EL DIA DEL CORPUS, SANT JORDIET

Tradicionalment, la festivitat del

Sant Jordiet 2003 en la Processó General

Corpus Christi era dijous -enguany, el 8 de juny- però des que els dies inhàbils laboralment es van reduir, se celebra diumenge, amb processó inclosa, almenys en Alcoi. L'Associació de Sant Jordi, no obstant això, manté l'assemblea ordinària en aquesta jornada, encara que en 2023, per circumstàncies que no conec molt bé, ha estat dividida en dos jornades. En qualsevol cas, jo volia parlar del Sant Jordiet.

    Aquesta nit, a l'assemblea, després de la crònica -si les coses no han canviat- s'escull el Sant Jordiet de

Sant Jordiet 2005

l'any vinent, per insaculació entre els xiquets inscrits. La primera vegada que vaig assistir a l'acte, tenia darrere, assegut en l'última fila, a Paco García Cantos, que dos mesos abans havia sigut el capità de la Filà Benimerins. Fet el sorteig, el nou càrrec principal de les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi de 1986 va ser... el seu fill Pablo García Moreno. Ho recorde com si fora ahir mateix. Paco García Cantos es va aixecar i va dir: "Esto es la fe que uno pone pa que le toque", i seguidament va marxar, a buscar una cabina i informar a la

Eixida triomfal del Sant Jordiet 2002

família, imagine. Anècdotes de la Festa i de la història local en un temps (meravellós?) sense mòbils.

    Doncs el Sant Jordiet és el personatge central de les Festes i objecte de totes les mirades, especialment el 23 d'abril al matí i el 24 a la nit, quan protagonitza l'Aparició. No vaig a fer una dissertació, sinó posar algunes fotos, especialment de l'arrancada de la Processó General, en un temps on no hi havia públic, com ara, i érem dos o tres gats els que l'aplaudíem!

Mauro Alcaraz, Sant Jordiet 2015

    

    P. D. Ací, al costat mateix, he afegit una foto on es veu el Sant Jordiet 2015 en una desfilada en Fontilles. Per a mi va ser històrica, perquè em vaig acomiadar laboralment del llatzeret, encara que en aquell moment no ho sabia. Dispose d'un reportatge gràfic fester i sanitari-social que algun dia afegiré al blog. 

FONÈVOL O EL CLUB DE "LAS MALAS ALCOYANAS"

Dos esdeveniments aparentment

Primers temps de Fonèvol / M. Candela

aïllats, però estretament connectats, han atret recentment la meua atenció i estan a l'origen d'aquest text. D'una banda, la convocatòria d'un acte d'homenatge a Fonèvol en commemoració del seu vinté aniversari i, d'una altra, la inclusió en Rodamots d'un petit text d'Isabel-Clara Simó, publicat al diari Avui en 2003 i que enaltia la formació d'aquest col·lectiu. Gràcies a la tasca de Jordi Tormo hem pogut recuperar l'article íntegre, que té un indubtable interés social, fester i històric.

    La cita d'Isabel-Clara era lingüística,

referida a una expressió típicament alcoiana: "Com que en Alcoi el més bovo apanya rellotges", però el conjunt del text era clarament reivindicatiu i expeditiu. L'adjunte complet a fi que pugueu conéixer el conjunt del contingut, però avise: hi ha afirmacions d'alta tensió. Un exemple: la dona "si volia, podia fer de favorita, que és una situació ben humiliant".

    Com humiliants van ser -i, en gran manera, ho són encara- les actituds cap a la nova entitat, que pretenia qüestionar una situació de facto, creada al llarg de segles, on els drets de les dones eren inexistents en les Festes de Moros i Cristians d'Alcoi. Exemples? A doll!! Pregunteu pel Sant Jordiet que no tenia pare... O pel xiquet que la mare volia apuntar a una filà i li van dir que "o el pare també o res"... O l'entradeta que... Aquesta il·lustració la deixarem de costat, ara per ara. Ah! I pel cas de la dona del capità que volia assistir a la proclamació del seu marit i ho va aconseguir! Eren els temps dels protocols protocol·laris al Círculo Industrial.

