La gran sorpresa de la Sant Silvestre

La Sant Silvestre d'Alcoi 2019 ha estat una meravella: m'ha permés la retrobada amb amics i, molt especialment, la sorpresa de l'homenatge que els entusiastes membres del Club Atletisme Alcoi i l'Ajuntament han fet a Rafa Tormos, un company que travessa una etapa difícil. Tormos, molt conegut per la seua activitat professional -regentava FINUMA, al carrer l'Escola- ha sigut la figura estel·lar de la cursa popular, encara que la seua participació haja estat en cadira de rodes i de la mà d'Osuna, de Joanjo, de Vicent Pérez, de Pep, Cristina... i més gent.

Rafa Tormos i els seus amics en la Sant Silvestre d'Alcoi

Tenia prevista una altra piulada per a tancar l'any, però les persones som més importants que els esdeveniments més o menys interessants, i qualsevol altra cosa pot esperar l'inici de 2020, que ens guaita ací mateix.

Quan Alcoi va intentar contractar els "Beatles"

El 1965 van passar moltes coses en Alcoi i algunes molt importants. El pintor Mataix va protagonitzar l’operació “500 horas bajo tierra”, es va crear la marca de gasosa “Yola” -que va marcar tota una generació-, va tocar el segon premi de la Grossa de Nadal, amb 10 sèries del número 06989 que van alegrar la vida de molta gent, i el príncep Juan Carlos va fer una visita oficial. Per cert, Rafael Terol va fer un brindis pel futur rei i el Governador Civil li va dir que era un “ingenu”, perquè tal cosa no arribaria mai a produir-se (evidentment, el “nostre” D. Rafael tenia més clarividència que el cap provincial de la Governació).

A més a més, aquell any l’Ajuntament va tenir l’ocurrència de posar en venda el Teatre Principal, amb la finalitat d’aconseguir fons per a la construcció del poliesportiu; per sort per a la cultura alcoiana (i també per al Tirisiti) l’operació no va quallar, de la mateixa manera que per primera vegada es va fer l’acte de l’Himne de Festes, que, per cert, no va resultar satisfactori per a tothom i va haver-hi crítiques contundents.

I podríem continuar moltes pàgines amb la descripció dels esdeveniments de l’any, com el principal èxit cinematogràfic, que no va ser altre que la pel·lícula  “Franco, ese hombre”, fins a l’extrem que es van esgotar les localitats (sembla que l’alcalde passava llista…) en el Teatre Calderón.

Però, allò que interessa avui és un fet que no es va produir; una cosa que es va intentar sense èxit… I haguera estat la notícia de l’any i qui sap si de la dècada o del segle. En aquell moment, Alcoi era una ciutat dinàmica, amb notori creixement industrial i una població que no parava d’augmentar, fins a superar els 58.000 veïns (és a dir, més o menys com ara, però amb la tendència contrària); gaudia d’una societat molt viva, que no parava de dissenyar i gestar activitat, iniciatives de tota mena, socials, solidàries, econòmiques, esportives, etc.

Cap a la primavera d’aquell any, es va anunciar que el grup anglés “The Beatles” anava a fer concerts per Espanya, la qual cosa va resultar interessant. Encara que el 1965 Lennon i companyia no eren el mite que coneixem en l’actualitat, gaudien d’una popularitat immensa i, a més a més, del rebuig absolut del règim franquista: el seu concepte de joventut no casava amb aquells xicots melenuts i capaços de fer qualsevol bogeria.

Com passa sempre, hi ha qui té una idea i no para fins a materialitzar-la, i això li va ocórrer a l’empresari Enrique Bermúdez -que a l’època representava diferents artistes, com per eixample Raphael- que volia portar els “Beatles” a Espanya fos com fos. El problema era que a Espanya hi havia en 1965 només 1.500 tocadiscs registrats, la qual cosa feia que les vendes de discs fores molt reduïdes, encara que, amb la col·laboració de José Luis Àlvarez, es va poder convéncer a Brian Epstein, representant del grup de Liverpool.

I on està Alcoi en tot açò? Molt senzill. En aquell temps hi havia a Alcoi un milió de societats, montepios i penyes de tota classe, i una, concretament de la Societat l’Iris, es va mobilitzar per a oferir un concert dels “The Beatles” a la ciutat. Mobilitzar-se vol dir contactar amb els promotors de la gira espanyola i veure la possibilitat d’incloure-la en el programa, però les gestions no van resultar positives, fonamentalment perquè el concert hauria de celebrar-ser en dia feiner, i ací la penya veia un problema a l’hora de rendibilitzar el concert o com a mínim de cobrir les despeses. Per això el projecte es va desestimar, tal com em va relatar un dels membres d’aquesta entusiasta penya.

