LA SOLEDAT O EL MÓN NEGRE DE LES ORIENTADORES

Confesse que vaig arribar a un institut

de secundària amb escasses coneixences de la realitat actual; la meua era molt antiga, d'una altra època en tots els aspectes. Si alguna cosa he aprés en aquest temps és que la missió més difícil és la que tenen les orientadores -que normalment, són dones-, i cal tindre un esperit molt potent per a resistir un dia a dia atapeït de situacions com aquella de Marta, la protagonista de La soledat, un text de Carme Cardona.

    Aquest volum de la col·lecció de Bromera Llegir en valencià sense por, aquesta vegada sense por a l'aïllament, està proposat evidentment per una docent d'institut. I dic evidentment perquè mostra una coneixença exhaustiva de la realitat quotidiana als centres, confrontats a problemes com els que explica, paraula per paraula. Aïllament, evidentment, una altra vegada aquest terme, actituds d'escoleta infantil en batxillerat i fins i tot -no ho creureu mai- en la universitat. És així: els docents universitaris també estan confrontats amb la realitat contemporània.

    A la protagonista, que ha viscut una tragèdia familiar molt grossa, li passen moltes coses, per malaltia i per incomprensió del món que l'envolta, sobretot dels seus companys i les seues amigues teòriques, la qual cosa agreuja els problemes. Li diuen Marta, però qualsevol orientadora pedagògica podria utilitzar cinquanta noms més, com a poc.

    Un text molt dur, dels que fa mal al cor, però que també ens mostra un exemple de superació, contra tot i contra tots. És la cara dolenta de la nostra societat, tot i que també té aspectes positius!