    Efectivament, a partir de 2008 es va

produir un gir de 180 graus en la situació del món femení a la Festa, la qual cosa va derivar en les esquadres que hem aplaudit a partir de 2015. Moltes coses han canviat, però moltes més encara han d'evolucionar fins que l'existència de Fonèvol siga supèrflua.

    I algun dia s'haurà d'escriure amb tots els ets i uts la història del que ha passat, amb especial menció a les tres candidates rebutjades per votació democràtica en la Filà Navarros i amb la normativa d'inclusió de les dones, que va obrir el camí a les vestimentes diferenciades i a les formacions unisex. Un primer pas que, a parer meu, no estava destinat a arribar a la situació actual, que és conseqüència de factors inesperats, com el cataclisme econòmic de 2008. En parlarem.

    Vint anys, vint anys de "las malas alcoyanas", de persones que no volien ser favoritas sinó gaudir de les Festes del seu poble com a ciutadans de primera categoria i no de segona o tercera, i que han lluitat i lluiten dia a dia contra la incomprensió i el descrèdit. Per tot això, l'homenatge del Col·lectiu 8 de març viscut recentment és més que merescut.

LA SORPRESA DE LA SALVACIÓ O LES MATEMÀTIQUES DEL FUTBOL

Confesse que tenia pensat escriure del carril bici, quelcom com El carril bici se moja cuando llueve. No ho tenia decidit, però ho pensava fer en castellà. Em venia de gust. No obstant això, he optat per canviar el pas i deixar de costat els temes seriosos, que impliquen a tota la ciutadania i al futur d'Alcoi, per a parlar d'una cosa molt més lleugera i que interessa a quatre gats: el futbol.

Confesse també que no segueix de prop l'actualitat i molt menys ara que estem de campanya electoral; per

Piulada del CD Alcoiano

això mateix, dissabte vaig caure al jaç bastant preocupat per la situació de l'Alcoiano. La derrota a casa enfront del Múrcia, un rival dels de tota la vida, el deixava en una situació complicada, amb un partit fora de casa i la navalla d'Occam del descens ben a punt. Això pensava jo.

El matí del diumenge he vist que Ismael Mayor ha publicat un vídeo perquè dissabte a la nit els jugadors li van fer un mantejament d'homenatge. Quina cosa més estranya! Llavors he anat als mitjans oficials i he vist que el nostre equip ja estava salvat. Com potser això? ("Com pot ser que el whisky agrade tenint eixe gust horrible de sabatilla suà?" es preguntava Joan Valls i Jordà). Molt senzill. Les matemàtiques no són una cosa absoluta en el món del futbol.

Efectivament, l'Alcoiano està a dos punts del descens, però com a molt el poden avançar tres equips, per la qual cosa la continuïtat en la categoria està assegurada. Un resultat molt important, que tanca una campanya esportiva desconcertant, amb canvis transcendents en la gestió que impliquen una nova etapa.

Ah! I baixar de categoria és molt fàcil, però i tornar a pujar? La resposta la podem veure en Alacant, amb l'Hèrcules, que un any més continuarà en la categoria inferior, la qual resulta molt trist per als seus seguidors (alguns dels quals són alumnes meus de l'IES Jorge Juan, situat a prop del seu camp, encara que, per circumstàncies adverses, enguany he pogut riure molt poc). Així que una gran notícia i enhorabona als protagonistes, jugadors, aficionats, directius, tècnics, etc.

Aquest fet m'ha recordat un esdeveniment

Felicitació al Cadis en 1981

que va ocórrer el 1981, concretament el 24 de maig (ho he buscat en eixe pou inesgotable que és Google). Aquell dia es va disputar l'última jornada de la Segona divisió. L'Elx anava primer, el Castelló segon i tres equips més tenien opcions de pujar a Primera. Curiosament, a falta d'un partit, l'Elx no estava matemàticament ascendit, mentre que l'equip de la Plana sí, perquè el triple, quàdruple o fins i tot quíntuple empat que podia produir-se li resultava favorable, fet que no passava amb els il·licitans.

