat, vet aquí el conte acabat. 

Carme Orts i Àngela Martínez

    Moltes cares noves i alguns canvis. Luis Martín, el director en la meua etapa, s'ha retirat; això diu ell, perquè continua de profe, per al goig dels seus alumnes, encara que la gens envejable tasca de gestió del centre ha quedat enrere. Ara li toca a Jordi Llorca, que és un gat vell, perquè ha sigut el cap d'estudis en una llarga etapa. No sé si és més complicat aquest càrrec que la direcció. Segurament... Té a Juan Damián Sánchez al costat i a les caps d'estudis, Elena Garrigós i Maria Ortega... Segur que el centre anirà vent en popa.

    Carme Cases, que em va animar

Imatge de l'homenatge

a participar-hi, és la cap del Departament de Valencià, i em va posar al dia del centre, mentre els últims alumnes marxaven a cuitacorrents. Tot açò, en tant ens entaforàvem el dinar/aperitiu de luxe i aplaudíem a les dues profes que han acabat el seu cicle. Carme Orts va fer un discurs divertir on no faltar la frase: salut i força al canut! (de vegades jo ho he traduït al francés com santé et virilité, però no sé molt bé com adaptar-la al castellà).

    També vaig saludar a Juan Hernàndez, del departament, a María José, de francés, a Elisabet Villanueva, la cap de laboratori que un dia va trobar-se un cadàver en un armari -us ho contaré un altre dia- i a la meua homònima, Lucía Candela, que viu a prop de l'insti, el que es diu a prop. Molta emoció, que no s'acaba, perquè el Jorge Juan seguirà en la meua ruta, de la mateixa manera que la Platja de Sant Joan estarà vinculada a l'IES del mateix nom, especialment a la seua gent, alumnes i profes! Si vols trobar algú, només cal passar pel Mercadona de Club del Mar i no cal ni que siga a l'hora de l'ananàs. Ha, ha, ha.

    Així que, sayonara baby, com va dir

l'actor aquell de cognom llarg i difícil en la pel·lícula Terminator. Un cicle conclòs, de la mateixa manera que huit anys enrere vaig tancar l'etapa al Diari Información. Per cert, divendres vaig aparcar enfront de la seu de Doctor Rico i vaig anar a peu cap al Jorge Juan.

    Les voltes que fa la vida! He sigut el profe degà de l'institut degà de la província d'Alacant, la qual cosa em dona un estatus!

P D. El diari ha publicat una nota pel que fa a la retirada de les dues profes, que vos afegeix.

https://www.informacion.es/alicante/2024/12/23/homenaje-ies-jorge-juan-profesores-112874022.html

    

LOS BEATLES ESTUVIERON CERCA DE ALCOY

Los Beatles no actuaron en Alcoy,

Los Beatles, actualmente pasean por Benidorm / M. C.

ni en ningún sitio de España salvo Madrid y Barcelona, pero en el caso de esta ciudad podemos decir que estuvieron cerca, que se intentó en 1965, vamos. Este episodio configuró, en valenciano, una de las primeras entradas del blog a finales de 2019 y mucha gente pensó que su vinculación con el 28 de diciembre era eso, una broma inocente. No, no fue el caso, y ahora lo he recuperado en un artículo que se publicó recientemente en el diario Información y del que os pongo el enlace.

    Es una historia que nos remonta al Alcoy del poderío industrial, del PGOU que planteaba una ciudad de 100.000 habitantes en el 2000, y, no, tampoco es una inocentada; no hay más que echar un vistazo a las previsiones de hace medio siglo. Esta semana he leído que la ciudad ha recuperado los 60.000 vecinos, ¡albricias! Por eso han sonado tanto las campanas.

    Bromas aparte, todo esto ha surgido

Splash Roaster, en la Glorieta / M. C.

del reciente concierto que el grupo Splash Roaster ofreció en el Templete de la Glorieta, que es donde habrían actuado los Beatles. En el relato escribí que los miembros son cuatro, pero en la actualidad son seis: Marcos "Splash"Lloret, Liberto Blanes, Robert Pérez, Marc Sansalvador, Pau Masià y Néstor Cloquell. Al césar lo que es del César.

