SEMPAI O SENSEI? UN DUBTE EXISTENCIAL

Aquella vesprada de juny de 2008

Imatge de l'acte en Sant Roc / M. Candela

vaig tancar la jornada al diari INFORMACION, que està al centre d’Alcoi, i vaig fer la volta als ponts per a tornar a casa. En arribar a Sant Roc, al pati elevat al costat de l'església, vaig veure que al col·legi hi havia festa; vaig pujar els graons i em vaig trobar un acte entre acadèmic i festiu, amb el recinte de gom a gom. Hi estava el director, Jorge Juan Moltó al costat de gran part de la comunitat educativa.

El motiu de l’acte no era altre que la imminent demolició de l'edifici anomenat antic masculí.

Miguel Àngel Alonso, emocionat / Alberto Arques

Tot el centre s’unificaria a l’altre costat del carrer Espronceda, en l’antic femení, com així es va consumar en els mesos posteriors. Al solar, com tots sabem, s’han construït habitatges. En la crònica que us adjunte del diari teniu els detalls de l’operació, que té a veure amb el Barranquet de Soler, una qüestió que escapa al contingut d’aquest escrit.*

Aquesta reflexió té a veure amb la graduació de 4t d’ESO que a es va fer a l’institut Playa de San Juan a principis de juny i on vaig estar, com a tutor d’un dels grups… Feia calor, com és normal a la platja; xafogor, diria amb més precisió, però tampoc es tracta de parlar del temps. Bé, en realitat sí, però no de meteorologia sinó d’aquella expressió llatina del tempus fugit o del poema de Baudelaire: Sous le pont Mirabeau coule la Seine /et nos amours… Ah! Tampoc va de la graduació com a tal acte.

El discurs/reflexió va estar a càrrec del cap d’estudis diürn, Miguel Ángel Alonso de Castro, com homenatge als cinc docents que acaben el curs i tindran a l’abast a tothora els versos de Fray Luis de León: Qué descansada vida / la que huye del mundanal ruido… Va ser molt emotiu perquè de vegades els sentiments estan per damunt del raciocini, de la lògica aristotèlica, per la qual cosa no són controlables. El veterà mestre

El públic de l'acte en San Roc / M. Candela

es va veure obligat a fer més d’una parada, entre els aplaudiments de la comunitat educativa, que també omplia el pati del centre.

Ara bé, si em pregunteu què va dir, de quines coses va parlar, ho tindria difícil. Recorde la música, el to, però no la lletra, perquè pensava a les meues coses. En concret, em va vindre a la memòria aquest acte en Sant Roc, on també vaig ser testimoni, i que si en aquell moment algú hagués pronosticat que setze anys més tard jo repartiria diplomes com a tutor en una graduació de 4t d’ESO, maig no ho haguera cregut. Ni en somnis. Ni en un malson per una ressaca d’olleta alcoiana.

Aquesta argumentació, amb altres conceptes, l’he utilitzada sovint en les tutories i les classes: un títol oficial mai està de més. Al Servei Territorial d’Educació d’Alacant van flipar amb el meu diploma del CAP (és a dir, l’acreditació pedagògica per a Secundària), que està emés per la Universitat d’Alacant i té… l’escut de Franco. Cosas veredes, amigo Sancho… Una frase apòcrifa, que sembla ve del Romancero del Cid, però adient en aquest moment. Aquest títol, com també el de filologia hispànica, va romandre trenta-sis anys al calaix, fins que en un moment concret em van resultar d’utilitat.

Tres lustres més tard, el col·legi

Sant Roc està plenament operatiu, el projecte urbanístic es va consumar -sense enderrocar i reconstruir l'església, com es va parlar en principi- i jo ara en lloc de fer cròniques municipals o festeres, em dedique a ser el sempai d’una colla de kohais, expressió agafada de Sean Connery en la pel·lícula Sol ixent, i que de vegades ens ha portat a debatre a l’aula si és el mateix un senpai que un sensei. Jo crec que no, però em sembla que era al contrari del que jo pensava. Tampoc és important!

Bon ostiu! (com diuen a l’IES Val d’Aran, on tot va començar).

* https://www.informacion.es/alcoy/2008/06/25/despedida-derribo-7485944.html

EL ROLEX QUE FEIA PUDOR DE CACA DE VACA MOMIFICADA…

Durant el curs, hem abordat a les classes en l’IES Playa San Juan notícies de l’actualitat, generalment curioses o de l'àmbit dels cadàvers, sempre amb alguna circumstància curiosa o històrica. Recentment, l’astronauta de l'Apol·lo 8, la dona que va ser empassada per una serpent pitó i el jove de 4t d’ESO que va morir en caure d’una torre elèctrica, han estat els darrers titulars*. Per sort, el de l’últim dia lectiu no ho era: no hi havia sang o víctimes… tan sols pudor de caca de vaca, segurament momificada. El problema va estar que l'esperit dels alumnes i molt probablement també el meu estava centrat en el tancament del curs, les notes, Xarxa Llibres i les Fogueres, evidentment.