L'Elx va perdre a casa amb el Cadis per 1 a 2, davant més de 55.000 aficionats, es va produir un quíntuple empat a 45 punts i els elxans es van quedar en Segona. Temps més tard va tornar a Primera i ara ha baixat una vegada més a Segona...

Aquell fet del primer no ascendit i el segon sí em va impactar, de la mateixa manera que el 12 a 1 d'Espanya a Malta o l'eliminació de la Copa del rei del Real Madrid en el Collao en aquella vetllada històrica, tristament marcada per la pandèmia. Ara afegeix la salvació insospitada de l'Alcoiano en la campanya 2022-23. Que siga per a bé!

PD Aramultimèdia ha publicat un interessantíssim article, on s'analitzen tècnicament totes les càbales d'aquest assumpte, molt més complicat del que jo havia pensat! Enhorabona a l'autor Jordi Vayà i a tot l'equip!

https://www.aramultimedia.com/els-numeros-i-combinacions-que-certifiquen-la-salvacio-de-lalcoyano

EN CAMPANYA (EN ARANÉS)

Soc conscient que estem en campanya,

Rosana Sellart, candidata en Vall d'Aran

que arriba l'hora de donar suport a aquelles opcions polítiques en què confiem, o que esperem puguen fer una gestió eficaç. Són temps difícils i així es percep a les xarxes socials, on persones normalment absents o de pronunciaments ponderats han canviat el to i el context d'allò que hi escriuen. Gairebé sempre passe de llarg: massa anys immers al món polític, al costat del remolí de la cerca i crida del vot.

Si publique al blog pel que fa a la campanya és perquè he vist un xicotet vídeo electoral de la Vall d'Aran que m'ha provocat una forta emoció, perquè hi apareix la Rosana Sellart, bona amiga i alma mater de l'IES de Vielha, allà on jo vaig debutar com a ensenyant. En fet, he vist a les xarxes que és la candidata d'Aran Amassa en Naut Aran (=Alt Aran) i fins i tot apareix en les fotos i els cartells!

Comparteix les imatges per causa que s'utilitza l'aranés, parlat i amb subtítols, una llengua poc coneguda,

amb un nombre molt reduït d'usuaris, però que és oficial d'una part d'Espanya; una secció molt petita i difícil de trobar al mapa, tanmateix un fragment de l'estat! Sempre em toca dir als meus alumnes de llengua que l'afegisquen a la llista, perquè els manuals tenen tendència a ometre-la. Amb aquest document audiovisual, es podeu fer una idea de com és aquesta llengua romànica.

Ah! Doncs a la Vall d'Aran hi ha tres llengües oficials: castellà, català i aranés, per la qual cosa els nens, els jóvens, estan obligats a estudiar-les, que no és cosa de per riure, perquè també cal aprendre l'anglés i si has escollit la segona llengua estrangera, el francés o l'alemany! O siga, quatre o cinc idiomes. Bastant complicat.

PD. Dimarts 16 de maig. 8 hores. En RNE, Radio Clásica, arranca el programa Sinfonía de la mañana amb el Cara al sol... Nostàlgia, premonició, casualitat o simplement campanya? Ho sent: en política sempre soc malpensat.

ALCOI PERD LA SENDA DELS BOUS

Dissabte 29 d'abril de 2023 el Club

Demolició en juliol 2022 de l'antiga porta de la plaça Vella

Taurino de Alcoy ha commemorat, amb un dinar al Círculo Industrial, el seu centenari. Tota una efemèride. Malauradament per als seus interessos -i també dels d'una part de la ciutadania- aquest esdeveniment ha succeït un fet amb certa transcendència història i que no obstant això ha passat bastant desapercebut: la desaparició dels últims vestigis arquitectònics que romanien de la plaça de bous Vella, situada al carrer 

Aspecte original /viquipèdia commons

Onofre Jordà, en Cervantes.

    Aquest fet es va produir el passat juliol. Amb maquinari pesat es va demolir l'entrada principal de l'antiga plaça, que configurava l'atzucac d'Onofre Jordà, a la vegada que es van tombar els edificis industrials en estat de ruïna absoluta que hi havia just darrere. La plaça havia estat construïda el 1863 i doncs ha completament desaparegut 159 anys després. Molta història

La porta principal, a punt de desaparèixer

des de llavors.

