Per qüestió professional, ara freqüente ambients futbolístics alacantins, especialment de l’Hèrcules. Gent de premsa, quiosquers, persones amb tota una vida d’experiència al voltant del futbol; gent decebuda per la situació del principal equip de la capital de la província,
amb el permís de l’Intercity que ara està per damunt. No vull parlar de competència entre ciutats, encara que he fet broma l’últim any amb alguns alumnes meus, a tir de pedra del Rico Pérez, amb això de l’Alcoiano en una categoria més important; no, intente parlar de sensacions.
A la gent alacantina coneixedora del món del futbol, l’operació Ramírez li ofereix prevenció. Consideren que és una persona forrada, que inverteix on considera que traurà un rendiment, per la qual cosa utilitza els seus jugadors i els seus entrenadors. Diuen que així ha succeït a l’Hèrcules i també a l’Elx. I que quan considera tancada l’etapa o té una oportunitat, fa una operació amb beneficis, la qual cosa em sembla perfecta.
Encara que m’obre una etapa d’incertesa. Per amistat i relació segueix al Burdeus de futbol (i també de rugbi quinze). En juny, va baixar a segona divisió, la qual cosa no passava des que De Gaulle era caporal, i uns dies més tard, a tercera per impagaments. De penal injust i en la pròrroga es va salvar i va quedar en segona. Què havia passat? Un inversor havia comprat el club i sembla que aquesta persona de negocis en sabia molt… però de futbol… És un exemple, com en tenim més als voltants. No cal viatjar molt ni sortir dels voltants de la Serra de Mariola.
Les persones propietàries de l’Alcoiano, que s’han rascat les butxaques sempre que ha calgut i que imagine que n’estan fartes, han pres la decisió que han considerat més adequada i endavant. Cap comentari a fer. Agraïment per l’esforç fet durant moltíssims anys.
En canvi, sí que tinc coses a dir al voltant de la política informativa del CD Alcoiano, que els últims anys ha estat al·lucinant. Hi ha secrets d’estat que es poden conéixer amb més facilitat. Fa un temps es va dir, oficialment, que quedaven diners per a dos mesos.
Afició de l'Alcoiano / Twitter CD Alcoiano
I ara que un grup inversor nacional es fa càrrec de l’equip. Un model de comunicat desinformatiu*, en la línia del que he vist els últims anys i digne de figurar com a objecte d’estudi en les escoles de periodisme. Enhorabona als promotors i als autors. Els han donat la raó pel complet als signataris d’un recent escrit públic on es comentava precisament aquest tema i es denunciava la impotència davant la situació.
I res més. Els propietaris d’alguna cosa tenen dret a fer allò que consideren amb el seu bé, fins i tot amb la política informativa. Com també ho tindrà la nova propietat… I la futura. L’alcoià comú queda apartat del sistema i això també pot tenir conseqüències en l’avenir del nostre gloriós CD Alcoiano. Caldrà recordar-ho.
Enhorabona, molta sort i felicitacions a tothom per la trajectòria esportiva de l’equip, siga quina siga en el futur. De vegades la victòria depén de factors aleatoris.
En la tarde del 15 de noviembre de 2018 el mundo político y social alcoyano se convulsionó. El PP dio un golpe sobre la mesa electoral y anunció el fichaje de Juan Enrique-Quique Ruiz como candidato para las municipales del año siguiente. La comunidad local no daba crédito al salto del jefe de informativos de Radio Alcoy y a más de un veterano/histórico militante del partido que fundó Fraga aún le duele la mandíbula por la morrocotuda sorpresa. Fue, sin duda, un golpe de efecto, que tuvo un resultado limitado en las urnas, pero cuyo objetivo iba más lejos. Roma no se construyó en un día.