    Os pongo una imagen de los Beatles que capté estos días en Benidorm -las ventajas del Imserso, valenciano en este caso- y que nos puede dar una idea de cómo habría sido el concierto de Paul, John, Ringo y George.

https://www.informacion.es/opinion/2024/12/13/beatles-dominaban-tierra-112561078.html

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2019/12/quan-alcoi-va-intentar-contractar-els.html

EL JUBILEU DE LA JUBILACIÓ INESPERADA

Doncs, Així és la vida, Carlota. Aquest

títol de Gemma Lienas, una de les escriptores que més a gust he descobert i llegit en l'etapa professional docent, em serveix per a argumentar allò que, molt breument, us vull explicar: he arribat a la jubilació, al moment culminant de la vida on la societat t'eximeix del món laboral.

    A més a més, ha estat una sorpresa, un fet inesperat, que no cal que detalle aquí, però que té a veure en la

puta mili. Vaig enviar un article al Diario INFORMACION que, com sabeu, ha estat casa meua durant 32,5 anys, i com que l'ha publicat, doncs us remitix a aquest text. És trist en alguns aspectes, perquè parle d'amics que no han arribat al moment de la retirada o l'han gaudida molt poc. Entre aquest col·lectiu, no vaig parlar de l'enyorat Josele Tortosa i ara aprofite per a recordar-lo novament.

    Així per començar, he tornat a l'Escola d'Idiomes d'Alcoi: el mur pinkfloià infranquejable que ha estat tota

la vida per a mi l'anglés, que ara tracte d'encarar amb prudència. Allí he retrobat vells coneguts com ara Rafa Botí, Jorge Sedano, Antolí, i també Sílvia Botella, entre molts d'altres.

    I prou. Us penge algunes fotos actuals i retrospectives i, com he dit, podeu llegir l'article en l'enllaç al diari. Continuaré escrivint al blog perquè vull contar aquelles coses que tinc pendents o que simplement passen, però amb tranquil·litat i amb moderació, una qualitat que fa molta falta en aquesta societat contemporània que ens ha tocat viure.

    Salutacions... I per molts anys!

https://www.informacion.es/opinion/2024/11/20/final-puta-mili-valuosa-111880071.html

Imatges: Primera classe en Vall d'Aran, la darrera a l'IES Platja Sant Joan i la mili, en aquest cas al dormitori a l'antiga caserna d'Intendència, en Barcelona.

L'ESBUDELLADOR QUE TOCAVA LA GAITA

Va ser dijous, mentre conduïa cap a l'Escola d'Idiomes (EOI) d'Alcoi. Escoltava Ràdio Clàssica, Sinfonía de la Mañana, quan Martín Llade va explicar que la primera vegada que els diaris espanyols van parlar de Jack el Destripador van escriure Jaime el Gaitero. Evidentment, era una errata d'interpretació lingüística entre dos llengües més distants del que pot semblar, però em va portar a la memòria la paraula valenciana adient, esbudellador, que em va costar un tip d'aprendre.

    Així que vaig arribar a classe, em

Crònica periodística en Espanya

vaig apropiar d'un retolador d'Imma M. Ferri, la professora d'anglés, i vaig explicar el que havia passat. De seguida, un company, Ferran Mora, expert músic, ho va deixar clar. En anglés és ripper i l'espanyol original va interpretar bagpiper; la primera vol dir el que sabem i la segona, gaiter. D'ací el títol en la premsa de Jaime el Gaitero.

    Confesse que tinc un sentit de l'humor tan dolent com el del senyor Martín Llade, sapientíssim presentador, d'altra banda, però en aquest cas ens va fer riure... amb una anècdota esplèndida. A més a més, la docent va explicar que en la programació d'aula -un calvari que tenen tots els docents en aquest període del curs- el corrector automàtic estava canviant les terminacions tipus -ous (nervous, per exemple) per l'òbvia huevos o l'expressió all the people per ajo the people, també sense comentari.

    I jo mateix vaig afegir que en una excel·lent pel·lícula -no recorde el títol, però tractava de la banda de música d'un poble amb una mina que Margaret Thatcher anava a tancar- es va interpretar el concert d'Aranjuez, del mestre Rodrigo; em sembla que el món anglòfon va entendre que Aranjuez és orange jus, per una similitud fònica... Així que que escoltarem el Concert Suc de taronja!

    Disquisicions de dissabte que configuren el primer escrit per al blog en l'era post jubilació, que he arrancat molt recentment. El que passa és que he tingut la brillant idea

Dibuix de finals del segle XIX / Commons

d'anar-hi a l'EOI per això d'aprendre alguna cosa d'anglés abans de morir (ho sent, soc de francés), però els deures em porten fregit. Especialment, els discursos, o siga, els speechs, al voltant de temes profunds. En fet, aquest cap de setmana en prepare un al voltant de la capacitació i el salari dels professors contemporanis. Puc parlar bastant d'aquest tema, encara que no en anglés.

