LA SÍNDROME HOMER SIMPSON

Allò que li passa al protagonista de

La tortuga que volia ser llebre, de Pasqual Alapont, és el que normalment anomene La síndrome Homer Simpson. No per la maduresa inexistent del personatge de ficció, sinó més aïna pel sofà, la tele, el sedentarisme, les llepolies i l’absència de qualsevol activitat física. Tot això, com ocorre en la novel·leta, condueix cap a índexs desgavellats de colesterol, sucre, triglicèrids, etc. Una conseqüència que tots més o menys coneixem.

Amb aquesta premissa bàsica, l’autor ens porta cap al món de l'esport contemporani: eixir, caminar, un pas rere l’altre, conéixer gent, arrencar a córrer… Trobar-se millor, a la fi, físicament i espiritual. En canvi, el pobret colesterol perd potència, ha ha ha.

En una segona part, ens trasllada cap a una cara dolenta de la pràctica esportiva: no tothom pot fer una marató, i el preu d'intentar-ho sense la capacitat necessària potser molt elevat. Això succeeix al llibre i també a la vida real (en la primera mitja marató que vaig córrer a Santa Pola va morir un participant). Que un altre pot córrer 42 quilòmetres a 5 minuts cadascun? Perfecte, encara que sempre n’hi haurà un que ho farà en 4,30. No té límit.

Jo no vaig poder fer una marató. i em feia

H. Simpson / Viquimèdia Commons

molt goig. Quan era possible, el temps necessari per a entrenar no estava al meu abast; més tard, les seqüeles de la COVID no ho han permès. Tal vegada serà en la següent metempsicosi.

Així que m’he quedat amb el bon sabor de boca de diverses mitges, ben preparades i amb bones finalitzacions, la qual cosa vol dir concloure amb certa normalitat. Significa que vaig pujar al pòdium? Ni de lluny. Vol dir que després estava fatigat però res més. Es deixaven sentir els 900 quilòmetres de preparació dels quatre mesos precedents. Pel que toca a Pere, el protagonista del llibre, al final assumeix la lliçó i endavant.

Un exemple més que interessant de les col·leccions de Llegir en Valencià, de Bromera, en aquest cas amb un rerefons d’hàbits de vida saludables.

EL DISCURS DEL REI (CHARLES III)

L'altre dia vam comentar a classe d'anglés, a l'EOI d'Alcoi, el discurs de Nadal del rei. Charles III, evidentment. Va ser a proposta meua i una cosa molt breu, que tenia una justificació. Tenim una companya que és infermera (nurse) en un hospital valencià... i ni te cuento la que els està caient aquestes setmanes, en una situació que per experiència ella i jo mateix sabem que encarà durarà un cert temps. En el seu cas pel dia a dia, en el meu, perquè l'assumpte era cosa de titulars de premsa.

    Per això, vaig aportar a classe unes línies

Charles III / Wikimedia Commons

del discurs de Charles III que em van sorprendre gratament. No és un personatge públic a qui haja tingut especial devoció, perquè de jove era objecte de burles pels seus atributs físics més coneguts i més tard per tot el que va passar amb Lady Di.

    El motiu que destacara el discurs es centra en una frase: "des d'una perspectiva personal, ofereix un especial i sincer reconeixement als altruistes metges i infermeres que, aquest any, han hagut de suportar-me a mi i a altres membres de la meua família...", en clara referència a la Princesa de Gal·les, que, per cert, ahir mateix va anunciar que el seu estat ha millorat. Enhorabona!

    Amb el permís de la profe ho vaig llegir, vam aplaudir a la nostra companya... I vam continuar amb la tasca. Una anècdota que no va més lluny, però que acredita que de vegades les persones ens poden sorprendre, encara que no ens siguen simpàtiques, com és el cas.

    Evidentment, per concloure, el títol d'aquesta entrada té a veure amb la pel·lícula homònima, que va protagonitzar Colin Firth, amb Geoffrey Rush i Helena Bonham Carter, una de les dolentes de la sèrie Harry Potter, però que tractava de Jorge VI, iaio de l'actual rei.

