NOTÍCIES D’IMPACTE (SENSE PARLAR DE TRUMP)

L’actualitat informativa ofereix cada dia notícies o episodis que fan ganes de llegir més i que ens permeten oblidar-nos de la realitat, en realitat força desagradable.

Avís, com el dels dos rombos en les

pel·lícules: no hi ha ni una notícia de Trump.

Per on començar? Què us sembla per Escòcia? Doncs, sí, està bé, perquè en la ciutat d’Inverness, sí, aquella esmentada a l’històric capítol de la sèrie Plats bruts on Joel Joan es queda mut i sense gàbia a l’escenari, amb la llança a la mà.

SUPOSATS FANTASMES EN INVERNESS*

Doncs en Inverness, uns xiquets havien anat a la casa dels seus iaios, que els havien allotjat en l’habitació d’invitats. Cada nit, els nens es queixaven pel soroll, el brunzit,

Imatge d'Inverness / V. Commons

de les abelles. No eren malsons, com pensaven els iaios o la por d’estar en una casa desconeguda. Com que les reclamacions dels infants anaven a més, una empresa especialitzada -la Loch Ness honey company, té gràcia el nom!- va intervindre i darrere el guix del sostre va localitzar tres colònies d’abelles, amb uns 180.000 pobladors en conjunt.

D’acord amb els tècnics, hi devien portar anys, fins l’arribada dels xiquets, que es queixaven amb tota la raó!

* Font: Diari La Dépêche, a partir d’una informació del Daily Mail.

UN MILIONARI DESPISTAT*

Aquest episodi, que el tenia emmagatzemat, va ocórrer a principis de mar de 2024, en la ciutat francesa de Saint-Étienne, més en concret en un bar: Le Purple Café.

En aquest lloc, un home de 30 anys va

El lloc on va ocórrer el fet

comprar un tiquet del joc El Milionari, el va obrir i va començar a pegar bots com un foll: havia guanyat el milió d’euros. Era el jack pot. Eufòric, l’home va marxar corrents… amb tanta pressa que va oblidar el tiquet en la barra. La cambrera, Myriam, el va guardar a la caixa forta del bar, tot fent broma d’agafar-lo i marxar disparada- fins que el guanyador hi va tornar, més pàl·lid que un difunt amb vint anys al taüt.

Moralitat: Primer cal assegurar el premi a la cartera…

* Font: Diari La Dépêche.

UN DIFUNT ABANS D’HORA*

Un home de 90 anys, Max Brunell, va rebre el passat abril un correu electrònic una mica estrany: l’hospital de la ciutat de Montpeller li va notificar la seua defunció i li pregava que passara a retirar els efectes personals.

L’afectat, que està ben viu -o ho estava aleshores-, va rebre la cosa amb humor. “Pensava que era una innocentada”, que en França se celebra l’1 d’abril. L’hospital li notificava que havia mort el 23 de desembre i, en concret, volia que els familiars recolliren els seus efectes personals.

Igualment, es va fer un obituari, que alguns amics van llegir amb sorpresa, per la qual cosa el presumpte difunt va haver de tranquil·litzar-los.

Per concloure, Max Brunell va descartar qualsevol reclamació, però va escriure a l’hospital i va informar de l’errada. Una errada mortal, podríem dir amb una mica d’humor negre.

* Font: diari Sudouest.

L’HOME QUE TENIA EL RÈCORD DE MULTES*.

El 24 d’abril de 2024, la policia belga

va fer un control rutinari de vehicles i va detectar que un conductor tenia multes pendents de pagament per valor de més de 6 milions d’euros. Un rècord.

No era cap broma (els francesos utilitzen els belgues per als acudits, com nosaltres els fem de Lepe). Els fets, dels que no es van difondre més detalls, van ocórrer al sud de la població de Limbourg.

* Font: Diari La Dépêche.