    Va ser substituïda a partir del 20 de juny de 1926 per la nova plaça, que he llegit es va construir enfront de l'escorxador per facilitar la manipulació de les peces de carn que anirien al mercat. El 16 de setembre de 1951 va ser venuda per a la construcció d'habitatges i un any més tard va ser enderrocada. L'edifici Alcoi Plaza ocupa el lloc on estaven les quadres.

    Alcoi va quedar sense plaça i el Club Taurino ho va convertir en un lema de campanya, sobretot de la mà 

Treballs de demolició

de l'inesgotable Manolo Bueno Sabater, que, precisament, en 1963 va promoure la ubicació d'una instal·lació portàtil en la plaça Gonzalo Cantó on es van fer diversos festivals. D'alguna manera, la ciutat tractava de superar la síndrome d'abstinència.

    L'1 de maig del 68 el publicista Paco Alba va organitzar un festival benèfic on va intervenir una nombrosa representació dels mitjans de comunicació local... El llibre de Remigio Oltra "Miki" editat l'any

Cartell taurí amb vista on estava la plaça Vella

passat recull nombroses imatges i destaca la classe del periodista Camilo Bito...

    Va ser un interludi fins que el 1993 la fèrria voluntat de Manolo Bueno i els seus col·laboradors, amb el suport d'Enrique Grau, un empresari taurí de Canals i persona de tracte molt agradable, van impulsar un seguici de festivals amb places portàtils muntades en diferents llocs: des del poliesportiu Francisco Laporta a la Zona Nord i Batoi. La primera va ser... apoteòsica, amb quatre mil persones i es van tallar nou orelles. Les següents, més o menys, i sempre enmig d'una acurada polèmica entre els promotors i els ecologistes i defensors dels animals. El Litri, Jesulín d'Ubrique -a qui vaig entrevistar- i El califa van ser alguns dels principals espases que hi torejaren.

    Després d'un desastre econòmic en 2007 -algú va tindre la brillant idea d'organitzar una correguda al costat del Collao a la mateixa hora que jugava l'Alcoiano- i d'un intent de recuperació en 2010, la història taurina en la ciutat va quedar tancada.

Cartel d'Alcoi

Almenys fins al moment present, perquè el futur dirà allò que haja a dir.

    Per la seua banda, el Club Taurino, que va nàixer al carrer Arias Miranda, va inaugurar seu al carrer Sant Miquel en 1967. Allí va romandre fins que la demolició dels immobles de Sant Miquel va obligar a un canvi d'aires a Manolo Bueno, Adrián Espí Valdés i la resta d'entusiastes membres de l'entitat.

    He intentat reflectir en un apunt la coincidència de dos fets, però en cap cas fer una història taurina local. Ni de lluny. Us adjunte alguns articles* de Ràdio Alcoi, Diario INFORMACIÓN, Pàgina 66 i Aramultimèdia, que aporten nodrida informació i fotos, i arranque per un recent de Josep Lluís Santonja, director de l'Arxiu i de la Xarxa de biblioteques municipals, que m'ha aportat l'indici del centenari.

* https://cadenaser.com/comunitat-valenciana/2023/04/17/el-centenari-del-club-taurino-1923-2023-radio-alcoy/

https://www.informacion.es/alcoy/2013/08/17/nueve-decadas-aficion-toros-6597578.html#:~:text=Alcoy%20ha%20tenido%20dos%20plazas,manifiesta%20en%20todos%20sus%20proyectos

https://pagina66.com/art/104026/cuando-alcoy-tenia-mucho-mas-que-una-plaza-de-toros

https://www.informacion.es/alcoy/2010/04/11/alcoy-vuelve-albergar-corrida-tres-7183382.html

https://www.aramultimedia.com/alcoy-y-los-toros-profunda-contradiccio769n

    Si teniu la paciència de seguir els meus texts, ja sabreu que tinc deler pels detalls. N'he trobat dos. El

Reportatge en Diez Minutos

primer, en vespres de les Festes de Sant Jordi, a la cantonada d'Onofre Jordà van penjar un cartell de les corregudes del veí poble de Bocairent... que fitava on estava la porta de la plaça vella. Els bous mai marxen completament.