Quique Ruiz / Foto: PP Alcoi
Ahora, cuatro años más tarde, aquellos que se rasgaron las vestiduras con aquel candidato se han quedado estupefactos con su cese. Porque es un cese: la ejecutiva local había inequívocamente refrendado su gestión en agosto*, lo que significaba una apuesta firme por su consolidación como principal aspirante a la Alcaldía. La superioridad, no obstante, con su superior criterio ha decidido otra cosa por motivos que podemos suponer, pero que realmente desconocemos (en verdad habría que usar el pasado: en marzo en el seno del PP ya se conocía el nombre de Carlos Pastor como nuevo líder).
Es un nuevo capítulo y muy importante de la historia contemporánea del centro-derecha alcoyano, porque altera un panorama político que sigue siendo interesante, pero de otra manera. En el seno del PP local, entre la sufrida militancia, se tenía confianza en que la gestión de Quique Ruiz diese sus frutos y el partido empezase a remontar desde el semisótano en que lleva tiempo metido.
La indudable experiencia periodística le ha permitido documentar sus propuestas, justificar sus acciones y poner en un brete un día y otro también al gobierno de Toni Francés, que había disfrutado de una legislatura anterior muy plácida y que ahora en muchas ocasiones se ha visto contra las cuerdas y obligado a reaccionar. No hay más que echar un vistazo a las propuestas esgrimidas por los demás grupos, en muchas o demasiadas ocasiones fruto de la idea pasajera o de la oportunidad.
No ha habido euforia pública de la comunidad local socialista pero imagino que la fiesta debe haber sido privada, en la misma proporción que los populares alcoyanos de corazón han vivido días de luto, porque son conscientes de que con la gestión de la legislatura se podía aspirar a un resultado que con otro líder está aún por ver, aunque cuente con el respaldo directo e incondicional de la dirección provincial y autonómica.
¡Ah! He leído que se respeta en la lista a los demás concejales, lo cual está muy bien, salvo por el detalle de que al menos dos de ellos son personas que entraron con su equipo. ¿Echamos al entrenador pero mantenemos la plantilla? Resulta desconcertante, pero ahora sigo los toros desde la barrera y no estoy al día, salvo que algún tema me resulte interesante, como es el caso: siempre me he ocupado de la actualidad del centro-derecha alcoyano y el gusanillo quema.
La coincidència, el destí, l’atzar, podem utilitzar el substantiu que més ens agrade o ens convinga, ha fet coincidir la lectura d’un interessantíssim article al voltant de Mari Trini i la seua personalitat, amb la dimissió/renúncia/cessament del bisbe d’Alcalà, monsenyor Reig Pla, il·lustre veí de Cocentaina i exrector d’Alcoi, una notícia que ha tingut un ampli ressò i no especialment positiu.
De vegades -i aquesta setmana ha passat- he contat que quan Reig Pla va estar a càrrec de la Parròquia de Sant Maure i Sant Francesc, a Alcoi,
El bisbe Reig Pla /viquipèdia
va deixar una important empremta; cal assenyalar que el seu càrrec comportava, entre moltes d’altres funcions, la gestió de la Confraria de la Verge dels Lliris i tot allò que tenia a veure al voltant de la romeria. Jo hi vaig tenir bastant contacte, per exemple al voltant d’un rellevant robatori a l'església, i sempre em vaig sentir esplèndidament tractat, per la qual cosa del pare Reig Pla, sacerdot de Sant Maure, no puc més que parlar bé.
Sempre m’ha agradat l’expressió bíblica al Cèsar el que és del Cèsar i en aquest cas és pertinent. Una altra cosa són, com també he dit habitualment, les seues opinions, els seus punts de vista com a bisbe de la societat i de qüestions candents com l’avortament, l’homosexualitat… Em resulta difícil adherir-me, no sols als seus criteris sinó a tots aquells que siguen absoluts, radicals, excloents… Dia a dia aprenc que el món no és una cosa tancada sinó que hi ha colors i matisos.
