LLUNA DE SANTA ELENA

Ahir, 18 d'agost, dia de Santa Elena d'acord

amb la tradició cristiana, cap a l'hora de sopar, vaig mirar per la finestra, vers la Zona Alta d'Alcoi, i, meravella de les meravelles, la lluna estava iniciant el camí de sortida; de fet, ja es perfilava una part. Corrents, vaig buscar la càmera i, amb el suport de la barana, vaig poder fer algunes fotos, més o menys cap al sud de la Politècnica.

    Feia molt de temps que no m'ho trobava i, instintivament, vaig mirar a baix, a la dreta, a la recerca de la imatge de Josele Tortosa, que no se'n perdia una. De vegades, havies d'imaginar que hi era, perquè no el veies per la mancança de llum o ho descobries unes hores més tard, quan publicava les imatges al feisbuc.

    Ara ja fa gairebé tretze mesos que Josele ens

Josele Tortosa

va deixar de forma sobtada, però els qui estàvem pels seus voltants sempre el recordarem com l'home de la lluna, encara que la seua afició gràfica abastava més camps.

    A reveure, amic, amb el record de l'última foto de la lluna que vas incorporar a les xarxes. Quina definició més guapa vas treure!

CUL DE SAC EN LA VIDA

De Cul de sac, de Gemma Lienas, n’havia sentit parlar i molt, especialment quan a classe llegírem Així és la vida, Carlota, que és una mena de continuació. Una novel·la curta, que es llig en dos estonetes i que, com

l’obra d’aquesta autora en conjunt, combina acció amb realitat social, en aquest cas de la Barcelona preolímpica, d’aquella de finals dels anys setanta i començament dels huitanta.

Arranquem amb una família barcelonesa que té un colmado, paraula que actualment no la reconeix el Diec ni l’Optimot, com tampoc moltes altres de l’argot delictiu de l’època: cinc gambes de ful (cinc canuts d’haixix de dolenta qualitat, imagine pel context) quincates, manguis… Un vocabulari que difícilment connecta amb la realitat actual. Era un tipus de negoci alimntari que va marcar una època i que tots hem tingut al barri a prop de casa, especialment als nuclis vells, però que amb la vinguda dels anys vuitanta van fer aigua i van anar desapareixent. A les xarxes socials podem veure fotos d’aquests establiments, ara substituïts per magatzems impersonals, més o menys aparatosos quant a dimensions.

La mare treballa a un col·legi de luxe

i porta allí al fill, Ramon, que no té mitjans per a seguir el nivell de vida dels seus companys, més o menys potentats. Açò el condueix al món de les drogues i es converteix en el camell del centre; simultàniament, descobreix un món desconegut, on la misèria mana, la qual cosa li fa adonar-se que no viu tan malament. També aprén molt de pressa que el negoci té riscos, perquè la policia està al lloro, com es deia en aquell temps.

Tot l’assumpte acaba en tragèdia, amb la moto, l’alcohol i els canuts pel mig, amb una continuïtat al llibre esmentat. Un remarcable debut literari de Gemma Lienas, a qui jo mateix vaig descobrir mitjançant 2cv, també una novel·leta xicoteta, però transcendent pels seus continguts socials.

QUAN LA FEINA FALLA, L'UNIVERS TREMOLA

És una bona comparació -com un ciri al final d'una processó- la que l'escriptora Lourdes Toledo fa en Un pa davall del braç, llibre que tanca la col·lecció 2024 de Bromera de Llegir en valencià sense por, aquesta vegada sense por a la desocupació laboral. La valore positivament perquè està cap al

final del llibre -i de la sèrie d'enguany, per descomptat-, però també perquè explica una situació, un sentiment d'impotència davant del drama que suposa la manca progressiva de feina.

    La protagonista/heroïna, Diana, en pocs dies es queda sense parella, descobreix que està embarassada i la fan fora de la feina. "Una decisió política", es comenta al llibre. "Totes les decisions són polítiques", afegeix. Aquest és un món que Lourdes, com a periodista -i també professora i escriptora-, coneix molt bé: els professionals de la ploma ens hem hagut de reciclar cap a altres indrets, altres ocupacions, altres feines, altres objectius.

    Hi ha persones més afortunades, que es troben al lloc adequat en el moment oportú, però el que he vist aquests darrers anys em demostra que açò del reciclatge laboral és més complicat del que sembla. Més encara si eres periodista sense feina, i amb una diana al ventre; hi ha atur i estalvis... que desgraciadament tendeixen a esgotar-se. No conte més perquè les 58 pàgines del llibre es devoren en una estoneta de no res i cal gaudir-les sense conéixer si l'assassí és el majordom.

    L'ocupació laboral ho porta tot, des del menjar i l'habitatge -encara que ara per ara això no siga així- fins a les relacions amb l'entorn, amb els amics que prosperen o que simplement consoliden la seua vida personal i professional. Quan aquest element primordial de l'equació falla, l'univers tremola, i arribes a sentir-te com un ciri al final de la processó.