Allò que resulta més divertit és el lloc que s’havia previst per a fer el concert que, probablement, hauria atret milers de persones. La proposta de la penya incorporava un espai que combinava la seguretat per als artistes amb la visibilitat i audició del concert, i no era altre que el Templet de la Glorieta. Allí s’havia contemplat que Lennon, McCartney, Harrison i Ringo Starr oferiren el concert, encara que amb certa inquietud per si hi hauria Glorieta l’endemà del massiu espectacle.

Finalment, “The Beatles” van arribar a Espanya l’1 de juliol i van fer dos concerts a les places de bous de Madrid i Barcelona, entre les crítiques del règim i la presència massiva dels tristament coneguts “grisos” a l’exterior dels concerts. Un episodi que forma part de la història d’Espanya i en el que Alcoi podia haver tingut una participació destacada.

P. D. Podem pensar que aquestes persones eren “il·luminades” de barra de bar, però a la mateixa època l’Alcoyano havia de disputar un important partit a Gandia i van parlar de llogar el tren Xitxarra per a desplaçar còmodament els aficionats. De les dependències de l’Iris marxaren a l’estació i ho feren. N’he vist la factura!

Alcoi/Desembre 2019

Fonts:

+ Diario El Mundo

+ Libertad Digital

+ La ciudad de tu vida

Tirisiti, el rei de Nadal

A mitjans del segle XIX, la gent no gaudia de la televisió i, en general, les seues possibilitats de diversió eren molt reduïdes. A la gran ciutat, a la gran capital, sempre hi havia teatres i fins i tot espectacles de sarsuela i òpera, però en les poblacions més xicotetes tot açò canviava de forma radical, i no diguem als pobles menuts, on les distraccions eren nul·les: algun espectacle de carrer de tant en tant i poc més.

Alcoi, en aquest aspecte, era una ciutat privilegiada. Des del segle XIII tenia indústries i va ser una de les poblacions protagonistes de l’anomenada Revolució Industrial en Espanya, al costat de Bilbao i Barcelona. La seua preponderància econòmica feia que l’activitat festiva i cultural fora important, per la qual cosa es van desenvolupar les Festes de Moros i Cristians i també es va fer una programació al voltant dels Reigs Mags, amb una cavalcada que possiblement és la més antiga d’Espanya.

Cap al 1870, una de les distraccions de l’època de Nadal consistia en l’escenificació de “belens” en espais públics, una mena d’espectacles de teatre, titella i guinyol que s’oferien en barracons de fusta instal·lats a les places de la ciutat. En aquell temps n’hi havia tres operatius, amb molt d’èxit: la gent pagava quatre xavos per distreure’s una mica. Un d’ells era propietat del senyor José Esteve, que el portava endavant amb la seua família.

L’espectacle del senyor Esteve, que va assumir els altres dos “belens” (és a dir, en va fer un monopoli), oferia escenes del Nadal, bíbliques, com l’adoració dels pastors al portal, amb elements dels moros i cristians i, més tard, de la festa dels Reis Mags. Incorporava textos de tradició oral i escenes costumistes locals, així com personatges característics de la societat de l’època, com el sereno, les beates, el sagristà i el torero, en aquest cas la figura alcoiana Clàsico, ja del segle XX. Tot açò conduïx a pensar en un possible origen del gènere cap al segle XVIII, una època on la literatura espanyola va impulsar les escenes costumistes i els tipus.

Al segle XX també s’incorpora un personatge anomenat Tirisiti,

simpàtic, de parla quasi incomprensible que una narradora deu traduir al públic, que es burla de tot i de tots i que es enganyat per la seua dona  amb el capellà. Aquest personatge s’ha convertit en un dels elements primordials del folklore nadalenc valencià, i conta fins i tot amb l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana al mèrit cultural i amb la declaració de Bé d’Interés Cultural (BIC), amb la finalitat de preservar les seues característiques. Actualment, el Tirisiti, que s’oferix al Teatre Principal d’Alcoi des del 21 de desembre fins al 5 de gener de matí, per part de la companyia La Dependent, rep al voltant de 25.000 espectadors per temporada, dels quals el 60% són de fora d’Alcoi.

Un veritable Tirisiti superstar, capaç de vendre per internet 1.000 entrades en 20 minuts, al moment de posar en venda el taquillatge general, com va passar el 2011. On està la clau de l’èxit? Possiblement, en la capacitat d’il·lusionar els nens i els adults amb les escenes humorístiques i les xerrades amb poc sentit. Tan sols cal veure la cara dels més petits quan explota el globus i Tirisiti torna a casa. Ah! I sempre hi ha actualitat. “Marxes en globus, Tirisiti? No, en helicòpter, com Rajoy”, xerrava l’inoblidable personatge l’any que l’expresident del govern va tenir un greu incident amb el seu aparell de vol. I sempre són comentaris de l’actualitat local o nacional.