    I buscant documentació he caigut damunt d'una pàgina de la revista Diez Minutos que recollia el debut com a muleta de... Camilo Sesto. Ni més ni menys. Va ser amb el torer Tinín, que segons he constatat havia estat treballador del seu representant artístic. Açò va succeir allà pel 1974. Així que una crònica taurina alcoiana al complet!

PD Les històriques fotos de la demolició dels últims elements de la plaça vella són originals d'Ana Moltó.

PINDOLADA FESTERA I ALCOIANA. 12. ACOMIADAMENT!

El que va començar com una mena 

Collage sobre la Glòria Infantil

de joguina a principis d'abril, allò de contar cosetes al voltant de les Festes de Moros i Cristians, ha acabat en un serial. I algunes qüestions han resultat sorprenents, fins i tot per a mi, perquè han anat apareixent temes o idees, com la recent disquisició del Dia del Descans o la desfilada d'Ovidi Montllor amb els Mudèjars.

Resulta satisfactori perquè hi ha hagut històries que molta gent desconeixia o havia oblidat, com és el cas de la Filà Templaris i el seu disseny, i més que cap altre l'incident de la Filà Judios amb la seua esquadra d'esclaus -això "de negres" Alcoi ho va introduir més tard- en 1973, explicat en aquest cas amb

Ja pugen els músics!

profusió de detalls. Més tard he aprés que els quatre festers cremats van necessitar més de sis mesos de tractament! Els pobres.

L'assumpte dels pins de la manifestació del calendari ha suscitat sorpresa, com també la foto de la presidència de la Processó General de l'any passat, mentre que el reportatge de la visita d'Albert Fabra a la seu del PP fet des del castell de Festes ha estat la notícia menys visitada.

El tema dels moros en Nova York amb el suport gràfic també ha resultat atractiu. I en aquest cas em veig

Enrique Sevila fa el gest del triomf en Nova York

obligat a afegir un apunt: l'endemà de la publicació vaig anar al cementeri de Cocentaina... i allí em vaig trobar a Enrique Sevila, que va deixar este món sis mesos després. Una veritable tragèdia. En record seu, afegeix una foto de la desfilada on gaudeix de la Festa.

I les pindolades de les Festes de Moros i Cristians es tanquen en aquest punt, encara que avise: si l'any vinent és possible, hi haurà una segona sèrie. Algunes coses han quedat per escriure i he rebut antigues històries inèdites, que cal treballar i tancar.

Gràcies i a reveure!

PD. El blog seguirà, però amb altre ritme i altres temes. Molt prompte parlarem de bous, per exemple!

EL MISTERI DELS MOROS DE NOVA YORK. PÍNDOLES FESTERES D'ALCOI. 11

Allò dels Moros i Cristians a Nova York

va ser... és difícil trobar un adjectiu que reflectisca de veritat el que es va viure a la ciutat que mai dorm aquell ja llunyà 12 d'octubre de 2006. Va ser un fet irrepetible, no sols perquè tristament alguns participants han fet el traspàs, sinó també perquè la invitació a obrir la desfilada de la Hispanitat a Espanya es va dirigir cap a Alcoi, la qual cosa és poc probable que es torne a produir. En tercer lloc, hauria de confluir també una predisposició municipal, de l'Associació de Sant Jordi i de la societat alcoiana en general. Podem dir que en aquell moment es van alinear tots els planetes i cometes amb el sol de l'horabaixa i el projecte es va consumar meravellosament. En realitat, va

faltar un detall perquè tot fora i vet aquí un gat, i vet aquí un gos.

    El detall en qüestió va ser l'assumpte dels moros. Amb l'avió de gom a gom cap a Nova York, un mitjà nacional va publicar que els moros no desfilarien a fi de "no ofendre" una ciutat que havia estat particularment castigada pel terrorisme islàmic. Aquesta apreciació va ser com un coet bomba per a l'esperit del viatge, l'ambientació i la desfilada. Tot i que els desmentiments van ser unànimes per part dels organitzadors, la situació estava ja creada i el rebombori va ser internacional.