    Us passe un enllaç amb la informació al voltant del discurs, per si teniu curiositat. Ah! I avise: la traducció és meua, així que no està garantida la correcció, encara que hi ha col·laborat ChatGPT.

https://time.com/7203885/king-charles-christmas-message-2024/

STEPHEN KING: THE WORDS OF HELL

 THE WORDS OF HELL

About Word processor of the Gods by Stephen King.

I had forgotten Stephen King for a long time. My wife and I loved him, but twenty years ago, we stopped reading his books. We didn’t like his recents novels. In spite of that, I still reread two of his stories: Rita Hayworth and Shawshank Redemption and Dolan’s Cadillac, and The Stand, of course, his biggest novel. The first one is more famous because of the movie, Cadena Perpetua in Spanish and Les évadés in French.

But six years ago I found a very amusing story: Word processor of the Gods. It was published in Playboy in January 1983 and later in the short story collection, Skeleton crew.

Can you think that what you wrote on the screen would arrive in the real’s life too? Can you imagine if you wrote my English teacher is Imma (or Amalia) and later you deleted, the words vanished from the screen… and the teacher too? No?

So… He is Stephen King himself. The very king of screams and the heartbeat out of control. This story is very hard and it has a lot of surprises and terrific events.

It’s written in American English and has a lot of informal vocabulary, which is quite hard to understand for me. For example: 

• pooped (= very tired, "crevé", “esgotat”)

• bodice-ripper (a romantic and erotic historical novel, from bodice (= "corsage") and ripper (= "déchirer", “esquinçar”))

• helluva (= "hell of a," meaning "very," e.g., "sacrément", “fotimer”)

• screw up (= a big mistake, "merdier")

• yellow dog (= a coward, "salopard", “porc”)

• shitty (= very bad, "merdique")

• For Christ’s sake! (= "Pour l’amour de Dieu!")

• rug-monkey or rug-rat (= a kid, "chiard", “un mocós”)

• buck (= a dollar).

I have a bilingual edition in English and French. If that suits you…

Mario Candela

(With collaboration of Chat GPT in the revision and correction)

EOI Alcoi - English Cours 1B1 January 2025.

I VET AQUÍ UN GAT, I VET AQUÍ UN GOS

Divendres, la comunitat educativa de

Components del claustre de l'IES Jorge Juan

l'IES Jorge Juan, d'Alacant, em va honorar en permetre'm compartir la festa de tancament del trimestre, que també va suposar l'homenatge a dos ensenyants, Àngela Martínez i Carme Orts, la qual cosa va significar el simbòlic acte d'acomiadament de la meua etapa de profe: darrere la porta hi ha un gat, vet aquí el conte acabat. 

Carme Orts i Àngela Martínez

    Moltes cares noves i alguns canvis. Luis Martín, el director en la meua etapa, s'ha retirat; això diu ell, perquè continua de profe, per al goig dels seus alumnes, encara que la gens envejable tasca de gestió del centre ha quedat enrere. Ara li toca a Jordi Llorca, que és un gat vell, perquè ha sigut el cap d'estudis en una llarga etapa. No sé si és més complicat aquest càrrec que la direcció. Segurament... Té a Juan Damián Sánchez al costat i a les caps d'estudis, Elena Garrigós i Maria Ortega... Segur que el centre anirà vent en popa.

    Carme Cases, que em va animar

Imatge de l'homenatge

a participar-hi, és la cap del Departament de Valencià, i em va posar al dia del centre, mentre els últims alumnes marxaven a cuitacorrents. Tot açò, en tant ens entaforàvem el dinar/aperitiu de luxe i aplaudíem a les dues profes que han acabat el seu cicle. Carme Orts va fer un discurs divertir on no faltar la frase: salut i força al canut! (de vegades jo ho he traduït al francés com santé et virilité, però no sé molt bé com adaptar-la al castellà).

