jueves, 13 de febrero de 2020

Gaspatxo de Castalla: per a llepar-se'n els bigotis!


Feia com trenta anys (o gairebé quaranta) que no havíem tingut l'oportunitat d'assaborir el gaspatxo de Castalla.
El gaspatxo de Castalla
I això que en teníem un gran record, perquè l'últim l'havia cuinat la senyora Dolores, la iaia dels meus cosins. Sembla una altra vida. De vegades, les circumstàncies no acompanyen i el temps passa i te'n recordes quan passa alguna cosa. Tots enyorem la sangueta del Tropical, que, si la memòria no em falla, va tancar a finals d'agost de 1999 (l'endemà del triple crim de Benifallim, per això me'n recorde), o qualsevol aperitiu del Torrero, i segur que més d'un quan es va assabentar del desastre gastronòmic que arribava se'n va penedir de no haver-hi anat més sovint.
Evidentment, és llei de vida, però, per fortuna, això no ens ha passat amb el gaspatxo. No amb el de l'esmentada senyora, desapareguda fa molt de temps, però sí amb un altre, en concret el del restaurant Nou Trinquet, on vàrem anar recentment per un històric esdeveniment familiar. Després d'un aperitiu atractiu, va arribar-hi el gaspatxo, que, confesse, em va fer molta il·lusió. I puc garantir que hi tornaré i no passarà molt de temps.
Un gaspatxo excel·lent, que vam menjar amb veritable gust. Podem buscar crítiques gastronòmiques i segur que hi ha indrets on es poden trobar meravelles, no ho dubte, però les opinions que he captat a la xarxa coincideixen amb mi: una menja refinada i selecta. Per a llepar-se'n els bigotis!
Fins aviat!

sábado, 1 de febrero de 2020

San Juan Bosco, més que una festa

Ahir va ser 31 de gener, festivitat de San Juan Bosco, un dia marcat en lletres d'or al calendari de tots qui, com jo mateix, hem format o formem part de la gran família. Qui m'hagués dit que ara, a la vellesa, viuria la festivitat a una aula com a professor! Precisament ahir, a 3r d'ESO estàvem parlant d'un altre sant, molt diferent, Sant Vicent Ferrer, una de les figures clau de la literatura valenciana, i vam veure un fragment de la pel·lícula "portentosa".
La Cuna del Mesías 2003

Jo, dels salesians, del món dels salesians, parlava sovint amb José L. Córcoles Bordera, amb qui vaig compartir café matutí durant trenta anys. Discrepàvem en gairebé tot, però coincidíem en una cosa: l'educació als salesians marca, independentment que després estigues present o te n'allunyes. I també ho feia amb Rafa Sanus, i més o menys els criteris eren equivalents.
I això que la nostra generació -i més encara la de Còrcoles o el meu pare- vam viure l'etapa franquista, on els mestres, foren salesians o cooperadors, estaven obligats a tractar amb molta duresa a l'alumnat. I no ho sóc jo qui trau aquesta conclusió. Miguel Sarasa Lores, retirat després de quaranta-nou anys com a docent, em va contar en una entrevista que al principi era "obligatori" pegar als alumnes (i, també, que, al final de la seua etapa, els alumnes podien agredir els professors). En cap de les dues situacions passava res. Un canvi radical. Sí, els alumnes estàvem indefensos perquè ens tractaven com ens tractaven... i en casa hi donaven suport; ara, passa una cosa semblant: els estudiants poden maltractar els professors... i, normalment, tenen el vistiplau familiar.
Un canvi d'època, però, pel que sé, els valors que mantenen els salesians no han variat. Ah! Sí, una cosa molt important: el col·legi és mixt, la qual cosa la generació de Córcoles i en part la nostra, mai hagueren somniat. Aquest tema, conseqüència de l'aplicació de la LODE el 1985, em va costar una primera discussió professional amb la direcció del centre, que no ho veia notícia (la segona va ser, probablement, el dia més trist de la història del col·legi, per la tràgica mort accidental d'un infant al camet).
Teatre, amb Córcoles i Miguel Segura en primer pla