Mari Trini / Turismo Caravaca
I que fa Mari Trini per ací? Doncs que vaig ensopegar per atzar -en aquest cas, és així- amb un article del diari El País* on parlava d’aspectes pocs coneguts de la immortal artista de Caravaca de la Cruz (per cert, un topònim molt apropiat per aquest article). Nosaltres n’érem, i en certa manera ho serem sempre, fanàtics seguidors d’aquesta artista amb un estil únic. Recorde al presentador de Discòpolis, que un dia va assenyalar que “a nosotros, los rockeros y progresivos, Mari Trini nos gustaba”, com a exemple del que la cantautora representava.
La vam descobrir també per casualitat, perquè el meu pare gravava a Ràdio Alcoi algunes cançons de discs de quaranta-cinc r.p. a cinta magnetofònica, que després escoltàvem a casa en un altaveu, i n’hi havia temes seus al costat d’altres músics. Aquesta setmana he recuperat la música, fins i tot la cançó i gravació original de C’est pas moi, que anys més tard es convertiria en la popular Yo no soy esa.
Si el referit article és apassionant és perquè aporta informació al voltant de la personalitat de la dona, més enllà de l’artista, del seu caràcter combatiu, de l’allunyament del concepte tradicional de família. Algunes coses les coneixia o les intuïa, però aquí s’expliquen clarament, la qual cosa fixa la relació amb l’assumpte Reig Pla.
Entre altres qüestions, per concloure, detalla una cosa que ens va sorprendre una mica: la seua portada a la revista Interviu,encara que es pot pensar que reflecteix una personalitat única.
Ah! Escolteu C’est pas moi**.
Els primers temes de la cantant
Si no ens diuen el nom l’artista, pensaríem que és francesa: arrossega les erres i pronuncia com qualsevol cantant gal·la…
Un bon moment per a recuperar la seua música i gaudir-la.
Casi por puro azar, empecé a seguir en las veladas bochornosas de septiembre -que parece tocan a su fin, ¡por suerte!- una serie, de Disney+ concretamente: Blinded. Más tarde, una vez introducido en la trama, recurrí a la infalible arma del diccionario para encontrar el significado: algo así como “encegados”. Un título más que apropiado, tanto literal como figuradamente.
Aviso: no habrá anticipación del desenlace de los hechos (detesto someterme sin protestar a la tiranía de los anglicismos), mas si se hablará del desarrollo. Alertados estamos.
La serie, de ocho capítulos que seguramente continuarán en una nueva temporada cuya temática principal se anuncia al final, va de crisis bancarias y de la ética de los periodistas y de los medios de comunicación. Y también de la nueva esclavitud que la tecnología de la red ha generado para estos profesionales: la inmediatez inmediata de la notícia, veinticuatro horas al día y 365 días al año. No hay reposo.
En un importante banco sueco, las inversiones han derivado en un desastre que sus responsables ocultan a todo el mundo: clientes, accionistas, autoridad financiera y sociedad en general. Las cuentas del trimestre pueden pasar la prueba del algodón. Una periodista sospecha y resulta que su amante es el “capo”, o sea el gran preboste ejecutivo, del banco en cuestión, lo cual enturbia, a mi modo de ver, la moralidad del desarrollo posterior de la historia, pero no desmerece los aspectos laterales que me han resultado verdaderamente apasionantes.
Los inversores del banco juegan a la ruleta con el dinero… y van perdiendo… y cada vez pierden más y más… hasta llegar a un punto de no retorno. Se lo juegan todo al negro… y el desastre es infinito. ¿Les suena? ¿Las crisis que vivimos, mejor, padecimos hace diez años?
La reportera investiga, poco a poco consigue detalles y va ahondando en la realidad, aunque tropieza con el secretismo, los obstáculos, las medias verdades, los desvíos malintencionados; pero ella replica con la insistencia, la presión a los amigos y hasta recurre al chantaje para conseguir su propósito: publicar la verdad. Evidentemente, se arma el belén y llega la sangre; real, no figurada.