    També vaig saludar a Juan Hernàndez, del departament, a María José, de francés, a Elisabet Villanueva, la cap de laboratori que un dia va trobar-se un cadàver en un armari -us ho contaré un altre dia- i a la meua homònima, Lucía Candela, que viu a prop de l'insti, el que es diu a prop. Molta emoció, que no s'acaba, perquè el Jorge Juan seguirà en la meua ruta, de la mateixa manera que la Platja de Sant Joan estarà vinculada a l'IES del mateix nom, especialment a la seua gent, alumnes i profes! Si vols trobar algú, només cal passar pel Mercadona de Club del Mar i no cal ni que siga a l'hora de l'ananàs. Ha, ha, ha.

    Així que, sayonara baby, com va dir

l'actor aquell de cognom llarg i difícil en la pel·lícula Terminator. Un cicle conclòs, de la mateixa manera que huit anys enrere vaig tancar l'etapa al Diari Información. Per cert, divendres vaig aparcar enfront de la seu de Doctor Rico i vaig anar a peu cap al Jorge Juan.

    Les voltes que fa la vida! He sigut el profe degà de l'institut degà de la província d'Alacant, la qual cosa em dona un estatus!

P D. El diari ha publicat una nota pel que fa a la retirada de les dues profes, que vos afegeix.

https://www.informacion.es/alicante/2024/12/23/homenaje-ies-jorge-juan-profesores-112874022.html

    

LOS BEATLES ESTUVIERON CERCA DE ALCOY

Los Beatles no actuaron en Alcoy,

Los Beatles, actualmente pasean por Benidorm / M. C.

ni en ningún sitio de España salvo Madrid y Barcelona, pero en el caso de esta ciudad podemos decir que estuvieron cerca, que se intentó en 1965, vamos. Este episodio configuró, en valenciano, una de las primeras entradas del blog a finales de 2019 y mucha gente pensó que su vinculación con el 28 de diciembre era eso, una broma inocente. No, no fue el caso, y ahora lo he recuperado en un artículo que se publicó recientemente en el diario Información y del que os pongo el enlace.

    Es una historia que nos remonta al Alcoy del poderío industrial, del PGOU que planteaba una ciudad de 100.000 habitantes en el 2000, y, no, tampoco es una inocentada; no hay más que echar un vistazo a las previsiones de hace medio siglo. Esta semana he leído que la ciudad ha recuperado los 60.000 vecinos, ¡albricias! Por eso han sonado tanto las campanas.

    Bromas aparte, todo esto ha surgido

Splash Roaster, en la Glorieta / M. C.

del reciente concierto que el grupo Splash Roaster ofreció en el Templete de la Glorieta, que es donde habrían actuado los Beatles. En el relato escribí que los miembros son cuatro, pero en la actualidad son seis: Marcos "Splash"Lloret, Liberto Blanes, Robert Pérez, Marc Sansalvador, Pau Masià y Néstor Cloquell. Al césar lo que es del César.

    Os pongo una imagen de los Beatles que capté estos días en Benidorm -las ventajas del Imserso, valenciano en este caso- y que nos puede dar una idea de cómo habría sido el concierto de Paul, John, Ringo y George.

https://www.informacion.es/opinion/2024/12/13/beatles-dominaban-tierra-112561078.html

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2019/12/quan-alcoi-va-intentar-contractar-els.html

EL JUBILEU DE LA JUBILACIÓ INESPERADA

Doncs, Així és la vida, Carlota. Aquest

títol de Gemma Lienas, una de les escriptores que més a gust he descobert i llegit en l'etapa professional docent, em serveix per a argumentar allò que, molt breument, us vull explicar: he arribat a la jubilació, al moment culminant de la vida on la societat t'eximeix del món laboral.

    A més a més, ha estat una sorpresa, un fet inesperat, que no cal que detalle aquí, però que té a veure en la

puta mili. Vaig enviar un article al Diario INFORMACION que, com sabeu, ha estat casa meua durant 32,5 anys, i com que l'ha publicat, doncs us remitix a aquest text. És trist en alguns aspectes, perquè parle d'amics que no han arribat al moment de la retirada o l'han gaudida molt poc. Entre aquest col·lectiu, no vaig parlar de l'enyorat Josele Tortosa i ara aprofite per a recordar-lo novament.