LES XIQUES S’APUNTEN A LA GUINNESS*

El Regne Unit va patir al voltant de Nadal una grossa escassesa de cervesa Guinness, la més famosa del món, per causa d’una campanya publicitària excessivament positiva.

La Guinness no arriba a tots / V. Commons

El pla de la companyia irlandesa era incentivar les dones joves a beure-la, la qual cosa va fer que les vendes augmentaren un 21%. “Impossible d’atendre tota la demanda”, va dir un portaveu de la productora.

L’objectiu inicial era eixir del món masculí al voltant del rugbi. Morir d’èxit. El que passa és que els britànics tenen el costum de beure la Guinness al pub en Nadal en família o entre amics, i en aquesta ocasió el consum ha estat limitat.

P D Imaginem que anem a la filà divendres al montepio i no hi ha café licor… O ens ofereixen una marca anònima…

* Font: Diari La Dépêche

Redacció, adaptació i traducció: M. Candela

LA LLEGENDA DE LA MESA FESTERA

Va ser efímera, tot just tres edicions,

Trillo i Sanus amb Anguita i León Grau, entre altres

però eficaç, perquè no sols va promocionar la Festa de Moros i Cristians d'Alcoi en l’epicentre de la vida política i administrativa espanyola, com és el Congrés dels Diputats, sinó que al mateix temps va facilitar la gestió d’assumptes concrets d’Alcoi, per exemple la caserna d’Els Alçamora, la pólvora de l'Alardo o la declaració d’utilitat pública de l’Associació de Sant Jordi. Tan sols la Festa era capaç de fer seure junts a personalitats tan dispars com Federico Trillo i Julio Anguita, sota la mirada de Juan Alberto Belloch.

La història de la Mesa Festera

Reportatge en la revista Tiempo, en novembre de 1996

té dades molt precises d'obertura i tancament. La primera va ser conseqüència de les Eleccions Generals de 1996, que van propiciar l’elecció del llavors alcalde d’Alcoi Josep Sanus com a diputat i de Federico Trillo com a president del Congrés, així com la continuïtat de Julio Anguita. Els dos últims estaven vinculats a la ciutat, mitjançant la Filà Mossàrabs i la Filà Chano, respectivament. La darrera data és senzilla de recordar: el canvi de govern de 2000, atés que els nous responsables municipals

El capità Palmer entrega un obsequi a Trillo

tenien altres idees en l’agenda.

Mentre va durar, la Mesa Festera portava els Moros i Cristians a Madrid un dia a l’any. Allí, en un restaurant a prop del Congrés, es congregaven representants de l’Ajuntament d’Alcoi, amb l’alcalde Sanus i el regidor delegat Amando Vilaplana, amb una representació de l’Associació de Sant Jordi, en l’època de Silvestre Vilaplana i Adolfo Seguí a la presidència, però també

Alcoians al Congrés, amb el president Adolfo Seguí

amb directius com Jordi Linares, Javier Matarredona, Roque Monllor o Rafael Botí i càrrecs, com el capità Realista Rafael Palmer, entre d’altres.

I a més a més, estava la representació del Congrés. Federico Trillo no se’n perdia una i ho passava d’allò més bé. De vegades he comentat en algun institut que Trillo era i és encara, supose, una persona política amb unes idees molt concretes i una gestió amb molta controvèrsia, però que era molt agradable de tracte. També em passava amb l’antic bisbe d’Alcalà, monsenyor Reig Pla, que va ser retor en Sant Mauro.

La Mesa, també amb Belloch i Pérez Ferré

Trillo estava vinculat als Mossàrabs/Gats, mitjançant el primer tro José Maria Vidal, de la mateixa manera que Julio Anguita, llavors cap suprem del Partit Comunista i després d’IU, ho estava a la Filà Chano, en aquest cast de la mà de Josep Albert Mestre.