Asistimos, en consecuencia, a una visión de la catástrofe financiera que el mundo padeció a partir de 2008, ligada, que en el fondo es lo que más me interesa, a su relación con los medios de comunicación. ¿Una noticia que va a hundir un banco, dejar sin dinero a accionistas y clientes y sin trabajo a los empleados debe publicarse? ¿Es lícito cualquier medio y acción para obtener una información? Son preguntas que se plantean en un momento u otro.
Y también está la cuestión profesional periodística. Un minuto después de publicada la exclusiva mundial, el redactor jefe/director del medio -en este caso, escrito, digital, televisivo, o sea, multimedia, como los tiempos que vivimos- le lanza la pregunta: ¿qué tienes de nuevo?
A partir de ahí es cuando la protagonista se plantea otros esquemas, informativos y de la vida en general, más allá de la propia noticia, de la propia información que tienes delante.
Es una serie de televisión, efímera de una semana, como sucede actualmente con todo, pero que suscita reflexiones interesantes.
leí que
Alicia Giménez-Bartlett había
publicado una novela con el título de La
Presidenta* e inspirada en la etapa de los gobiernos del PP en la Comunidad
Valenciana y en la persona de Rita
Barberá me sentí interesado. Conocía a esta escritora por su novela negra,
en especial por la serie de Petra
Delicado, por lo que pensaba que podía ser interesante, aunque el eco se
había completamente apagado en el tiempo transcurrido, lo cual no es buen
síntoma.
Así que,
aprovechando el asueto del estío, puse manos a la obra. El primer pàrrafo deja
clara la intención, el objetivo y el protagonismo con una metáfora sobra una
ballena varada, encontrada inerte -inerte definitiva, no temporal- y a la que
de una manera u otra todos hemos contribuido a matar. Con el nombre del
personaje sobra: Vita Castellà.
A partir de ahí, la
autora esboza un relato detectivesco, de auténtica novela negra, idónea para
los amantes de las conspiraciones, como la que, precisamente, tenemos estos
días en torno a los atentados de Barcelona, con un transfondo en la política
valenciana de la corrupción y los protagonistas más o menos esbozados. Eso sí,
la principal no es alcaldesa de Valencia (por entonces, aún sin acento) sino
presidenta de la Generalitat.
Un aspecto original
estriba en el protagonismo de dos inspectoras de la criminal de la Policía
Nacional, hermanas y novatas, a las que se asigna la investigación, que
afrontan frente al desinterés de sus jefes -desde el mismísimo ministro del
Interior- y la absoluta falta de medios.
Poco a poco,
asistimos a la labor de Berta y Marta Miralles, que tienen iniciativa e
ingenio y que se agencian colaboradores improvisados, mientras conocemos
detalles de aquí y de allá de episodios siniestros de corrupción y también de
las inclinaciones sexuales de uno u otro personaje.
Al final, hay una
resolución, que parte de uno de los puntos de partida posibles: la venganza por
el olvido, la marginalidad a que el Partido -en mayúscula y sin citar el
nombre- ha sometido a quienes han tenido la desgracia de ser descubiertos,
implicados y condenados.
Lo mejor del libro,
en mi modesta opinión, una frase de la página 196: “soy el espía que surgió del
caloret”, porque forma parte de la
memoria colectiva de este país, al mismo nivel que la famosísima “relaxing cup of café con leche”, de otra
alcaldesa, en este caso de Madrid, aunque del mismo partido (en minúscula).
* La
presidenta - Alicia Giménez-Bartlett - Alfaguara Negra 2022
Els autors a l'inici de la campanya / Llegir en Valencià
Llegir en valencià per a salvar el món*: una col·lecció d’onze relats de cinquanta pàgines, que no solament aporten ficció, és a dir, històries generalment atractives, sinó que ens fan obrir la ment cap als problemes que tenen la nostra societat i el nostre planeta. Algunes situacions són noves, mentre d’altres -com, per exemple, la discriminació de la dona- són gairebé tan antigues com el mateix món.