Un senyor nonagenari, com

Liam King i James Steele, amb el Rolex nou / Daily Star

l’astronauta, acaba de complir un somni: retrobar un valuós rellotge Rolex que havia perdut feia cinquanta anys, en meitat del camp. L’home, James Steele, era ramader i gestionava una granja de vaques lleteres en la regió anglesa de Shropshire; sempre havia sospitat que una d’elles s’havia empassat el Rolex i durant anys i anys el va buscar sense èxit. Fins ara que Liam King, amb el seu detector de metalls, l’ha trobat allà on la vaca lletera l’havia… descarregat, entre els excrements de fa mig segle. La satisfacció de míster Steele, que ara té noranta-cinc anys, ha sigut completa, encara que el rellotge no funciona; suposa que es podria reparar a un altíssim cost, però com se n’havia comprat un altre, no passa res.

Un Rolex és un Rolex, sense cap dubte.

Doncs amb aquesta notícia es tancava el curs 2023-24 a les meues classes, amb un final de cicle vertaderament interessant!

*https://elblogdemarioc.blogspot.com/2024/06/sempre-hi-ha-dos-cadavers-de-mes-o-tres.html?spref=fb&fbclid=IwZXh0bgNhZW0CMTEAAR0iB2X-CXKW_2eB7Xw22iLogCXHOltKm90P0osBXyMYeKO68DZ9xeEV5IE_aem_ZmFrZWR1bW15MTZieXRlcw

+ Fonts: Daily Star (crònica d’Andrew Jameson), via diari La Dépêche.

+ Traducció del francés (amb algun afegit de l'anglés) M. Candela.

+ La foto no està atribuïda en el Daily Star, que la va publicar.

SEMPRE HI HA DOS CADÀVERS DE MÉS (O TRES)

 SEMPRE HI HA DOS CADÀVERS DE MÉS (o tres)

1. L’ASTRONAUTA FOTÒGRAF.

L’astronauta William Anders, de noranta anys, autor d’una de les fotos més importants de la història, és a dir, aquella de la Terra vista des de la lluna durant la missió de l’Apol·lo 8 en Nadal de 1968, ha mort aquests dies… en un accident aeri. No hi havia molts detalls en la notícia que vaig llegir, simplement que aquest nord-americà pilotava un avió de col·lecció i es va estavellar al nord-oest del país. Tota una desgràcia… i una mala passada del destí. Té pebrots la cosa! Ser part de la primera nau tripulada que va anar i va tornar a la Lluna i morir al costat de casa per un contratemps, ara per ara no especificat. Poc importa. Un mort és un mort.

Per a una generació, com la vostra, que ha nascut i viu al món de la imatge i les comunicacions instantànies, una foto no passa de ser això, una foto, però aquesta va impactar. Era la primera vegada en la història de la humanitat que es podía veure la Terra des de lluny i amb perspectiva: de la sortida del Sol o d’un altre astre, a l’eixida de la Terra, mig apagada per la foscor. 

2. ELS PITONS, COM ELS COCODRILS, TAMBÉ TENEN FAM PERPÈTUA.

Recordeu que una de les primeres notícies que vam tractar a l’inici de curs va ser Els cocodrils sempre tenen fam. Sí? No? Que s’havien empassat un jugador de futbol a Costa Rica i un criador en Indonèsia? Doncs, resulta que a les serps pitó també els passa.

A finals de l’última setmana, en Indonèsia va desaparéixer una dona de 45 anys, Farida, resident en el poble de Kelempang, al sud del país. Divendres, durant la recerca, algú va veure una serp pitó de 5 metres amb una gegantesca panxa, la qual cosa resultava sospitosa. La van obrir i va aparéixer de seguida el cap de la dona. La serpent se l’havia tragada sencera, amb roba i tot, i havia començat a digerir-la.

Una mort esgarrifosa, sense cap dubte, i que ens fa pensar que pel·lícules com Parc Juràssic, tal vegada no siguen tan fantasioses: els animals carnívors quan tenen fam, tenen fam…

3. UNA GRADUACIÓ TRANSFORMADA EN FUNERAL.

Demà, dilluns 17 de juny, faré un afegit a les classes de 4t d'ESO, per causa d'una altra defunció, en aquest cas especialment dolorosa. De la mateixa manera que al nostre IES vam fer la graduació el passat dia 7, a l'IES Torre del Rey, d'Oropesa del Mar, província de Castelló, estava programada per al divendres 14, però va ser suspesa per causa d'una tragèdia. Un estudiant de 17 anys, de 4t d'ESO, va morir en la matinada d'eixe dia en caure d'una torre elèctrica, al costat de les vies de l'estació, per causes sotmeses a investigació oficial. La graduació es va canviar per un funeral, entre la consternació no sols de l'institut sinó de la població en conjunt.

Fonts: Diari Sudouest i El Periódico Mediterráneo. Traducció i adaptació: M. Candela.