Quan parle de valors em refereix a viure amb respecte, a Tesalín,"La cuna del Mesías" i la promoció del teatre en general, al MAO, i fins i tot a l'ambientació de la Societat d'Antics Alumnes, tota una institució local.
Per descomptat, a Alcoi hi ha dos centres educatius, encara que, per als "de tota la vida" l'article determinant va amb aquell que ja ha arribat als noranta-un anys; l'altre, el de Juan XXIII, va pel mig segle... i confesse, avui, que vaig estar a l'acte de la primera pedra, que va presidir l'arquebisbe de València, encara que no sé si va ser Marcelino Olaechea o José María García Lahiguera. Una primera pedra del col·legi i també del barri, en una jornada fonamental per a la ciutat.
Són, a la fi, reflexions, pensaments, sensacions, al voltant d'una festivitat que em trasllada a la infantesa, especialment a les imatges que conserve del partit de futbol entre els salesians -arromangant-se la sotana, aleshores obligatòria- i els alumnes del PREU.
La meua generació...


P. d. És impossible esmentar les persones que conec o he conegut vinculades al centre. Vull citar-ne tres. Una, "don" Blas, perquè fa uns mesos vaig descobrir la seua tomba al cementeri; la segona, "don" Vicente, perquè el veig cada diumenge al poliesportiu i l'altra, Camilo Sesto, perquè a les seues "Memories" va fer un testimoni impressionant del seu pas pel centre (ah! I és un document honest, perquè de la mateixa manera que ataca a alguns professors "maltractadors", fa elogis d'altres, pel seu tarannà).

Fotos: La primera de l'autor del text, la segona i la tercera, d'origen desconegut.

martes, 28 de enero de 2020

Centre històric d'Alcoi: una víctima i poques esperances

Sembla que és recent, que el centre històric/nucli antic d'Alcoi s'enfonsa des de fa quatre dies, però no, res d'això; ja fa mig segle. De fet, en un ja llunyà 2 d'abril de 1971 el columnista Enrique García Albors, de Ciudad, es preguntava "por un Alcoy que quiere asomarse al siglo XXI sin pingajos, parches y remiendos del siglo XIX". Aquest escriptor utilitzava un terme molt contundent per a definir allò que es volia canviar, un "Alcoy barriobajero", per al que plantejava "demoler, sí; ¿y después?". Dos anys després, el mateix diari expressava la gegantesca preocupació existent en Alcoi arran de la contínua declaració d'edificis en ruïna, en un procés setmanal que afectava carrers com Puríssima, Tossal, Sant Roc, Buidaoli i Algessares.
El Partidor en 2010. Arxiu Diario INFORMACION/Juani Ruz

La qüestió que plantejava el senyor García Albors continua vigent, per desgràcia. Les ruïnes setmanals han continuat durant dècades i sembla que no tenen un final a curt termini, per causa de l'ampliació de les àrees de degradació, mentre la fesomia de la ciutat ha canviat de forma dràstica i en certa manera, lamentable. Cap govern ha trobat la vareta màgica que permeta una reversió, una resurrecció de l'Alcoi d'ahir: ni els darrers governs franquistes -amb les demolicions amb trilita-, ni el PSOE 1 amb la reconstrucció de La Sang i altres zones, ni el PP amb les expectatives amb resultat més que simbòlic ni tampoc el PSOE 2 amb els intents de fer alguna cosa positiva. Tal volta no hi haja solució.
El que sí que és cert és que després de gairebé cinquanta anys, ha esdevingut la tragèdia. I ha sigut per on menys s'esperava, per una casa que estava en bones condicions tècniques, d'acord amb l'informe de la revisió oficial. Una dona de certa edat, característica del tipus de població del centre històric, ha estat la víctima. La primera. I sort, per Sant Jordi, la Verge dels Lliris, San Mauro o San Gregorio de Ostia, n'hi ha hagut des del principi. I molta.
Així, la senyora Adela Gisbert, de seixanta-cinc anys, va aconseguir eixir de sa casa, al número 8 del carrer Sant Roc, mentre s'enfonsava, el 30 de maig de 1977. Va escapolir-se per cames per un pati del carrer Barbacana.
Vista aèria del nucli històric / Foto Flickr
Més grossa si cap va ser la que va ocórrer al número 20 de Puríssima, a principis de 1985, un edifici que es va enfonsar quinze minuts després que vint persones marxaren per anar a la boda de la filla de la propietària. En canvi, el 30 de gener de 1986 un home de vuitanta anys i el seu fill van resultar ferits en desplomar-se la casa en què vivien, al carrer Sant Domènec, com també dos operaris d'una empresa local que treballaven un any més tard en la demolició d'una casa de La Sang: el terra es va enfonsar i van caure amb ell. Un ensurt galàctic i algunes ferides lleus va ser el resultat.