Un altre que hi participava era Juan Alberto Belloch, jutge a Alcoi i més tard superministre de Felipe Gonzàlez. Antonio Revert, procurador de professió i president local de la UCD de vocació, relatava les converses gairebé diàries que tenia amb Belloch sobre actualitat política. Alberto Pérez Ferré, que era diputat per Alacant i alcoià d’origen, també hi va assistir de vegades, de la mateixa manera que Julio Padilla, diputat i president de la comissió de Justícia i Interior amb el govern d’Aznar.

Amb aquesta virolada colla,

Formació amb Ferré, Trillo, Anguita i Silvestre Vilaplana

no és sorprenent que als mitjans de comunicació nacionals els cridara l’atenció, com reflecteix una crònica de la revista Tiempo que guarda Rafael Botí. No era comú veure a Trillo i Anguita colze amb colze, amb fes i un somriure, amb Belloch al costat i algú més. Bon rotllo fester traslladat a la política. Tal vegada caldria recuperar la Mesa Festera, segur que milloraria l’ambient.

A banda, les fotos de l’època provoquen molta nostàlgia per la gent que hem perdut pel camí. Javier Matarredona, Silvestre Vilaplana, el referit Anguita, León Grau Mullor, reputat empresari i berberisc perpetu, van fer el seu paper en aquest esdeveniment. També es pot veure a Jordi Llinares, Roque Monllor, José Jorge Montava, Camilo Aracil,

Bon ambient amb el capità Palmer de cap

Miguel Juan Reig, etc.

Una part d’històrica de la Festa que es va tancar a partir de 2000, arran que el nou govern municipal de l’alcalde Miguel Peralta va donar impuls a altres iniciatives. En qualsevol cas, en un temps es va aconseguir que la Festa es promocionara i que any rere any acudiren a les Entrades persones de diversa condició, però sempre amb projecció exterior. El futbolista Carrasco, natural d’Alcoi, o el prestigiós estilista Llongueras formen part d’aquest apartat.

Caldria esperar molt de temps per a veure una cosa semblant, amb l’aparició sobtada i fugaç de Camilo Blanes/ Camilo Sesto, que va presenciar l’Himne i les Entrades en 2017. Que lluny queda també!

L’EDICIÓ EN SIBÈRIA I ALTRES MALDECAPS

En qualsevol esdeveniment rellevant sempre hi ha aspectes, matisos, que en el món periodístic són fonamentals, perquè donen sabor a una notícia o reportatge. En aquest cas, només el fet de veure junts personatges tan dispars deixa de costat la resta de qüestions. No obstant això,

Delegació alcoiana, en aquest cas en microbús

podem parlar d’autèntics maldecaps en el transcurs de la Mesa Festera.

Una edició es va celebrar en Sibèria. Sí, com sona. No és literal, però en una ocasió va haver-hi un malentés i en lloc d’un microbús s’havia llogat una furgoneta, en el sentit literal de la paraula. Travessar la Manxa de bon matí a 0 graus o menys sense protecció contra el fred i entrant l’aire per tots els racons, va ser una prova digna de mèrits suficients per a accedir directament al quadre d’honor de l’Associació de Sant Jordi!

Si mirem amb profunditat les fotos, veurem que s’hi fumava, als restaurants dic. Resulta xocant la gent amb la cigarreta o l’havà, tan vinculat històricament a la Diana, de la mateixa manera que en una antiga pel·lícula contemplar al metge tirant fum a la consulta ens deixa bocabadats.

Trillo n'era el responsable de la intendència; és a dir, de contractar el restaurant i córrer

Taula d'alcoians, amb tarifes "de Madrid"...

la veu de la celebració de l’acte. També es feia càrrec de la factura, una qüestió no menor, com es va poder constatar en una edició. L’Ajuntament, l’alcalde, conscient de la rendibilitat que l’acte tenia per a Alcoi, va decidir en una ocasió assumir les despeses. Mig milió de pessetes de l’època. Conta la llegenda que l’esglai va ser apoteòsic i que va ser necessari fer trigonometria aritmètica per a pagar, en incòmodes terminis. Evidentment. Sembla que les tarifes dels restaurants xic de Madrid no eren/són com les locals, ni de lluny.