    Reconec que de Jack l'Esbudellador no en sé molt, més enllà que era un maleït de finals del segle XIX que matava cruelment meuques d'un barri paupèrrim de Londres. Se n'ha parlat un tip, fins i tot que era un noble, però jo no en sé massa. Per sort, hi ha una entrada en Viquipèdia en català on podeu trobar tota la informació que us vinga de gust.

Salutacions i fins a un altre dia!

 https://ca.wikipedia.org/wiki/Jack_l%27Esbudellador#:~:text=Jack%20l'Esbudellador%20(de%20l,i%20el%20novembre%20de%201888.

NOTíCIES A BELL ULL

ESPORTISTES AMB MALA PATA

Un jugador de futbol professional, Axel Tuanzebe,

Axel Tuanzebe / v. c.

d'origen congolés, que forma part de l'Ipswich Town, en la gran lliga anglesa, estarà diverses setmanes allunyat de la seua activitat perquè es va tallar un dit polze mentre rentava la vaixella; de fet va estar al límit de l'amputació i li'l van cosir d'urgència a l'Hospital...

    Un contratemps insòlit? Res més lluny. D'acord amb el diari francés La Dépêche, l'irlandés Keane es va perdre la copa del món de 1998 perquè havia patit un trencament de lligaments mentre agafava el comandament a distància de la tele.

    Més encara. Lionel Letici, porter del PSG, es va enganxar l'esquena mentre agarrava la lletra V en una partida d'Scrabble, i Steve Marlet, futbolista professional francés, va faltar a l'Euro 2004 perquè es va lesionar la còrnia mentre jugava amb la seua acreditació...

UN ESTERNUT MIRACULÓS

Un ciutadà d'Arizona, Ben Havoz, respira ara normalment després d'haver patit greus problemes al llarg de més de vint anys. A conseqüència d'haver-se estacat al nas una figureta de Lego quan era petit, havia patit greus entrebancs en la respiració, encara que li havia sigut retirada per sa mare, amb unes pinces.

    Recentment, per causa de l'asma i la secor de l'estiu a Arizona, el metge li va recomanar respirar sota la dutxa per a reduir la tensió, la qual cosa va produir un fort esternut... que va expulsar una segona figura Lego, inserida a la cavitat nasal des de feia un quart de segle...

    Ara tot ha tornat a la normalitat, segons ens conta el mateix diari, a partir de Philstarlife i la CNN. Ah! Hi ha vídeo en Instagram:

https://www.ladepeche.fr/2024/09/13/les-jeunes-des-annees-90-ne-faisaient-que-de-la-merde-un-homme-decouvre-un-lego-coince-dans-son-nez-depuis-pres-de-30-ans-12195150.php

PARIR AL CIM DE LA MUNTANYA

Titular cridaner? Res més lluny. Realitat absoluta. Una dona de dinou anys embarassada de quasi huit mesos va marxar d'excursió pels Pirineus francesos, concretament a prop de Cauterets, amb la circumstància que a la nit del 31 d'agost va trencar aigües i va parir en la tenda de campanya, amb l'ajut del seu marit.

    De seguida, van avisar els serveis d'emergència, però l'helicòpter no podia eixir per condicions meteorològiques adverses. Tres socorristes i poc després un metge

Imatge del llac Gaube /V. Commons

del SAMU van fer l'ascensió al llac de Gaube a peu en dues hores, encara que una volta arribats el xiquet havia nascut i tot havia transcorregut bé. Un helicòpter va traslladar mare i fill a l'hospital.

    La família havia vingut de la Nova Caledònia i per sort -per gran sort- el mòbil tenia cobertura via satèl·lit, perquè allà amunt no n'hi ha de la xarxa convencional, la qual cosa va permetre controlar el part.

    La informació és de La Dépêche i de Francebleu.fr

SENSE CARNET I AMB MOLT D'ALCOHOL

Un veí d'Orthez, de seixanta-sis anys, va ser interceptat dissabte a la tarda per la Gendarmeria francesa mentre feia ziga-zaga d'un carril a un altre amb el seu cotxe Ligier sense carnet. Com que la prova d'alcoholèmia va resultar positiva, va ser arrestat i condemnat dilluns, en un procés que en França s'anomena de compareixença immediata.