    No cal més que donar un cop d'ull en Google per veure la unanimitat dels titulars de l'endemà:

"Los cristianos, sin moros, desfilan en Nueva York", amb l'excepció del diari ABC que explicava que un milió de persones havia assistit a l'acte. Supose que la xifra serà correcta. Jo el que us puc explicar és que el nombrós públic era gent llatina; és a dir, que parlàvem castellà. Quan marxava de la Cinquena Avinguda cap a l'hotel, a preparar la crònica i les fotos, angoixat per la diferència horària, vaig veure com ianquis d'origen anglosaxó s'arrimaven cap a la zona, una vegada acabat el dinar/sopar de diumenge, que en aquelles terres s'anomena brunch.

    Els mitjans de la terreta vam anar

per la cosa nostra, la que ens interessava a la majoria: "La Fiesta triunfa en Nueva York", va ser el que vam posar al diari INFORMACION, amb una foto de la primera esquadra i l'Empire State al fons.

    Sensació de polèmica en la Cinquena Avinguda? Gens ni mica. Seguretat especial? Policies aquí i allà -com podeu apreciar en la foto-, però sense la impressió de desplegament angoixós dels temps que vivim actualment, amb barreres contra cotxes i protecció molt acurada. Va ser molt tranquil i emocionant -sobre tot emocionant- això d'anar amunt i avall pel carrer més important del món, veient el pas de les teues Festes i escoltant la música de l'Ambaixador Cristià.

    Anys més tard, en una xarrada informal amb Mario Santacreu, aleshores regidor de Festes, li vaig

estirar la llengua. Ja fa temps que no coincidim, però al marge de la rivalitat o enfrontament que acostuma a haver-hi entre polítics i periodistes, teníem una relació molt grata. Què va passar amb els moros? "Res de res", va contestar. "Va ser decisió nostra perquè calia fer el desfile en dos hores i mitja i el nombre de músics era insuficient per a dividir la banda i tocar dos peces diferents", va explicar amb rotunditat. I utilitze aquest terme perquè va afegir: "t'ho jure per la meua filla (o el meu fill, no ho recorde bé)".

    Ens ho podem creure o no, encara que passats anys i fora de tot, no

li haguera costat res admetre que "en van suggerir que...", per la qual cosa em va fer una impressió de sinceritat, que ara s'ha refrendat. I per què precisament ara?, us podeu preguntar amb tota la raó: perquè he descobert preparant aquesta entrada la crònica que la meua companya del diari Maria Moltó va publicar el vint-i-tres de maig de 2006*, corresponent a la presentació del projecte, és a dir, cinc mesos abans del viatge a Nova York.

    En aquesta crònica es pot llegir gairebé paraula per paraula allò que em va explicar el regidor de Festes, en aquest cas a càrrec de la titular de Turisme, Amparo Ferrando, que comptava amb tots els ets i uts com s'havia acordat preparar l'acte, per quines causes i amb quina finalitat, amb la qual cosa l'assumpte queda tancat per a mi. Això sí, aquest és un món lliure i cadascú pot pensar allò que considere oportú: ací relate un fet i unes impressions i allà cadascú!

    Per concloure, un detall simpàtic. En maig

de 2008 les Festes van viatjar a Tòquio a un acte de promoció, també en representació d'Espanya. En aquest cas van desfilar els moros i també us adjunte la crònica de presentació del projecte, per cert, signada per mi**. Una esquadra mora va desfilar a les portes de l'hotel... que estava al costat mateix de l'ambaixada dels Estats Units. En conseqüència, els moros no van desfilar en Nova York, però poc va faltar per a fer-ho en territori ianqui...

    Una mica d'humor fester! (postfester, en realitat!).

*https://www.levante-emv.com/alacant/2006/05/23/moros-cristianos-alcoi-abriran-desfile-13719116.html

**https://www.levante-emv.com/alacant/2008/05/08/moros-tokio-13437230.html

PD. A banda de la crònica, afegeix una selecció de les fotos d'aquell viatge i aquella desfilada per les terres novaiorqueses. He inclós la reproducció gegant de la portada del diari, exhibida en la celebració del seu 75é aniversari.