Onze relats i onze autors diferents, dels quals alguns són molt coneguts i altres tenen menys de renom, però tots i cadascú aporten històries i plantejaments socials o ecològics de gran actualitat. Una lectura refrescant pel que fa a les idees i també per l’ambientació estiuenca o vacacional que ens aporta en alguns casos, mentre fa un recorregut arreu del territori valencià.
* És una iniciativa de la Fundació Bromera per al foment de la lectura, en col·laboració de Levante, Diari INFORMACION, les universitats d’Alacant i Politècnica de València, la Diputació de València i diferents empreses i entitats, com ara la Generalitat Valenciana i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.
1. UN RECORD D’INFANTESA. Natàlia Gisbert Abad.
A Lliris i Jordi - que són d’Alcoi, evidentment!-
es tomba del cel un treball de classe conjunt, que a la fi ens aporta la descoberta de la Guerra Civil des de la perspectiva de la gent del poble, i també ens deixa entreveure que les aparences que podem sentir a la classe pel que fa als nostres companys no sempre responen a la realitat.
L’autora fa una revisió metafísica o merament literària de la figura de Tereseta, el popular i tradicional personatge alcoià immortalitzat per Ovidi Montllor en la cançó Homenatge a Teresa, el seu tema de més èxit.
Com tots els relats de la col·lecció, hi ha un tema, que en aquest cas és la salut mental, les depressions, en el context de la necessitat que tothom gaudisca d’un nivell adequat de salut i benestar.**
* Al programa El racó del crim, de Ràdio Alcoi, es va dedicar un episodi a contar les experiències d’un xiquet de sis anys -que, per cert, n’ha complit noranta aquest mes d’agost de 2022- quan la pava bombardejava la ciutat d’Alcoi. Ací deixe l’enllaç, per si de cas us ve de gust escoltar-lo.
* Homenatge a Teresa, una cançó que simbolitza l'heretatge d’Ovidi Montllor.
2. EL FANTASMA DE QUÍRIAC. Joanjo Garcia.
Kirk i Kirk: dos protagonistes amb el
mateix nom, amb clau masculina i femenina, o al contrari, que tant fa una cosa com l’altra.
Aquesta ficció també ens transporta al món de la Guerra Civil, més concretament a les duríssimes batalles del front de Terol, on tot es va decidir, almenys per a les nostres terres. No obstant això, no té res a veure amb l’anterior relat, perquè ací trobem una recerca dels orígens, dels avantpassats, que porta a descobertes sorprenents.
“Què és la fam si podem menjar així que ho desitgem? No ho sabem”. Una frase que contraposa el nostre món contemporani amb els negríssims temps de la postguerra, de la repressió de l’autarquia franquista. Aporta, a la fi, un missatge de solidaritat en obscurs temps de gana, de gana de menjar, en expressió típicament valenciana.
El tema no pot ser altre que la fam zero i la fi de la pobresa, objectius que actualment, en la tercera dècada del segle vint-i-un, encara estan molt lluny -o més lluny que mai- d’arribar a aconseguir-se. Voluntat que no falte.
3. MARINA I EL MISTERI DE L’AIGUA. Javi Lozano-Seses.
Marina és la protagonista, amb l’ajut
del seu pare. Aquest conte -o experiència personal viscuda, que mai es pot saber- va de platges, de medi ambient, de l’aigua i de plàstics i de contaminació. Una història contemporània, amb una tortuga babaua pel mig.