Fotos: AFP i Wahyudi/AFP

IES Playa San Juan / Departament de Llengua Valenciana i Literatura/ Juny 2024

UNA REIAL MULTA

A l’IES Playa San Juan atacàrem aquest curs amb un fet històric: la visita de Lady Di a la zona, concretament al desaparegut hotel Sidi San Juan, on va romandre el dissabte 4 de maig de 1996. Els meus alumnes, que tenen 15, 16 i 17 anys i que m’acabaven de conéixer, em van mirar amb els ulls com a plats. Lady Di en la platja? Nooooo… L’endemà, la resposta va canviar i vam fer una de les primeres activitats del cicle.

Hem vist més coses, com els atracaments a les farmàcies de la platja i també de Campello, però per sort no hi ha hagut especials esdeveniments, més enllà de la pujada exorbitant de la cosa immobiliària, que ha disparat els preus. Només cal donar un cop d’ull pels establiments del sector i veure preus… Al Pau 5, a Torres Blanques o a Versalles… Millor anar-hi amb cadira, per si de cas caem de cul.

Una qüestió que treballem ara a la recta final del curs també és de naturalesa reial i també té a veure en la platja. A més a més, en 2015 va haver-hi una addenda perquè el protagonista principal va recordar públicament el fet i el va admetre, la qual cosa és digna de consideració, des de la meua perspectiva, per descomptat.

Era una plàcida nit de juliol

Imatge actual de l'avinguda Costa Blanca / M. C,

de 1988. Aleshores, l’avinguda Costa Blanca tenia quatre carrils, dos per cada sentit; a més a més, no hi havia Tram, per si de cas algú no ho recorda, i la velocitat estava limitada a 60 km/h. Ara és a 30 km/h, em sembla, com correspon a una zona plenament urbana. Doncs la nit dita, que era dia 5, la Policia Local havia establert un control de velocitat i de sobte va passar un vehicle a 104 km/h, molt per damunt del límit.

Els agents el van interceptar i quan un dels policies, el bloc a la mà, es va dirigir a la finestra del conductor, va veure esbalaït que es tractava del Príncep Felip. L’agent el va saludar, va demanar la documentació i va posar la multa per excés de velocitat, tot això entre la total col·laboració de Felip de Borbó. Finalitzat el procés, el vehicle va marxar i els agents van retornar a la seua feina, comentant, supose, l’extraordinari fet que havien viscut, a pocs metres d’on està actualment el nostre institut.

Aquest fet és possible que hagués passat desapercebut, si no fos perquè va intervindre un periodista, Manolo Dopazo, redactor del Diario INFORMACION, que es va assabentar del fet i ho va publicar. Això va provocar un rebombori internacional i la reacció immediata de mitjans de comunicació nacionals i estrangers. Per què desapercebut? Perquè el llavors alcalde d’Alacant, José Luis Lassaleta, va tractar d’amagar l'esdeveniment, sembla que amb la finalitat de no causar un perjudici a la família reial. Així, va agafar la multa i la va enviar al palau de La Sarsuela, que la va pagar.

    Una vegada publicat el fet, la repercussió va ser galàctica i l’alcalde va estar obligat a donar explicacions força contundents, encara que la seua imatge no va resultar molt ben parada. Al contrari que amb els agents, que van actuar com tocava, i amb el Príncep, que va traure la documentació i va fer allò que els policies li van demanar. Tot apunta que mentre tramitaven el procés, va arribar el cotxe dels guardaespatlles, que havia quedat una mica distanciat.

Felipe VI / W. Commons

Ara fa nou anys, en abril del 2015, l’actual rei Felip VI va reconéixer el fet durant una visita a la Direcció General de Trànsit (DGT), que va ocórrer quan tenia vint anys. En aquell temps, estava a l’Exèrcit de l’Aire a San Javier i tenia un Seat Eivissa que el seu pare, el rei Joan Carles, li havia regalat amb motiu de complir 18 anys. Aquest turisme, tunejat i amb un motor d’1,5 litres amb injecció electrònica, es va restaurar en 2015 i es pot visitar actualment al museu de vehicles històrics de Seat. Aquestes informacions sobre el vehicle s’han llegit molt recentment, per causa que la infanta Leonor haja complit els díhuit anys i s’ha especulat sobre que aquesta podria rebre el referit cotxe com a obsequi, la qual cosa no sembla probable.

Mai es va confirmar que aquest fora el vehicle de la sanció, encara que és probable, o si el príncep en conduïa un altre.

Un episodi històric de la Platja de Sant Joan que segur gran part dels meus alumnes descobriran amb curiositat.

N. B. 1. Aquest text no hauria sigut possible sense la feina de Manuel Dopazo, que no deixava de petja a l’alcalde i a l’Ajuntament d’Alacant en general, amb una remarcable carrera professional, com s’ha comprovat en aquest cas, que va suposar una exclusiva molt important.

2. En aquest enllaç hi ha imatges del Seat Eivissa del Príncep.

https://www.autopista.es/el-seat-ibiza-del-rey-felipe-vi_28363_113/3860228.html

3. Ningú està lliure de pecat, com més o menys diu la Bíblia: la policia de trànsit francesa em va sancionar a l’entrada de Toulouse per un excés de velocitat, reduït, però per damunt del límit en qualsevol cas. També la vaig abonar.