Ara, el centre històric ja té una víctima i poques esperances. En aquests temps que ens ha tocat viure, els recursos econòmics són molt limitats i els particulars tenen poca o cap disponibilitat. Amb les administracions succeeix un altre tant, per la qual cosa, projectes com La Sang o semblants són impensables.

viernes, 17 de enero de 2020

El dia de San Mario del 97

Hubo una vez un día que lo cambió todo. Han pasado 23 años y todavía seguimos con las consecuencias y sin aclararnos del todo. Me refiero al 19 de enero de 1997, día de San Mario. Que también era domingo, un domingo soleado y fresquito, como toca en enero, pero dudo que lleguemos a ver otro séptimo semanal tan calentito como aquel en Alcoy.
El día de marras se había convocado
Imagen del blog "Ecos de Alcoy"
una manifestación, que discurrió desde El Partidor a la plaza de España y que, como mandan los cánones, arrancó con la proclama "Per Alcoy i per Sant Jordi, avant la manifestació", que lanzó a los cuatro vientos Adrián Espí Valdés, precediendo una multitud que arrasaría con todo (¿5.000? ¿8.000?, poco importa, lo que de verdad cuenta son las consecuencias).
Aquellas personas -que, puntualmente, fueron manifestantes- salieron a la calle, en muchísimos casos de forma espontánea, para expresar su disconformidad con que, algunos años, las Fiestas de Moros y Cristianos de Alcoy pudiesen celebrarse en fin de semana; en otros casos, hubo una evidente intencionalidad política, que se fue notando conforme pasaron los días, las semanas, los meses y los años.
El entonces alcalde José Sanus, tras esconderse toda la jornada, comentó ya por la noche que si "el pueblo no lo quería, no habría calendario"... y así fue. El plan, aprobado por la Asociación de San Jorge, los empresarios, los sindicatos y el Ayuntamiento, fue dinamitado y la fiestas se fueron celebrando "como tocaba", es decir "22, 23 i 24 sempre".
Histórica fotografia de Juani Ruz
Mientras tanto, el presidente de la Asociación Silvestre Vilaplana dimitió dos días después, siendo secundado una hora más tarde por toda su directiva... y la situación política municipal ya nunca fue la misma. Sanus pudo retener por los pelos la Alcaldía en las elecciones de 1999, pero el 25 de julio de 2000 renunció al cargo, lo que permitió el primer cambio político desde 1979: tres días después, Miguel Peralta aupaba al PP a la Alcaldía y el PSOE se quedaba fuera.
Podemos añadir un millón de aspectos colaterales, pero en esencia los hechos son estos: el día de San Mario del 97 cambió la historia de la ciudad.