Casualment, el diari INFORMACION hi havia el vint-i-set de juliol, dia en què jo vaig llegir el llibre, una notícia d'una tortuga babau en l'illa de Tabarca. I dies abans, una altra en Torrevella.*
L’autor juga amb les dificultats de la fauna marina per a sobreviure en un món carregat de residus, com els plàstics, que es llancen voluntàriament o involuntària, que té amb el turisme una font d’ingressos fonamental i això sembla que està per damunt de tot. Tanmateix, encara queden jóvens i adults conscienciats, que lluiten contra això.
Evidentment, aquesta publicació defensa la fauna, sobretot la marina, i el dret que té tothom d’accedir a l’aigua i poder viure amb normalitat.
la gran ciutat per un poblet de la perifèria de València i assisteix a l’arribada d’un nou veí, un immigrant africà, amb tots els prejudicis que això pot arribar a comportar.
L’autora –“ella”, sense nom determinat- també té els seus prejudicis, com la resta de la gent, la qual cosa es desenvolupa al llarg del relat. Tots evolucionem d’una mena o una altra, arran les experiències viscudes i “ella” no n’és una excepció.
La reducció o eliminació de les desigualtats és el tema, que subratlla com a objectiu prioritari la integració dels immigrants, sobretot d’aquells que tenen un color de pell diferent.
5. UNA BODA POC CONVENCIONAL. Marina Díaz Picó.
Narcís i la mare van a un casament
“poc convencional” a Monòver, enmig d’un bancal, en agost. En realitat, és una excusa per a explicar com és la cultura del vi i com persones d’ara, d’aquests temps, intenten recuperar l’agricultura ecològica i els sectors primaris tradicionals en el seu conjunt.
Així mateix, se’ns conten alguns detalls de la història dels darrers moments del govern de la Segona República, viscuts a la comarca i amb la presència de La Passionària, esdevinguda un personatge gairebé mític pel que fa a eixa època.
El tema és el consum i la producció responsables així com la necessitat de lluitar contra la generació incessant de deixalles. També aposta per acabar amb les desigualtats de qui té menjar en excés i de qui no pot assolir les necessitats bàsiques.
6. L’ESPERA DELS DIUMENGES. Irene Rodríguez.
L’Amèlia és la iaia de Marieta... i té un
secret molt gran; un secret de tota una vida. El relat ens transporta a relacions de parella prohibides, que eren tabú, però que als temps actuals sembla que van normalitzant-se. Sembla. Deixem-ho així.
Paral·lelament, el relat introdueix problemes ciutadans, com els transports públics entre les grans ciutats i les àrees perifèriques: la impuntualitat provoca que molta gent decidisca utilitzar el cotxe, amb la conseqüent contaminació i dificultats col·lectives.
El tema obvi són les ciutats i les comunitats sostenibles, però també les relacions de parella no convencionals i la seua acceptació.
7. EL DESPERTAR. Enric Senabre.
Qui té un adolescent a casa se sentirà perfectament
identificat: tots capficats als mòbils, amb un interés molt reduït per la resta de coses, hi inclosos els estudis. I res de col·laborar en les tasques de la casa. Tanmateix, de vegades s’aconsegueix una motivació, com és el cas.
La mare, Clara, troba la seua motivació a l’hora de millorar la formació, recuperar els estudis i el plaer d’aprendre, tan per la satisfacció personal com per un possible millorament professional.
L’educació de qualitat és el tema del llibre, encara que els objectius són una mica ingenus d'acord amb allò que es veu diariament a l’ESO, almenys als centres públics espanyols (i, pel que sé, també als francesos).
8. LA DONA DE CASA. Vicent Usó.
És la història de nineta, una xiqueta, una jove,
una dona, com n’hi ha hagut de milions, milions i més milions, al llarg dels segles. Un pare “a l’antiga”, una mare que ha mort de càncer o una malaltia letal qualsevulla, un germà que té talent musical i una filla que en té més encara, però que ha de rentar la vaixella.
Al final, com tantes vegades, es produeix la ruptura amb el pare i també l’èxit personal i professional, gràcies a la col·laboració d’algú extern que creu en la xica (el germà, per cert, no hi arriba).