FOTOS: Les fotografies utilitzades formen part dels arxius personals de l’exregidor Amando Vilaplana i de Rafael Botí, exdirectiu de l’Associació.

JARDIEL PONCELA, TEATRO CLÁSICO DEL SIGLO XXI

A Jardiel Poncela siempre lo he tenido in mente, desde aquel legendario Estudio 1 de TVE con Eloísa está debajo de un almendro. Un teatro clásico español, pero diferente, con humor destrellatat -como decimos por estas tierras-, situaciones disparatadas y trasfondo; mucho trasfondo. No hay más que escuchar los diálogos sobre las edades del tercer acto de Cuatro corazones con freno y marcha atrás, con el concepto de que los padres jamás deberían sobrevivir a los hijos. O ser más jóvenes, como es el insólito caso.

Por eso nos apuntamos a la

propuesta del Teatro clásico el Trabajo un lluvioso sábado vespertino, con un lleno yo diría que absoluto. Además, la leímos durante la semana, lo que nos permitió recordarla y saborearla aún más. “-Y ¿de qué ha vivido Ricardo estos once meses. - De milagro, caballero”, uno de los diálogos épicos de esta comedia, o mejor tragicomedia, aunque sólo muere el marido/niño náufrago.

La obra es consecuencia de la labor colectiva de un grupo, desde las apuntadoras hasta el director/adaptador Raúl Roldán. No obstante, en este caso los papeles del cartero, a cargo de Juan Carlos Arrabal, y

del ínclito doctor Bremón, de Juan Javier Gisbert, con el soporte principal de Pepa Talens, Irina Sempere y Bryan Fernández, merecen especial atención.

Y para valorar lo visto en su justa medida, sería interesante echar un vistazo al Estudio 1 de Cuatro Corazones con freno y marcha atrás, también disponible en Youtube, al igual que la anterior. En cualquier caso, todo un clásico del teatro contemporáneo español que el público aplaudió a rabiar y que sirvió para honrar la memoria de Enrique González, con homenaje al final de la función.

El público lo pasó pipa con las frases que le dan sabor a la obra. Como la del doctor Bremón, que define la medicina como “el arte de acompañar con palabras griegas al sepulcro”, en una función que también incluyó tres llamadas telefónicas móviles. Parece que dos avisos previos no son suficientes. A Jardiel Poncela le habría hecho gracia, seguro que lo habría incluído en alguna de sus obras!

En resumen, un clásico plenamente vigente en el siglo XXI.

P. D. También he recordado

estos días otro referente del autor, Usted tiene ojos de mujer fatal, igualmente en Estudio 1 y en Youtube (aunque, en este caso, la calidad de la imagen y sonido no son para echar las campanas al vuelo), que, a mi juicio, tiene un esquema estructural similar: un primer acto de antología y un desarrollo posterior más que adecuado. Por supuesto, no faltan las frases demoledoras como “coleccionar mujeres es tan aburrido como coleccionar sellos”, o también “los muebles [de la casa] son tan selectos, que ninguno vale para nada”. Por cierto, el protagonista fue Pepe Martín, que pocos años antes se había convertido en un icono nacional con la serie de El conde de Montecristo, que forma parte del archivo de TVE y está igualmente disponible en la red.

FOTOS: Teatro clásico el Trabajo.

DE BONS PROPÒSITS I DE REALITATS

Sabeu quin és el dia de l’any que menys es fuma? I el que més esforç es fa? L’1 de gener, per allò dels bons propòsits de l’any nou, que després tornen al lloc que els pertoca, a poc a poc o abruptament, segons casos. D’això, de Bons propòsits, però en majúscula, va el llibre de Gemma Pasqual i Escrivà, de la col·lecció Llegir en Valencià, en aquest cas per a estimar-nos, editat per la Fundació Bromera el juny de 2023.