P. D. Y un dato inédito. Mientras la fotógrafa Juani Ruz captaba esta imagen, justo detrás, arriba (en la última planta del Círculo Católico) estaba situada la sede del PP. Detrás de la cortina que tapaba la ventana del balcón, los que mandaban estaban brindando con champán. Nunca pude averiguar la marca, pero seguro que era de las buenas. La ocasión lo merecía.

lunes, 13 de enero de 2020

L'amiga de Valldoreix

Al llarg dels anys s'havia generat una certa relació, des dels temps de Jordi Botella a la direcció del Centre Cultural. I un dia es va sorprendre, perquè Isabel-Clara Simó i el seu marit s'havien comprat una caseta a Valldoreix, un poble dels voltants de Barcelona, i jo el coneixia perquè hi havia estiuejat un any amb la família de la Ciutat Condal. Eren els temps on l'escriptora havia publicat "Júlia", una novel·la que es va utilitzar com a lectura escolar no sense controvèrsia: l'APA (això de l'AMPA encara no s'havia inventat) de l'Institut Pare Vitòria es va queixar: entenia que era massa "forta" pels escolars de BUP.
Una de les seus últimes publicacions
I recorde especialment l'última volta que la vaig veure i que vàrem parlar-ne. Casualitats de la vida. La fotògrafa Juani Ruz i jo mateix estàvem a la porta de l'hotel AC on esperàvem l'arribada de Camilo Sesto, la vespra del seu històric nomenament com Fill Predilecte d'Alcoi... i va eixir una dona, que vaig reconéixer quan va parlar. Era Isabel-Clara, que preguntava a un transeünt per on s'anava al centre de la ciutat. Amb una mica d'ironia, li vaig fer notar que com una alcoiana predilecta com ella no s'orientava i es va justificar dient que havia arribat de nit i que no se situava. "Això del costat és la caserna d'infanteria", li vaig dir... i ho va tenir clar. Va marxar a un acte en el campus de la Politècnica de València.
Gairebé de seguida va arribar Camilo Sesto i va ser el maremàgnum, per la qual cosa fins més tard no vaig assumir que eren els dos últims fills predilectes de la ciutat d'Alcoi, que, coses de la vida, han desaparegut en molt poc temps de diferència. I no oblidem que el panteó alcoià és bastant reduït.
Ha estat una dona de lletres, que sempre ha militat d'alcoiania, la qual cosa no deixa de ser meritòria en un país on els índexs de lectura són... els que són, i que ara va a l'Olimp literari.

miércoles, 8 de enero de 2020

Una pel·lícula "portentosa"