    Encara que sempre, sempre, hi ha esperança!

LA CAIGUDA DE L'IMMOBILIARI

Jovi Lozano-Seser ens porta, de la mà

de Llegir en valencià sense por, al drama de l'habitatge, així com a la caiguda de l'immobiliari que va patir Espanya i la Comunitat Valenciana de manera molt accentuada. He escrit va patir, encara que caldria esmentar pateix, perquè les conseqüències de tot allò encara es deixen sentir i ho faran durant molts anys, dècades segurament.

    Una casa als afores aporta en algunes pinzellades un retrat acurat de la catàstrofe de la construcció, afegida a la caiguda, tant espiritual com física, dels nuclis vells de moltes ciutats. D'això en Alcoi en sabem molt: els periodistes d'aquesta ciutat ens hem doctorat en enrunaments de cases, en drames humans, que normalment afecten els

Cartell publicitari / A. Candela

més dèbils.

    Aquest volum de Bromera conta una història molt interessant i dramàtica -que recomane vivament descobrir- amb aquesta ambientació. Els dolents, sempre ho són i cada vegada més, fins al punt d'aprofitar-se de la ruïna dels més indefensos per a guanyar més cacaus i gaudir de la vida, de la dolce far niente.

    No puc deixar de costat que les coses no han canviat gens ni mica des de 2008. Precisament, aquest estiu es poden veure en Benidorm cartells publicitaris d'un símbol d'aquella època com es l'edifici Intempo, on ara es poden comprar habitatges... a l'abast d'una elit sempre afortunada.

TERROR VICTORIÀ EN VALENCIÀ

La por absoluta, aquella que no es pot concretar, aïllar, definir en una entrada de diccionari, pense que la va expressar H. P. Lovecraft millor que ningú, encara que per al que ens ocupa avui, Sheridan Le Fanu i la seua Carmilla*, serien més

apropiats. L'americà és el gran mestre absolut del terror ancestral, indefinible, que ens emblanquina els cabells en una mil·lèssima de segon sense saber per què, per res en concret; l'irlandés, ficciona sobre vampirs, creatures mítiques o també reals -uns quants casos ens conta la història de la humanitat-, éssers o súcubs misteriosos, res a veure amb les fantasies d'anar per casa de les Rondalles d'Enric Valor. Literatura per a adults formats, com posava en algunes pel·lícules en el temps de la censura, sobretot pel que feia al cinema d'art i assaig.

    Quina entrada en matèria! Uau... Disquisicions de vacances per a arribar a La rialla de la Hiena, una de les darreres propostes de Llegir en valencià sense por, en aquesta ocasió sense por a l'envelliment. Molta literatura d'aquest tema i també cinema, és clar. L'obra de la vila-realenca Anna Moner, amb nombrosa càrrega literària al darrere, aporta un cas singular valencià de literatura de terror, en el més pur sentit de la tradició victoriana.

    La por que descarrega els esfínters, deixa els cabells blancs i es menja la pròpia voluntat... Va de vampirs o de fantasmes o de súcubs, com deia al principi... Val més arramblar la novel·leta de la col·lecció de Bromera i perdre una estoneta. Una lectura a gaudir, amb una ambientació espectacular i una moralitat

Anna Moner / Bromera

que no cal deixar de costat: la vida segueix i cal assumir que un dia les forces ja no són les mateixes, a la pell li costa estar fresca i ens trobem plecs on abans tot era llis. Aquesta obra va dels excessos ignominiosos que podem fer per causa d'aquesta situació. Convé no perdre-ho de vista, perquè tard o d'hora, tots hi arribarem!

*Aquest autor i novel·la són herència d'un altre llibre, lectures que condueixen a lectures: Llibres tacats de sang, de Silvestre Vilaplana, igualment recomanable -i també maleït!-, més que res ara que som al centre de la canícula.

https://elblogdemarioc.blogspot.com/2023/06/la-magia-dels-llibres-maleits.html

LA SOLEDAT O EL MÓN NEGRE DE LES ORIENTADORES

Confesse que vaig arribar a un institut

de secundària amb escasses coneixences de la realitat actual; la meua era molt antiga, d'una altra època en tots els aspectes. Si alguna cosa he aprés en aquest temps és que la missió més difícil és la que tenen les orientadores -que normalment, són dones-, i cal tindre un esperit molt potent per a resistir un dia a dia atapeït de situacions com aquella de Marta, la protagonista de La soledat, un text de Carme Cardona.

    Aquest volum de la col·lecció de Bromera Llegir en valencià sense por, aquesta vegada sense por a l'aïllament, està proposat evidentment per una docent d'institut. I dic evidentment perquè mostra una coneixença exhaustiva de la realitat quotidiana als centres, confrontats a problemes com els que explica, paraula per paraula. Aïllament, evidentment, una altra vegada aquest terme, actituds d'escoleta infantil en batxillerat i fins i tot -no ho creureu mai- en la universitat. És així: els docents universitaris també estan confrontats amb la realitat contemporània.