Amor propi és el lema base de la publicació, que en cinquanta fulles, ni una més ni una menys, esbossa tot un tractat de com és una persona, com es veu ella mateixa i com la veu la resta del món, o més precisament encara, com li diu que la voldria veure. Una qüestió espinosa, que pot fer referència al pes i al volum -com és el cas- o a la indumentària, l’alçada de la persona en qüestió… Fins i tot a la feina, als ingressos, a la cilindrada del cotxe, etc.

Una contundència de mestra a l’hora de presentar la realitat de la vida, com el carro del supermercat o, més encara, la taula dels “tarats i desparellats” en la boda, sense deixar de costat el tema dels temples contemporanis del cos: els gimnasos, on qualsevulla que no entre en la perfecció dels cànons estètics grecs -o siga, la immensa majoria- es pot sentir fora de lloc. Ah! A Alcoi, acaben d’obrir-ne dos de grans dimensions i fins i tot un té els aparells de tortura o gimnàstica, segons els mire, a la vora d’una gran escaparata en una de les voravies més transitades de la ciutat. Em sembla molt proper a l’escopofília…

Si teniu oportunitat, us el recomane. Es llegeix en un quart d’hora llarg i s’assaboreix molt de temps, com el conjunt de la literatura de l’autora! Per cert, a la protagonista li diuen Marieta, però tots podem posar el nostre nom, per algun motiu.

P. D. Jo també he fet el bon propòsit d’aprendre anglés, encara que no sé si durarà molt!

LA SÍNDROME HOMER SIMPSON

Allò que li passa al protagonista de

La tortuga que volia ser llebre, de Pasqual Alapont, és el que normalment anomene La síndrome Homer Simpson. No per la maduresa inexistent del personatge de ficció, sinó més aïna pel sofà, la tele, el sedentarisme, les llepolies i l’absència de qualsevol activitat física. Tot això, com ocorre en la novel·leta, condueix cap a índexs desgavellats de colesterol, sucre, triglicèrids, etc. Una conseqüència que tots més o menys coneixem.

Amb aquesta premissa bàsica, l’autor ens porta cap al món de l'esport contemporani: eixir, caminar, un pas rere l’altre, conéixer gent, arrencar a córrer… Trobar-se millor, a la fi, físicament i espiritual. En canvi, el pobret colesterol perd potència, ha ha ha.

En una segona part, ens trasllada cap a una cara dolenta de la pràctica esportiva: no tothom pot fer una marató, i el preu d'intentar-ho sense la capacitat necessària potser molt elevat. Això succeeix al llibre i també a la vida real (en la primera mitja marató que vaig córrer a Santa Pola va morir un participant). Que un altre pot córrer 42 quilòmetres a 5 minuts cadascun? Perfecte, encara que sempre n’hi haurà un que ho farà en 4,30. No té límit.

Jo no vaig poder fer una marató. i em feia

H. Simpson / Viquimèdia Commons

molt goig. Quan era possible, el temps necessari per a entrenar no estava al meu abast; més tard, les seqüeles de la COVID no ho han permès. Tal vegada serà en la següent metempsicosi.

Així que m’he quedat amb el bon sabor de boca de diverses mitges, ben preparades i amb bones finalitzacions, la qual cosa vol dir concloure amb certa normalitat. Significa que vaig pujar al pòdium? Ni de lluny. Vol dir que després estava fatigat però res més. Es deixaven sentir els 900 quilòmetres de preparació dels quatre mesos precedents. Pel que toca a Pere, el protagonista del llibre, al final assumeix la lliçó i endavant.

Un exemple més que interessant de les col·leccions de Llegir en Valencià, de Bromera, en aquest cas amb un rerefons d’hàbits de vida saludables.