    Fins ací tot normal, excepte pel fet que es tracta de la huitena condemnació pel mateix motiu: conduir sota els efectes de l'alcohol. L'home, jubilat, al judici no es va expressar amb excessiva claredat, segons informa el diari Sud-Ouest.

    Esperem que siga la postrema, encara que...

TRAIL SOLIDARI D'ALCOI

Diuen que una imatge val més que... moltes paraules. Del Trail solidari d'Alcoi 2024, un esdeveniment consolidat any rere any, poc puc dir, tan sols afegir algunes simbòliques fotos que vaig fer dissabte. Enhorabona a tots els implicats, com a organitzadors o participants!

FUSTER I VALLS, DOS VOYEURS AMB ANGÚNIA

Confesse que coneixia al Joan Fuster mític i una mica al filosòfic o analista social de la realitat valenciana històrica i contemporània, però gairebé gens a l'escriptor, fins que vaig retrobar per casa una Antologia de textos fusterians, que per la data i els subratllats a llapis, molt probablement seria del batxillerat del meu fill. Un dia, vaig començar a fullejar-lo i ràpidament em va interessar: Fuster parla de la realitat del món que veu i de seguida em va recordar els Serafins de Joan Valls i Jordà.

    El primer escrivia prosa i el segon, vers,

Joan Valls / Foto: X Terol

però tots dos plasmaven el mateix: la via quotidiana que els envoltava; una mica més antics els Serafins i més contemporània, a partir del 1975, la visió de l'escriptor de Sueca. El que més em va sorprendre va ser la concomitància de temes, per exemple la platja.

    A les Notes d'un desficiós, publicat el 1980, Fuster va escriure que a la platja, els cossos milloraven, encara que homes i dones "no arriben encara a eliminar els seus michelins, i els exhibeixen sense vergonya", en tan també diferencia als joves, "gràcils, de cuixes egrègies i torsos temptadors", al costat de "mamelles penjolloses, els culs incommensurables, les panxes agressives...", de la gent que ja té una edat. I això que l'autor no podia preveure allò que ens anava a caure al damunt amb les xarxes socials i l'exhibicionisme a qualsevol nivell.

    Doncs resulta, que el 15 de setembre de 1964 Joan Valls havia escrit un poema sota el pseudònim de Serafì -i per això el títol- on relatava una experiència que havia viscut aquell estiu al Postiguet; per cert, la data els va fer molta gràcia als meus alumnes alacantins quan fa poc vam treballar el poema a classe.

    Fuster escrivia en una època més

Joan Fuster / viquipèdia

contemporània, però Valls ho feia a l'albada de la revolució turística, en un temps on els biquinis acabaven de nàixer -Ursula Andress, en la primera pel·lícula de James Bond- i s'obrien pas entre la fèrria moral ultracatòlica de l'època. El poeta d'Alcoi escriu d'un bikini -amb k- que "portava una jaganta/ que semblava ser noruega./ Falta li feia una manta / perquè arrapava els setanta/ i era un feix d'ossos en brega". Aquest poema, a més a més, és una crònica d'un temps on la gent de l'interior agafava L'Alcoiana de bon matí, arribava al Postiguet, se socarrava tot el dia, i tornava a la nit baldada a la ciutat.

    Recordeu 13, Rue del Percebe? Originàriament era un còmic, mentre que ara per ara és un retrat sociològic impagable de com es vivia en una època. Això passa també amb el poema de Valls i amb l'escrit de Fuster, dos voyeurs amb angúnia per allò que es veu a la platja. Valls té uns 320 serafins, alguns veritablement antològics i de lectura molt recomanable.

    ADDENDA DEL PORRO. Algú sap on es fabricaven els porros? Imagine que cadascú es feia o es fa encara el seu. En el relat Ràpida teoria del porro, Fuster conta que "fumava tabac ros i bevia whisky" (amb aquesta grafia en 1979), però que mai li van interessar els porros -que havia emprovat diverses vegades- més enllà del ritual col·lectiu de passar-lo d'un a l'altre i omplir-lo de baves, amb un èxtasi simulat. El més curiós és que "l'herba", el "xocolat" o la "merda", s'enrotlla "amb un full de paper de fumar arcaic, d'una ja insòlita marca d'Alcoi",

    És a dir, que el porro és individual, però el paper, d'Alcoi. Curiosa la referència a l'històric Bambú, la marca icona de Papeleras Reunidas SA, que va envoltar l'herba als quatre confins de la terra, perquè actualment és insòlita encara que el 1979 aquest producte es fabricava.