    A la protagonista, que ha viscut una tragèdia familiar molt grossa, li passen moltes coses, per malaltia i per incomprensió del món que l'envolta, sobretot dels seus companys i les seues amigues teòriques, la qual cosa agreuja els problemes. Li diuen Marta, però qualsevol orientadora pedagògica podria utilitzar cinquanta noms més, com a poc.

    Un text molt dur, dels que fa mal al cor, però que també ens mostra un exemple de superació, contra tot i contra tots. És la cara dolenta de la nostra societat, tot i que també té aspectes positius!

CONTES D'UN DECAMERÓ IMPROBABLE

Contes d'un Decameró improbable, on fins i tot trobem una referència a un tema que em toca de molt a prop: el Club Deportivo Alcoyano. "Aquella noia tenia més moral que l'Alcoià perdent per set a zero i volent empatar en l'últim minut", dintre del relat Xop-suei, que forma part de Deu pometes té el pomer, un conjunt d'escrits eròtics de diferents autors, sota el pseudònim col·lectiu d'Ofèlia Dracs, que va guanyar el premi La sonrisa vertical en 1979; és a dir, en un temps de l'antigor, que diria Joan Valls i Jordà.

    No sé si en aquest cas es pot parlar

d'una lectura refrescant, perquè més bé seria tot el contrari, en la línia de dos altres clàssics d'una època semblant: Amorrada al piló, de María Jaén, publicada el 1986 i portada al cinema amb el títol de L'escot, al costat d'El vaixell de les vagines voraginoses, de Josep Bras, que va guanyar el referit premi el 1987. Totes tres tenen en comú les històries, més improbables en les dues que van ser guardonades.

    En qualsevol cas, el col·lectiu Ofèlia Dracs (https://ca.wikipedia.org/wiki/Of%C3%A8lia_Dracs) ens fa una proposta amb temes, protagonistes o situacions insòlites. Així, quines conseqüències poden tenir uns pantalons premuts en excés? O també, per a què servien les pàgines centrals de l'antic Interviú?

    Qüestions gairebé metafísiques que troben respostes més o menys precises de la mà d'autors clàssics... encara que les dos autores no van voler saber-ne res; almenys, això és el que diu el pròleg del llibre, que ens posa en situació.

    Un clàssic d'un altre temps, tot i que en aquest segle XXI les ambientacions poden semblar una mica estranyes o poc adaptades a la realitat contemporània, on qualsevol cosa està a l'abast mitjançant eixa cosa anomenada internet.

D'ABELLES I MOSQUES O LA POR ABSOLUTA

L'escriptor Urbà Lozano ens passeja

en poques pàgines per la història contemporània valenciana: trons, rellamps, pantanades i altres desastres. I ho fa amb l'habilitat d'encaixar els desastres amb la trajectòria vital de la protagonista, que, per cert, té l'adient nom de Bàrbara, patrona dels explosius.

    Al mateix temps que l'heroïna de la novel·la, cadascun dels lectors pot harmonitzar les calamitats col·lectives amb la seua vida particular. Jo mateix, per exemple, el 20 d'octubre del 82, funest dia del trencament del pantà de Tous, era a Alacant; feia unes setmanes que havia conclós la carrera de Filologia Hispànica i arreplegava el pis de La Goteta perquè me n'anava a la mili... Sí, coses que llavors passaven.

    D'aquest volum de Llegir en Valencià sense por jo destacaria el vocabulari molt particular que utilitza l'autor, amb expressions de vegades de l'any de la picor, com partera, primerenca o comare, al costat d'altres desconegudes per a mi: rodar el colomer, ésser gat de pallissa o a la cantalleta, entre d'altres,

Urbà Lozano / Viquipèdia

    En conseqüència, Que vinguen tronades, d'Urbà Lozano, ens aporta una altra joia de la col·lecció de Bromera, en aquest cas amb algú que té por de les tronades... i de tot en general. Àdhuc, de les gallines amb sabates, com sarcàsticament li deia el seu pare!

Addenda. Acabe aquest llibre i arranque un clàssic de l'estiu: R. J. Stine, el mestre de la literatura terrorífica juvenil. Méfiez-vous des abeilles! (Desconfieu de les abelles!, en traducció de l'autor), i la temàtica és la mateixa que tractava Lozano

Cartell de la pel·lícula de 1958

a la seua publicació. Hi ha fins a expressions coincidents de por a les coses.

    No obstant això, Stine va per un altre costat i pràcticament copia el relat de ciència-ficció de George Laangelan La mosca, que es va convertir en un gran èxit cinematogràfic en 1958. És aquella on es fa una transmutació del tipus de la sèrie Star Trek, però una mosca es fica pel mig i complica l'assumpte. Va ser un mite en un temps i, ara, en realitat en 1994, el senyor Stine va aprofitar la idea, encara que amb abelles... Un llibre també recomanable, tot i que només siga per la descripció que fa de la vida dins d'un rusc!