    Així per començar, he tornat a l'Escola d'Idiomes d'Alcoi: el mur pinkfloià infranquejable que ha estat tota

la vida per a mi l'anglés, que ara tracte d'encarar amb prudència. Allí he retrobat vells coneguts com ara Rafa Botí, Jorge Sedano, Antolí, i també Sílvia Botella, entre molts d'altres.

    I prou. Us penge algunes fotos actuals i retrospectives i, com he dit, podeu llegir l'article en l'enllaç al diari. Continuaré escrivint al blog perquè vull contar aquelles coses que tinc pendents o que simplement passen, però amb tranquil·litat i amb moderació, una qualitat que fa molta falta en aquesta societat contemporània que ens ha tocat viure.

    Salutacions... I per molts anys!

https://www.informacion.es/opinion/2024/11/20/final-puta-mili-valuosa-111880071.html

Imatges: Primera classe en Vall d'Aran, la darrera a l'IES Platja Sant Joan i la mili, en aquest cas al dormitori a l'antiga caserna d'Intendència, en Barcelona.

L'ESBUDELLADOR QUE TOCAVA LA GAITA

Va ser dijous, mentre conduïa cap a l'Escola d'Idiomes (EOI) d'Alcoi. Escoltava Ràdio Clàssica, Sinfonía de la Mañana, quan Martín Llade va explicar que la primera vegada que els diaris espanyols van parlar de Jack el Destripador van escriure Jaime el Gaitero. Evidentment, era una errata d'interpretació lingüística entre dos llengües més distants del que pot semblar, però em va portar a la memòria la paraula valenciana adient, esbudellador, que em va costar un tip d'aprendre.

    Així que vaig arribar a classe, em

Crònica periodística en Espanya

vaig apropiar d'un retolador d'Imma M. Ferri, la professora d'anglés, i vaig explicar el que havia passat. De seguida, un company, Ferran Mora, expert músic, ho va deixar clar. En anglés és ripper i l'espanyol original va interpretar bagpiper; la primera vol dir el que sabem i la segona, gaiter. D'ací el títol en la premsa de Jaime el Gaitero.

    Confesse que tinc un sentit de l'humor tan dolent com el del senyor Martín Llade, sapientíssim presentador, d'altra banda, però en aquest cas ens va fer riure... amb una anècdota esplèndida. A més a més, la docent va explicar que en la programació d'aula -un calvari que tenen tots els docents en aquest període del curs- el corrector automàtic estava canviant les terminacions tipus -ous (nervous, per exemple) per l'òbvia huevos o l'expressió all the people per ajo the people, també sense comentari.

    I jo mateix vaig afegir que en una excel·lent pel·lícula -no recorde el títol, però tractava de la banda de música d'un poble amb una mina que Margaret Thatcher anava a tancar- es va interpretar el concert d'Aranjuez, del mestre Rodrigo; em sembla que el món anglòfon va entendre que Aranjuez és orange jus, per una similitud fònica... Així que que escoltarem el Concert Suc de taronja!

    Disquisicions de dissabte que configuren el primer escrit per al blog en l'era post jubilació, que he arrancat molt recentment. El que passa és que he tingut la brillant idea

Dibuix de finals del segle XIX / Commons

d'anar-hi a l'EOI per això d'aprendre alguna cosa d'anglés abans de morir (ho sent, soc de francés), però els deures em porten fregit. Especialment, els discursos, o siga, els speechs, al voltant de temes profunds. En fet, aquest cap de setmana en prepare un al voltant de la capacitació i el salari dels professors contemporanis. Puc parlar bastant d'aquest tema, encara que no en anglés.

    Reconec que de Jack l'Esbudellador no en sé molt, més enllà que era un maleït de finals del segle XIX que matava cruelment meuques d'un barri paupèrrim de Londres. Se n'ha parlat un tip, fins i tot que era un noble, però jo no en sé massa. Per sort, hi ha una entrada en Viquipèdia en català on podeu trobar tota la informació que us vinga de gust.

Salutacions i fins a un altre dia!

 https://ca.wikipedia.org/wiki/Jack_l%27Esbudellador#:~:text=Jack%20l'Esbudellador%20(de%20l,i%20el%20novembre%20de%201888.