El tema és evident. Per a moltes societats, el paper de la dona és a la casa i són els fills mascles els que tenen dret a l’educació, és a dir, a la formació com a persones.
9. LES NORMES DEL JOC. Pau Alabajos.
Interessantíssim relat que posa damunt
taula una situació catastròfica que es va viure als anys 2000 i fins a la gran crisi. Parlem de la deslocalització, és a dir, el tancament de centres de producció a Occident i el seu trasllat a països del tercer món, especialment d’Àsia, com també del treball infantil, associat moltes vegades a productes elitistes de grans marques que desitgen els xiquets occidentals que poden pagar-los (i de vegades, no).
En aquest cas el tema és l’obra, encara que l’escriptor utilitza la tècnica del somni per a posar com a exemple un cas concret, a partir d’un nucli de producció industrial de Benetússer*.
Temes generals predominants: pau, justícia i institucions sòlides.
* Aquest tema, també amb somni inclòs, el podem retrobar a l’interessant llibre Unes espardenyes de Jaragua, de M. Carmen Sáez Lorente.
10. CAMPANES DE CANVI. Andreu Escrivà.
Aquest volum tracta dels canvis personals i
col·lectius patits arran del confinament de la pandèmia, i de com aquest aïllament, aquest empresonament temporal, ha despertat les consciències al voltant del medi ambient.
La novel·la ens explica com cadascú pot contribuir a la millora del medi ambient, a partir també de la redescoberta d’un barri antic de València, com és el Campanar.
El tema evident és l’acció sostenible, la qual cosa vol dir el desenvolupament mesurat del món, a fi d’evitar la solastàlgia o angoixa personal o col·lectiva causada pel canvi climàtic*.
* De tot això, Andreu Escrivà en sap un munt, perquè té publicat un interessant llibre: I ara jo què faig? Com véncer la culpa climàtica i passar a l’acció.
11. UN GARROFER EN EL MARGE: Maria Josepa Payà.
Un càntic a la vida rural, a la defensa del
medi ambient i de l’ecosistema planetari, de la mà de Lea, una infermera i marea de família que torna a la Vall per a conrear els terrenys dels seus pares, morts hui anys abans en un accident de trànsit.
El relat planteja qüestions d’actualitat, com la instal·lació de plantes d’energia solar als bancals, la despoblació dels pobles i l’abandonament dels conreus, entre d’altres.
El tema és la vida campestre i la defensa de l’ecosistema, en una setmana (la del quinze d’agost de 2022) on el territori valencià i especialment l’alacantí han estat atacats per dramàtics focs forestals. El relat, encara que no es concreta, sembla arrelat a la Marina, la qual cosa vol dir a la zona de l’incendi de Vall d’Ebo que es va estendre també pel Comtat.
aún estáis a tiempo. Son cien páginas, que en realidad suponen algunas menos, porque hay un estudio-análisis-reflexión al final. Os la recomiendo porque:
Cristina Jurado, en el estudio introductorio o de conclusiones, explica que este relato se incluye en las tradiciones arabo-islámicas, rompe “la visión colonialista de Egipto” y, además, es una “clásica” novela policíaca, trepidante.
Efectivamente, es una novela corta, interesante, original, fantástica y de ciencia-ficción, con ambientación steampunk, desarrollada en El Cairo de 1912, pero en un universo alternativo o en un futuro más o menos plausible, y con un cúmulo de descripciones detallada.
Un relato completamente al margen de los habituales circuitos literarios, que presenta un mundo poco conocido por los occidentales, como subraya Cristina Jurado. Para colmo, ha sido finalista de los premios Hugo y Nébula de ciencia-ficción, nada menos. Toda una garantía.
* El misterio del tranvía 015 – Clark P. Djèlí – Duermevela ediciones
.jpg)
.jpg)
.jpg)
