CONTES D'UN DECAMERÓ IMPROBABLE

Contes d'un Decameró improbable, on fins i tot trobem una referència a un tema que em toca de molt a prop: el Club Deportivo Alcoyano. "Aquella noia tenia més moral que l'Alcoià perdent per set a zero i volent empatar en l'últim minut", dintre del relat Xop-suei, que forma part de Deu pometes té el pomer, un conjunt d'escrits eròtics de diferents autors, sota el pseudònim col·lectiu d'Ofèlia Dracs, que va guanyar el premi La sonrisa vertical en 1979; és a dir, en un temps de l'antigor, que diria Joan Valls i Jordà.

    No sé si en aquest cas es pot parlar

d'una lectura refrescant, perquè més bé seria tot el contrari, en la línia de dos altres clàssics d'una època semblant: Amorrada al piló, de María Jaén, publicada el 1986 i portada al cinema amb el títol de L'escot, al costat d'El vaixell de les vagines voraginoses, de Josep Bras, que va guanyar el referit premi el 1987. Totes tres tenen en comú les històries, més improbables en les dues que van ser guardonades.

    En qualsevol cas, el col·lectiu Ofèlia Dracs (https://ca.wikipedia.org/wiki/Of%C3%A8lia_Dracs) ens fa una proposta amb temes, protagonistes o situacions insòlites. Així, quines conseqüències poden tenir uns pantalons premuts en excés? O també, per a què servien les pàgines centrals de l'antic Interviú?

    Qüestions gairebé metafísiques que troben respostes més o menys precises de la mà d'autors clàssics... encara que les dos autores no van voler saber-ne res; almenys, això és el que diu el pròleg del llibre, que ens posa en situació.

    Un clàssic d'un altre temps, tot i que en aquest segle XXI les ambientacions poden semblar una mica estranyes o poc adaptades a la realitat contemporània, on qualsevol cosa està a l'abast mitjançant eixa cosa anomenada internet.