Cartel de la pel·lícula

La 2 de TVE va emetre “La portentosa vida del pare Vicent”, una pel·lícula filmada a la zona de l’Alcoià, amb motiu de complir-se quaranta anys de la seua estrena. L’emissió, a més a més, va comptar amb la participació preliminar d’un crític, que va parlar d’aspectes del film i també de l’escàndol que va suposar al seu moment. Fins i tot es va poder veure i escoltar el difunt director Carles Mira, que va explicar detalls tant de la pel·lícula com de la polèmica suscitada.
Amb aquesta cinta, Carles Mira va debutar com a realitzador i va marcar la seua trajectòria: mostrar aspectes de la societat des d’una perspectiva popular o rural. I va començar ni més ni menys que pel Pare Vicent, una figura històrica i religiosa, mítica, emblemàtica a la regió valenciana i clarament consolidada. L’escàndol, com ha recordat el fotògraf alcoià Paco Grau, que va participar en el projecte, va ser titànic, gegantesc. De fet, a Alcoi, el dia de l’estrena, va esclatar una bomba als lavabos del Cinema Goya, que, per fortuna, no va causar desgràcies personals, sinó tan sols un gran ensurt i uns quants desperfectes. Tot açò va limitar la difusió de la pel·lícula, que un munt de sales van rebutjar; així, l’estrena a València no es va produir fins a 1981.
Imatge del cinema després de l'explosió /Foto: Paco Grau
El film reflectia tal volta amb massa realitat per a l’època i el context -el franquisme encara estava present i manava molt- diferents aspectes d’una societat medieval en què el poble passava fam i les classes elitistes, ja foren polítiques o eclesiàstiques, menjaven com a porcs. Ni tan sols faltava un to escatològic.
A més a més, la participació de molta gent de teatre d’Alcoi, amb un inconfusible Quico Carbonell o un també jove Mario Silvestre, li donava un interés afegit, sense deixar a banda Alejandro Soler. Per descomptat, interessava i molt per la participació estel·lar d’Albert Boadella i d’Àngela Molina, escortats per Ovidi Montllor. Boadella, per cert, no va poder sumar-se a l’estrena perquè mentre esperava la celebració d’un consell de guerra va fugir d’un hospital de Barcelona i estava exiliat a França.
Confesse que la pel·lícula em va semblar infumable, detestable, quan la vaig veure farà uns vint-i-cinc anys, però en l’ actualitat la perspectiva ha canviat. L’endemà de l’emissió vaig coincidir amb el regidor de Cultura d’Alcoi Raül Llopis en què el pas del temps l’ha afavorida molt. “És una pel·lícula que no es va entendre al seu moment”, va dir-ne el responsable municipal. Així, les escenes del seguici dels monjos per les muntanyes d’Agres i Aitana em van recordar molt l’ambientació de “El nom de la rosa”, i després he trobat una crítica de vint anys enrere, on el comentarista s’expressa de la mateixa manera.
Albert Boadella diu un sermó durant la pel·lícula / Creative Commons
No es pot tampoc deixar a banda, com assenyalava també Paco Grau, el tipus de cinema que es feia a Espanya en 1977/1978, amb actors “shakesperians” de la talla de Fernando Esteso y Andrés Pajares, que hi eren la referència cultural, sense oblidar als germans Ozores. També he tingut l’oportunitat de llegir una crònica de “The New York Times” on es comenta el vet a Espanya a una cinta al voltant d’un dels “founding fathers of the Inquisition” (pares fundadors de la Inquisició), es relata l’explosió de la referida bomba i es conten les dificultats de dos altres controvertides estrenes cinematogràfiques: “El crim de Cuenca”, de Pilar Miró, i “Rocío”, que també van patir de greus entrebancs i prohibicions.
Per acabar, Grau va significar diversos aspectes importants. El primer, que “La portentosa vida del Pare Vicent” es va filmar al voltant d’Alcoi per la relació de Boadella i Els joglars amb el món del teatre local, que va aportar nombrosos actors secundaris; el segon, que el pressupost “elevadíssim” i insòlit per a aquells temps va permetre fer un producte “de qualitat”: i el tercer, que molta gent d’Alcoi va veure que era possible consumar projectes i es va capbussar en el món dramàtic i del cinema, una tendència que es manté quaranta anys més tard.

Alcoi, octubre 2017- Formentera del Segura, gener 2020

Més informació:

sábado, 4 de enero de 2020

Los reyes de Alcoy


El Bando Real y la Cabalgata de los Reyes Magos cogen, después de Les Pastoretes, el protagonismo de la celebración epifánica en Alcoy, ante la expectación general. Sin duda, es un buen momento para recordar aquella conmemoración o puesta en escena que se efectuó nada menos que en Madrid, en un ya lejano 27 de enero de 2009. Aquel día, en el marco de la feria Fitur, se produjo una promoción extraordinaria de la Cabalgata de los Reyes Magos de Alcoy, que contó con la asistencia especial de los entonces príncipes de Asturias don Felipe y doña Letizia, actuales Reyes de España.
Fue una jornada intensa, con viaje de ida y vuelta en pocas horas, pero también vivido con emoción y buen ambiente. Allí estaba el presidente de la Diputación, Joaquín Ripoll, el alcalde Jorge Sedano y también el titular del Ayuntamiento de Madrid, José María Álvarez del Manzano. Tras el acto oficial, muy protocolario, pero con algunos momentos de distensión y buen humor -como evidencia la fotografía- hubo un aperitivo/comida con unas "bajoques farcides" de cinco tenedores, entre otros productos típicos locales.