Mario Candela

Alcoi/Almoradí

Desembre 2019

El “Círculo de lectores” tanca el llibre

A casa, el "Círculo de lectores" era una part important de la meua vida quotidiana, encara que pense que l'agent comercial anava a "Papeleres" d'Alcoi, és a dir, Papeleras Reunidas, SA, on feia la distribució. El meu pare n'era addicte, com ho havia estat abans de "Novelas y cuentos",

aquella promoció setmanal que aportava a preus moderats novel·les clàssiques i més modernes, d'aventures i passions romàntiques possibles per a les economies de supervivència de l'època. Parlem de finals dels anys cinquanta i de llibres amb preu de cost pels voltants de les 9 pessetes. Encara en tinc una prestatgeria plena.

Al "Círculo de lectores", el programa era diferent. Es tractava d'adquirir dos llibres per trimestre, de vegades combinats amb discs, LPs generalment. Aquesta etapa va ser veritablement important per a mi, perquè vaig descobrir les simfonies de Beethoven, amb una gravació que més tard vaig saber que era clàssica i que era d'un tal Von Karajan. Jo mateix i la major part del cercle familiar i d'amics vam llegir "El señor de los anillos" d'aquesta editorial, un volum vermell que pesava com a dos quilos (tal volta siga una exageració), i altres descobertes capitals van ser "Confieso que he vivido", de Neruda (que era verd) i "Pantaleón i las visitadoras", una de les primeres novel·les de Vargas Llosa.

I amb Vargas Llosa toca entrar en matèria. Anys més tard, concretament al curs 1980-81, a la Facultat de Filologia Hispànica de la Universitat d'Alacant teníem una assignatura anomenada "Literatura Hispanoamericana", a càrrec de Manuel Moragón Maestre, que també era un dels caps del Instituto de Estudios Alicantinos, actual Institut Gil-Albert. Amb el sr. Moragón vam descobrir un món màgic, en un moment on estava en primera línia de foc arran la recent publicació de "Cien años de soledad", de García Márquez, i també José Revueltas, Miguel Ángel Asturias, Ernesto Sábato (el meu difunt company Vicent Valls va tenir anys com a llibre de capçalera "Sobre héroes y tumbas") i evidentment Vargas Llosa.

Encara que estàvem davant del naixement del mite García Márquez, què volen que els diga, les lectures d'infància-joventut marquen i a mi m'estirava més la prosa de Vargas Llosa. I a la fi de curs, quan s'havíem d'examinar dels llibres que havíem escollit per a llegir, vaig posar damunt taula "Pantaleón i las visitadoras",

una història absurda, com tantes altres en l'estructura militar, popularitzada fa uns anys per una pel·lícula que, confesse, no vaig arribar a veure.

El sr. Moragón ho va tenir molt clar: "es muy floja", va ser el seu dictamen, i em va obligar a fer el comentari de "El hombre que lo tenía todo, todo, todo", de Miguel Ángel Asturias, amb resultat satisfactori, per cert. Guarde un gran record d'aquell curs perquè ens va obrir les portes d'un món del qual sols coneixíem l'embolcall.

Allò que el sr. Moragón no va saber mai és que quinze anys després d'aquell episodi docent, Vargas Llosa va venir a Alcoi, convidat per Juan Antonio Gisbert, a celebrar el Mig Any. L'escriptor peruà va estar al templet de la Glorieta i va ser simbòlic jurat del concurs gastronòmic d'olleta alcoiana. Com resulta que Vargas Llosa anava a defensar molt poc temps després la seua tesi doctoral al voltant de la figura d'Azorín, el diari em va demanar que l'entrevistara i així ho vaig fer. Una xerrada molt agradable i constructiva, en un marc que sonava a realisme màgic: entre les bandes de música i el cúmul de sorolls de la festa, tot en mig d'un parc.

Evidentment, no em vaig poder resistir al final a contar-li allò que havia passat amb Pantaleón i l'esmentada assignatura. La resposta de l’escriptor va ser eloqüent: va somriure.

Un episodi al voltant d'una part de la història recent que s'esfuma, com tantes altres ho han fet ja i altres moltes més ho faran... És la realitat del món que ens pertoca viure en aquesta primera part del segle XXI.

Fotos de l'autor

Alcoi/Almoradí Novembre 2019